1:09 p. m.

Les jeux sont faits

Publicado por Aleix |

Fa molt, molt, molt de temps que vull, que necessito parlar de El Juego de Tu Vida (l'únic programa on la teva vida miserable va en majúscules).

Per desgracia, el temps és un enemic implacable, amb el que ens haurem de conformar amb un brillant fragment del susodicho programa (?), com deia en Pla, for your viewing pleasure.



A destacar:
  • El decorat estil Ed Wood remixed by Fangoria i les llums, Déu, les llums!

  • Pregunta "Te gustaría hacer un trio con tu esposa". Resposta brillant "No, a estas alturas no". El Juego de Tu Vida. l'únic programa on la teva dona et felicita per di-li lletja i gorda vanat de tota Espanya

  • El moment en que el cunyat li intenta xivar la resposta (!).

  • El tic nerviós al dit estil "mira que me levanto y te encierro en un sotano"

  • La vaca burra que té per dona, trencant-se literalment a cada resposta

  • Un altre gran onliner "más madre más que una". Directe a la glòria!

  • Els aplaudimients, entre nerviosos i patètics després "d'encertar" la pregunta "¿Continuas enamorado de tu mujer?"
Que collons, tot el programa és una genialitat darrera l'altre!
Llàstima que n'hi hagi un de millor...


Colombia Rules!!

Endogàmia Virtual: Algunos hombres losers

8:55 p. m.

Amor a primera vista

Publicado por Aleix |



Ja ho deia el poeta: "A casa es fa el que dic jo, mecagundeu!".
Des que el món és món, ànimes sensibles com aquestes han intuït quelcom que escapa a molts altres. El llenguatge, aquest element màgic que dóna forma als nostres pensaments, és també el que dóna forma al nostre món (i si m'apures a bona part de l'univers).

El llenguatge és una petita joia. Una peça d'orfebreria, preciosa i complexa. El llenguatge va a l'infinit i més enllà. Des del cor d'un àtom, a la magnificència del Big Bang, tot queda dins l'esfera del llenguatge. El llenguatge és, a més, la mar d'útil. Mireu, sense anar més lluny, quina estona més entretinguda ens proporciona ara mateix.

Res queda fora del llenguatge. Res de res. I si, jo també estic pensant en el mateix.

Porn for the Blind. Perquè o ens matem a palles tots o la tarifa plana al riu.

Gang Bang

No em direu que la idea no és macanuda, eh? Allà on altres es dediquen a posar veus a gps i tonteries per l'estil, aquest xicot tan espavilat ens obnubila posant veu a nous clàssics com Milf Hunter, Big Tits Round Asses, Bang Boat, o el drama de tints sheakesperians Cum Overload.

Rocco en Budapest

Animeu-vos-hi! Hi ha tant i tant material disponible, i tants pocs bons samaritans en el món...

Ja ho deia ta mare, tantes palles et deixaran cec

Endogàmia Virtual: Més que cecs, morats

1:37 p. m.

La vida és plena de decepcions

Publicado por Aleix |



A l'escola et triaven l'ultim en els partidillos del pati.

A l'institut ningú sabia de la teva existència.

Els que en sabien res, amb prou feines aguantaven el riure.

Durant l'adolescència no vas veure ni a ta mare en pilotes.

Tons pares et donaven una paga que impedia emborratxar-te.
(per això eres el que havia d'arrossegar els amics borratxos de bar en bar)

Vas triar la mateixa carrera que ton pare creient que et col·locaria al llicenciar-te.
Et vas equivocar.

Un dia, un amic et va dur de festa per animar-te la vida.

Tres mesos després, una Erasmus rumanesa es presenta a casa tons pares amb una ecografia i el patriarca agafat del bracet.

I per fi, després de tants anys, la vida et somriu.
La Nadia arriba a casa amb una copia de "Ser Padres Hoy".
En la contraportada anuncien que el mes següent, regalaran una cantimplora per nens.
Mires en Nicolai mentre et destrossa el Marca.

