see more Poorly Dressed
Endogàmia Virtual: Your mother is a hamster
Mireu, tal qual ho diu El País, amb les parts més indescriptibles destacades en colorins:
“Crea y gana con Banksy
El País y Avalon te proponen tomar las calles con tu arte ante el estreno en España de la película sobre el artista urbano Banksy Exit through the gift shop
EL PAÍS - Madrid - 14/09/2010
Vota
Resultado
65 votos
Ante el inminente estreno en España de la película Exit Through the Gift Shop, Avalon y EL PAÍS caldearán las calles antes de que puedas ver la película en los cines. Exposiciones, preestrenos exclusivos y un concurso en el que tú eres el principal protagonista para celebrar el estreno del documental sobre la obra de uno de los artistas más importantes de principios del milenio: Banksy.
Decenas de globos en un árbol de Valencia. Aviones de papel sobre el cielo de Barcelona. Pintura en los muros de un edificio abandonado de Bilbao... todo ello es arte y tú también puedes hacerlo. Mándanos tu obra antes del 01/10/10 a banksyexit@gmail.com. Las obras podrán verse en el blog , y las cuentas de Facebook y Twitter de la película. Las más innovadoras obtendrán entradas para los preestrenos en Madrid, Barcelona, Valencia y Bilbao. Cada uno de los 10 finalistas recibirá un ejemplar del libro editado por Taschen Trespass: historia del arte urbano no oficial y el ganador unas Converse customizadas por los artistas Freeuno y B-ita (TwoCaps). Más información sobre el concurso Street Yourself aquí.
Pero hay mucho más. En la exposición online 50 días para un homenaje al Street Art podrás ver una selección del mejor arte urbano de los últimos años con obras, entre otros, del propio Banksy pero también de Space Invader, JR o Shepard Fairey. Y en el blog que hemos creado para la ocasión , también encontrarás información sobre estrenos exclusivos, intervenciones artísticas, charlas y encuentros... Una apasionante serie de actividades para tomar el pulso a la actualidad del arte urbano con Avalon y El País.”
Endogàmia Virtual: Cultura de la bona
Ja d’entrada els demano disculpes pel que veuran a continuació. Si vostès valoren un mínim la seva salut mental no li donin al play. Pensin que a mi em fa tant de mal com a vostès.
O quasi
Llestos? Doncs primer mirin aquesta cosa:
I ara mirin aquesta:
Vòmits existencials? Deja vu del xungo? No m’estranya. Vostès no només han vist dos anuncis horribles, es que han vist el mateix anunci dues vegades: Protagonista femenina amb problemes d’autoestima + producte miraculós = autoestima pels núvols i triomf (si per triomf entenem lligar amb un maromo del discopaf/ la platja de Lloret).
L'única diferencia és l’edat de la protagonista. En un cas, una niñata de la ESO presa de les hormones, en un altre, una dona adulta (?) de treintamoltllargs
Potser em diran que el 99,99% dels anuncis segueixen el mateix esquema problema-solució. D’acord. Ara bé, el que aquí tenim son dos anuncis que presenten exactament el mateix problema (l’autoestima femenina) i ofereixen dues solucions que no tenen res a veure, però que resolen el tema exactament igual. Moraleja: Les dones de quaranta tenen la mateixa maduresa que les de 15.
Potser el que passa és que les dones funcionen una mica a lo Benjamin Button: de petites son una proesa, i conforme es fan grans degraden el concepte de sí mateixes fins a l’extrem de pensar que no podran banyar-se a la platja sense un iodur abans. Serà això el que explicarà la mítica maduresa de les joves fèmines. No serà que, en comptes de “madurar abans que els nois”, les de quinze ja estan a la banda que fa baixada de la maduresa, en un camí sense retorn cap a la idiòcia?
Posem per cas
Si els sembla que generalitzo sobre les dones a partir de dos anuncis merdosos, segurament concebuts per un creatiu calvo i panxut sàpiguen el següent: 1) Cap agencia de publicitat pot imposar el seu criteri per les bones, totes les campanyes han de ser aprovades per un equip de marketing que, per cert, sol estar ple de dones, i 2) Cap equip de marketing tampoc sol imposar el seu criteri per les bones, aquestes campanyes es testen en grups de consumidors (en aquest cas consumidores) que l’analitzen, el disseccionen i estableixen un veredicte. Dit d’un altre manera, ensenyar una dona fent la marranota provoca un daltabaix en el personal, però ensenyar una dona amb un CI negatiu no.
