2:14 p. m.

We’ll keep you updated in hell

Publicado por Aleix |

Mireu, jo no volia escriure res més fins el setembre, però …

El Maury Show és la enèsima demostració de que els ianquis ens treuen molts anys d’avantatge. Mentre aquí hem de malviure amb diarios de patricias i cutreses similars, els americans fa molt temps que gaudeixen de l’autèntic trash televisiu, to the max, forever and ever.

Oh, yeah 

Això del Maury Show és lo que feia en Jerry Springfield als noranta, però més ben acabat: situacions més xungues, personatges més acabats, i sobretot un pas endavant crucial: en comptes de tenir dos guardaespatlles per controlar els atacs de ràbia al tenir davant el fulano que es folla de dona en una granja de porcs tres cops per setmana , ara els pajarus poden saltar, cridar i liarla sense problemes.

La pregunta que sol fer-se tothom és, aquesta gent son de veritat?  I que voleu que us digui… per una banda em crec que l’ésser humà sigui així d’imbècil. Per una altra, la guiontzació de l’asuntu es tan perfecta que fa bastanta pudor.

La meva solució? M’importa un bledo si es veritat o mentida, el sol fet que un ser humà hagi pensat que aquestes coses poden passar és suficient per tirar-se pel balcó. Pa muestra un botón tal com aquest:

 

O sigui que la tiparreja diu que no sap si son fill és del seu novio… o del marit del novio; “és que s’assemblen molt”. Al final, el fill no és ni d’un ni de l’altre, sinó d'algun Billy-Bob que a saber on para.

Fins aquí, una tarda qualsevol en el submón televisiu, no gaire diferent d'aquell dia on un gordo d’Alabama va ensenyar el cul a les dues fatis que l’acusaven d’engendrar fills, una d’elles en cadira de rodes, per cert.

 

Misogínia rampant, coeficient intel·lectual negatiu, gent involucionada que brinca com monos… res, fins aqui som en territori conegut. El que fa aquest vidrio diferent és el final. Després d’haver-se matat en públic, els tres passerells apareixen en una d’aquelles escenes de “donde están ahora”, saludant al presentador com si fos una postaleta de Nadal en plan “la família disfuncional de retrassats us desitja un feliç any nou” i acabant amb un “Bye Mauri, we’ll keep you updated” que glaça la sang.

monguers Update: Seguim igual de monguers

 

No volem cap update, a menys que vingui acompanyat d’un certificat de defunció, i fins i tot així ens ho pensaríem. La vostra no-vida  ens interessa una merda, no ens perseguiu amenaçant de sortir un altre dia a explicar que la Mary té bessonada de negres, o que el pare veritable és un hamster. La mera idea que aquests infrasers (o els guionistes de turno) puguin haver pensat un sol segon en actuar com si fossin col·legues del presentador, o el que és pitjor, famosetes als que els vols seguir la pista, em resulta tant xocant que l'única teràpia que se’m acut és teclejar insults com un malalt fins que em sagnin els dits. Mort, mooooooort!!

És el problema de donar màquines d’escriure als micos, que un dia apareixen tot orgullosos amb un Cuore. Gent que imita els posats dels concursants de Gran Hermano a veure si reuneixen prou pasta per obrir un bar, inútils que no entenen la diferència entre enfotre’s  d’algú, i riure per no sortir al carrer amb una escopeta retallada. en definitiva, carn de canó catòdica de segones rebaixes amb pretensions de tertulià al Sálvame. Fora, ruixeu-los amb lleixiu i a lo bonzo amb ells!

Ara si, bones vacances i no prengueu mal.

Endogàmia Virtual: Neurones desfetes.

1 comentarios:

Anónimo dijo...

Good post and this enter helped me alot in my college assignement. Thanks you for your information.

Subscribe