Endogàmia Virtual

Ja está. Adolfo Suarez ha mort de càncer. Ada Colau és entrevistada en prime time per Risto Mejide. Ja està. Hem guanyat. Contents?

Sí, se us veu contents, fills de puta. A mi no me la foteu, amb una mà us cagueu a tuits sobre lo malament que està tot i amb l'altra us la peleu amb la colla de paios que hi ha aquí sota, els que, els agradi o no, us agradi o no, estan formant el feto deforme del que serà la Cultura de la Post-Transició. Si es que no n'apreneu ni a patades.

A veure, una mica d'història pels lentets de la classe: La Cultura de la Transició (o CT) ha vingut a ser la manera com s'ha vingut a etiquetar el contjunt d'actuacions polítiques que han generat 1) la acceptació acrítica de que totes les decisions politiques preses entre 1976 i 1985 eren totalment encertades i que els seus responsables eren poc menys que uns herois, 2) un ecosistema cultural domesticat a base de subvencions, càrrecs institucionals i la promoció descarada de segons quins individus en detriment de qualsevol altre i 3) una pobresa intelectual salvatge, on s'accepta sens problemes que per prosperar en el món de la cultura un ha de llepar el cul a PSOE o PP, quant no fer-s'hi membre directament.
Tot això està millor explicat en aquest libre, que per algo l'ha coordinat el que es va inventar el terme.



Han hagut de passar molts anys i moltes caceres a Botswana però sembla que ara ja es pot criticar a la colla d'intocables que tots us imagineu. I sí, ja sé que la mort de Suarez va ser l'espectacle CT més bestia des del 23F, però fixeu-vos com la cosa es va limitar bastant a partits politics i premsa afí. El que podem entendre com ecosistema cultural espanyol estava ja per una altra cosa. És a dir, que estaven molt ocupats identificant quin seria el nou arbre al que s'haurien d'arrimar.

Mireu, els del sud d'europa som una mica justets en general, i això d'entendre que pot haver-hi més d'una opció ens costa bastant, no diguem ja tres o quatre. Si ens expliquen una peli amb bons i dolents ho entenem, però a la que comencis a plantejar diferents opcions que no puguin reduir-se a un "tu en realitat és un fatxa/un comunista" ens explota el cap. Que això passi en política és trist, però que també es doni en algo per definició tant obert a grisos com la cultura és directament deplorable.

Però això és el que tenim. Un mapa cultural estructurat com un ministeri (o un sindicat vertical), on determinats paios són els representants oficials d'una determinada branca cultural i els demés penjen jeràrquicament d'ell (o sigui, que li han de fer la pilota si no volen desaparèixer en un plis). Se suposa que tot això és a punt de petar i que aquest star-system arribista ha d'erradicar-se en favor d'una cultura descentralitzada i heterogènia, i crítica i tal.

I una merda.

En el seu llibre, La Revolución Divertida,  Ramón González explica com ja fa una colla d'anys que els crítics amb el sistema només ho són a nivell simbòlic, i que ja no hi ha revolucions que de veritat pretenguin usurpar el poder als que manen. Que, de fet, els pensadors/artistes/loquesigui més moderns i oberts de mires són ara votants del PP, perquè la cosa ha entrat en una espiral cíclica i cínica tal que a ningú li importa saber que Federico Jimenez-Losantos va militar al Partit Socialista Unificat de Catalunya. Cada partit té els seus putxinelis que fan de coartada cultural, i si es cambien de bàndol no passa res. La qüestió és que tothom els rigui les gràcies.



Mirin, podria estar així tot el día, pero acabo de llegir en l'èpileg del llibre d'abans un fragment que em va de perles per passar a lo que realment tractarem avui:


I aixó, amics, no ha cambiat una merda. Per això no n'aprenem i, per molt que ens omplim la boca criticant la CT, estem crean les bases de la CPT, una Cultura de la Post-Transició que cambia les cares, es vesteix de renovadora, però segueix subjecte a les mateixes lògiques de fons: Aquí estem per llepar el cul al poder i el que es mogui no surt a la foto.