En fin, pilarín
Aquest anunci no ha estat retirat ni per Autocontrol (que sí sol retirar anuncis on hi han pinyos o tetes), ni ha rebut cap queixa a l’Institut de la Dona, ni sembla que cap consumidora de Activia ha trucat al telèfon d'atenció al client per posar-los de volta i mitja. És un anunci més, normal i corrent… que collons, és un anunci progressista, solidàri i sostenible. O es que l’agradable veu en off no es passa l’estona clamant per l’alliberació de la feminitat? Un premi li haurien de donar!
Aquest, per exemple
Endogàmia Virtual: Yogurines
En serio, no. Tant se me’n fot si et veu a tu mateixa com una jove autèntica i rebel. Ets una niñata incapacitada per a l’actuació que ni és capaç de posar cara de mala llet en una foto com aquesta.
Així últimament sembla que molt de famosete li dona per ensenyar el dit. Molta famoseta, sobretot. Es veu que algun publicista ha descobert ara la foto de Johnny Cash fent el gamberro, i au, tota la canalla a imitar-ho.
Algunes ho fan com mig dissimulant…
Altres en plan “aquí estoy yo con un par”…
I altres… bé, altres…
Per últim, hi ha aquesta imatge desconcertant:
La plana de Perdidos està… enfadada? Contenta? Estava enfadada i a mig gest ha recordat un acudit molt bò? És una tia rara que que es fot tres JBs per esmorzar i així acaba?
Ni idea, tu. Jo personalment no acabo d’entendre aquesta mania de fer-se la punk quan s’és una floreta del bosc. Si nostrusenyor t’ha donat una careta de no trencar un plat, no intentis ser una radikal sense portar una bona taja a sobre:
Per si un cas tu a lo tuyo, que estàs més mona.
Veus? Molt millor així que fent cara de choni, home, molt millor.
Endogàmia Virtual: Amants del fingering
Avui he vist a la tele al calvo de Celtas Cortos i la primera cosa que he pensat és “aquest tio sobra”. No en la tele, o en la música, sobra en general, to ell i la seva persona ridícula.
Els que estan darrera també sobren basant ja que hi som
El calvo dels Celtas Cortos es diu Jesús Cifuentes, pero els locutors de la arradio li diuen “el Cifu”. Només per això ja té un lloc d’honor en el panteó de l’odi, però no se vayan que hay (mucho) más.
D’entrada el paio aquest és de Valladolid, cosa que ja no anuncia res de bo. Si tenim en compte que l'enginyós (sic) nom del grupet hauria de ser un joc de paraules entre la marca de cigarros i la seva denominació d’origen, doncs ja anem malament. De totes maneres, si ens centrem en l’engendru en qüestió, retinguin aquest concepte: el Cifuentes era treballador social.
Se suposa que la seva fascinant vida al servei del dèbil va atorgar-li un sentiment poètic sense precedents, a l’hora que una autenticitat a prova de bombes, com demostra el fet que sigui calvo i porti perilla. Si han esborrat de la seva ment algunes de les lletres perpetrades per aquest paio els felicito i a l’hora els compadeixo per el que ve a continuació:
Aquesta és una de les cançons clàssiques del grup, en permanent heavy rotation a Kiss FM i similars. Val la pena repassar-la ja que conté tots els tics del izquierdoso mojabragas: falsa poètica de barri baix, paraules com “currando” per acostar-se a la jovenalla, autoventa descarada de si mateix com a paio íntegre que no es ven al vil capital com els demés… en fi, un destil·lat amb gaites del perroflautisme chic que encanta a tot el públic de los 40 Principales amb crisi de consciència cada vegada que consulten l’iPhone. Sàpiguen que han cantat aquesta cançó en públic amb Amaral i Seguridad Social, queda tot dit.
El que Espanya entén per un mojabragas
Si el grup és odiós, el tipus en solitari està sembrao:
“Yo soy pirata desde que nací.”