I ho entens. Ho entens tot. Un flash et creua el cervell i quasi sents com totes les idees cauen al seu lloc, com perfectes peces de domino, encadenades en un tsunami imparable de pensaments macabres. Després de tota una vida arrossega'n-te per l'existència , obeint els desitjos més cruels de tot aquell que s'ha creuat amb tu, ho veus clar. Saps el que has de fer.

L'espera es fa eterna, els dies passen lentament, leeentament. Les setmanes són un suplici, però et dius a tu mateix "ja falta menys, ja falta menys".

El quiosquer ja comença a estar fins els collons de la teva insistència. Ho entens, però no hi pots fer més. Falta tant poc!

Un dia la Nadia et diu que sa germana vindrà a dinar.

L'endemà has de quedar-te al llit, cagant mamaliga.

La Nadia et demana si vols alguna cosa per llegir i tu li crides el nom de la revista del lavabo estant.

La Nadia torna, la mar de contenta.

Retirado el último número de "Ser padres hoy"
G+J España, editora de la revista “Ser Padres Hoy” destinada a las novedades y al cuidado de los bebés, anunció ayer la retirada de los quioscos de la última edición de esta publlicación correspondiente al mes de Marzo.
Al parecer, este mes la revista regalaba una cantimplora de juguete para los niños. Una lectora de la revista les avisó por email de la posibilidad de que algunas piezas de la cantimplora pudieran desprenderse cuando el niño hace uso de ella. La editorial ha pedido a los padres que ya la hayan comprado que la alejen de los niños porque “la boquilla de la cantimplora pudiera plantear en algún caso aislado problemas de seguridad”.
"Zeñor kiosco vendrer tapón zuelto. Menos mal yo avisar el "
Notes la necessitat de tornar al lavabo amb urgència, però et sents tan cansat...

"Nicolai malo, malo! Papá cambiarte ya, ya! Yo voy peluqueria con Mihaela. Xau-Xau!"

Endogàmia Virtual: Cap nen sense joguina

Una... eeeeeh... dona que fa por:

"Algún día serás mío, Chandler ¡BING!
¡HE, HE, HEEEEE...!"
(aspireu la "h" i feu-la terriblement nassal)

Una altra que també en fa, nogensmenys:

¡OH, DI-OS MÍ-O!

Endogàmia Virtual: preguntant-nos per l'etern femení des de 2005.

PS: a petició de Mr. Questionaire, un home que es fa moltes preguntes però que dona poques respostes. Ara bé, quan respon més val que us agafeu fort, que venen curves... I quines curves!

¡¡¡GUAP-PAAAAAA!!!

7:19 p. m.

Snif, snif

Publicado por Pansete |

I és que avui s'ha mort l'Antonio,
un artistàs
de gran valua,
guionista
i director,
home sensible i bujarrilla,
un d'aquells que ja
no abunden...

I un pacient anglès
el busca
en un paisatge de memòria,
i no el troba i la muntanya
avui és més freda...
Si no hi és,
cal recordar...

I el pobret del senyor Ripley
avui també plora pels marges,
caguemdéu,
un altre orfe de desig
que queda mut
en plena nit...

I és que avui s'ha mort l'Antonio...
Llarga vida per l'Antònio...
I va un record per ell...

Anthony Minguella (1954-2008)

12:36 p. m.

O follamos todos...

Publicado por Dr. Bermúdez |

La sabiduría popular siempre lo ha tenido claro: o follamos todos, o la puta al río. Y ya puestos, para darle clases de natación a una puta...

En los últimos días, parece que el mundo mediático ha redescubierto con renovado entusiasmo al personaje más entreñable del imaginario local: el putero.

Figura gallarda y porte altivo, el putero ha sido y sigue siendo uno de los más manidos arquetipos masculinos que a tenido a bien crear la fertil imaginación del populacho. Envuelto en un halo mítico, al putero se lo ha identificado como a un símbolo encarnado de la independencia masculina, de la autonomía emocional y del criterio inversor, pues como todos saben, ir de putas es no sólo rentable económicamente sino sobretodo moralmente.

