La Policía ha detectado en Barcelona a un grupo de hombres de edad avanzada que aprovechan para rozarse con las chicas que pasean por las Ramblas. La gran mayoría trae gafas de sol y utilizan en su favor las aglomeraciones de turistas en las calles de la ciudad por acercarse a las víctimas. Buscan rozarse donde hay mucha gente y poco a poco, se juntan a sus víctimas. Tocan a las chicas, y no les importa que tengan poca edad. Incluso, algunos buscan un estilo concreto de chica, hemos encontrado un hombre que sólo persigue a chicas mulatas. Aun cuando la policía conoce este fenómeno, recuerdan que sólo pueden actuar si la víctima de este tipo de acoso presenta una denuncia.
bién sé que muy poco me habéis añorado y que, de hecho, vuestra más viva esperanza fue que mi prolongada ausencia fuese definitiva. No obstante, he vuelto y, como el angelillo de los pesebres, os traigo una buena nueva: por fin el sofisticado mundo de la alta cosmética lanza un producto de auténtico interés para el hombre moderno. Nada de cremas con aloe vera y omega tres para hidratarse las hemorroides, ni un tonificante facial a base de esencia de pepino y placenta de rata deshidratada. Algo más sutil y elegante, algo hermoso e intangible como un suspiro... un perfume único e inconfundible...
...nnng...
Un perfume tan válido para el disfrute y regocijo del adolescente como del viejo tocaniñas, tan bueno para el caballero como bueno es para el gañán: el perfume de perfumes: VULVA.
¡Sí, amigos!¡Se acabó el pasar las tardes ante las puertas de la pescadería, husmeando entre sollozos para evocar a través del aroma el recuerdo de aquella mujer que, por compasión o demencia transitoria, en una ocasión se nos entregó! Ahora ciencia, arte y buen gusto se unen para proporcionar al sofisticado macho de hoy la esencia necesaria para poder prescindir de la molesta e irritante compañía de la mujer real incluso en lo etéreo de su aroma. Real Doll (TM) + Grabación de audio de un gallinero revuelto + Vulva "the fragance" , y el simulacro de la mujer perfecta es posible. Y si no, que venga Baudrillard y diga lo contrario.
Endogamia Virtual: con los sofisticados de la Tierra
Tothom sap que a Itàlia s'ha produit bona part de les millors obres d'art amb l'explicació de les quals ens avorríem enormement a la nostra -afortunadament pretèrita- època d'estudiants. Florència, Venècia o Roma són llocs que podem visitar no solament per menjar pasta i pizza molt pitjor de la que podem menjar aquí -gràcies, Casa Tarradellas!- sinó per fer-nos una idea de que qualsevol moment del passat fou infinitament millor que l'actual. Malgrat Sicília té poc a veure amb el nord del país (aquell que té forma de bota de dominatrix), heus ací una ínfima miscel·lània que il·lustra que els sicilians també formen part d'una gran cultura amb minúscules. Si hi van, vostès podran apreciar...
- Peces mítiques del disseny industrial que demostren que les coses ben fetes poden durar eternament...
I tant.
Tremola, Smart!
- Delicades expressions de la rajoleria del paisanatge que condensen profundes idees mil·lenàries...
Una veritat com un temple.
Nogensmenys.
- Exemples fefaents de que la moda italiana es pot exportar a tot el món sense limitacions culturals que facin impossible la comunicació interracial...
Roba íntima de delicada subtilesa conceptual.
Declaració de principis d'un país .
- Sentits homenatges als actors més dotats que mai hagi regalat Itàlia al món...
Al fill predilecte de la ciutat.
En record de la copa Volpi guanyada per "Rocco y sus sexhermanos".
¿No és més aviat en Rocco qui sol fer "via" a dins de les russes?
- Literatura d'altíssim nivell (no en va Itàlia és la pàtria de Dante o Petrarca, i concretament Sicilia ho és d'en Lampedusa o Pirandello...)
