11:19 a. m.

Con un seis y un cuatro, aquí tienes tu Mecano (II)

Publicado por Aleix |

Què és Mecano?

Pot semblar una pregunta tonta, i què collons, ho és, però es que resulta que hi ha, com a mínim tres Mecanos. El primer és el Mecano dels voltants de la Movida, el Mecano del synth-pop i de les ñoñi-lletres de Nacho Cano sobre les coses chupiguays que et passen quan ets jove i tal. És un Mecano sumament ridícul i kitch, però a la seva manera, divertit i sense gaires pretensions.

Després ve el segon Mecano, el MECANO de les lletres profundes i el comentari social. És un Mecano més acústic (a pesar de conviure amb l’esplendor dels mutisintetitzadors en paral·lel, un tema a tractar apart) i ple de composicions de Jose María Cano. És el Mecano més recordat, sovint el més admirat, i un MECANO que es mereixerà tota la nostra atenció.

I finalment tenim el que en podríem dir el post-Mecano, o per ser més exactes, el retro-Mecano de recopilatoris com Ana/Jose/Nacho (1998), un exercici brillant de retromarketing que converteix MECANO en **MECANO** i beneeix amb efectes retroactius tota composició del triplet.

Beneïts beneits

Per entendre cadascuna d’aquestes reencarnacions budistes, cal anar a l’arrel de l’asuntu. Som el 1976, al barri de Nuevos Ministerios de Madrid. Ana Torroja, filla d’arquitectes i neboda de futurs fiscals en cap de la Audiencia Nacional coneix als 15 anys a Jose María Cano, madrileny amb familiars valencians (!) que acabava de descobrir Imagine i està aprenent a tocar la guitarra.

Evidentment es lien, i ens els tres anys que estan junts Jose Maria convenç a Anita per formar un duo que interpreta cançons d’autor compromeses i tal. I aleshores Jose es retroba amb el seu germà, Nacho.

Pausa dramàtica

És fàcil imaginar un món paral.lel on Nacho Cano segueix amb el seu grup Prisma. On l’Anita i el Jose toquen La cigarra y la hormiga durant un o dos anys fins que ella estudia Enginyeria i ell ajuda son pare al despatx. Ah, quin món aquest… De fet, aquest va ser exactament el món en que van viure els dos (ara tres) joves cantautors: El 1979, el grup José Maria Cano y Amigos participa en el concurs que organitza el programa televisiu Gente Joven versionant Al Alba de Aute amb resultats més aviat humils.

Però tots sabem que aquest no és el món on vivim. El trio segueix actuant en bars de la ciutat i allà coneixen a Miguel Ángel Arenas, alias El Capi.

Segona pausa dramàtica

No es plan d'estendre'ns encara més explicant la vida i miracles de Mon Capitain així que ho deixarem amb aquesta nècdota: Quan El Capi era productor de Los Pecos (sí amics) va entrar a La Moncloa per demanar-li a Adolfo Suarez que poses el seu grup a la tele. Ahí estamos. No tant sols ho va aconseguir, sinó que el govern de UCD va promocionar el grupet a tutiplén com a reconeguda cortina de fum mediàtica per aconseguir que a Espanya es parlés menys de política.

Intentin imaginar-se les coses que li van passar pel cap quan va trobar-se amb Nacho Cano i el seu look Bowie-wannabe. O millor no s’ho imaginin, el resultat es diu Mecano i es va concretar en una cançoneta titulada Hoy No Me Puedo Levantar.

Endogàmia Virtual: Espeleologia del gust

8 comentarios:

Modgi dijo...

Realment està realitzan una tasca encomiable. Una autèntica Mecanografia. Tanmateix, no puc evitar pensar que algú que sap tant de mecano pateix una profunda malatia mental que em fa por que sigui incurable. Parlarà de com els GAL torturaven els etarres amb "el 7 de septiembre-eh?" eh?

Pere Llufa dijo...

I després hi havia el Mecano de les peces metàl·liques, que acostumava a grinyolar igual que l'altre.

EL.GAT.TELEPATA dijo...

quina imatge que vol donar el merdos de poeta maleit...(la foto de pausa dramatica)

Aleix dijo...

Resulta increïble el que es pot treure d'un parell d'articles de la wikipedia.

Abans d'escriure aquesta part desconeixia el 90% dels continguts de l'article, però alguna cosa em deia que si foradava una mica en un grup com Mecano començaria a sortir un pou de merda King Size. I mira, aquí està.

Coneixen vostès la sensació de notar una cuissor en alguna part del seu cos que no poden acabar d'identificar, amb el que un es rasca amunt i avall esperant trobar el maleit punt on pica? Doncs això és Mecano per a mi. Els tinc una ràbia incommensurable, però no acabo de localitzar on radica aquest odi: aquesta interminable digressió per la seva història és el rascador mental que la meva fràgil constitució necessita.

Mmmm... Acabo de llegir el darrer paràgraf i jo també començo a preocupar-me una mica per la meva salut...

Lo Gené dijo...

Quants casettes de Mecano diu que té a casa seva, estimat Aleix?

Sergi dijo...

1. "empezamos maaaal y yo que creííía que eeesto era un buen plaaaan..."

2. http://images.coveralia.com/autores/fotos/ana-torroja992.jpg

Endogamia Virtual: Escarbando en la mierda que todos tenemos dentro

Aleix dijo...

Amic Sergi, no comenci provocant, la indescriptible "la fuerza del destino" tindrà tota la nostra atenció al seu temps. De totes maneres, com el veig molt fan, li deixo com a regalet la millor mostra de l'herència nachete
Així sí!

Aleix dijo...

Ah, senyor Gené, per increïble que li sembli no posseeixo ni una sola d'aquestes coses que vostè diu. En canvi, la meva futura muller porta des de nadal amb el singstar de Mecano. Extreguin-ne les conclusions que considerin pertinents.

Subscribe