11:34 a. m.

Es Misteri de Sa Piràmide

Publicado por Aleix |


Com esteim? Benvinguts a Sa Naveta des Misteri, un programa on sa fantasia es troba amb sa realitat. Avui rallarem des misteri de ses piràmides amb un etspert de prestigi mondial, es gran Doctor Serra, coautor des Diccionari de sa Autoajuda, Espiritualitat i es Bestialisme i s'únic homu que va soscriure's a es col.leccionable des Tarot en Miniatura. Doctor Serra, benvingut a sa Naveta.

Hola si, gràcies.

Què ens porta de ses piràmides?

Bé, si, veurà, a través de la meva becaria he descobert un fenòmen únic en la historia de la humanitat, la primera piràmide que no té forma de piràmide.

Què em diu ara?

Miri, veu, això és una piràmide normal, la que coneixem de sempre...

I això és el que acabo de descobrir:


Idò què és això?

Això és una radiografia de la població espanyola amb evidents signes de malformació. Veu aquesta protuberància cap al centre? Doncs hauria de ser a baix.

Fascinant. I què pot haber causat aquet fenòmeno? Ets aliens? Sa radiació des japonesos?

No, és una mica més complexe... a veure com ho explico... A vostè li sona el concepte "conquesta social"?

Idò!

Doncs per dir-li d'alguna manera, el que està veient és el que passa quan la conquesta social se'n va a pendre pel cul i ja no torna.

Ara m'ha deixat amb s'alegria des coní, jo que em pensaba que em portaba sa bona nova...

Em sap greu, la ciència és així. En el fons, tot plegat neix d'un problema filològic: fa uns anys una "conquesta" consistia en uns quants que massacraven uns altres per quedar-se els seus territori i riqueses. És a dir, hi havia molta sang i al final uns quedaven com a guanyadors altres com a perdedors. Els vencedors s'ho passaven pipa mentre els durava el xollo, moment en que uns altres els passaven a ells per la pedra i s'ho quedaven tot, una cosa cíclica.

Però a finals dels anys setanta a Espanya apareix un fenòmen anomenat transició que, de cop, afirma que les conquestes seràn d'un altra manera: no hi haurà perdedors sinó que tothom guanyarà. A més, no es vessarà ni una gota de sang i per si fos poc, tot allò conquerit serà nostre per sempre més.

En comptes d'entendre la vida com un cicle on a vegades dónes i a vegades et donen (pel cul), la transició pinta la vida com una fletxa recta, una autopista sense sortides indefinida i infinita. La lògica és aplastant; si tothom ha guanyat, ningú voldrà prendre al conquerit a l'altre perquè estem tots junts remant en un vaixell d'or i diamants anomenat progrés.


Però això està bé, no? Ara tots contents i en pau.

Sí, bé... Només va haver-hi un petit error de calcul. Entre mitjans del 1950 i mitjans del 1970 es va viure el que els demògrafs anomenen un "baby boom", lo que vé a ser tenir nens com a conills sense que els nadons es morin com a conills també. Tota aquesta criaturada va creixer en un entorn pacífic i de progrés i es va anar fent gran i gran i gran... fins que ara ha arribat als trenta, sense feina, sense recursos i sense fills. I d'aquí la malformació.

Un testimoni espelusnant, Doctor. Descanseim una estoneta amb aquest altre testimoni i tornam amb es misteri de ses piramides en uns minuts. Aquí, a Sa Naveta des Misteri. 



Ja estaim aquí un altre volta amb es gran Doctor Serra, l'homu que ha descovert sa piramide boturuda. Doctor, aquest misteri, com s'ha produit? 

Mmm, sí. A veure... Tot el sistema econòmic espanyol (és un dir) s'aguanta sobre dos pilars que fa vint anys que ja no aguanten res. El primer és el sistema de prestacions basat en el repartiment o sigui, que en comptes de guardar-se els diners per quan vagin mal dades, els que ara treballen paguen als que no ho fan. Quan els que treballen són prous ja va bé, però quan n'hi ha molts que no ho fan, perquè estan a l'atur o perquè estan jubilats, com que ningú té res estalviat, doncs...

A pendre per es cul.

No és un sistema molt inteligent, però encara es podria salvar si la gent que no treballés tingués prous diners acumulats com per anar tirant. I aquí ve el segon pilar que cau: la remuneració salarial basada en l'antiguetat en el càrrec, la base nº1 del sistema productiu espanyol (ja em perdonarà).

Però Doctor, hi ha una cosa que no entenc. Si s'homus que tenen més anys cobren més, tenen més diners estalviats i poden anar tirant, no?