“A lo largo del tiempo el contenido filosófico ultimo que hay detrás de alguna manera sigue siendo un poco mas de lo mismo de lo que he hecho en otros momentos con celtas, porque mis planteamientos son básicamente combativos: reivindicar el anarquismo libertario como filosofía de vida, pero lo digo con la boca llena, aderezado con una manera de hablar igual un tanto poética, también hay canciones que hablan mas de sentimientos.“
“Una cosa que quería comentaros es que durante la grabación (a nivel ínternáutico a ver si me pongo yo las pilas) nos hemos inventado un pueblo virtual, que será quizás donde nos sirva como lazo de comunión con el personal y el pueblo virtual se llama “cdrom de campos” y gobernado por Don Nadie. Pregunta por don nadie, don nadie no sabe, vota por don nadie, don nadie te ayuda.., Además que hemos pillado el dominio y el rollo ese y estamos trabajando en ello. Yo creo que va a ser una movida guapa.”
Prou. Prou d’aquest paio. A la paperera de reciclatge ja.
Endogàmia Virtual: Cuentistas.
Mireu, jo no volia escriure res més fins el setembre, però …
El Maury Show és la enèsima demostració de que els ianquis ens treuen molts anys d’avantatge. Mentre aquí hem de malviure amb diarios de patricias i cutreses similars, els americans fa molt temps que gaudeixen de l’autèntic trash televisiu, to the max, forever and ever.
Això del Maury Show és lo que feia en Jerry Springfield als noranta, però més ben acabat: situacions més xungues, personatges més acabats, i sobretot un pas endavant crucial: en comptes de tenir dos guardaespatlles per controlar els atacs de ràbia al tenir davant el fulano que es folla de dona en una granja de porcs tres cops per setmana , ara els pajarus poden saltar, cridar i liarla sense problemes.
La pregunta que sol fer-se tothom és, aquesta gent son de veritat? I que voleu que us digui… per una banda em crec que l’ésser humà sigui així d’imbècil. Per una altra, la guiontzació de l’asuntu es tan perfecta que fa bastanta pudor.
La meva solució? M’importa un bledo si es veritat o mentida, el sol fet que un ser humà hagi pensat que aquestes coses poden passar és suficient per tirar-se pel balcó. Pa muestra un botón tal com aquest:
O sigui que la tiparreja diu que no sap si son fill és del seu novio… o del marit del novio; “és que s’assemblen molt”. Al final, el fill no és ni d’un ni de l’altre, sinó d'algun Billy-Bob que a saber on para.
Fins aquí, una tarda qualsevol en el submón televisiu, no gaire diferent d'aquell dia on un gordo d’Alabama va ensenyar el cul a les dues fatis que l’acusaven d’engendrar fills, una d’elles en cadira de rodes, per cert.
Misogínia rampant, coeficient intel·lectual negatiu, gent involucionada que brinca com monos… res, fins aqui som en territori conegut. El que fa aquest vidrio diferent és el final. Després d’haver-se matat en públic, els tres passerells apareixen en una d’aquelles escenes de “donde están ahora”, saludant al presentador com si fos una postaleta de Nadal en plan “la família disfuncional de retrassats us desitja un feliç any nou” i acabant amb un “Bye Mauri, we’ll keep you updated” que glaça la sang.
Update: Seguim igual de monguers
No volem cap update, a menys que vingui acompanyat d’un certificat de defunció, i fins i tot així ens ho pensaríem. La vostra no-vida ens interessa una merda, no ens perseguiu amenaçant de sortir un altre dia a explicar que la Mary té bessonada de negres, o que el pare veritable és un hamster. La mera idea que aquests infrasers (o els guionistes de turno) puguin haver pensat un sol segon en actuar com si fossin col·legues del presentador, o el que és pitjor, famosetes als que els vols seguir la pista, em resulta tant xocant que l'única teràpia que se’m acut és teclejar insults com un malalt fins que em sagnin els dits. Mort, mooooooort!!
És el problema de donar màquines d’escriure als micos, que un dia apareixen tot orgullosos amb un Cuore. Gent que imita els posats dels concursants de Gran Hermano a veure si reuneixen prou pasta per obrir un bar, inútils que no entenen la diferència entre enfotre’s d’algú, i riure per no sortir al carrer amb una escopeta retallada. en definitiva, carn de canó catòdica de segones rebaixes amb pretensions de tertulià al Sálvame. Fora, ruixeu-los amb lleixiu i a lo bonzo amb ells!
