Endogàmia Virtual

- Ah, Humprey,passa, seu…

- Ministre…

- Humprey, estic molt preocupat.

- I ara, que li passa Ministre?

- Has vist les darreres enquestes? La gent se’ns tira al damunt, Humprey! Diuen que estan a l’atur, que no tenen diners per passar el mes, que les mesures econòmiques del govern no serveixen de res… De res, Humprey! Els britànics pensen que podríem desaparèixer tots avui mateix i ells ni ho notarien.

-Oh, senyor Ministre, segur que ho notarien…

-…

-De totes maneres, no cal escarrassar-s’hi molt Ministre.Aquestes coses passen i després se’n van.

-Potser si Humprey, però el Primer Ministre ja ens ha convocat a tots aquesta mateixa tarda per discutir l’assumpte!

-Ja veig.

- Ja sap que el Primer Ministre va quedar molt satisfet de la seva intervenció econòmica l’any passat. Va sortir a totes les portades, i fins i tot el Times va anomenar-lo “líder” una vegada.

- Un esdeveniment extraordinari, sens dubte.

-Si. Eh, Humprey, es que no ho entén? El Primer Ministre voldrà solucions immediates,per aquesta mateixa tarda!

-I naturalment a vostè no se li acut cap.

-Humprey, ha d’ajudar-me! La premsa encara em va al darrere per aquelles despeses extraordinàries  l’aniversari de la meva filla. Necessito una gran idea per el Primer Ministre!

-Potser es podria fer alguna cosa amb els nens.

-Que dius?

- Els nens. Des de sempre la política s’ha regit per ajudar els nens i els ancians, però els vells solen quedar pitjor a les fotografies. Si anunciem una iniciativa per ajudar els infants britànics la premsa no podrà dir res dolent. Al cap i a la fi, ells son els seus futurs lectors.

-Però que podríem fer? Ara no estem per paquets d’ajudes econòmiques precisament.

-No, es clar, Ministre, té raó. Mmmm… potser no cal donar-los diners. Potser n’hi ha prou amb portar uns quants Pares Noels a les escoles públiques i repartir quatre llaminadures.

-Massa tard, Humprey. Aquesta era la idea que tenia pensada, però algun imbècil del Foreing Office ja l’ha enviada per mail al Primer Ministre. Necessito alguna cosa més, Humprey, més potent, més trencadora!

-Ja veig. Bé, sempre està el tema de la seguretat.

-Ah si?

-Sí, Ministre. Tothom vol protegir els nens. Com que son petitons i fràgils i tot això…

-Protegir els nens… Sona bé, Humprey! Que fem, els donem un taser?

-Em penso que això no acabaria de fer feliç a les associacions de mestres. Jo em referia més aviat a la protecció nacional.

-…

-Pensi-ho així, Ministre. Tots els britànics adults disposen de programes de seguretat nacional a la feina, i als aeroports. Tenim tot de càmeres vetllant per la seva seguretat als carrers. Però que passa amb els nens?

- Si, que passa?

- Es que aquest govern no es compromet amb la seva seguretat, també? És que potser pensem que els nens britànics son ciutadans de segona?

-I ara!

- Aleshores perquè neguem als infants els dret a la seguretat que sí gaudeixen els adults? Per què fem distincions basades en l’edat? Es que potser no es discriminació això?

-Mare de Déu Humprey, té raó!

-Els ciutadans han de saber que aquest govern no permetrà un dia més que els nens siguin discriminats a la Gran Bretanya. Si vetllem per la seguretat des seus pares, hem de vetllar d’igual manera per la seguretat dels seus fills.

-Oh i tant que sí, Humprey! Vostè és un geni!

-Gràcies, Ministre.

Agents antiterroristes britànics visiten guarderies per detectar signes primerencs de radicalització

Demanen als mestres que informin si alguna criatura pinta una bomba.

«Les proves suggereixen que el radicalisme pot començar als quatre anys», alerta un agent, en un correu intern, publicat pel diari The Times.

Endogàmia Virtual: Fans de Rosa Sensat