Endogàmia Virtual

Hoy No Me Puedo Levantar

La tòpica frase de “si recordes els 70 es que no hi eres” es podria aplicar sense gaires problemes a la Movida Madrileña. De fet la Movida és l’equivalent hispà (enrederit, una mica de poble) de moviments musicals anglosaxons com el punk i el New Wave, traduïts i adaptats a l’escassa informació (però moltes ganes, segons diuen) de la jovenalla espanyola d’entonces.

Grups com Alaska y Los Pegamoides responien al model “joves inquiets de províncies s’escapen del seu futur miserable i donen la nota vestits raros per la capital”. Els que eren de bona família havien viatjat a Londres i guardaven sota clau un parell de singles comprats a Camden, els demés anaven d'oïdes. Tots, això si, responien a la inigualable “spanish way”, consistent en prendre's el món amb un sà cachondeo i això intraduïble que se’n diu desparpajo. Vamos, que ells eren els primers es saber que estaven donant la nota, y a mucha honra, una mica com els cosplayers d’avui en dia.

Vostès diran

Hoy No Me Puedo Levantar, i ja posats, la practica totalitat de la producció mecanesca 1981-86 va per aquí. La clau del fenòmen ja la coneixen, el joven efebo que aguanta la bola com si fos un Rappel pelut, i absolut protagonista del trio en els seus inicis: Nacho Cano.

Tot i que alguns crèdits reparteixen el tema entre els dos germans, resulta evident que la cançó (igual que la seva cosina germana, No Controles) és 100% Nachete: presència constant el teclat, lletres i temes teenager, repetició machacona de la tornada, etc. Si volen ser dolents (i qui no?) poden llegir el videoclip en aquest sentit; Nacho Cano apareix sempre el primer, Ana Torroja li serveix dues copes donant-li l’esquena a José Maria… El morbo augmenta si es té en compte que va ser enregistrat bastant després del single, un cop aquest havia venut prou copies com per merèixer la inversió. És a dir, el José Maria Cano que veuen ja havia comprovat que el seu estil cantautor no interessava a ningú, mentre els organillos de primària de son germà funcionaven la mar de bé. Quedin-te-se amb aquesta dada, que resulta crucial el destí del grup.

A pesar de les seves evidents carències, Hoy No Me Puedo Levantar resulta entranyable. La lletra comença a explicar una història que mai s’acaba, i la programació de teclats sembla feta amb un Casio 3000, però just aquí radica el seu encant quasi infantil: aquesta és una cançó per ballar raro i fer el pintes, per posar al tocata mentre els viejos t’escridassen des de l’altre banda de la porta. És l’equivalent vuitantero de Papa Topo, o els Topo l’equivalent actual de Mecano, com ho prefereixin.

Potser per això el single no va ser l'èxit immediat que ens han volgut colar. L’inefable wikipedia ens ho explica amb pels i senyals:

En todo caso, la discográfica no prestó demasiado interés al single que la propia casa había producido, pactando una escueta semana de radiodifusión del mismo en los 40 Principales que resultó insuficiente para dar a conocer al grupo. Por este motivo, y de cara a lograr una promoción más prolongada en el tiempo, el padre de los Cano decide comprar a precio de fábrica y de su propio bolsillo cien copias con el fin de enviarlas a distintas emisoras de radio madrileñas para dar así a conocer el tema. Los resultados no se hicieron esperar, consiguiendo atraer la atención del público, especialmente a partir de un inicial éxito de carácter local en Valencia, favorecido por la promoción de la emisora 40 Principales en aquella ciudad.

Res a dir en contra de la autopromoció, però retinguin en les seves ments que les ventes totals del single van ser de 40.000 copies, i que fins el LP homònim, Mecano no va començar a despuntar entre la canalla. Però això ho deixem per un altre dia, si els sembla.

Endogàmia Virtual: Va a ser el champán