Què, us ha agradat eh? Citant a filòsofs de l'est com si res, com la cosa més normal del món. Es que aquí som gent molt culte. I d'esquerres. D'esquerres i cultes. Vamos, lo más.
I d'això va l'asuntu d'avui, de com d'idiota és la gent d'esquerres.
Posem-nos en situació amb una bonica paràbola d'aquestes que venen a la secció "autoajuda" de El Corte Inglés: Imagina que ets en un laboratori i entrenes el teu ratolí per a que premi un botó per menjar. Cada vegada que el bitxo tingui gana apreta el botó i santes pasqües, tot la mar de bé.
Ara imagina que comences a torturar l'animal. A vegades ha de prémer dues vegades el botó per menjar, a vegades ha de préme'l un numero aleatori de cops, a vegades li dónes menjar el premi o no, a vegades no li dónes res faci el que faci.
Segons gent molt preparada, el pobre bitxo experimentarà el que se'n diu "indefensió apresa", la consciència de que la seva existència depèn dels capricis d'altres. Algunes rates es moren de gana, altres s'obren el caps contra la gàbia, però cap, ni una, es fa la morta i contagia la ràbia al fill de puta que la tortura. Això és així perquè les rates són animals limitats intel·lectualment.
Sabeu qui és també així? La gent d'esquerres. O per ser més exacte, la gent que quan pensa en "esquerres" imagina una barreja de Ghandi i Vaclav Havel, en comptes d'un mix entre Stalin i Robespierre. L'esquerra desdentada, l'esquerra sense mala llet.
Aquesta mena d'esquerra
Anava a explicar-vos la meva teoria de perquè és així, però m'han estalviat la feina. A CT o la Cultura de la Transición: Critica a 35 años de cultura española, Guillem Martínez & friends ens ho demostren una i un altra vegada, aquest invent raro anomenat "transició espanyola" ha creat un monstre autocomplaent, acrític i despolititzat (o millor dit, polititzat a favor de qui mani) basat en una barreja sui generis de to er mundo e güeno i el conegut cafè de mitjó per a tothom. El problema de veritat es que, 35 anys després, la CT és tant poderosa i hegemònica que s'ha internalitzat com la única realitat possible, no només entre els popes culturals i els que xupen de subvencions, sinó entre tot cristu, força obrera inclosa.
Per exemple, el llibre recorda varies vegades els follons provocats per la reconversió industrial dels 80, a.k.a. "a tomar po'l culo la industria". Benvolguda jovenalla, si no heu vist mai imatges d'aquelles protestes us recordem que no es tracta d'una beta del Call of Duty, és la manera com es feia vaga fa 20 anys:
Coctels molotov, cargols gegants convertits en munició, crema indiscriminada d'edificis... la protesta vintage anava una mica més enllà de cremar quatre containers i comprar tendes de campanya al Decathlon, eh?
Vint anys no són res en termes històrics, però han resultat ser un putu món de diferència a nivell cultural. Els espanyolets (i en això els catalanets som més espanyolets que cap altre) ens hem convençut de viure en una realitat estable, sòlida, moderna i solvent, no tant sols des del punt de vista econòmic sinó (atentus) moral. De veritat ens creiem millors que els espanyols dels primers vuitanta, per molt que la majoria siguin ells mateixos. "Hem crescut com a país i com a ciutadans", "Hem passat de la españa profunda a la españa europea". Aquesta mena de merdes han calat fons de veritat en el caparró de tots nosaltres, fins el punt de crear una generació que reacciona als cops de porra escrivint tuits. Marietes...
En això els espanyolets som un cas extrem, però el mal és general en tot el que en podríem dir, "l'esquerra democràtica". No ens voldríem fer pesats amb això de la democràcia però és que collons...
Tot aquesta història ve arran del Primer Aniversari del 15M, així en majúscules i si m'apuren amb © i ™ Fa cosa d'un any servidor de vostès, que és un innocent, va pensar que igual se'ns havien inflat els collons d'una vegada i el personal estava disposat a plantar cara a tant de mamón. En els mesos que han passat entre un M i un altre ha guanyat el PP per majoria absoluta, CiU ha retallat el que li ha donat la gana, el PP ha vist i ha doblat l'aposta, en Camps ha estat declarat innocent de tot mentre la poli atonyinava menors pelats de fred, l'Urdangarin ha mangat el que li ha donat la gana, s'han nacionalitzat bancs d'amics mentre tals amics han marxat amb els bonus intactes, etc, etc. Reacció ciutadana: pancartes, assemblees i a rebre més atonyinades per part de la poli.
Ningú s'hi ha tornat. Ningú ha fabricat napalm al garatge de casa. Només s'ha aixecat la mà per penjar les hòsties al tumblr. Es que ni "los violentos" han fet alguna cosa de profit, collons.
