5:41 p. m.

Iogurts amb droga

Publicado por Aleix |

Una historia veritable: Un dia que teníem gana i mandra, la meva senyora esposa i un servidor vam acabar en un d'aquests baretos de falafels i sawarmas tant populars entre el jovent modern d’avui. Només creuar la porta, els dos vàrem saber que havíem entrat en un mític Local Per Blanquejar Diners: preus irrisoris, zero pressupost en decoració, buidor existencial i un botiguer atabalat davant la idea d’haver de servir un falafel (i cobrar-lo!). No sé com ens vàrem poder menjar la cosa aquella, jo vaig estar una setmana esperant a tenir el mono de la drogaína que ens havia colat el Mohamed dels collons.

Paperines anti-crisi.

Bueno doncs aquest preàmbul ve a cuento de la nova moda en Locals Per Blanquejar Diners: les iogurteries.

 

Que sí, en serio. Iogurteries. Locals merdosos i esquifits on venen iogurts i… altres iogurts. A diferència d’altres negocis ruïnosos tipo quiniela (de l’estil “m’ha tocat la quiniela i li poso a la parenta una tenda absurda per tenir-la entretinguda”), les iogurteries apareixen com bolets en els carrers més cèntrics de les ciutats, formant una xarxa de Locals Altament Sospitosos que apareixen-desapareixen-tornen a aparèixer, com qui no vol la cosa.

La principal casa de iogurts és la més que sospitosa “Yogurtería di Breda”, un negoci que, oju al datu, té nom italià però és fundada al País Vasc. No sé vosaltres, però jo veig una connexió  ETA + Mafia per la via dels làctics molt evident.

la cosa nostra

Fins i tot tenen un organigrama com els de les pelis de policies.

Que jo sàpiga cap d’aquestes botigues ha servit un puto iogurt en tota la seva existència, el que segur que ja les ha transformat en font inesgotable de llegendes entre mares: “si et portes malament et deixaré amb el senyor de la iogurteria”, “un dia un nen va entrar a la iogurteria i li van posar droga al iogurt”, “un nen va entrar en una iogurteria per despiste i es va quedar tancat dins”, etc, etc.

Psst, nen, vols provar una altra cosa blanca, tova i cremosa?

Un dia es farà un Salvados especial iogurt i tota Espanya sabrà la veritat. Fins aleshores aneu amb compte, hi ha dotzenes de iogurts amb droga esperant-vos allà fora.

Endogàmia Virtual: Salvant les criatures des de 2005.

1:56 p. m.

Del matrimoni com a carrera armamentista

Publicado por Aleix |

Casar-se. Una d’aquelles coses que poden fer plorar un home, i no d’emoció.

Des del principi dels temps, casar-se ha incorporat al l’acte en sí una pesada capa de faràndula/protocol/exhibicionisme digna del millor psychokiller: llistes de convidats interminables, , comprar els regals dels convidats, comprovar que el menú no xoca amb els hàbits alimentaris-religiosos de ningú,mil cinc-centes proves de vestuari/perruqueria/maquillatge…

Vull conèixer el sastre.

Res que no hagueu patit vàries vegades, en primera o tercera persona. Casar-se, you know, és quelcom que es sol fer més pels altres que pels nuvis, i que per tant afegeix un punt de xou considerable. Xou que, recordem-ho, queda a mercè del gust de la parella i la seva família.

Res més a dir, senyoria.

La gent és capaç de gastar-se autèntiques fortunes en un casament però, per allò del protocol i el què diran, poques vegades la cosa se surt completament de mare a nivell d’extravagàncies i vergonyes alienes. O millor dit, poques vegades es sortia de mare. En passat.

La culpa la té aquest vidrio i la mare que va parir el padrí de noces:

Imagino que els va fer molta gràcia que el seu video de noces sortís a la CNN. La resta de mortals, en canvi, ens vam témer el pitjor, i com sempre ens vàrem quedar curts. Una cerca de “wedding entrance dance” al Iutup dóna la esgarrifosa xifra de 5.070 vídeos, 5.069 d’ells emulant el video de dalt. Això són més de 5.000 parelles convençudes de la imperiosa necessitat de  convertir el seu casament en un musical de Broadway. “Xurri”, diu ella, “és el nostre dia, ha de ser una cosa especial”.

Quan era jove, “una cosa especial” era demanar una hipoteca per pagar un banquet de marisc a milers de desconeguts. Ara, a sobre, espectacle de llum i colors. Per la patilla. Por que yo lo valgo. Por que mi prima la Encarna se casó bailando y no voy a ser menos.

El video del bailoteo va ser l’Hiroshima de les bodes, però faltava el Nagasaki. Aquest:

Sí amics, el del principi era el putu principe de bel air, Will Smith en l’escena final de la pel·lícula Hitch, rodada el 2005… i font d’inspiració directa per la boda dels JK dels collons.

Encara que no ho sembli, això es un abans i un després en el món de l’excés. Es la demostració de com sí és possible emular el que passa als flims. A prendre pel cul la barrera entre la realitat i la ficció, els casament ja no serien “de pel·lícula” sino “exactament com a les pel·lícules”.

Així va ser el meu casament, per exemple

Què, us pensàveu que ja estava, oi? Doncs ho porteu clar xavals, just ara comença el millor. Un cop la humanitat inicia una carrera armamentista ja no s’atura, i el món del casori és una puta marató. Un cop la gent (desenganyem-nos, les dones) activen el xip “just like the movies” TOT el que envolta una boda és susceptible de ser ficcionalitzat/Hollywooditzat fins a l’infinit.

I sabeu quina part del casori és tant o més hollywoodiana que la pròpia cerimònia?

En paraules del poeta, “hide your kids, hide your wife”. Els que ja estigueu casats donareu gracies al Senyor per haver passat per la vicaria a temps. Imagineu viure ne parella en un món on la vostra xurri estimada té accés a tots aquests exemples:

 

 

De cop, la idea de prohibir Internet ja no es tan dolenta, eh?

Endogàmia Virtual: A l’altar de negre rigorós.

Subscribe