"El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist"
aquell poeta català, ja per fortuna retirat
mai no està prou segur d'haver-lo vist"
aquell poeta català, ja per fortuna retirat
Mira, Lluís, el sol no sé, però servidor el diumenge va estar a...
CATALUNYA EN MINIATURA
... i, amb prou feines, vaig sobreviure a l'impacte per explicar-ho a tots vostés.
"Qui entri aquí,que deixi a fora tota esperança"
Efectivament, amics. Recorden quan les perverses ments que regien la seva vida escolar els arrosegaren per primer cop a aquest lloc? (Pels més afortunats, també deuria ser el darrer). Doncs bé: hi ha alguns que no escarmentem; o millor dit: alguns tenim ments similars al sí de la nostra pròpia família (la família política, òbviament, ja que la sanguínia fa temps que no vol saber res de nosaltres). Doncs sí: alguns encara pensen que passar un dia a l'Infern és la millor forma d'enfortir els febles vincles familiars...
La família que s'aliena unida, roman unida.La fòrmula, després de tants anys, inexplicablement segueix funcionant, ja que hi havia força pseudopersones vaguejant per aquest protoparc temàtic nostrat. La cosa suposo que, originàriament, pretenia destil·lar les essències de la catalanitat a través del subterfugi del imaginari col·lectiu de que "al pot petit, hi ha la bona tifarada", tot reforçant l'autoestima del catalanet mitjà (ergo, mediocre), el qual, trassumpte de Gulliver amb barretina, contempla les magnes obres que fonamenten la nostra petitesa... vull dir, grandesa...
"Tot això que veus pot ser teu...si me la llepes i al final no escups"
(Lluc 8, 15)
Quan em delectava pel recinte, vaig recordar que, ja infant, m'adonava de la trista imatge que el lloc supurava. I els ho confirmo: tot segueix igual. O millor dit: pitjor, ja que res fa pensar que l'empresa gestora concebi cap mena de manteniment (ja no diguem "actualizació") de les maquetes. I això que l'entrada costa la gens menyspreable xifra de 10 euros, amics!
Enèsima mostra del nostre peculiar sentit del humor.Però ara és tard i vol ploure. La tímida remebrança d'aquell dia m'ha deixat exhauste. Permetin-me que els convidi als propers lliuraments d'aquest nou Pansetour, no ubicat ara al continent africà sinó a la terra que estimo...
Els lavabos, diu? A l'est! Sempre a l'est!Endogàmia Virtual: bon cop de falç!
(La primera part d'aquest article ha estat patrocinat pel Departament de Kultura de la Generalitat de Kataluña. Les que seguiran, no).
6 comentarios:
Pel que diu, no deuen sortir les obres més importants dels últims temps com Heron city ni l'Ikea de Gran Via. Quina merda.
Es cert! Catalunya en Miniatura s'ha quedat congelada als 80, amb en Pujolet, Felipe Gonzalez, el Senyor Bachs, Mikimoto Club...
Si algun assagista postmodern la visités li agafaria una sobredosi de metacomentari!
Als 80?! I als 70!! Ja veuran, ja veuran...
Quan la Sagrada Familia s'ensorri sempre ens quedarà la miniatura
Si ja de petit em va decebre, fa cosa d'una any i mig em va fer plorar. El problema és que la Catalunya escala 1:1 produeix el mateix efecte.
En aquest país som especialistes en fer "obres magnes" com aquesta o el Poble Espanyiol...
Publicar un comentario