Ahora bien: ¿qué ocurre cuando el putero ideal se torna en carne y hueso y billetera, y los medios nos lo presentan en ese podio de ignominia que es la noticia? Pues que a menudo nos defrauda. Los seguidores de su credo, embelesados por su leyenda, cual Ícaro de bruces al suelo nos vamos al verlos allí, ante los focos, renegando, apelando a los valores tradicionales -¿acaso algo más tradicional que su manera de ser, me pregunto?-, y lo que es peor, disculpándose.

Véase un caso ejemplar: el senador por Nueva York, Eliot Spitzer, también conocido como 'el cliente nº. 9'.

El senador Spitzer, del partido demócrata, por lo visto tuvo la brillante idea de contratar los servicios de la señorita 'Kristen' -en realidad, Ashley Alexandra Dupre, de 22 añitos- a través de una exquisita casa de servicios que a partir de ahora no podrá afirmar ni máxima discreción ni nada por el estilo. En fin, el caso es que Spitzer se hizo enviar por correo certificado a Washington, donde en el día de autos se encontraba, a la tal Kristen, y allí, en un hotel de lujo y a la luz de las velas, se dejó unos 1.000 € en servicios. No se sabe no cómo ni cuándo, la noticia de la cana al aire de Spitzer saltó a la palestra pública, y ahí se acabó la que parecía prometedora carrera del senador por Nueva York. Vale, hasta aquí el tema parece incluso razonable -si razonable es cargarse a un pobre hombre que se tira a una puta con dinero de su bolsillo, y que previamente había montado una campaña pública para acabar con el mangoneo entre los magnates de Wall Street a nivel de evasión de impuestos y que había sido considerado "defensor del pueblo" por los neoyorquinos...-. Lo triste, el momento trágico del asunto viene luego: apariciones públicas con su mujer, dimisión ante las cámaras, quasi lloriqueos mientras se citan las virtudes de la vida hogareña...


Spitzer the loser

¿Acaso no puede el pobre tipo, después de pagar un pastón por cepillarse a una veinteañera qe tampoco vale tanto, decir públicamente: 'sí, me he ido de putas, y qué', y decir a sus adversarios y colegas de partido que metan las narices debajo de sus sábanas, que seguro que también allí hay muchas cosas que husmear? ¿Acaso tiene sentido crucificar al pobre putero y ensalzar a la puta, en la actualidad propietaria del perfil de MySpace más visitado del planeta, la cual -pobrecilla- ha recibido ya suculentas ofertas de Penthouse y del sr. Larry Flint por posar en pelotas, para que el populacho norteamericano vea lo que nunca se podrá pagar? ¿Acaso no es un acto de hipocresía sin límites ensalzar a la esposa de Spitzer, una señora que hasta ahora no conocía nadie, y encumbrarla como si una matrona romana fuera, imagen de la dignidad y el sentido de la familia?

¡Anda ya, menos chorradas y aspavientos, hombre! ¿Que Spitzer se fue de putas?¿Y a quién más que él le importa? La puta recibió su dinero, su mujer -probablemente- ya lo sabía, y los niños... en fin, los niños hoy día ven el mundo a través de Internet, qué les vamos a contar de nuevo...


'Hola, niños. Me llamo Kristen, quería ser cantante y, no sé como, ahora chupo pollas a 1.000 € la noche... en fin, en la vida, pronto o tarde, todos descubren su talento. Besitos, Kristen. ;)'

Respecto al caso Spitzer, el asunto está claro. Harina de otro costal, y digno de mayor honra es el caso del concejal ex-popular Rodrigo de Santos.

El personaje es cuestión, defendiendo la noble figura del putero hispano, resulta que también se fue de putas -mejor dicho, de putos, porque los servicios que contrató fueron los de fornidos caballeros y no los de veinteañeras con aspiraciones a cantante y/o modelo-, pero lo hizo con fondos públicos, sumando a su loable condición la de pícaro, algo también muy nuestro. Así, de Santos se dejó la friolera de unos 50.000 € en servicios varios en locales de chapas, sustraídos de las arcas municipales desde 2005 a 2007.


'Y es que yo, lara-la-la, amó la vida y amó el amor, lara-la-la...'