Ara si, bones vacances i no prengueu mal.
Endogàmia Virtual: Neurones desfetes.
Diumenge passat es va acabar una cosa de córrer i saltar per Barcelona. Doncs bé, ja porto un parell de dies veient gent (?) corrent per la ciutat com si fossin autèntics deportistes. No estic parlant del típic gordo que sua com un desgraciat al carrer per no passar vergonya en un gimnàs, em vinc a referir a individus que mantenen un ritme regular, es controlen les pulsacions amb un dir al coll i s’ho prenen tot com si els anés la vida. Aquest matí me’n he trobat dos equipats com si encara estiguessin corrent la marató de la setmana passada; no he pensat a mirar si duien patrocinador, i ara que hi penso, millor així.
Aquesta gent (?) no son corredors professionals, ni tant sols amateurs. Son cosplayers de l’esport, paios que es disfressen de deportistes i emulen els seus personatges favorits durant uns dies, normalment coincidint amb alguna efemèride. A la convenció de frikis de San Diego hi ha cosplayers de Sailor Moon i Darth Vader, a Barcelona n’hi ha de Reyes Estévez i Marta Domínguez.
O d’Arancha Sánchez Vicario
Mireu, la gent que corre a mi sempre m’ha semblat sospitosa. Tota aquesta mística de el corredor solitario que lluita contra si mateix blahblablah em sembla més pròpia d’un manual d’autoajuda que d’un esport. Ara bé, si tantes ganes tenen de córrer, doncs endavant tu. Jo també corro a vegades quan se m’escapa el tren.
El que ja no em cola es tot l’asuntu de l’equipació. Sí, d’acord, fer deu kilòmetres en xancletes pot acabar en amputació, però déunostrusenyor va inventar les bambes fà molts anys. Son uns objectes còmodes, que pesen poc i que permeten anar pels puestus sense gaires problemes. Els reconeixereu perquè en teniu una o dues per casa. El que segurament no tindreu és això:
I reso cada nit perquè no tingueu això:
Les sabatotes s’enfilen als 100 euros sense problemes, i la disfressa de Tron gayer… millor no pensar-hi. Pel cap baix et deixen 300 euracus per fer una activitat que l’esser humà porta fent des que va a dues potes, això si, correctament identificat per tothom com un corredor runner de tom i llom.
Pulutant, igual que els cosplayers de San Diego, els cosplayers deportistes sustenten la seva raó de ser en dos pilars: 1) emular els seus ídols, encara que sigui de forma cutranga i 2) exhibir-se.
Cosplayer emulant els runners de Laos
Aquest últim punt és crucial, amics. Tota aquest discurset de la superació personal es fot d'hòsties amb anar disfressat com un habitant del planeta Namek i revela la mare dels ous: A l’espai exterior ningú pot sentir-te esbufegar, però a Rambla Catalunya tot cristu et veu fet un total runner. Potser només pots arribar a la cantonada, però ja t’ha vist la veïna i un parell de guiris tetones. Potser t’has gastat el que no està escrit en apuntar-te a la cursa de la mercè (o la de bomberos, ja posats) però al teu perfil de feisbuc quedes com un rei. I els del Decathlon contents, tu.
Endogàmia Virtual: Practicants de sofing des del 2005
Tocar-se els ous a la platja, bàsicament. Però abans, un tema que segur els tindrà entretingudets aquest estiu (fins que un nen es mati en una piscina municipal, o els elefants del zoo esclafin algun guiri borratxo), a saber: la prohibició de corre’s amb toros en públic.
En privat, com sempre, amigues!
Sembla que si, que ja no es podrà fer escorregudes a les places… espera, anava a dir les places de toro, però ara ja no ho seran. Així doncs, per 25 pessetes del caudillo, a què destinaran ara les places de toros?
Un petit incís abans: s’han fixat que la grandíssima majoria d’antitaurins son antitaurines? Els prometo que tornarem al tema, però abans:
5 propostes de renovació per a les places de toros:
1. Centres comercials postapocaliptics
La primera idea segurament serà la trista realitat. Però espera, podria ser més trista encara: encarregueu l’interiorisme a Cormac Mccarthy i divertim-nos d’allò més petits i grans!
