Una... eeeeeh... dona que fa por:
"Algún día serás mío, Chandler ¡BING!
¡OH, DI-OS MÍ-O!
¡¡¡GUAP-PAAAAAA!!!I és que avui s'ha mort l'Antonio,
un artistàs
de gran valua,
guionista
i director,
home sensible i bujarrilla,
un d'aquells que ja
no abunden...
I un pacient anglès
el busca
en un paisatge de memòria,
i no el troba i la muntanya
avui és més freda...
Si no hi és,
cal recordar...
I el pobret del senyor Ripley
avui també plora pels marges,
caguemdéu,
un altre orfe de desig
que queda mut
en plena nit...
I és que avui s'ha mort l'Antonio...
Llarga vida per l'Antònio...
I va un record per ell...
Anthony Minguella (1954-2008)La sabiduría popular siempre lo ha tenido claro: o follamos todos, o la puta al río. Y ya puestos, para darle clases de natación a una puta...
En los últimos días, parece que el mundo mediático ha redescubierto con renovado entusiasmo al personaje más entreñable del imaginario local: el putero.
Figura gallarda y porte altivo, el putero ha sido y sigue siendo uno de los más manidos arquetipos masculinos que a tenido a bien crear la fertil imaginación del populacho. Envuelto en un halo mítico, al putero se lo ha identificado como a un símbolo encarnado de la independencia masculina, de la autonomía emocional y del criterio inversor, pues como todos saben, ir de putas es no sólo rentable económicamente sino sobretodo moralmente.
Ahora bien: ¿qué ocurre cuando el putero ideal se torna en carne y hueso y billetera, y los medios nos lo presentan en ese podio de ignominia que es la noticia? Pues que a menudo nos defrauda. Los seguidores de su credo, embelesados por su leyenda, cual Ícaro de bruces al suelo nos vamos al verlos allí, ante los focos, renegando, apelando a los valores tradicionales -¿acaso algo más tradicional que su manera de ser, me pregunto?-, y lo que es peor, disculpándose.
Véase un caso ejemplar: el senador por Nueva York, Eliot Spitzer, también conocido como 'el cliente nº. 9'.
El senador Spitzer, del partido demócrata, por lo visto tuvo la brillante idea de contratar los servicios de la señorita 'Kristen' -en realidad, Ashley Alexandra Dupre, de 22 añitos- a través de una exquisita casa de servicios que a partir de ahora no podrá afirmar ni máxima discreción ni nada por el estilo. En fin, el caso es que Spitzer se hizo enviar por correo certificado a Washington, donde en el día de autos se encontraba, a la tal Kristen, y allí, en un hotel de lujo y a la luz de las velas, se dejó unos 1.000 € en servicios. No se sabe no cómo ni cuándo, la noticia de la cana al aire de Spitzer saltó a la palestra pública, y ahí se acabó la que parecía prometedora carrera del senador por Nueva York. Vale, hasta aquí el tema parece incluso razonable -si razonable es cargarse a un pobre hombre que se tira a una puta con dinero de su bolsillo, y que previamente había montado una campaña pública para acabar con el mangoneo entre los magnates de Wall Street a nivel de evasión de impuestos y que había sido considerado "defensor del pueblo" por los neoyorquinos...-. Lo triste, el momento trágico del asunto viene luego: apariciones públicas con su mujer, dimisión ante las cámaras, quasi lloriqueos mientras se citan las virtudes de la vida hogareña...
"Qui entri aquí,
La família que s'aliena unida, roman unida.
"Tot això que veus pot ser teu...
Enèsima mostra del nostre peculiar sentit del humor.
Els lavabos, diu? A l'est! Sempre a l'est!Estimados todos,
tras meses de silencio y reflexión, me permito volver a publicar en este foro de incomparable sapiencia que es Endogamia Virtual para reivindicar, a través de un ilustrativo cuento, a la injustamente denostada figura de Vladimir Putin.
Érase una vez un zar del que se decía que era un tipo un tanto expeditivo y algo chulesco en sus declaraciones y que, en las formas, apenas podía evitar recordar a su pueblo que un día fue un eficiente servidor del Estado al servicio del KGB...
