Endogàmia Virtual

A veure, entenguem-nos. De gafapastas fa molts anys que n’hi ha, però aquests eren Gafapastas TM, sub-individus que es corresponien als cànons oficials del gafapastisme, amb totes les manies ja conegudes.

Fins aquí més o menys bé. Els Gafapastas TM eren un grup controlable d’infrasers, la majoria arremolinats al voltant del cine Verdi. Res que un parell de míssils no poguessin resoldre. Però avui assistim consternats a una vertadera explosió del gafapastisme, al pas del Gafapasta TM al simple gafapasta, així en minúscula i sense copyright. Al gafapastisme com a fenomen massiu. A l’horror, vamos.

Apocalypse Now

Les ulleres de pasta ja no són tendència, són realitat pura i dura. Si sou una mica rompetechos, reseu per conservar els vostres vidres ben nets i polits, perquè la següent visita a l’òptica serà un highway to hell de tres parells de collons.

O, dit d’un altra manera, ara ja és possible fer una taxonomia de gafapastas. Com aquesta, per exemple:

• El gafapasta de llibre: El de tota la vida, el del Verdi, Won Kar Wai, i Anthony and the Johnsons. Us el sabeu de memòria, però no marxa ni amb lejía el mamón.

Tampoc marxa ni amb lejia, gafapasta o no

• La gafapasta poppy: Quan jo era jove i el meu pàncrees funcionava, passar per davant del Apolo un dissabte era com assistir a l’Oktoberfest moderniki. Desenes de proto-éssers humans tirats pel carrer, avituallats amb els darrers models en complements idiotes. L’Apolo ha estat sempre un temple gafapasta, però ja en els seus inicis es notaven clares diferències de gènere: ells sempre de negre, elles en canvi, amb unes ulleres vermelles que encara accentuaven més l’escàs atractiu del que podrien fer gala, fosc i tot. Avui en dia sembla que la canalla encara gasta aquestes aberracions visuals, però ja no ballen Blur.
  

Em sap greu, però havia de sortir

• La senyora gafapasta: Aquestes, en canvi, segueixen ballant Blur. True story: un company meu de feina (premi pel que endevini on va néixer) assegura tenir un mètode infalible per detectar catalans: si hi ha una dona de quaranta anys amb ulleres de pasta, és catalana segur. Jo afegiria que és una imbècil que li comença a penjar tot mentre va pel món creient-se molt important perquè s’ha llegit Els homes que no estimaven les dones abans que els demés.

Pots explotar si odies massa algú?

• El gafapasta enrollat: Un jove modern d’avui en dia que, ei, ell només dona la seva opinió de les coses, eh? Que ell no és un expert ni res d’això, és només un noi com qualsevol altre, divertit, això sí. Curiós, també, enrollat? Home, això ho haurien de dir els demés, je, je…

Posem per cas

Posem per cas, també

• El gafapasta post-irònic: El gafapasta que té un blog sobre gafapastes, o que té un grup musical anomenat Gafapastas, o que porta ulleres de pasta exageradament grans, o que surt al carrer amb ulleres de pasta i una samarreta de Pagafantas, més que res per confondre el personal.
  Els gafapastas post-irònics masculins solen tenir problemes per assolir la autèntica condició post-irònica, i la gent els veu com simples gafapastas clàssics més pallassos de lo normal. És molt més post-irònic si ets noia i no tens gaires grans en llocs visibles.

Post-ironic fail

Post-ironic win

• El gafapasta accidental: aka tot cristu amb alguna diòptria de més

D'aquí dos dies tots calvos i gafapastosos

Potser algun dissenyador gafapastas s’ha sortit amb la seva, potser tot és un pla de les clíniques que operen les diòptries, o potser, simplement, els nens han caigut també en la trampa que les dones fa temps que pateixen: la d’entendre la moda com una pandèmia, on un any tothom ha d’anar vestit de rosa, i l’any següent tothom de lila. Potser el 2010 serà 100% gafapasta, però només durarà un any…

Catàleg 2011

Endogàmia Virtual: Gent amb poques llums