Nen, agafa’m el suavitzant marsella que no hi arribo
Imagineu la Monumental convertida en un mall from hell: la façana tal qual i a dins… bé a dins tal qual també. En comptes de fileres de productes ben il.luminats, una immensa esplanada on els cartons de llet s’apilen en un racó protegits per quadrilles de mutants armats amb destrals. Al entrar et donarien una carritu sense rodes i, si tens la targeta del super, un martell rebenta cranis. A partir d’aquí, espavila’t.
Loli a caja tres. Loli a caja tres por favor
Potser uns sembla una forma massa extrema de comprar tomàquets però mireu-ho així: una societat que es gasta la pasta en aquestes coses anomenades boscs verticals bé es mereix un mini apocalipsi quotidià. A més, no s’haurien de fer obres, amb el que sostenibilitat a tope, i si els mutants fossin ex-toreros ressentits mates dos pardals d’un tret: personal motivat i menys atur. Brillant!
2. Megaprostibuls a la romana
Del poç al goç, que dirien. Si heu anat al sud de frança a veure anfieatres romans, haureu descobert que molts s’han reconvertit en places de toros. Per què no al revés? Els romans ens van ensenyar moltes coses, entre elles la paraula bacanal, un mot que, com tants altres, s’empra cada vegada més a la lleugera. Recuperem les tradicions cony! Ara que els festivals techno sota cobert tenen els dies comptats, és el millor moment per apuntar-se un tantu i portar la Love Parade a barna. Pero la Love Parade de veritat:
No sé quants metres quadrats fa l’arena, però la idea és omplir-los de furcies. Bé, omplir-los del tot no, cal deixar espai a la clientela i a les càmeres de BangBulls.com. Ara sí, omplert fins la bandera. Tot aquest pubrema de noies despendolades per la rambla? Eliminat. Les carreteres plenes de noies aliviacamioners? Ja no. Tot avantatges un altre cop.
Només cal pensar a l’engròs. Implanta un sistema de tarifa plana i dóna un nou sentit al terme hardcore gamer. Ideal per despedides de solter/a, celebracions del Barça, i un cap de setmana tonto amb l’internet espatllat.
3. Naumàquia 2.0
Sabeu quin altre cosa feien els romans? Batalles navals dins els circs. En serio, anys abans de tirar-hi sorra, lleons i cristians, els romans omplien l’aigua i reproduïen les principals batalles de l’imperi amb alegria i bon humor. Bé, no, els romans eren una mica cafres i sembla que la majoria d'intèrprets acaben ofegats. Però, ei, aquí tenim centenars de nens que surten cada any de l’escola del teatre sense res a fotre!
Ventdelplà Naval Squad vs Plats Bruts Team: Fight!
Igual tot l’asuntu va avall per culpa del pes de l’aigua, però fins aleshores, no pagaríeu diners per veure-ho? Ja que hi som, no pagaríeu diners apostant si mor primer el vaixell de Joel Joan o el d’en Peris?
4. Pipicans XXL
Sabeu que més es pot fer amb la sorra? Un pipican. Un megapipican. Un concentrador de pixums i cagarrus. Imagineu la immundícia de les ciutats comprimida en un espai tancat, un cercle de fortor extrema, capaç de fer explotar els sistemes olfactius de qualsevol que s’hi acostés.
I aleshores, quan el punt de saturació arribi al zenit, quan la gent comenci a embogir i es mati entre si pel carrer presa d’una fúria berseker, aleshores un gran camió aboca tones de sorra sobre tota la merda acumulada i tornar a començar.
Es diu sovint que els catalanets som un titafluixes, que hem perdut la mala llet i els instints primaris. Un pipican hardcore despertaria per força la bestia parda que portem dins. L’odor putrefacte faria ressorgir la part més bàsica i animal del poble català, i si a tot plegat li donem aquest to rituàlic, amb cicles regulars de caos i control, tindríem un carnaval perpetu (dels de veritat, els de follar amb animals). Si això no aixeca el país, res ho farà, amics.
5. Una mesquita
Però de les guapes, guapes. D’aquelles gegants amb minaretes i imams que canten a les tantes de la matinada.