La diferència amb la CT no és el fons, sino a quin poder llepen el cul. La CT fel.laba a PSOE o PP, la CPT fel.larà els fills bastards del 15M. Encara és molt aviat per veure-ho en plena acció, però amics, ja s'està creant un consens (la puta paraula) al voltant de qui mola (i no és criticable en espera que ell no ens critiqui quan arribem al poder) i qui no mola tant, o directament ens oblidem que existeix. Si la CT vivia (i viu) a base de subvencions oficials, la incipient CPT comença a omplir-se les butxaques d'una manera més, diguem-ne, 2.0: masses de followers acrítics, invitacions a tota mena de festivals/xerrades/ actes, difusió mediàtica entregada per les xarxes socials, col.laboracions en mitjans guays o projectes de nous talents que apunten fort, etc.



Igual que Ana Belén o Joaquin Sabina van haver de menjar la seva dosi de merda preconstitucional abans de viure de les rentes de la SGAE, els d'aquí sota ara pringuen i es queixen de la seva vida precària, pero a veure si estaran igual en 5 o 6 anys.

Una nota final abans d'anar a per ells. Molts són bona gent, i fins i tot paios que admiro. La qüestió no és aquesta. El tema no es si ells tenen talent o no, sino com (de manera inconscient o voluntària), aquesta colla està formant part dels escollits per a la glòria oficial de la Nova Cultura Espanyola (sic i resic). Potser ells no en tenen la més mínima intenció, però tenen tot el que s'ha de tenir per ser els Victor Manuel del sXXI.

• Ministra vertical de la música: Silvia Pérez Cruz
  La Noa de Palafrugell és tant clara que hasta fa coseta dir-ho en veu alta, hem sembla que no hi ha cantant que puntúi sistemàticament 10/10 en tot tipus de públics i ideologies polítiques com ella. La Silvia és el pont perfecte entre la CT i la CPT, una línea de continuitat acollonant que, com diu Ramón González, mira al passat per voler tornar a ell mentre tots admirem la seva modernitat. El seu és un treball se síntesis verdaderament artesanal, unint amb tota patxorra el discurset rehivindicatiu-però-no-massa amb la sensibilitat de l'artista que dilapida altres artistes desproblematitzant-los por soleás.
  Pérez Cruz és perfecte com a musa Post-CT: Canta com una flamenca però no ho és, va a festes de IU i a l'Auditori per igual, és maca però no gaire, és llesta però ningú ho diría, és sentida però té veu de no haver fumat en sa vida, surt al TN cap de setmana i al Vice... Si algú representa el Nou Consens Cultural és ella i punt. Com ha de ser.
  
   

• Ministre vertical de l'humor: Miguel Noguera
  Aquest fa mal perquè el Noguera és molt crack, pero ai, si hi ha un nou Buenafuente és ell.
  Allà on Berto no passa de sidekick que ha vist masses videos de SNL per Youtube, en Noguera fa espectacles on hi acudeixen en Príncipe y Letícia, toma segell de qualitat institucional.
  Gent com Los Pioneros del sXXI van molt per la perifèria, i Venga Monjas no acaba de decidir-se a donar el salt. En Miguel, en canvi abandera el post-humor amb maduresa i saber fer, sense estridències fora d'escèna, però amb la dosi necessària de joders per ser un Pepe Rubianes despolititzat de puta mare.
  A més en Noguera viu a Catalunya però no és català, i això puntúa molt de cara a garantir poca conya anb la Transició Nacional i tal. De fet Noguera no fa realment humor, així que tots contens: qui riu bé, i qui no no té perquè riure. Consens a tope.



• Ministre vertical de la sabiduria i la tertúlia: Raúl Minchinela
  Si algú sap encarnar lo de voler ser com abans però amb internet pel mig és el gran Raúl, de nou un no català que viu a Catalunya (no sé si noteu un fil conductor). Els seus Reprontos son explicits homenatges a Ortega i Gasset + Ramón Gómez de la Serna, parla un castellà excels i se sap de memòria cites llarguíssimes que asseguren èxit en totes les taules radiofòniques. Minchinela ho té tot per ser l'expert de guardià de qualsevol grup mediàtic: és d'esquerres però no en fa bandera a menys que toqui, verbalitza bé, sap llegir i escriure, té un somriure sornaguer... Si l'heu vist parlant del 15M al Divendres de la teletres ja sabeu que el noi funciona a càmera. de tertulià a La Sexta ya.
  