Putero de chapas y ladrón, y nada de nada de lo de disculparse: con un par de huevos. ¡Ah! y además, si uno indaga un poco en el historial de de Santos, resulta que en ses Illes hace tiempo que le andan detrás por corrupción urbanística... Olé, y sin salir en la tele a decir 'lo siento, soy un pobre hombre agobiado por el trabajo que sólo quería un poco de calor en el recto...'. Mirada al frente, sonrisa terca y presunción de inocencia, que son dos días...

Endogamia Virtual: Sin perdón.

7:40 p. m.

La nàusea en miniatura

Publicado por Pansete |

"El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist"

aquell poeta català, ja per fortuna retirat

Mira, Lluís, el sol no sé, però servidor el diumenge va estar a...

CATALUNYA EN MINIATURA

... i, amb prou feines, vaig sobreviure a l'impacte per explicar-ho a tots vostés.

"Qui entri aquí,
que deixi a fora tota esperança"


Efectivament, amics. Recorden quan les perverses ments que regien la seva vida escolar els arrosegaren per primer cop a aquest lloc? (Pels més afortunats, també deuria ser el darrer). Doncs bé: hi ha alguns que no escarmentem; o millor dit: alguns tenim ments similars al sí de la nostra pròpia família (la família política, òbviament, ja que la sanguínia fa temps que no vol saber res de nosaltres). Doncs sí: alguns encara pensen que passar un dia a l'Infern és la millor forma d'enfortir els febles vincles familiars...

La família que s'aliena unida, roman unida.

La fòrmula, després de tants anys, inexplicablement segueix funcionant, ja que hi havia força pseudopersones vaguejant per aquest protoparc temàtic nostrat. La cosa suposo que, originàriament, pretenia destil·lar les essències de la catalanitat a través del subterfugi del imaginari col·lectiu de que "al pot petit, hi ha la bona tifarada", tot reforçant l'autoestima del catalanet mitjà (ergo, mediocre), el qual, trassumpte de Gulliver amb barretina, contempla les magnes obres que fonamenten la nostra petitesa... vull dir, grandesa...

"Tot això que veus pot ser teu...
si me la llepes i al final no escups"
(Lluc 8, 15)

Quan em delectava pel recinte, vaig recordar que, ja infant, m'adonava de la trista imatge que el lloc supurava. I els ho confirmo: tot segueix igual. O millor dit: pitjor, ja que res fa pensar que l'empresa gestora concebi cap mena de manteniment (ja no diguem "actualizació") de les maquetes. I això que l'entrada costa la gens menyspreable xifra de 10 euros, amics!

Enèsima mostra del nostre peculiar sentit del humor.

Però ara és tard i vol ploure. La tímida remebrança d'aquell dia m'ha deixat exhauste. Permetin-me que els convidi als propers lliuraments d'aquest nou Pansetour, no ubicat ara al continent africà sinó a la terra que estimo...

Els lavabos, diu? A l'est! Sempre a l'est!

Endogàmia Virtual: bon cop de falç!

(La primera part d'aquest article ha estat patrocinat pel Departament de Kultura de la Generalitat de Kataluña. Les que seguiran, no).

1:47 a. m.

La fermosa fábula del Zar demócrata

Publicado por Dr. Bermúdez |

Estimados todos,

tras meses de silencio y reflexión, me permito volver a publicar en este foro de incomparable sapiencia que es Endogamia Virtual para reivindicar, a través de un ilustrativo cuento, a la injustamente denostada figura de Vladimir Putin.

Érase una vez un zar del que se decía que era un tipo un tanto expeditivo y algo chulesco en sus declaraciones y que, en las formas, apenas podía evitar recordar a su pueblo que un día fue un eficiente servidor del Estado al servicio del KGB...


Vale.

Un día, el zar, cansado de oir siempre la misma cantinela sobre su persona, decidió mostrar a todos que era bueno y simpático y un demócrata convencido, y nombró un sucesor al trono al que llamó Medvedev...

Medvedev, el príncipe alegre y despreocupado, medita sobre lo que le conviene...

