Endogàmia Virtual

A vegades, una cosa emprenyadora anomenada realitat s’entesta en aparèixer a les braves i donar-te pel cul. Reconeixeràs l’aparició sobtada de la realitat pel soroll de fons que deixa en forma de “ja t’ho deia joooo…. idioooootaaa…”. El 2001, els argentins van viure una arribada col.lectiva de la realitat. El 2010, servidor ha viscut l’arribada de la realitat argentina.

Endevinen per quina via arriba?

Mirin, viatjar té moltes coses positives, però a vegades posa en perill la salut mental. Hi ha una estreta franja de països que un pot visitar amb certa tranquil·litat d’esperit (Grècia, Itàlia, la República Txeca) i després hi ha un munt de països que generen seqüeles emocionals en el viatger, sigui perquè ens fan sentir un país miserable (el nord d’Europa, els Estat Units) o perquè generen una perillosa autocomplaència estil “pues al final resulta que no estem tan malament”. Em penso que no cal que els identifiqui a quin bloc pertany Argentina.

Recorden aquell article de fa un temps sobre el fungol? En ell, comptabilitzava els finalistes de copes del món provinents del tercer món, entre ells, l’albiceleste. Be doncs, servidor confessa ara en públic que va tenir dubtes existencials a l’hora d’incloure el país de Maradona en el còmput. “Sembla gent força civilitzada”, pensava, “Buenos Aires és una metròpoli, no sembla que els vagin tan malament les coses ara”, etc. Això és exactament Argentina, un país que sembla.

Credibilitat a prova de bombes

Bé, estic sent una mica injust, bona part de l’Argentina no sembla un altre cosa del que és. Durant kilòmetres i kilòmetres el país és un wasteland econòmic i cultural: Parcs nacionals immensos puntejats per mini ciutats industrials en diferents estadis de misèria, on no falten barris de txaboles a tocar del centre turístic. Tot molt macu i amb molts animalons, però amb el mateix potencial de creixement que un El Aaiún en un dia tonto.

Ja que hi som, permetin-me-me un breu apunt sobre les ciutats de la patagònia argentina. Veuran, aquestes ciutats sobreviuen a base del turisme d’una manera molt obvia per tothom. Tot i així, son absolutament incapaços d’entendre el concepte “passeig turístic”, algo especialment sagnant tenint en compte que quasi totes són a la vora del mar o de llacs. Les ciutats patagòniques es composen d’un carrer principal ple de tendes per a guiris ubicat a dues o tres cantonades de l’aigua, i alguns carrers perpendiculars mancats de tot interès. Allà on un podria esperar un bonic passeig a vessar de restaurants, s’hi troba una carretera merdosa amb benzineres per a camions, o un port industrial sortit de Sweeney Todd. I oju que estem parlant de “ciutats amb encant 100% turístiques”, les ciutats d’interior deuen ser un Kigali meets Las Colinas Tienen Ojos.

Bueno, a lo que íbamos, que bona part d’argentina és transparent en la seva tercermunditat, però Buenos Aires… ah, Buenos Aires és… com ho podríem explicar?

Saben allò de “ser cabeza de ratón o cola de león”? Doncs Buenos Aires és cabeza d’un ratón tísic i desnodrit. És, en altres paraules La Ciutat Més Cosmopolita de Sud-Amèrica, el que més o menys té el mateix valor que dir que és la ciutat més verda de l'Africà, o el poble menys contaminant de l'Antàrtica. Oblidin allò que Buenos Aires vol ser Europa; el seu referent indiscutible son els USA i en conseqüència tenen una espècie de competi amb Brasil per veure quin dels dos és més a prop de ca l’Obama. De Itàlia només en queden les pizzeries i els taxistes suïcides.

La principal diferència entre Rio de Janeiro i Buenos Aires és el que venen. Rio ho té clar: platges i petxugues. Tu aniràs allà i veuràs nens esnifant Cilit Bangs, però si vas a platja tindràs sol i garotes marranotes. Ara bé, què ven Buenos Aires? Classe? Estil? Melangia? Una certa intel.lectualitat? Encant? Totes aquestes coses amics, son més etèries que el carisma d’en Montilla, i igual de difícils de trobar en la pràctica. Buenos Aires és una ciutat on hi viu molta gent i alguns ballen tango. Ja està. és una ciutat que, com a mínim, ningú manté presentable des del corralito del 2001, el que implica edificis desgastats i voreres destrossades cantonada sí, cantonada també. Un prodigi, vamos.

