La democràcia parlamentària

Alguns recordareu l'espectacle que van donar els diputats del PP no fa massa dies. Bé, aquest comportament és força habitual, ja sigui al Parlament o al Senat. Els sociates & CO. no es queden curts en aquestes peculiars mostres de diàleg, però res comparable, insisteixo, a les formes del PP, que solen passar per insultar, cridar, patalejar i, en fi, ofendre fins l'inimaginable.

Diputats discutint el pressupost del Ministeri d'Agricultura.

De fet, encara recordo l'ínclit Martínez Pujalte -diputat per València- quan es va debatre la llei de memòria històrica, dient d'en Zapatero que havia tornat a "treure al seu avi republicà a passejar", la qual no és sinó una feliç expressió. I és que com recordareu els que vau viure la guerra, com jo, "el paseillo" era el recorregut que feia un condemnat a mort entre el lloc on l'enxampaven i la tàpia "agruyerada" o cuneta infecta on moria degut a una hemorràgia múltiple -una altra feliç expressió que consta en molts informes mèdics de l'època-.

"¿A ver, qué coño he dicho DE MALO, eh?
¿QUÉ COÑO HE DICHO DE MALO, SO CABRÓN?"

Però mira tu per on que l'altra dia hi havia al Senat una representació del poble sobirà atenta al devenir de la cohesionada nació espanyola. Aquestes ciutadanes i ciutadans eren membres d'un Programa de Garantia Social (PGS) que, com sabeu, és la millor solució que l'Estat dóna a tots aquells que volen incorporar-se al món laboral i tenen uns gravíssims problemes de lecto-escriptura i control d'esfínters, lo qual no treu en absolut que siguin ciutadans conscients i respectuosos que en poc temps exerciran el seu dret a vot.

Foto del professor
que els acompanyava aquell dia
(extreta dels Arxius Policials).

Quina va ser la seva sorpresa d'aquests joves espanyols en adonar-se que aquell espectacle no diferia massa de la sortida de moltes discoteques d'extrarradi que frequenten o dels programes que veuen per televisió. Amb lo maco que sonava a classe... Com a ciutadans de ple dret, no ho podien permetre: la seva indignació arribà a tal punt que juntament, amb el professor que apareix sobre aquestes línies, van "prendre cartes en el assumpte"

Ai... Si és que aquí ja fa temps que ho venim dient...

El poble sobirà serà així o no serà.

Endogàmia Virtual: amb la democràcia que il·lusiona.