  

Ministre vertical del cinema: Nacho VigalondoNacho és la nova esperança blanca del cinema. És friki però simpàtic, domina les xarxes socials com si fossin casa seva i ja ha rodat a Hollywood. Que més voleu, criatures?
A diferència de Jaumes Balagaró o Collet-Serras ell trascendeix les pel.licues de gènere, lo seu és més el costumbrisme digital, diguem-ne, una espècie de Almodóvar 2.0. El noi és simpàtic, és més net que Santiago Segura i ha fet anuncis de Pikolín. Llàstima que no sigui gay i ja ho tindríem tot.

Encara no tinc clar qui podria ser el nou representant de les lletres, els Nocillas són una mica massa avanguardistes clàssics, no sé... un Alberto Olmos, potser?  Una Grace Morales? Per desgràcia no tardarem gaire en conèixer la resposta.

Endogàmia Virtual: Petonets i abraçadetes des de 2005

Atureu-me si ja ho heu sentit abans. Un està la mar de bé perdent el temps pels internets quan rep un correu de la sogra amb un titol estil "URGENT!!!! VOTA AQUÍ PER X!!!" on X= salvar la pàtria, salvar la llengua, salvar gent pobra, salvar valencianets que volen veure en Son Goku, o tots alhora.
Minuts després, el mateix missatge apareix al feisbuk de ta germana, el tuiter de dues o tres companyes de feina i al tuenti d'aquella que vas trobar l'altre dia al Meetic.

La cosa de l'activisme digital fa temps que va, però el sector indepe-progre (per entendre'ns, els que no són de CiU) li ha agafat un carinyo especial. Vamos, que no el deixen anar ni a patades, els fills de puta. Que si vota al Gran Debate, que si vota a El País, que si fes-li like al putu keep calm, que si dóna suport a dos o tres campanyes de change.org... el catalanet es lleva día sí, día també amb avisos tremebunds sobre la supervivència de tot el que l'envolta que ni l'Iker Jímenez en el programa de l'apocalipsi Maya.


El pitjor de tota aquesta tonteria és que l'autoestima d'un acaba per terra. A tots ens agrada pensar que tenim un cert gust a l'hora d'escolir les nostres amistats i un mínim criteri abans d'acceptar segons qui a feisbuks i similars. Potser el criteri real sigui "em va posar palote al sopar d'empresa", però en els nostres caparrons pensem de la gent que ens envolta quelcom semblant que els veïns del psicòpata de torn: que són bona gent i que mai ens ho haguessim imaginat.
Doncs bé, aquest constructe per protegir la falàcia d'una vida feliç (què dic feliç, interessant!) va a pendre pel cul cada dia que obrim alguna cosa social media d'aquestes i descobrim que, en efecte, estem envoltats de cretins.

Paios amb múltiples carreres i postgraus retuitejant el keep calm (and carry a fucking minigun), senyores que llegeixen poetes russos fent spam del pugrama d'en Jordi González, gent amb la que has tingut una o vàries converses hasta mig intel.ligents corrents a salvar l'inmersió lingüistica en una enquesta de La Razón. En fí, misèria.

Si no em fés tanta mandra, em posaria el plan sociòleg del Divendres a teoritzar sobre si això és una forma de sublimar la històrica por catalaneta a fer res compromès de debò per la vía del click inocuu, una forma histèrica de sentir-se heroi de la patria abans de fer el cigarro de mig matí o simplement un exemple de com en som d'imbècils tots plegats. Els ho deixo a vostès, que segur ho expliquen molt bé tot remenant un talladet (curt de cafè, que és el segon d'avui).

Endogàmia Virtual: followers del PornoTube des del 2005.

De veritat que no ens volem fer pesats, però des de fa tres anys que no hi ha altra tema de conversa que A) la crisi, B) el barça i C) les manifestacions de la gent.

Així que avui tornarem a parlar del mateix de sempre, però amb un matís: tetes.


Sembla la fira eròtica de l'hospitalet però és part de la mani-amb-ball-de-bastons de l'altre día al voltant del congrés dels diputats, i em va perfecte per parlar d'un tema que vaig veure a la mani-sense-ball-de-bastons de l'onze de setembre. Veureu, jo en dic el Principi de les Ties Bones:

En una manifestació, a major concentració de ties bones per metre quadrat, menor probabilitat d'hosties i major probabilitat d'efecte sobre la politica.