Abans de sortir al carrer amb crucifixos pensi-hi un moment. Recorden quan ETA va declarar treva indefinida als territoris catalans? L’espanyolada es va emprenyar, però pregunta-li a un manxego si no voldria ser català a canvi d’immunitat. Bé doncs, seguint aquesta lògica infalible, l'únic que s’ha de fer és omplir Catalunya de mesquites i a viure!
No se li havia acudit ni a ell
Avaiam. Avui els musulmans han de pregar amb esterilles del carrefour en parcs i jardins de l’hospitalet, cony, fote-li una mesquita ben bonica i ja veuràs com el moro t’ho agraeix:
- El moro explica als amics lo enrotllats que son els catalans
- Els amics venen de visita a Catalunya i mengen pa amb tomàquet en el bus turístic
- De tornada al seu
caupaís, els amics moros canten les excel.lències de la catalanitat - A base del boca-orella, un becari d’Al Qaeda s’entera del tema
- El becari parla amb els seus jefes i es guanya un sobresou
- Els jefes decideixen petar Roncesvalles en comptes de la sagrada Família
- Win!!
Qui diu una mesquita, diu una església ortodoxa per protegir-se de les màfies russes, o un festival de narcocorridos per evitar la coca mal tallada. Que n’aprenguin!
Endogàmia Virtual: Planificadors urbans a tems parcial
Ara que es compleixen deu anys de Zapatero com a secretari general del PSOE, i anem cap a la desena com a president, de quina manera pot commemorar aquesta efemèride la comunitat cubana exiliada?
Sempre seràs el nostre loser preferit, Ansar!
Endogàmia Virtual: Siempre perdiendo
Imagina que ets un rellotger suís i un paio amb pinta d’haver-se esnifat mig kilo de coca al teu portal t’ensenya el seu producte estrella: un rellotge fabricat amb peces trobades en un desguàs, que ara s’avança, ara s'enredereix, que pesa com un burro mort i que funciona amb una pila tamany industrial impossible de canviar quan s’esgota. Davant la teva cara d’estupefacte, el paio es mostra sorprès, ja que és un èxit en tots els països del tercer món.
No sé si pillen el símil
Si amics, avui també toca fungol. Déu i sa mare ha parlat de la roja, la seva fúria i tota la pesca. Servidor de vostès i de Déu nostrusenyor està més interessat en un tema que ara ja ningú recorda però que va generar cert debat en el seu moment. A saber: Per què aquest putu esport és tan retrassat en tots els sentits de la paraula?
Jugadors que marquen amb la mà i aquí no passa res, gols injustament anul·lats que anul·lats es queden, normes que penalitzen per igual celebrar un gol i rebentar les costelles al contrari, decisions crucials que depenen de que un home baixet al quinto coño de la jugada hagi pogut veure alguna cosa mentre esprinta com un sonat envoltat de jugadors que li bloquegen qualsevol angle de visió. Etc, etc, etc.
Si s’ha tirao!
De tant en tant es forma una tangana de tres parells de collons i sempre surt algú dient que tal norma s’hauria de modificat o anular. Moment que aprofita algun paio de la FIFA per dir que ja s’ho miraran, però que ara van molt liats i que ja veurem. Resultat: mentre qualsevol altre esport s’actualitza i millora el seu funcionament per ser més just i interessant, el fungol segueix aturat al 1863, aproximadament.
Mira, uns altres
Aquest no vol ser un article a favor de la tecnologia, sinó un intent de respondre a la pregunta, per què el fungol triomfa en certs llocs i en altres no? Segur que ja saben la resposta, però anem a recrear-nos-hi igual.
Prova A:
Brasil, Itàlia, Argentina, Uruguay, Espanya, Txecoslovàquia, Hongria… Que tenen en comú totes aquestes contrades?
Causes en podríem trobar moltes: la canalla en els països pobres té més números de guanyar-se la vida en l’esport que en les altes finances, els països pobres tenen més hores de sol i millor clima, blah, blah… Ara mirin això:
Prova B:
Yugoslavia és responsable de la immensa majoria de victòries mediterrànies, però ves per on que els països del tercer món no només son molt menys, sinó que, amb l’excepció de Argentina el 2002, cap apareix després de 1963. Dit d’un altra manera: en la mesura que el basquet ha anat implantant noves normes, la quantitat de països civilitzats que arriba lluny en els campionats augmenta estrepitosament.