Hi ha moltes ciutats així. De fet, la gran majoria son així. La gran majoria, però, no pretenen ser un altre cosa. Buenos Aires no tan sols ho pretén, ha convençut a la gran majoria de la seva població de que sí, de veritat que són l'hòstia. Que Argentina és una gran casa de barrets, però Buenos Aires és una metròpoli de tomo y lomo. Que si. De veritat.

El rosa també és el color preferit dels gangsta. Tu txuru!

Si la reconversió de La Mina en “diagonal mar” els va sembla vergonyosa, caguint-se a les calces amb el projecte Puerto Madero: un espai descomunal a dues cantonades del principal barri de txaboles carregat de rascacels estil Abu Dhabi i restaurants a preus completament inaccessibles per autòctons no cacics/ concursants de Gran Hermano.

I després està el barri de la Boca, un lloc que sovint es presenta així:

Però que més aviat és així:

Che flaco, tenés un sigarisho?

Boca és un barri de txaboles (no sé si heu notat que aquesta paraula està sortint molt en aquest article), un ghetto lumpenproletari de treballadors del port que fa dècades que no tenen on caure morts. La coloraina de les seves, diguem-ne, “cases” no és fruit del disseny urbanístic sinó de la unió aleatòria de trossos de ferralla. Les cases estan literalment fetes a pedaços, i a pedaços es cauen.

En canvi, tots els citytours el venen com el barri més pintoresc, el reflex de l’autèntic Bueno Aires. I efectivament, el guiri pot trobar desenes de botigues de souvenirs, baretos a rebentar de Quilmes, i gent que balla el tango (o el que els doni la gana) a canvi de la voluntat.

D’entrada un pot pensar que l’han timat, que aquest barri merdós ni és pintoresc ni molt menys autèntic. Doncs s’equivoca amic. Justament Boca és l’autèntic Buenos Aires, és a dir, el Buenos Aires de veritat. Un grapat de gent venent-te la moto sobre la seva ciutat a canvi d’un grapat de pesos i si pot ser algun dòlar. I s’ho creuen els mamons, s’ho creuen, i molts altres ens ho crèiem també.

Un darrer apunt i els juro que els deixo en pau: el tema de la cultura. Ja saben, els argentins poden ser del tercer món, però són uns lletraferits, gent culta i llegida a més no poder.

Hi ha moltes llibreries? Sí, i ben cèntriques. Llegeixen? Probablement molt més que aquí (com si això volgués dir alguna cosa). I això és bo?

Molts països sud-americans es van convèncer de que si invertien molt en ensenyament, la generació següent es menjaria el món. Un il.letrat no va enlloc, un literat pot acabar a Harvard.

Che flaco, tenés un Faulkner?

La clau és la paraula pot. Els directors de multinacionals tenen tots carrera, però els que tenen carrera no són tots directors de multinacionals. Si omples els carrers de gent culta però no fas res més, tindràs vagabunds que reciten El Aleph. Què preferirien ser vostès, uns lerdos rics, o uns genis pobres? Si s’ho pensen mal anem: el ric pot deixar de ser lerdo amb els seus propis recursos, el pobre no. Resultat: els carrers de Buenos Aires són plens de venedors manteros llegint Bioy Casares.

Au, estiguin bonets. Un altre dia els parlaré de dues coses que no semblen tenir res en comú fins que descobreixes que sí: el Boca Juniors i Areolíneas Argentinas. Podran resistir l’espera?

Endogàmia Virtual: Viatjar us farà lliures.

Un dels dos és en Montilla.

Endogàmia Virtual: La alegria de la huerta.

Benvolguts i benvolgudes,

s'apropa la data en que estem cridats a participar, com a bons minyons i bones minyones, de la festa de la democràcia: la festa amb la que els nostres líders socials i morals ens conviden a triar aquells membres i membras que ens han de representar durant els propers quatre gloriosos anys. Com que sé que es un dret i un deure al que ben pocs i poques renunciareu, aquí us deixo unes quantes butlletes per que pogueu exercir amb rigor i seriositat el vostre dret a vot.

Les podeu imprimir i, amb solemnitat, ficar-les als sobres oficials i, fent amb ells un compacte i viril cilindre, ficar-los-hi al cul dels (orgullosos) interventors de taula. Jo, si l'autoritat competent m'ho permet, així ho faré.




Endogàmia Virtual: amb els drets de la plebs, sempre!

Endogàmia Virtual: Vinieron de dentro de