Això s'ha de parlar. Quan el tema de la pau i la no violència esdevé hegemònica, algo raro passa. Perquè, amics, em sap greu dir que la humanitat no s'ha tornat bona de cop. El personal encara mata, apallissa, roba i esquartera, i en canvi va a les manifestacions com aquell que camina resignat a l'escorxador, com si el que tingués més morats al acabar el dia s'emportés un pernil a casa.
Fent gala de la voluntat de servei tant pròpia d'aquesta casa, els resumim l'estat (lamentable) de la qüestió esquerranosa benpensant en quatre punts ben fàcils de recordar la propera vegada que els convidin a una tertúlia radiofònica:
1. Superioritat moral mal entesa:
Ve a ser la mare dels ous de tot plegat: Nosaltres tenim la raó, però és a que més som més guapos, més llestos i millors persones.Tot això està molt bé en temps de guerra perquè mentre dius aquestes tonteries t'estàs fotent a balassos amb el bàndol contrari. Ara, en canvi, això és l'únic que fa l'esquerra: intentar quedar bé davant el seus propis feligresos. Exactament el mateix passa amb Guardiola, no n'hi ha prou amb ser millor entrenador i guanyar més títols, és que a sobre s'ha de recitar poesia, ser humil, deixar que un portuguès et contagi la sida foten-te el dit a l'ull i anar pel món tractant el Numància de gran equip amb molt potencial.Totes les energies que s'inverteixen en fer veure que ets una gran persona, l'altre les inverteix en donar-te pel cul sense escrúpols. Per això la dreta és sempre més eficient (i tant amant de la eficiència): ells tenen un sol objectiu mentre l'esquerra es fot un lio de tres parell de collons. I encara se suposa que has de fer cara de circumstàncies perquè la no-violència és la solució. Parlant de no-violència...
Coctels molotov, cargols gegants convertits en munició, crema indiscriminada d'edificis... la protesta vintage anava una mica més enllà de cremar quatre containers i comprar tendes de campanya al Decathlon, eh?
Vint anys no són res en termes històrics, però han resultat ser un putu món de diferència a nivell cultural. Els espanyolets (i en això els catalanets som més espanyolets que cap altre) ens hem convençut de viure en una realitat estable, sòlida, moderna i solvent, no tant sols des del punt de vista econòmic sinó (atentus) moral. De veritat ens creiem millors que els espanyols dels primers vuitanta, per molt que la majoria siguin ells mateixos. "Hem crescut com a país i com a ciutadans", "Hem passat de la españa profunda a la españa europea". Aquesta mena de merdes han calat fons de veritat en el caparró de tots nosaltres, fins el punt de crear una generació que reacciona als cops de porra escrivint tuits. Marietes...
Exemple paradigmàtic de jove espanyol modern
En això els espanyolets som un cas extrem, però el mal és general en tot el que en podríem dir, "l'esquerra democràtica". No ens voldríem fer pesats amb això de la democràcia però és que collons...
Pues eso
Per a la gent de dretes que no havia entès el titol de l'article.
Ningú s'hi ha tornat. Ningú ha fabricat napalm al garatge de casa. Només s'ha aixecat la mà per penjar les hòsties al tumblr. Es que ni "los violentos" han fet alguna cosa de profit, collons.
Això s'ha de parlar. Quan el tema de la pau i la no violència esdevé hegemònica, algo raro passa. Perquè, amics, em sap greu dir que la humanitat no s'ha tornat bona de cop. El personal encara mata, apallissa, roba i esquartera, i en canvi va a les manifestacions com aquell que camina resignat a l'escorxador, com si el que tingués més morats al acabar el dia s'emportés un pernil a casa.
Fent gala de la voluntat de servei tant pròpia d'aquesta casa, els resumim l'estat (lamentable) de la qüestió esquerranosa benpensant en quatre punts ben fàcils de recordar la propera vegada que els convidin a una tertúlia radiofònica:
1. Superioritat moral mal entesa:
Ve a ser la mare dels ous de tot plegat: Nosaltres tenim la raó, però és a que més som més guapos, més llestos i millors persones.Tot això està molt bé en temps de guerra perquè mentre dius aquestes tonteries t'estàs fotent a balassos amb el bàndol contrari. Ara, en canvi, això és l'únic que fa l'esquerra: intentar quedar bé davant el seus propis feligresos. Exactament el mateix passa amb Guardiola, no n'hi ha prou amb ser millor entrenador i guanyar més títols, és que a sobre s'ha de recitar poesia, ser humil, deixar que un portuguès et contagi la sida foten-te el dit a l'ull i anar pel món tractant el Numància de gran equip amb molt potencial.Totes les energies que s'inverteixen en fer veure que ets una gran persona, l'altre les inverteix en donar-te pel cul sense escrúpols. Per això la dreta és sempre més eficient (i tant amant de la eficiència): ells tenen un sol objectiu mentre l'esquerra es fot un lio de tres parell de collons. I encara se suposa que has de fer cara de circumstàncies perquè la no-violència és la solució. Parlant de no-violència...