I, quines normes son aquestes, tan racistes/feixistes/capitalistes que ha expulsat els països pobres de la glòria?
1954: A partir de les 5 faltes personals d’un equip, el contrari disposa de tirs lliures. El temps de possessió es fixa en 24 segons
1960: Durant els darrers 5 minuts del partit, cada falta es castiga amb 2 tirs lliures. La lluita per la pilota més de 5 segons causa salt entre dos.
1972: L’equip té 10 segons per passar de camp i el camp enrere es castiga durant tot el partit
1975: S'atorga un tir lliure addicional si s’encistella rebent una falta
1984: Els encerts més enllà de 6,25 valen tres punts
1988: Tres àrbitres en el camp
1990: Apareixen les faltes intencionades
1994: Cap jugador pot tocar la pilota quan està en trajectòria descendent
2008: La línea de tres punts s'enredereix a 6,75
En resum, joc més net, més ràpid i més espectacular. Mentre, en el fungol… Bé, deixem-ho estar.
La FIFA intenta implantar el fungol als Estats Units des de fa dècades, però no cola. Tampoc sembla que la Xina acabi d’implicar-s’hi gaire, ara que hi penso. Dos contrades ben diferents, però unides per la búsqueda de la eficàcia i l’ètica del treball: Si jugues bé i de forma eficient, guanyes. En el fungol, en canvi, tendeix a guanyar el que anul·la el contrari a patades, força una falta o un corner i marca a pilota parada, atura el ritme de joc amb qualsevol excusa peregrina, fingeix lesions, provoca tanganes que escurcen el temps de partit, pressiona l'àrbitre en cada decisió i col·loca tanta gent a la seva defensa com pot. Recordin que un equip pot ser campió del món sense marcar un sol gol en temps de joc.
També és un esport on aquest paio és considerat un gran entrenador
Entonces, el fungol no es un esport basat en la tècnica, ni molt menys en el talent. És un esport basat en la sort. Sort que l'àrbitre no m’ha enxampat. Sort que no ens han tret vermella. Sort que els han anul·lat el gol per fora de joc. Sort que la pilota ha botat raro i ha entrat. Sort que Déu és al nostre costat.
Mirin, tots els esports tenen un grau d’imprevisibilitat que els fa excitants, però en el cas del fungol aquest grau és tan extrem que entrem en un altre dimensió, la de la superstició més rampant.
La pescadilla a la brasa y yo expresamos nuestra profunda satisfaccion…
Vostès s’imaginen una final de la NBA pronosticada per la marmota de Punxsutawney? O una final dels 100mts llisos anticipada per un koala borratxo? En cap altre esport es concep una visió tan primitiva/cosmogònica/atapuerquense com en el fungol. Molts esportistes resen abans dels seus encontres, però, quants dipositen milionades a parasectes fonamentalistes de Cristo?
Mira, un
El protestantisme i el fungol no es porten gaire bé, perquè la lògica protestant es basa en l’esforç, i trencar-li la cama al contrari no acaba de comptar com a “feina esforçada”.Els musulmans, ja ho saben, parteixen de la idea que Alà talla el bacallà com li dona la gana i a callar.
El cristianisme, en canvi, barregen al tuntún la seva part més sumissa (miracles que passen per la patilla, principis fonamentals que es basen en la fe més allunyada del sentit comú, submissió a normes arbitràries i contradictòries), amb una espècie de anar fent ultracaòtic (promeses terriblement vagues més enllà de la mort, criteris oscil·lants a l’hora de distingir qui va al cel i qui a l' infern, adoracions a vint verges diferents que son la mateixa, dues versions contradictòries de la Bíblia…).
En fi, que se’ns fa tard. Si han arribat fins aquí amb el cervell operatiu els felicito de tot cor. Pels que no, aquí va el resum: El fungol no funciona en els països avançats i en canvi apassiona fins a l’extrem en els països subdesenvolupats cultural i econòmicament perquè es basa en la promesa supersticiosa-cristiana de que tu també, ésser miserable que no vals per res, podràs arribar a la glòria si creus en deunostrusenyor amb totes les teves forces i cristu rei et dona una ajudeta, així dissimuladament.
Endogàmia Virtual: Escrivint torçat amb la mà de Déu des del 2005
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
stats