El zar, que sabía que Medvedev era bueno pero algo tonto, pensó: "¿Qué será de mi amado pueblo si el bueno de Medvedev no sabe gobernar y se vende el país a un grupo de oligarcas?", con lo que decidió no perder de vista al nuevo zar y se hizo nombrar por el propio Medvedev Primer Ministro del Zar. Y así, el zar Vladimir, el bueno del zar Vladimir, hizo lo que todo demócrata de bien habría hecho en su situación: ceder el poder al más tonto y sumiso para seguir mandando desde la retaguardia, fingiendo pleitesía al jefe por él nombrado para, un día -a no mucho tardar-, regresar entre vítores a servir al pueblo al que tanto y tanto ama...

Y colorín colorado, este cuento ruso se ha acabado. Aunque, pensándolo bien, creo que también existe una versión hispana del cuento...


...

Endogamia Virtual: Yo Maquiavelo, tú maquiavelas...

12:09 p. m.

Pau a la terra

Publicado por Aleix |

Es que m'emociono, m'emociono i no ho puc amagar:



Endogàmia Virtual: Els poetes del Poble

10:24 a. m.

Mira que en teniu, de prejudicis!

Publicado por Pansete |

No sé com sou, de debó... En realitat, ens trobem davant d'un petit conflicte entre éssers racionals que de ben segur poden resoldre'l al voltant de la taula d'un café mentre departeixen sobre la noció d'història platejada per Hegel o el concepte de voluntat segons Schopenhauer.



Endogamia Virtual: matar a todos los humanos... matarlos a todos... pero a unos más que a otros...

7:43 a. m.

Originals never fit

Publicado por Aleix |

Sense ànim d'iniciar una trifulca amb el sr.Brillant (bé una mica sí), però Endogàmia ho té clar. Valencia forever:









Endogàmia Virtual: Desde el inframundo con amor

11:57 a. m.

La critica, avui

Publicado por Aleix |

Ja se sap que ser crític cinematogràfic no es tasca senzilla. Les productores et persegueixen, els directors novells s'enganxen com paparres en les preestrenes, els editors es neguen a cedir-te les 15 pagines que necessites, etc, etc.

Ser critic, amics, exigeix una combinatòria d'habilitats cada vegada més difícil de trobar. Talent literari, capacitat de síntesi, rigor analític i olfacte. Si amics, olfacte. Pregunteu per aquests móns i tothom us dirà el mateix; el millor crític seria un xarrupatintes si no comptés amb el sentit de l'olfacte: la capacitat de distingir, a l'instant, allò amb valor artístic, d'allò que no passa per una mera imitació de l'art.

Com dèiem, aquest món ESO complica d'allò més la cantera de crítics. Individus que es passen mitja vida als YouTubes, i l'altre mitja al Messenger no solen mostrar gaire predisposició a la dissecció proustiana del cinema kurd. I així és com ens trobem avui en dia, envoltat de crítics de premsa gratuïta capaços d'afirmar sense problemes que Las Trece Rosas es d'allò més interessant (perquè aquesta sempre és la paraula, una peli no es bona o dolenta, és interessant o no ho és).

Per fortuna, aquest també és un món plenament globalitzat on, si cal formar bons crítics al Regne Unit, doncs es formen, que collons, tot per l'art!

Presentan en Madrid a dos perros entrenados para localizar discos destinados a la piratería.
Fueron entrenados durante ocho meses y su formación tuvo un coste superior a los 18.000 euros.

Lucky y Flo son dos perras de raza labrador entrenadas para detectar discos ópticos no declarados entre la carga enviada por las organizaciones dedicadas a la reproducción ilícita de películas, videojuegos y música. Han sido formados durante ocho meses de formación en el Reino Unido, lo que ha supuesto una inversión de cerca de 13.000 euros.

Atenta al travelling

Los dos canes se enfrentaron a su primer trabajo en el aeropuerto británico de Stansted en el Reino Unido, e identificaron y detectaron paquetes y contenedores que contenían DVD y CD no declarados. Después de comprobar su efectividad, los dos perros comenzaron una gira mundial que les ha llevado a Estados Unidos, Canadá, Hong Kong, Singapur, Islas Filipinas, Dubai, Reino Unido y Malasia.