"Un personatge a la recerca d'un sostenidor"
- Brillants peces del cartellisme més avantguardista que recullen i alhora exalten el sentir d'un poble...
Quina topografia! Quins colors!
Amb les millors intencions.
Acurada recreació del mite que tan bona fama ha reportat als sicilians.
- I, com no podia ser d'altra forma, sublims peces religioses, icones d'una pietat divina -o pagana, tant dóna- per qui foren tocats els sicilians fa segles (com els seus germans italians...)
Mostra de fervor I.
Mostra de fervor II.
"No se os puede dejar solos".
San Cazzolo, a qui els sicilians mascle s'encomanen sovint.
La majoria d'esglèsies de Sicilia tenen mostraris similars.
Es ben sabut que el nostre ego es massa gran per contenir-se en aquesta simple paraula de tres lletres. De la mateixa manera, la nostra vocació de servei i, que collons!, el nostre compromís amb la societat, tampoc es fixa en fronteres ni límits autoimposats.
Per això, Endogàmia comença el seu periple per la Wikipedia, la Champions de la web. De moment es tan sols uns humil contribució que a les 8 hores ja es troba en perill de desaparèixer, però es que no ens en podíem estar...
PD. La cosa, com ja era d'esperar, ha passat a millor vida en un temps record, 4 dies. Més o menys lo que la Grama a les competicions europees. Igual que els de SantaCo, Endogamia té una moral de ferro. Permanescan atentos a sus pantallas!
Els ho avanço perquè sempre m'ha agradat decebre la gent que aprecio: Corleone no existeix. Sí, sí, no em posin aquesta cara... Va de debó.
"Che cosa dici, pezzo di merda!?"
Sí, Bernardo, ja sé que vosté no estarà massa d'acord amb aquesta negació ontològica però pensi que a tot un amant de la saga de "The godfather" com jo, descobrir que cap, CAP escena de la nissaga de poder més famosa del cine es va rodar realment a Corleone, em suposà una certa decepció.
"I on dius que està l'esglèsia on es casa el Michael amb l'Apollonia?"
Que no, que no: no la busquis a Corleone que no la trobaràs. L'esglèsia on es casa el Michael amb la noia dels pits caiguts és aquesta:
Ells també tenen dret malgrat la "famiglia" els repudiï.
I això no és Corleone sinó... Bé, busquin-ho a Google, que tampoc és plan de que ara, degut als centenars de milers de lectors que té Endogàmia, l'encantador poblet -preciós, solitari i lliure de l'assot de la Màfia- s'ompli de gent.
De totes maneres, Corleone ens depara imatges divertides que per suposat compartiré amb tots vostès malgrat sé que no hi tenen el més mínim interès. Al gra: tot i no ser el lloc on Coppola emmarcà l'acció de la seva òpera magna, la realitat fa justícia al mite? Doncs jo penso que sí perquè el primer que veiem en entrar a Corleone és això:
No, aquí no els regal·laven.
I en aquest altre lloc tampoc.
O altres imatges no menys significatives:
A Corleone no solament utilitzen el formigó per fer sabates.
Si quan vaig anar per primer cop, fa cinc anys, em sorprengué la quantitat de cases que estava a mig construir (de fet, en una d'elles s'amagava en Bernardo Provenzano), ara res no m'estranyava tot i haver triplicat el número d'obres. A Corleone, les úniques crisis immobiliàries que coneixen són les provocades per l'estrany fenòmen del derrumbament cíclic de cases -prèvia explosió- damunt del cap d'algú... Curiosament, aquesta fal·lera per construir no implica un desig anàleg per conservar el patrimoni; en puc donar fe:
Centre per la Conservació del Patrimoni de Corleone.
Un consell, per si mai no hi van: a Corleone més val estalviar-se les conyetes; no s'hi veuen fundes de violí (sorry, Doc) però tampoc cal veure-les per estar acollonit: es respira calma tensa i una més aviat nul·la hospitalitat cap al turista. Siguin discrets i la seva companyia asseguradora els ho agrairà. Tot i això, el salvatgisme tribal no està renyit amb un cert sentit del humor:
Tot creixent amb referents immillorables.