2. El que és teu no pot ser meu:
És a dir, no s'hi val a usar les armes de l'enemic. Oju, que això és clau; bona part del que sustenta aquesta mania per la superioritat moral passa per negar-se a fer el que fa l'altre, com si determinades tàctiques portessin la marca del pecat original o alguna cosa per l'estil. Cas numero 1 i principal, la puta obsessió per condemnar "tota forma de violència".
D'entrada podem estar més o menys d'acord en que anar pels puestos repartint garrotades no és el més recomanable, que la violència engendra violència i tal. Vale. Però com tot nen de primaria coneix de primera mà (i puny) deixar que te la fotin una vegada passa, però a al segona s'acabó lo que se daba. L'esquerra deu haver anat en massa a escoles on mai hi havien batusses a l'hora de pati i encara no han après una llicó tant bàsica com aquesta.
Lo de les hòsties es el cas més evident, però ni molt menys l'unic. Mentir, manipular, conspirar, espiar... eines fonementals en tot enfrontament queden automàticament descartades abans de fer-les servir ni una vegada. Espereu a que algú s'adoni que els de PP també tenen twitter, ja em veig un altra vegada al Myspace.
Com ja heu anticipat, la dreta no te cap problema en fer all-in i arrambar amb tot l'arsenal, tant el amablement cedit per l'esquerra, com el que se suposa que és consustancial al pensament progressista: porres i twits, desnonaments i columnes d'opinió... Així anem, nens.
D'entrada podem estar més o menys d'acord en que anar pels puestos repartint garrotades no és el més recomanable, que la violència engendra violència i tal. Vale. Però com tot nen de primaria coneix de primera mà (i puny) deixar que te la fotin una vegada passa, però a al segona s'acabó lo que se daba. L'esquerra deu haver anat en massa a escoles on mai hi havien batusses a l'hora de pati i encara no han après una llicó tant bàsica com aquesta.
Lo de les hòsties es el cas més evident, però ni molt menys l'unic. Mentir, manipular, conspirar, espiar... eines fonementals en tot enfrontament queden automàticament descartades abans de fer-les servir ni una vegada. Espereu a que algú s'adoni que els de PP també tenen twitter, ja em veig un altra vegada al Myspace.
Com ja heu anticipat, la dreta no te cap problema en fer all-in i arrambar amb tot l'arsenal, tant el amablement cedit per l'esquerra, com el que se suposa que és consustancial al pensament progressista: porres i twits, desnonaments i columnes d'opinió... Així anem, nens.
3. O tots o cap
Professors que poseu Fuenteovejuna com a lectura obligatòria, moriu-vos. La tonteria més gran que es pot fer a l'hora de canviar quelcom és pensar que tothom hi estarà d'acord, i exactament de la mateixa manera. Els éssers humans són criatures capritxoses, mandroses i per lo general, atemorides. Pretendre que un seguidor de Gran Hermano surti al carrer amb una pancarta contra Bankia és de subnormal profund i garantia total de fracàs.
Hi ha gent que tira del carro, gent que es deixa portar i gent que s'ho mira a distància per si un cas. I és així des del temps dels fenicis. La puta Revolució Francesa la van fer quatre botigaires emprenyats, de la mateixa manera que milions d'alemanys es miraven les sabates quan els ensenyaven els greatest hits de la Wehrmacht pel noticiari.
L'esquerra, en canvi, s'obsessiona en justificar el seu programa politic amb els numeros, i així passa el que passa. Per gran que sigui la manifestació, per més gent que signi una petició, mai seràn més del, posem, 10% del total d'habitants. Fins i tot les vages generals de generals no en tenen res.
L'esquerra cava la seva propia tomba un cop i un altre marcant-se uns criteris d'èxit senzillament impossibles d'aconseguir. Com si les revolucions fossin democràtiques.
4. Els símbols ho poden tot
Professors que poseu Fuenteovejuna com a lectura obligatòria, moriu-vos. La tonteria més gran que es pot fer a l'hora de canviar quelcom és pensar que tothom hi estarà d'acord, i exactament de la mateixa manera. Els éssers humans són criatures capritxoses, mandroses i per lo general, atemorides. Pretendre que un seguidor de Gran Hermano surti al carrer amb una pancarta contra Bankia és de subnormal profund i garantia total de fracàs.