Medvedev, el príncipe alegre y despreocupado, medita sobre lo que le conviene...
Es que m'emociono, m'emociono i no ho puc amagar:
Endogàmia Virtual: Els poetes del Poble
No sé com sou, de debó... En realitat, ens trobem davant d'un petit conflicte entre éssers racionals que de ben segur poden resoldre'l al voltant de la taula d'un café mentre departeixen sobre la noció d'història platejada per Hegel o el concepte de voluntat segons Schopenhauer.
Endogamia Virtual: matar a todos los humanos... matarlos a todos... pero a unos más que a otros...
Sense ànim d'iniciar una trifulca amb el sr.Brillant (bé una mica sí), però Endogàmia ho té clar. Valencia forever:
Endogàmia Virtual: Desde el inframundo con amor
Ja se sap que ser crític cinematogràfic no es tasca senzilla. Les productores et persegueixen, els directors novells s'enganxen com paparres en les preestrenes, els editors es neguen a cedir-te les 15 pagines que necessites, etc, etc.
Ser critic, amics, exigeix una combinatòria d'habilitats cada vegada més difícil de trobar. Talent literari, capacitat de síntesi, rigor analític i olfacte. Si amics, olfacte. Pregunteu per aquests móns i tothom us dirà el mateix; el millor crític seria un xarrupatintes si no comptés amb el sentit de l'olfacte: la capacitat de distingir, a l'instant, allò amb valor artístic, d'allò que no passa per una mera imitació de l'art.
Com dèiem, aquest món ESO complica d'allò més la cantera de crítics. Individus que es passen mitja vida als YouTubes, i l'altre mitja al Messenger no solen mostrar gaire predisposició a la dissecció proustiana del cinema kurd. I així és com ens trobem avui en dia, envoltat de crítics de premsa gratuïta capaços d'afirmar sense problemes que Las Trece Rosas es d'allò més interessant (perquè aquesta sempre és la paraula, una peli no es bona o dolenta, és interessant o no ho és).
Per fortuna, aquest també és un món plenament globalitzat on, si cal formar bons crítics al Regne Unit, doncs es formen, que collons, tot per l'art!
Presentan en Madrid a dos perros entrenados para localizar discos destinados a la piratería.
Fueron entrenados durante ocho meses y su formación tuvo un coste superior a los 18.000 euros.
Lucky y Flo son dos perras de raza labrador entrenadas para detectar discos ópticos no declarados entre la carga enviada por las organizaciones dedicadas a la reproducción ilícita de películas, videojuegos y música. Han sido formados durante ocho meses de formación en el Reino Unido, lo que ha supuesto una inversión de cerca de 13.000 euros.Atenta al travelling
Los dos canes se enfrentaron a su primer trabajo en el aeropuerto británico de Stansted en el Reino Unido, e identificaron y detectaron paquetes y contenedores que contenían DVD y CD no declarados. Después de comprobar su efectividad, los dos perros comenzaron una gira mundial que les ha llevado a Estados Unidos, Canadá, Hong Kong, Singapur, Islas Filipinas, Dubai, Reino Unido y Malasia.Sembla que The Fountain divideix a la crítica
Ahora llegan a España de la mano de la Motion Pictures Asociation (MPA), representante de los intereses de la industria del cine a nivel mundial, y la Federación para la Protección de la Propiedad Intelectual (FAP)
La prova de foc de tot crític caní
En Costa, profètic amb el seu futur
1.
2.
Científicos, intelectuales, deportistas... Nace PAZ, la Plataforma de Apoyo a Zapatero
Endogàmia Virtual: Tot esperant Duran
Ja ho anticipàvem, i aquí està; en rigorosa exclusiva per a tot el món, la cata de Vulva by Nomepuedocreer:
Videoreview de VULVA Original por NoPuedoCreer.com from npc on Vimeo.
Que maco... Quin detall lo de la postal, perfecte per regalar el dia de la mare. Es gracies a petites coses com aquesta que una gran marca es distingeix de la resta.