O sigui, si voleu que el govern us faci cas, més d'això:




I menys d'això:




Exempli gratia, la mani que ha transformat CiU en Bildu:





L'any 1988 un estudi va establir que les advocades atractives persuadeixen més a jutges i jurats populars, i un altre del 2006 va relacionar l'atractiu físic de les mestres amb la seva capacitat de transmetre continguts acadèmics. Fins aquí el que en podríem dir "ciència de barra de bar", o sigui, descobriments que tots tenim com a part del nostre sentit comú a poc que hi pensem una mica.

Aquest estudi de la Universitat de Verona va una mica més enllà i relaciona atractiu físic amb notes acadèmiques, fins i tot en exàmens per escrit, però encara som en un terreny massa individualista, on només es té en compte la productivitat de la persona en sí i no l'efecte en els demés.
La cosa es posa molt més interessant amb la publicació l'any 2003 de l'estudi de la Universitat de Harvard, Why Beauty Matters, on s'estableix que:

• El 20% de la diferència salarial entre gent atractiva i més normaleta s'explica per la autoconfiança dels primers a l'hora de demanar un millor sou.
• El 30% de la diferència s'explica per l'estereotip que associa bellesa i rendiment.
  
  Però, atenció:
• El 50% de la diferència salarial s'explica per les millors capacitats de comunicació i interacció social de la gent atractiva, que augmenta el seu valor com a treballadors quan interactuen amb els demés.

Recordeu la cara d'il.lusió de la majoria l'onze de setembre? Era ben bé la mateixa que tindrien si haguessin entrat d'amagatotis al vestuari de les animadores a Porky's II

El canvi polític i social serà tetut o no serà.

Endogàmia Virtual: Ben a prop de les dones des de 2005

Com esteim? Benvinguts a Sa Naveta des Misteri, un programa on sa fantasia es troba amb sa realitat. Avui rallarem des misteri de ses piràmides amb un etspert de prestigi mondial, es gran Doctor Serra, coautor des Diccionari de sa Autoajuda, Espiritualitat i es Bestialisme i s'únic homu que va soscriure's a es col.leccionable des Tarot en Miniatura. Doctor Serra, benvingut a sa Naveta.

Hola si, gràcies.

Què ens porta de ses piràmides?

Bé, si, veurà, a través de la meva becaria he descobert un fenòmen únic en la historia de la humanitat, la primera piràmide que no té forma de piràmide.

Què em diu ara?

Miri, veu, això és una piràmide normal, la que coneixem de sempre...

I això és el que acabo de descobrir:


Idò què és això?

Això és una radiografia de la població espanyola amb evidents signes de malformació. Veu aquesta protuberància cap al centre? Doncs hauria de ser a baix.

Fascinant. I què pot haber causat aquet fenòmeno? Ets aliens? Sa radiació des japonesos?

No, és una mica més complexe... a veure com ho explico... A vostè li sona el concepte "conquesta social"?

Idò!

Doncs per dir-li d'alguna manera, el que està veient és el que passa quan la conquesta social se'n va a pendre pel cul i ja no torna.

Ara m'ha deixat amb s'alegria des coní, jo que em pensaba que em portaba sa bona nova...

Em sap greu, la ciència és així. En el fons, tot plegat neix d'un problema filològic: fa uns anys una "conquesta" consistia en uns quants que massacraven uns altres per quedar-se els seus territori i riqueses. És a dir, hi havia molta sang i al final uns quedaven com a guanyadors altres com a perdedors. Els vencedors s'ho passaven pipa mentre els durava el xollo, moment en que uns altres els passaven a ells per la pedra i s'ho quedaven tot, una cosa cíclica.

Però a finals dels anys setanta a Espanya apareix un fenòmen anomenat transició que, de cop, afirma que les conquestes seràn d'un altra manera: no hi haurà perdedors sinó que tothom guanyarà. A més, no es vessarà ni una gota de sang i per si fos poc, tot allò conquerit serà nostre per sempre més.

Ja fa uns mesos que la teletres gasta una paraula nova per referir-se a aquesta entelèquia que alguns anomenen Països Catalans, altres Catalunya a seques i altres "el lloc on (si tens sort) quan dius Bon dia et responen Bon dia". Aquesta paraula és "territori". No "territori català" sinó "territori" i punt. Per exemple, en Tomàs Molina t'explica que "avui ha plogut a tot el territori" o algun repurteru detalla de la festivals musicals de merda que es celebren al territori.