Sembla que The Fountain divideix a la crítica


Ahora llegan a España de la mano de la Motion Pictures Asociation (MPA), representante de los intereses de la industria del cine a nivel mundial, y la Federación para la Protección de la Propiedad Intelectual (FAP)

La prova de foc de tot crític caní

Congratulem-nos-en! Ja n'hi ha prou d'Asterix i Obelix , d'Aliens versus Predators i demés ferralla! La Lucky i en Flo ho tenen tot de cara per marcar un canvi de cicle entre els crítics. d'aquí quatre dies el Perros de Caza deixarà el Cahiers a l'alçada del betum. Con un par!

En Costa, profètic amb el seu futur

Endogàmia Virtual: Mondo Cane
(per cert, -25 pel 500)

3:47 p. m.

Menorquins i catalans (igualico, igualico, the return)

Publicado por Aleix |




Hola amics!

Avui parlarem de coses que s'assemblen molt per fora, però que són molt diferents per dins. Com els culs, que de fora tot semblen peluts i rodonets, però a dins t'hi pots trobar coses la mar de variades.

Però avui no parlarem de culs, sinó de dues pinicules que semblen iguals, però no ho son:



Heus aquí que una vegada...

A Catalunya tenen la idea de rodar una pel.licula càmera en mà.
A Estats Units tenen la idea de rodar una pel.licula càmera en mà.

A Catalunya decideixen rodar una peli de por.
A Estats Units decideixen rodar una peli de catàstrofes.

A Catalunya, roden amb una càmera de tele.
A Estats Units roden amb una càmera de vídeo domèstica.

A Catalunya roden en un pis de l'Eixample.
A Estats Units roden al llarg de tot Manhattan el pont de Brooklin i Central Park.

A Catalunya, una periodista explica i recull el que passa mentre fa un reportatge per una televisió estatal.
A Estats Units, una colla de yuppies munten una festa de comiat i acaben gravant-ho tot amb vistes a YouTube.

A Catalunya, el càmera es un professional de l'enquadrament que busca les millors imatges.
A Estats Units, el càmera es un paio mig borderline que no para de fer zooms.

A Catalunya, la periodista fa entrevistes als veïns i a les autoritats, qui expliquen la situació des del seu punt de vista personal.
A Estats Units, els yuppies corren i salten frenèticament mentre intenten no perdre's ni morir esclafats.


A Catalunya, el dolent es un virus mig satànic que posseeix les seves víctimes.
A Estats Units, el dolent es un montruot mida rascacels que esclafa tot el que troba (i a vegades s'ho menja).

A Catalunya, si et mosseguen el tornes dolent, una manera creativa de comentar fins a quin punt tot el canviant en el nostre món.
A Estats Units, si et mosseguen explotes, una manera creativa de comentar fins a quin punt es fotut que un bitxo paleolític et foti queixalada.

A Catalunya, el càmera rebobina la cinta per reproduir la primera aparició del bitxo.
A Estats Units no rebobinen, a vegades la cinta es talla i es veu el que hi havia gravat abans.

A Catalunya, la periodista reuneix pistes que donen la clau sobre el que està passant.
A Estats Units, arriben ràpid a la conclusió que un monstruot mida rascacels ho està deixant tot potes enlaire.

A Catalunya, encenen la visió nocturna per homenejar Alien i Nosferatu.
A Estats Units encenen la visió nocturna per homenejar Aliens.

A Catalunya, el monstre de final de fase apareix molt educadament un cop l'espectador s'ha fet una idea del plot.
A Estats Units el monstre de final de fase apareix cal cap d'uns 20 minuts; el plor és ell mateix.

A Catalunya, els protes la palmen perquè era l'únic final coherent possible.
A Estats Units, els protes la palmen perquè la caguen sistemàticament massa cops (i perquè així poden fer unes escenes molt xules fora de pla)




Així que recordeu:

A Estats Units, de l'error en fan espectacle.

A Catalunya, de l'error en fem un detall d'estil.

