Endogàmia Virtual

Quan Elena Anaya va dir fa uns dies que els directors no la fitxaven si no sortia en pilotes, anava errada: no la fitxen ni els directors, ni les directores.

En un exercici de paritat laboral digne d’elogi, Candela Peña ha rodat 9, el seu primer curt(metratge), i com no, ha comptat amb la nostra actriu i les seves magnifiques dots interpretatives.

La dot dreta i l’esquerra en un moment en un dels seus films

Disposada a no quedar-se enrere en la lluita per la igualtat, Peña ha donat a totes les actrius de l’obra el mateix tracte, per exemple a Monica Van Campen.

Aquesta Van Campen

Endogàmia Virtual, sempre un servei públic, ha investigat 9 a fons i ha arribat a les següents conclusions:

1. Quan un compra un viatge en una companyia low cost, sap que no tindrà sucs de tomàquet ni diaris, però no passa res perquè motiu principal de la compra és el desplaçament. En canvi, quan Candela Peña roda 9 sense departament de maquillatge i llum natural sí que passen coses: el motiu principal de veure 9 no és la seva trama.
   Una pista
   
   
2. Sense cap justificació, els actors de 9 també surten en pilotes. Aquesta decisió, menor per alguns, dissipa la credibilitat del guió i crea un mur que separa l’espectador de l’obra i dificulta la plena apreciació del relat.
   
   En aquesta escena, dos murs
   
   
3. Un dels personatges femenins està embarassat, i això està molt bé. Per desgracia, no hi ha cap personatge femení que s’ho munti amb animals, ni disfressat de nazi, ni llepant-se els dits del peu, ni rasurant-se el pubis. No entenem aquest tracte desigual en una obra que vol ser integradora.
4. Candela Peña debuta en la direcció, i per tant no és pot ser massa exigent, però hi ha alguns errors de raccord, com en les escenes on els coixins li tapen els pits a la Van Campen, o aquella en que un paio passa per davant de Elena Anaya i no se la veu.
   
   
   

   Error de principiant
   

5. Els plànols tenen una duració bastant curta, i resulten variats, però una gran quantitat d’ells inclouen personatges masculins que no aporten al conjunt. Els intercanvis Anaya-Van Campen regalen els moments amb més força de l’obra, però son escassos i massa espaiats. Laia Marull es mostra voluntariosa, però no acaba de funcionar.

En resum, una obra benintencionada, però irregular. La tensió dramàtica no està a l’alçada de les actrius implicades, que es mostren correctes, però poc més. Una fotografia més treballada hagués tret més suc a les situacions, però és el que hi ha, que hi farem.

Endogàmia Virtual: L’ètica de l’estètica,