Endogàmia Virtual

Fa uns anys el meu sogre va llegir que a la tele emetien una cosa anomenada “donetes”. Il·lusionat, va imaginar un spot de minut i mig estil freixenet, ple de greixosa bolleria industrial en el millor estil Homer Simpson. En canvi, va haver de veure una pel·lícula sobre la primera regla de la Winona Ryder.

També era la seva primera regla

Aquesta anècdota no aporta res, però em fa gracia. Bueno, al tema, les dones.

Sí, avui parlarem de dones, i durant una bona estona. Calma i tranquil·litat, no se’m esvalotin. Si volen llegir sobre dones fornicadores, aquí en tenen unes quantes. Aquest és un blog seriós, i per tant aquí no parlarem de marranades. De fet, parlarem de les no-marranades. Ja ho entendran més endavant. Més o menys.

Molta gent (sobretot dones) destaca de les dones que són capaces de fer moltes coses alhora. Per desgràcia en molts casos s’obvia que això no sempre té conseqüències positives. Per exemple, les dones son capaces de cuinar el primer i el segon alhora, però també poden pensar una cosa, la contraria, la contraria de la contraria, la contraria de la contraria de la contraria, i així en un bucle infinit.

Multitasking

És per això que se sol dir que els homes son simples i que les dones son unes tarades difícils complicades complexes. Tachaaaaan!

Gràcies, gràcies… Per el meu següent numero invocaré l’article que acaba d’escriure el sr.Brillant sobre actors de publicitat. Però abans, una petita introducció de res.

L’ésser humà pot ser manipulat amb relativa facilitat. En la majoria de casos n’hi ha prou amb convèncer l’individu en qüestió de que la persona/entitat/cosa que té davant li està oferint exactament el que necessita. Com a prova que li doni credibilitat, el manipulador tendeix a demostrar que X cosa és necessària afirmant que el manipulador és capaç de posar-se en el lloc del manipulat i, des d’aquest lloc privilegiat, amb tant bones vistes, ha creat X, fet a mida del nostre pobre manipulat.

Com veieu, tota manipulació necessita d’un mínim peloteo, però això mai es suficient. Dir “ets molt guapo, compra’m aquesta merda” rarament funciona amb algú que no sigui Pablo Pineda. La clau és dir una variant de “Jo t’entenc, sé que no ets com els demés, tu ets un paio especial que necessita un altre cosa. Just per això he creat aquesta merda que et queda tan ideal”

Q.E.D.

Si ets un tio, la cosa és fàcil:

Exacte

Però si ets del gènere femení… Si vols manipular una dona has d’entrar en l’arriscat, i a vegades suïcida territori anomenat “la ment femenina”.

Exacte

Amb això no vull dir que les dones siguin difícils de manipular. Vol dir que si intentes racionalitzar el procés de manipulació femenina pots acabar amb cremades cerebrals de tercer grau. Tot i això, com que som uns machotes que no tenim por a la mort, ho intentarem, amb un exemple concret: les protagonistes femenines dels spots.

Fa uns anyets, les protagonistes femenines del spots (i de tota la publicitat en general) es podien resumir en dues: La Mare i La Puta. Aquest elegant díptic de l’etern femení existia en formes pures i primordials que només poden trobar-se en la ment masculina. Ja que tant publicistes com clients comptaven amb un equip decisor 100% masculí, aquesta era la visió que s’oferia al món i santes pasqües.

Mare o Puta? Vostè Jutja!

Però heus ací que ara les dones comencen a estudiar, ara voten, ara treballen en algo que no sigui planxar, i en un tres i no res ja tens varies ministres al Elle.

Com es podia esperar, aquesta irrupció del femení en el món del consum havia de tenir dos efectes decisius en el món de la publicitat: 1) l’aparició de la dona com a subjecte a manipular, i 2) l’aparició de creatives i clientes.

Ara apliquin la tàctica per manipular al personal i veuran al que passa:

• Versió masculina: “Jo sé com ets; ets un tio i t’agraden les tetes. Compra aquesta merda”.
• Versió femenina: “Jo sé com ets; ets una dona, però també una amiga, però també una amant, però també una mare, però també ets lliure, però també et compromets, però també et vols divertir, però també et prens les coses seriosament, però també ets sexy, però també ets responsable, però també ets jove, però també ets tolerant, però també ets lluitadora, però també ets femenina, però també ets esvalotada, però també ets intel·ligent, però també…”

¿Entienden el conceto?

Brrr… En fí, ja es poden imaginar quines sessions tan entretingudes cada vegada que es presenta una campanya dirigida a dones. En qualsevol cas, com que trenta segons no donen ni per llegir el que hi ha a dalt, les ments pensants han hagut de crear una figura que resumeixi, en una sola imatge, tota l'embarbussamenta mental que suposa fer més de dues coses alhora. I així,d'aquesta manera tan tonta apareix Jennifer Aniston.

No, no és la mateixa foto que abans

Si, ja sé el que em diran: “doncs jo me la tiraria, doncs té un polvo”, Es clar que sí, vostès son homes! Però per a les dones, Jennifer Aniston és molt més que això; és Una De Les Nostres.

La Lleni/La Rachel de Friends és el compendi de tots els atributs femenins que se'ls puguin passar pel cap. Agafin un atribut i apliquin-li, ara agafin el contrari i volila! també funciona. Provin-ho a casa i ja em diràn.

L’èxit de la Lleni entre les fèmines fou tal que, apart de fer l’agost a les perruqueries de barri, també va donar la pista definitiva als creatius publicitaris. Mirin una foto de la Jenny, una dona que funciona:

I ara una foto de la Bellucci, una dona que no funciona entre la femenietat:

Noten alguna diferència? De fet, en noten dues? La Bellucci no permet el joc d’atributs contraris que la Lleni, però per sobre de tot, la Jennifer no té tetes.

Mira tu per on que hem trobat l’ou com balla: una dona amb un bon parell de mamelles té serioses dificultats per exemplificar la dona d’avui. Sembla que no s’hi acaben d’identificar. O potser una forma millor d’explicar-ho es que les tetes col.lapsen la multiplicitat infinita del pensament femení: una dona tetuda no pot ser qualsevol tipus de dona. Vamos, que les dones son un gat d' Schrödinger dins la capsa, i les mamelles treuen el mixino fora. A que els ha quedat clar?

Claríssim

Igual ho entenen millor amb exemples visuals:

Funciona

No funciona

Funciona

Nor

I així. La publicitat ja ha pillat el truco, i gent com aquesta noia s’està fent un fart de sortir per la tele fent el paper de “dona urbana d’avui”:

Així estem amics, dècades després de donar la tabarra reivindicant la força de la dona, el que acabem trobant-nos com a model femení son donetes primes que no aixequen mig pam de terra, fràgils com una canya de bambú post-tsunami. Donetes que poden adoptar la forma i les idees que convinguin en qualsevol moment, per no ferir cap sensibilitat. I aquest és el model de dona alliberada, moderna i referent per una generació.

Ara posaria un altra cop la imatge de la camisa de força, però em sembla que tots vostès hi ha arribat per si sols.

Endogàmia Virtual: La casita de muñequitas