Hi ha gent que tira del carro, gent que es deixa portar i gent que s'ho mira a distància per si un cas. I és així des del temps dels fenicis. La puta Revolució Francesa la van fer quatre botigaires emprenyats, de la mateixa manera que milions d'alemanys es miraven les sabates quan els ensenyaven els greatest hits de la Wehrmacht pel noticiari.
L'esquerra, en canvi, s'obsessiona en justificar el seu programa politic amb els numeros, i així passa el que passa. Per gran que sigui la manifestació, per més gent que signi una petició, mai seràn més del, posem, 10% del total d'habitants. Fins i tot les vages generals de generals no en tenen res.
L'esquerra cava la seva propia tomba un cop i un altre marcant-se uns criteris d'èxit senzillament impossibles d'aconseguir. Com si les revolucions fossin democràtiques.
4. Els símbols ho poden tot
L'altre dia, el fill de puta del Mayor Zaragoza va tenir els sants ous de citar Rose Parks com exemple del que hauria de fer la gent davant tot el que està passant, com si seure en un autobús (o acampar en una plaça) fossin el remei màgic que conciencia tot el món i fa canviar l'univers sencer. Com si la segregació racial s'hagues resolt (bueno, és un dir, però per ara deixem-ho) sense la participació de Malcom X, els Panteres Negres, o ja posats el Bloody Sunday. Com si tot s'hagués solucionat de manera pacifica i netament simbòlica. Sants collons.
Em sap greu, enamorats de l'estelada, els colors blaugranas i el burro català, però els símbols no canvien res per si mateixos. Els símbols són l'explicació a posteriori que aglutina centenars d'accions, sovint caòtiques, sovint contradictòries que més o menys es dirigeixen en una direcció final. Els símbols promouen adhesió a una idea, però ho tenen molt més difícil per movilitzar el personal.
Els símbols funcionen de conya, això si, per distreure. Un símbol és per definició el substitut d'un altre cosa: una estrella en comptes d'un estat propi, un hashtag en comptes d'una llei de transparència política, etc. Centrant la discusió en el símbol (posem per cas, prohibint l'entrada d'estelades als camps de fungol), la dreta desvia el debat en el dret a portar un tros de tela, com si per dur una bandera es guanyés res. Mentre l'esquerra omple titulars sobre els símbols, les lleis sós les que són i vosaltres seguir pagant els impostos a en Rajoy.
Sabeu què no té l'esquerra? Líders. Un líder ni és democràtic, ni l'escull una majoria, ni aspira a que tothom el segueixi abans de començar a fer coses. Un líder es posa el primer a rebre trompades, però sovint també les dóna. Un líder diu al ramat el que s'ha de fer i el ramat ho fà.
La dreta, curiosament sí té líders:
Els líders, amics, són els que mouen les coses, perquè l'unica raó de ser d'un líder és l'acció. Penseu-hi la propera vegada que l'assamblea del 15M es vanti de no tenir-ne cap.
Endogàmia Virtual: Lleugerament emprenyats amb l'humanitat des del 2005
Em sap greu, enamorats de l'estelada, els colors blaugranas i el burro català, però els símbols no canvien res per si mateixos. Els símbols són l'explicació a posteriori que aglutina centenars d'accions, sovint caòtiques, sovint contradictòries que més o menys es dirigeixen en una direcció final. Els símbols promouen adhesió a una idea, però ho tenen molt més difícil per movilitzar el personal.
Els símbols funcionen de conya, això si, per distreure. Un símbol és per definició el substitut d'un altre cosa: una estrella en comptes d'un estat propi, un hashtag en comptes d'una llei de transparència política, etc. Centrant la discusió en el símbol (posem per cas, prohibint l'entrada d'estelades als camps de fungol), la dreta desvia el debat en el dret a portar un tros de tela, com si per dur una bandera es guanyés res. Mentre l'esquerra omple titulars sobre els símbols, les lleis sós les que són i vosaltres seguir pagant els impostos a en Rajoy.
Sabeu què no té l'esquerra? Líders. Un líder ni és democràtic, ni l'escull una majoria, ni aspira a que tothom el segueixi abans de començar a fer coses. Un líder es posa el primer a rebre trompades, però sovint també les dóna. Un líder diu al ramat el que s'ha de fer i el ramat ho fà.
La dreta, curiosament sí té líders:
Míte'ls
Els líders, amics, són els que mouen les coses, perquè l'unica raó de ser d'un líder és l'acció. Penseu-hi la propera vegada que l'assamblea del 15M es vanti de no tenir-ne cap.
Endogàmia Virtual: Lleugerament emprenyats amb l'humanitat des del 2005
