Les calçotades.Les calçotades ens plantegen moltes preguntes. Bé, no, ens en planteja una, PER QUÈ POLLES EXISTEIXEN?
El cap de setmana passat vaig participar en una calçotada. “Participar” aquí té el mateix sentit que quan algú diu que ha participat en una violació, o en l’intent d'assassinat d’algun president sud-americà. El cap de setmana passat em vaig veure a mi mateix girant calçots mentre respirava el fum tòxic del micro-incendi que havia ajudat a provocar dins uns compartiments de formigó en algun kilòmetre indeterminat de la C-61. M’hagués fet molta pena a mi mateix, però estava massa ocupat intentant no perdre la mà entre les flames.
Ara que han passat uns dies i les butllofes ja quasi no es noten, torno a tenir els mateixos pensaments que abans. És a dir: De veritat estem tan buits per dins que necessitem enganyar-nos pensant que fem una cosa “autèntica” i “humana” quan estem pagant un 250% més a canvi de socarrar una ceba?
Bé, es clar que sí, estem parlant de nosaltres, per l’amor de Déu. Si pensem que Manel és un grup musical, com no hauríem de cremar calçots?
En comptes de cremar-los a ells, posem per cas.
Mireu, ja sé que tot això es un simple negoci. Una venjança dels de pagès contra els barsalunins que creuen de veritat el que diuen els anuncis d’Estrella Damm, usuaris del carril bici, i gent lamentable per l’estil. Ara bé, la cosa està començant a ser greu de debò. Vull dir que la broma està anant massa lluny; Fa uns anys els de can fanga feien cues de cinc hores per anar a restaurants de mala mort de Valls, però ara ja ni això: Avui en dia la gent troba totalment acceptable fer-se un mateix els calçots en un pseudo-aparcament de les afores… i felicitar-se per lo autèntic de tot plegat!
Vull dir que hi ha gent que pensa de veritat que fer una calçotada és connectar-se a la natura. No en plan dominguero, unes rises, unes cerveses i tornar borratxos a temps de veure el Barça. Em vinc a referir a una connexió, a un sentiment profund d’arrelament i germanor fruit de compartir una taula de pícnic al costat d’un monstre de formigó armat dividit en forats numerats. Això vindria a ser trobar-se Robert Parker fent una cata de Don Simón, o ser un corresponsal del NME a Isla Fantasía. Un cataclisme cultural, un FAIL ontològic (i antològic, i anti-lògic). Un no entendre res de res, vamos.
Les calçotades tenen tant de naturals com el MediaMarkt. De fet, les calçotades són un MediaMrkt, un que s’alimenta d’urbanites culpables de ser-ho. Gent que li agrada Gràcia “perquè és un poble”. Paios que escolten Boards of Canada. Gafapastes que les bromes dels hipters els fan molta gràcia i hasta s’animen a fer-ne alguna.
Gent que, recordem-ho, es reproduirà, o fins i tot ja ho ha fet. Individus que compraran als seus fills una samarreta falsament desgastada dels Amics de les Arts , que es calçaran unes Converse All Star per jugar a la Wii, que no entendran com en Blai els pot haver suspès mates, amb lo que havien estudiat, que descobriran de mala manera com es paga el loft de Ciutat Vella la Martina. Que moriran en l’hivern nuclear coreà abraçats l’un amb l’altre, recordant aquells diumenges amb els nanus a La Conreria.
Els juro que el peu de pàgina diu “el petit Hug ja menja calçots!”
Endogàmia Virtual: Gent amb pocs amics.