Fins la propera, amiguets!

1:50 p. m.

Igualico, igualico

Publicado por Aleix |
12:11 p. m.

348676431girls 1 cup

Publicado por Aleix |



Sempre s'ha dit que els catalans tenim una relació molt més íntima i natural amb els nostres excrements que la resta de països europeus (i bona part dels americans ). Ja sabeu, enviem la gent a cagar, quan no directament a la merda; ens caguem en les mares i els pares de tot cristu; tenim el mític caganer i fem cagar el tió; en fí, ja ens en fem la idea. Probablement els japonesos son els únics que ens superen en cacafilia, ara que jo diria que els japos superen els demés en tot menys el moreno.

Bé doncs, gràcies als miracles del món en permanent connexió, ja ha arribat el moment de treure-li rendiment a la coprofilia catalana. Catalunya té la oportunitat històrica d'excel.lir a nivell mundial en una competició que no sigui la petanca gràcies a Rate My Poo.


Cal fer país equipant-se de manera convenient abans de participar

Si amics, Rate My Poo, tal com sona. Una gincama virtual que avalua, classifica i premia els cagarrons, cagarades i tifarrots més formosos d'arreu.


Ell ja hi ha participat, sigues tu també un bon català!

Endogàmia Virtual: Corpus cristi

2:41 p. m.

El Perfum

Publicado por Aleix |

Ja ho anticipàvem, i aquí està; en rigorosa exclusiva per a tot el món, la cata de Vulva by Nomepuedocreer:


Videoreview de VULVA Original por NoPuedoCreer.com from npc on Vimeo.

Que maco... Quin detall lo de la postal, perfecte per regalar el dia de la mare. Es gracies a petites coses com aquesta que una gran marca es distingeix de la resta.


Ella ho tenia clar

Ella també


Per desgracia, els visionaris sempre ho passen malament en el seu temps

Endogàmia Virtual: Oui, se moi

9:59 a. m.

Spectacular! Spectacular!

Publicado por Aleix |



Endogàmia Virtual: Díos los cría y ellos se juntan

4:47 p. m.

Ciao, bambini

Publicado por Aleix |

Aquesta setmana tothom va parlant d'en Ledger, però a mi m'ha tocat més la fibra sensible aquesta altra mort:

Mor Jaume Sorribas, l'Encarregat de 'Filiprim' i un dels fundadors d'Els Joglars
L'actor Jaume Sorribas, membre del grup fundador d'Els Joglars, va morir ahir a la nit a Barcelona a l'edat de 59 anys, segons ha informat avui l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC). Un dels seus papers més recordats és el de l'Encarregat del programa de televisió Filiprim.

Sorribas va morir ahir a la nit després d'una llarga malaltia en un centre hospitalari, i els seus amics i familiars li oferiran avui el seu últim adéu al tanatori de les Corts. El funeral de l'actor se celebrarà al mateix tanatori demà, divendres, a les 15.30 hores
.



No voldria convertir això en un d'aquells odiosos articles sobre "que bonic era tot quan érem nens i no teníem cap consciencia del món", però amics, em toca més els ous que la palmi de llarga malaltia un home que semblava un bon paio, que no que la palmi un pajaro passat de pastillotes. Snif

Parlant de l'ex-cowboy preferit de Chueca, (a qui, per cert, li han dedicat un pack "espelmetes+ foto" a lo Lady Di en plè centre de la plaça catalunya)  atenció a la foto que ve tot seguit (cortesia del mític Oswaldo, ja tardeu a visitar-ne el blog)


Coincideixo amb Oswaldo, el millor son els dos de darrera

A les poques hores de palmar, va un paio i li demana de firmar una foto del Joker! Quin crack!

Marxem amb aquesta pregunta: Quanta estona va passar entre que veu rebre la noticia de la mort d'en Ledger i que us en van fer la primera broma? Hores? Minuts? Les dues coses van passar al mateix temps? Què té aquest paio que tothom se'n enfot del seu cadàver?

Endogàmia Virtual: Nadie se acordará de nosotras cuando hayamos muerto

12:36 p. m.

En Laponia hace frio...

