Endogàmia Virtual

O he llegit malament la deficiència de “llenguatge” o ja hem sabem on treballen ara els guionistes de Lost: Membres d’honor de la Federació de Persones Sordes de Catalunya.

Una estàtua? Què diu?

Es que el motiu s’ho val: en comptes de perdre el temps explicant misteris que no interessen a ningú, Lindelof i Cuse ha estat assessorant el reconeixement legal de la llengua de signes catalana, una eina bàsica com poques.

Si, heu llegit bé. Llengua de signes catalana. Molt diferent de la llengua de signes basca, i res a veure amb la llengua de signes espanyola, com bé il.lustra Es Peridòdic:

Ara tornarem als detalls de 'l’asuntu, però aturem-nos un moment a considerar què collons vol dir que hi hagi una llengua de signes catalana (o castellana ja posats). Que jo sàpiga, una llengua és un vehicle de comunicació que permet que gent diversa s’entengui entre si. La clau de tota la martingala es que quan jo vull dir “toro” ho digui de la mateixa manera que l’altre, no fos cas que es pensés que li falto el respecte a sa mare.

Com que tot plegat són convencions arbitràries, el desenvolupament del llenguatge ha anat de forma diferent al llarg de l’espai i el temps: els eslaus van fer servir un so que no tenia res a veure amb el dels africans i a partir d’aquest punt d’origen les llengües van canviant, separant-se i arrejuntant-se en funció de mil i una coses, com ara guerres i programes de televisió de dubtosa qualitat.

Ell ho explica amb més salero però bé a ser el mateix

D’acord. Ara parlem de la llengua de signes. Segons la wikipedia, les llengües de signes existeixen des de sempre, però no és fins el 1620 que no apareix una codi regulador, “divulgado en toda Europa y después en todo el mundo” que diuen. Tant és així que en el segle XVIII es publica un alfabet manual universal que encara es fa servir.

I ara és quan bé lo bo. Acabes de crear una gramàtica i una fonètica universal. Acabes de crear un alfabet universal, per designar aquelles paraules que no tinguin un signe específic, o no el coneguis. Acabes, en definitiva de crear una llengua mundial que permet entendre’s amb qualsevol. Què es el primer que fas? Enviar-lo a la merda i crear infinitat de llengües de signes paral·leles i incompatibles, es clar!

Una està en català i l’altre en castellà

És a dir, que en poc menys de dos segles, els sord-muts passen de poder entendre’s entre sí en qualsevol part del món a no pillar una. La cosa es especialment greu si tenim en compte que la llengua de signes no respon a cap llengua oral de referència sinó que és un llenguatge de nova planta. Que la gent li digui “burro” a lo que abans en deia “ase” no importa en absolut; el concepte és el mateix, i per tant la forma de designar-lo per signes no té per que adaptar-se a aquest canvi. Variacions gramaticals o estructurals tampoc t’afecten, perquè el llenguatge dels signes té la seva pròpia gramàtica. En definitiva, tens total independència lingüística, i l’aprofites per tirar per terra qualsevol possibilitat d’enteniment amb algú que no sigui el veí del 2n 3ª.

Amb la veïna practico ell llenguatge internacional de l’amor, baby

Ara és quan algú diu que totes les llengües evolucionen, i la llengua dels signes no pot ser una excepció. Cert. Algunes paraules es converteixen en arcaismes i són substituïdes per altres. Val. Però una nova versió no anul·la l’anterior: Si algú diu que les flors li han agollit i jo no ho entenc, ell pot A)buscar el sinònim modern de la paraula (marcir) o B) explicar-me el significat. Tot això és possible perquè per molt que evolucioni un llenguatge, tots els seus parlants comparteixen una base comuna: per això és la puta mateixa llengua!

Doncs no. Per molt que existeixi un llenguatge de signes universal, ni cristu l’usa. Ningú s’ha preocupat per actualitzar-lo, o sofisticar-lo. Vindria a ser com usar el llatí de l' institut.  Per què? Perquè si. Per que és molt més enriquidor que cadascú usi el signe que li roti, perquè així les persones es senten realitzades, i lliures i democràtiques. Perquè un concepte tan complex i multifacètic com “tomàquet” no pot ser empresonat en unes convencions comunes, cadascú gaudeix del seu tomàquet com vol!

Excepte que, es clar, tot això es una pantomima del quinze. Els catalans suquen el tomàquet mentre els espanyol el fregeixen. Els catalans es mengen gall d’indi i els espanyols toquen la cimbomba. Els catalans estan units als seus germans mentre els espanyols només els veuen com iguals. A veure, a qui collons volen enganyar?

No us sembla que aquests signes catalans tenen un tufo bonrollista que tomba? No els sembla que el signe “espanyol” pel nadal és un provincià que tira d’esquenes? De veritat hem de creure que els catalanets han desenvolupat un llenguatge diferent, així de tan únics que son?

I qui diu els catalans, diu els de Papua Nova Guinea, que segur tenen unes grans polèmiques amb els indonesis per la manera correcta d’identificar el coco. I ja no diguem la guerra freda entre sords de Corea del Nord i del Sud.

Morajeja: Ser sord no et fa bona persona. Acabes sent un paio igual de miserable, mirameliquista i manipulat pels teus governants. Això si, català com el que més!

Endogàmia Virtual: F-U-C-K-Y-O-U