Ah, sí, aquesta és la teoria! Però en la pràctica és just el contrari. A Espanya no estalvia ningú perquè des de fa anys tots els estaments repeteixen que tenir els diners al banc és perdre valor i que el que s'ha de fer és consumir. Com que l'Estat garanteix (ejem) una bona pensió, ningú té cap incentiu per guardar els calers, se'ls rebenten en viatges i cotxes i després paren la mà.

De totes maneres aquest no és el problema real, toca els collons, però no és el causant del bony. El problema de veritat és la manera com s'han dissenyat els convenis laborals. Bé, dissenyat... diguem la manera com els van parir.

A vore...

La pràctica totalitat dels convenis funcionen per antiguetat en el lloc, un cobra més quan més temps fa que treballa en la mateixa empresa.  Se suposa que més temps treballat = més experiencia = millor treballador = més valor per a l'empresa = més sou. I més sou = major cotització a la seguretat social en els darrers anys = major pensió de jubilació.

Així que la teoria diu que, gracies a l'estar del benestar, els treballadors veuen justament recompensat el seu esforç i dedicació, al mateix temps que reben millors pensions i gaudeixen d'una millor qualitat de vida al jubilar-se. Tot exel.lent.

El petit error en la teoria és que tothom pensa en el que porta temps en l'empresa, però no en el que acaba d'arribar.

Es novato.

És que just aquí està la clau. Es novato, com vostè diu, abans sí que era un novato de veritat, un indocumentat intútil que ho aprenía tot del seu mestre. Un paio al que li feies un favor tenint-lo allà i no al carrer prostituint-se, i que trencava tres o quatre màquines fins que aprenía com es feien servir. Fa uns anys, uns trenta o quaranta anys, els aprenents eren una inversió que no es rentabilitzaba fins al cap de 10 o 15 anys, així era normal que no cobressin un duro.

Però ara, les feines que contribueixen al creixement econòmic demanen professionals que entrin ja formats, sovint amb molta més formació que els seus superiors. És un peix que es menja la cua: com que els joves cobren poc, estudien més per augmentar les seves probabilitats d'èxit, com que estudien més estan molt més formats, però com que els convenis els castiguen, cobren poc. I com que cobren poc, estudien més.

I mentre estudien no fan sa familia créixer.

Exacte. Ah, i es clar, els joves son els primers en ser despatxats, perquè les empreses despatxen en funció al cost que els suposa, no segons el rendiment. En aquestes circumstàncies la població ha d'esperar als quaranta per tenir un sou que els permeti tenir fills.

El resultat és la malformació que hem vist en la piràmide: gent de trenta anys amb dues carreres però sense feina ni fills, que en comptes de contribuir al creixement, el destrueix ara, i a varies dècades vista. El tio inútil e improductiu es queda al seu lloc perquè costa masses diners d'acomiadar, i el que realment val agafa les maletes cap a un país més desenvolupat.

Un testimoni que posa sa pell de gallina, Doctor Serra. I aixos es pot arreglar d'alguna manera?

Doncs si. De fet és molt fàcil.

Ido!

N'hi ha prou modificant els convenis laborals per premiar el valor aportat a l'empresa i no l'antiguetat. Els treballadors tindrien un incentiu real per actualitzar els seus coneixements, els joves amb preparació començarien amb un bon sou que estimularia l'estalvi, el consum i la reproducció en general i el personal s'acostumaria a espavilar-se i a no donar les coses per descomptades. Miri què fàcil.

Pero els pobre vellets no cobrarien quasi res de pensió...

Depèn del que treballin. Si treballen en feines mecàniques de baix valor afegit sí, si treballen en feines on el físic no és tant important, l'unic que haurien de fer és tenir el costum d'actualitzar-se de tant en tant i fer valer la seva experiència. I fins i tot en aquest cas haurien cobrat bé durant molts anys de la seva vida, amb el que tindrien algo estalviat.

Axins l'únic que s'ha de fer és convèncer ets sindicats, sa patronal i es govern de girar des revés tot es sistema des treball.

Exacte.

...

...

...

...

Bé, i amb aquest testimoni mos despedim fins es proper viatge de Sa Naveta des Misteri. Bona nit.

Endogàmia Virtual: Fent política-ficció des del 2005.


4 comentarios:

ed dijo...

Me sembla que un programo com Sa Naveta se mereix alguna setsió de concurso on se preguntin cuestiones als etspectadors i tinguin algun premio com aquesta samarreta que us adjunto.

http://ministupid.files.wordpress.com/2012/09/naveta.jpg

Per ses femeies podem fer-ne de més ajustades i amb es lema "Duc es dimoni dins jo".

Què us pareix?

Aleix dijo...

Fitxat ipso facto!

Anónimo dijo...

jo ara ja soc un carcán dintre una empresa publica i ja em conve proteccionisme perque soc forÇa gandul /inutil i el que em salva de l atur es la meva antiguitat.....
salutacions corteses...

Anónimo dijo...

uuu..

Subscribe