Ella ho tenia clar
Ella també
Per desgracia, els visionaris sempre ho passen malament en el seu temps
Aquesta setmana tothom va parlant d'en Ledger, però a mi m'ha tocat més la fibra sensible aquesta altra mort:
Mor Jaume Sorribas, l'Encarregat de 'Filiprim' i un dels fundadors d'Els Joglars
L'actor Jaume Sorribas, membre del grup fundador d'Els Joglars, va morir ahir a la nit a Barcelona a l'edat de 59 anys, segons ha informat avui l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC). Un dels seus papers més recordats és el de l'Encarregat del programa de televisió Filiprim.
Sorribas va morir ahir a la nit després d'una llarga malaltia en un centre hospitalari, i els seus amics i familiars li oferiran avui el seu últim adéu al tanatori de les Corts. El funeral de l'actor se celebrarà al mateix tanatori demà, divendres, a les 15.30 hores.
Cada vez que Kurt, un joven alemán de 16 años, se siente agobiado por los efectos de la digestión tiene que caminar sobre la nieve y dirigirse a una caseta de madera que él mismo construyó para hacer sus necesidades. Cuando desea lavarse debe acudir a un pozo situado a doscientos metros para buscar agua y si se olvida de cortar leña su cabaña se convierte en una nevera. Vive desde junio en Sedelnikovo, una remota aldea de Siberia, donde actualmente la temperatura es de -30 grados.
Allí decidieron enviarle las autoridades sociales de la ciudad de
Giessen, en el estado de Hesse. Kurt, culpable de múltiples actos de
vandalismo, busca su reeducación en la estepa, un medio hostil donde no
existe ni la televisión ni Internet, sus 'otras' pasiones.
Fonts locals defensen la decisió, assegurant que l'elecció de Sibèria
no és cap càstig. "També hauria pogut ser enviat a Grècia".
Així que em trobava jo, tan panxo pel carrer, quan de cop veig una imatge que em desconcerta:
El primer que em va passar pel cap va ser "Qui és aquest paio amb barba, i a qui em recorda?". si amics, les drogues són molt dolentes, però mireu-vos la foto des d'una certa distància i (si el vostre cervell està tan castigat com el meu) jurareu que en Duran porta barba blanca.
Un cop mestre de l'equip convergent, que aprofitant les festes nadalenques lliga "lo pelat de Sant Cugat" amb el Rei Melcior? Perhaps, que dirien a Vallfogona. A mi en canvi em ve a la ment...
"Les pijas aburrides vieneses poden anar al catre amb rompetechos ratolins de biblioteca. I això és possible"
Mata-divinitats i catalanistes, com tuThe Alexyss K Tylor Show:
Per que veure la versió "black trash" de la Regina Do Santos parlant d'àngels i dimonis mentre juga amb dues polles negres mida XXL és el millor que ens pot passar en tot el dia.
Endogàmia Virtual: Respectuosos les creences alternatives
Ara que ja tinc un ordinador del primer món em dedicaré a recuperar totes les pelicules que han acabat en la categoria "no prou bones per pagar un duro, però prou interessants per veure-les de totes maneres". La primera, aquesta. I mira, havia encertat. Concursante és l'equivalent a la Tour Eiffel: no pots anar a París i no veure-la, però la puta gràcia que et fa un cop ets dalt.
Per una vegada, el teaser no enganya: Concursante es Fight Club dirigida per un gallego. Muntatge a lo "corta-y-pega", reflexions pseudo profundes sobre lo mala que està la vida, i una mena d'incitació post-comunista/ post-postmoderna a la dissidència. Vamos, que una vegada més el cine apañó practica el noble art de ser l'ultim en entendre l'acudit.
Ah... Quant de temps sense escriure a Endogàmia... Ja sé que no em troben a faltar però els ben juro que m'agradaria escriure més del que escric. Però la vida del gandul té aquestes coses, amics. És el que hi ha.
No voldria passar aquesta oportunitat sense desitjar-los un bon any a tots vostés, si és que encara queda algú que ens visita de tant en tant. Si és el cas, per altra banda, m'agradaria proposar-los un nou joc que es diu "descobreix al/s fill/s de puta impostor/s".
¿Seré yo, maestro? ¿Seré yo?
I am the walrus and you are the fish.
Invierta en bonos del tesoro, amigo.