A Corleone saben riure's de sí mateixos.
En definitiva, amics: que Corleone és lleig... a matar. Ja els he dit que els decebria. Espero satisfer-los en el proper lliurament: "art popular sicilià".
"Això espero, Pansette, que no em decebis..."
Glups! Molt bé, Padrino. Amenitzi l'espera amb una escena mítica:
Endogàmia Virtual: el nom del poble en qüestió és Forza d'Agró.
L'actualitat ens l'ha tornat, i a la fi, el buit que sentien els nostres cors s'ha omplert de Ramon Madaula. Repetiu amb mi: Ramón Madaula. Quin nom, quina sonoritat, quin home!
Sóc en Ramon Madaula, nena. Pots recullir les calces
Ramon Madaula és el meu ídol. Jo de gran vull ser Ramon Madaula, i sortir a l'escenari, amb aquella veu de Ramon Madaula, i aquells ulls de Ramon Madaula. I dir, "Hola, sóc en Ramon Madaula, com estas?"
Sóc un home dificil, nena. Però val la pena
Ramon Madaula es un home íntegre, compromès i sense pels a la llengua. Ramon Madaula no té problemes en afirmar que "Això és el màxim a que pot aspirar un actor en aquest país, a fer un culebrot a televisió durant dos anys, que és el que et por donar una certa estabilitat i estalvis per pintar la casa". Ramon Madaula, un home de cap a peus.
Fer culebrots es dur, nena, però no pateixis per mi. Sóc en Ramon Madaula
Ramon Madaula es un home obert, amic dels seus amics. Ramon Madaula es el Sean Connery català, el George Clooney del vallès. Ramon Madaula gaudeix amb les coses senzilles de la vida; una partida de botifarra, un cap de setmana amb la canalla. Ramon Madaula es un pare exemplar, amic dels seus fills, amant comprensiu, però masculí. Una abraçada de Ramon Madaula et diu "tranquilla nena, amb en Ramon Madaula estàs segura"
Soc un home senzill, nena. Un home com cal
Ramon Madaula es un home millor que tu i que jo. Per que ell és Ramon Madaula. I tu no.
Sí: per desgràcia d'alguns fills de puta, he sobreviscut al meu periple sicilià. Ma ché miracolo! Però no ha estat fàcil...
El viatge d'anada ja no presagiava res bo.
Els perills han estat molts: els sicilians, les sicilianes (als quals no s'ha de prendre mai per "italians" i "italianes" i ni molt menys per "europeus" i "europees"), una contractura assassina a l'esquena, la pesta negra encarnada en la merda d'un gat que ens saludava des de sota de la cadira del primer "bed and breakfast" on vam anar a petar... Fins i tot el menjar em buscava la ruïna ja que, com es veu a la fotografia superior, tinc una marcada tendència al sobrepés (cortesia genètica del meu pare).
La pasta, ingredient bàsic de tota dieta mediterrània que es preciï.
Idem però menys.
Vaja colla de lladres que estan fets per Sicilia, eh?
Ja se sap que els sicilians adoren la "famiglia"...
I ja que parlem d'alimentació, permeti'm que els mostri algunes boniques estampes del mercat "popular" de Catània (entengui's "popular" com un eufemisme de "pels pobres"... pels pobres catanians/catanesos/catanencs).
Els sicilians tenen un sentit de l'estètica molt desenvolupat...
No serà una cigarreta això que duu a la mà el carnicer? Ho és.
Vendetta! Vendettaaaaa!!!!
Vaja colla de lladres que estan fets per Catalunya, eh?
Però no tot ha estat negatiu en aquest viatge, ni parlar-ne. Com a moments inesborrables destacaria... eeeeh... uuuh... No me'n recordo. En fi, en un altre moment els parlaré de la meva incursió a...
A la recerca del mafiós que porto dins.
Endogàmia Virtual: un blog que no podreu rebutjar.