Publicado por Aleix |

Y en Siberia ni te cuento, temperatura mitjana anual 0º, amics.
Igual per això, els alemanys, que són un catxondos, han decidit enviar un garrulo reincident any i mig a Siberia.

Cada vez que Kurt, un joven alemán de 16 años, se siente agobiado por los efectos de la digestión tiene que caminar sobre la nieve y dirigirse a una caseta de madera que él mismo construyó para hacer sus necesidades. Cuando desea lavarse debe acudir a un pozo situado a doscientos metros para buscar agua y si se olvida de cortar leña su cabaña se convierte en una nevera. Vive desde junio en Sedelnikovo, una remota aldea de Siberia, donde actualmente la temperatura es de -30 grados.
A
llí decidieron enviarle las autoridades sociales de la ciudad de
Giessen, en el estado de Hesse. Kurt, culpable de múltiples actos de
vandalismo, busca su reeducación en la estepa, un medio hostil donde no
existe ni la televisión ni Internet, sus 'otras' pasiones.

En Kurt, anant a comprar pa

Per algun motiu desconegut, tot una serie de persones no han acabat d'entendre el verdader esperit de la gincama, convenientment explicada per el responsable de serveis socials de la zona «Tampoco se trata de un castigo, sino de una experiencia educativa. Nos
ha dicho que, por primera vez en muchos años, se siente a gusto con lo
que hace y si fuera por él, se quedaría más tiempo»


Putin, en plena experiència educativa

Doncs es clar que si! Algú em pot dir que té de dolent passar una temporadeta al camp? Aire fresc i ben oxigenat, vistes inigualables, temps per un mateix... Des de fa segles, les ments brillants de cada generació han recorregut a l'auto-exili rupestre per escriure novelots, composar simfonies i sortir en programes de la tele. Aquests alemanys que es queixen no deuen haver vist La Masia de 1907, ni Caçadors de Bolets, ni Vacaciones en el Mar, i així anem, liant-la en comptes d'anar-se'n ells també a Sibèria a gaudir de places de parking il·limitades.



Jo no veig que ningú es queixi...

Ara, el que no entenc és el que diuen a El Periodico:
Fonts locals defensen la decisió, assegurant que l'elecció de Sibèria
no és cap càstig. "També hauria pogut ser enviat a Grècia".

Potser ho diuen perquè també és un ambient molt bucòlic

No sé, jo em quedo amb Sibèria, a casa sempre hem sigut més aviat clàssics. Es clar que la Grècia clàssica també era rica en experiències formatives...


O sigui que ets un nen dolent... Ai, dolentot...

Endogàmia Virtual: Una guerra hauríeu de passar...

11:27 a. m.

El somni de la raó produeix calvos curts de vista

Publicado por Aleix |

Així que em trobava jo, tan panxo pel carrer, quan de cop veig una imatge que em desconcerta:


El primer que em va passar pel cap va ser "Qui és aquest paio amb barba, i a qui em recorda?". si amics, les drogues són molt dolentes, però mireu-vos la foto des d'una certa distància i (si el vostre cervell està tan castigat com el meu) jurareu que en Duran porta barba blanca.

Un cop mestre de l'equip convergent, que aprofitant les festes nadalenques lliga "lo pelat de Sant Cugat" amb el Rei Melcior? Perhaps, que dirien a Vallfogona. A mi en canvi em ve a la ment...

"Les pijas aburrides vieneses poden anar al catre amb rompetechos ratolins de biblioteca. I això és possible"

Si no de què aquesta falsa barba, eh? No li doneu més voltes, tinc raó i punt.

De totes maneres, aquest Duran i Freud ja pot aprofitar el temps, a la que els d'Esquerra vegin els posters, la xerrameca psicoanalítica de CiU se les haurà de veure amb la força de la natura definitiva:


Mata-divinitats i catalanistes, com tu

Ja m'ho deia ma mare, "tant llegir i tant poc treballar"


Endogàmia Virtual: La veritat (construïda discursivament a través de les categories pre-establertes per els sistemes socio-culturals imperants) és allà fora.

Subscribe