La primera vegada que en vaig prendre consciència va ser en aquella joia de la televisió nostrada que van titular "Terreny Personal", una espècie de creuament entre les lletres dels Manel i Múrcia, qué hermosa eres (ja que hi som, la noticia del 3/24 sobre el tema porta per títol "TV3 s'acosta al territori amb "Terreny personal").


No sé si us heu fixat que en cap moment es parla de, no sé, de país, posem per cas. Abans sí que en deien així, i fins i tot a vegades en deien "Catalunya", però un bon dia, puf! per art de màgia va aparèixer aquest palabru, i així estem.

Que el personal foti ma a les televisions públiques és més vell que el anar a peu. Que usin el llenguatge per deixar anar segons quines idees pot semblar més sofisticat, però en Pujol gran ho va fer des del primer dia que es va inventar la seva (de fet se la va inventar justament per això). L'interessant del tema territori és que en comptes de ser un pas endavant és un pas enrere. És a dir, en comptes d'usar la tele per anar colant que Catalunya és algo diferent (i millor) que la resta d'Espanya, ara CiU la usa per venir a dir que de país res, que som un territori, és a dir, un putu tros de terra, com Las Alpujarras o el desert de Nevada.


I un putu territori se suposa que ha de fer referèndums per la independència? Ni de conya. Per això faria falta que la gent parlés de si mateixa com a país i la teletres no està per la labor de fer-ho.

Durant anys, CiU ens va adoctrinar per a que ens veiéssim com alguna cosa més que una divisió administrativa. Ara intenta just el contrari. Els aviso, per si un cas s'han fet  il·lusions amb això del pacte fiscal.

Endogàmia Virtual: Amb la barretina calada a fondo des de 2005

Imaginem que camines per Badalona (perdó, pel centre de Badalona) i, conforme vas passant davant els aparadors de les botigues, veus aquest cartell un cop i un altre:

Posem també que els aliens nazis t'han insertat un cervell positrònic i davant teu apareixen tres possibles maneres d'interpretar aquest cartell:

1) Aquest comerciant està profundament indignat/ada per la pujada de l'IVA i pensar fer quelcom al respecte, com recollir firmes per impugnar la llei, negar-se a pagar els impostos o alguna cosa per l'estil.

2) Aquest comerciant està convençut/da de que la pujada de l'IVA és un mal per els seus clients i pensa fer quelcom al respecte, com ara rebaixar un 3% el preu dels seus productes per compensar l'augment de l'impost.

3) Aquest comerciant es limita a dir que hi està en contra però el cobrarà sense cap problema.

Us deixo un moment per a que hi penseu, no fos cas que us precipitessiu en la resposta...























Va, prou d'imbecilitats, tots sabem que és la tercera. El comerciant que penja el cartell ho sap, qui el llegeix ho sap i fins i tot la indescriptible plataforma Badalona Indignada que els ha creat ho sap. I a ningú li sembla estrany, ni trist, ni res.

Deixeu-me dir-ho d'una altra manera, Catalunya és Espanya. Tenim el mateix nivell polític, la mateixa quantitat de xoriços i la mateixa anèmia mental. Som tant o més vagos i reticents a qualsevol mena de canvi.

Més que els espanyols i tot: amb la tonteria de ser més europeus i sofisticats hem creat una raça d'imbècils pagats de sí mateixos que proclamen coses com que "el petit comerciant hi té molt a dir" com si a ningú li importés la seva merda d'opinió, és més, com si la seva merda d'opinió (dir-la, tenir-ne una) fos una gran victòria i un cop l'ha dita ja pogués tornar a casa satisfet d'haver "cantat les quaranta a aquesta colla".

Sabeu els gossos merdosos menjaxones que borden com uns histèrics tot el dia? Com que l'evolució no els ha donat res útil per sobreviure cada vegada que veuen un gos de veritat criden com subnormals a veure si amb el soroll els espanten. Qualsevol altre gos se'ls cruspiria per berenar en cinc minuts, però els gossets merdosos sempre tenen a prop un amo que els posa llacets, els tracta de "cuqui" i els protegeix dels gossos de veritat. Deixa'l sol a la muntanya, a veure si segueix igual de xulo.

Estimats comerciants inútils mentals, us han deixat sols en mig d'un descampat i encara bordeu com si tinguéssiu l'amo al costat. Moriu en silenci o lluiteu, però deixeu de donar pel cul.

Amb afecte,

Endogàmia Virtual: Practicant el veïnatge sostenible des d'el 2005.