A pie por La Villa: Xanadú (I)

Després del meu periple extremeny, el meu cul i jo vam anar a caure a Madrid. Poc podré narrar d’aquest viatge perquè durà 48 hores. Però, com veureu, vaig aprofitar el temps.
I és que vaig conèixer Xanadú. “I què és Xanadú?” I tu m’ho preguntes, bandarra? Xanadú és... és... la quintaessència dels “malls” (pels no anglòfons: els centres comercials). Xanadú conjuga el gegantisme propi d’aquests espais amb aquella prepotència desorbitada tant idiosincràtica dels mesetaris.
Xanadú, amics, es distingeix de tots els altres centres comercials íbers perquè tenim la possibilitat d'esquiar. Sí: a Xanadú hi ha una pista d’esquí. Ho heu llegit bé: una pista d’esquí.

Lo que yo os diga...

Feia temps que n'havia sentit a parlar i volia conèixe'l; sense dubte, la realitat va superar la meva patològica imaginació...

Tra-larí, tra-lará, el madriles va a esquiar...

Què estarà mirant aquesta simpàtica família?

¡¡¡Oivá!!!

Si el madriles no va a la sierra,
la sierra irá al madriles.


Admireu la sobèrbia concepció paisatgística de l'assumpte.


Més real que la realitat.


Qui s'avorreix a Xanadú és perquè vol, amics!

En fi. Arribats a aquest punt, i malgrat no haver esquiat, estava esgotat; esgotat però satisfet d'haver vist un lloc com aquest: això no es veu pas tots el dies, no! Necessitava doncs un lloc on el guerrer fotogràfic pogués reposar i digerir les perturbadores reflexions que tenia sobre la civilització actual. I on fer-ho sinó a un bonic mirador que simula ser un refugi de neu?

Només us recordaré que estàvem a ple agost...

... però us ben juro que el foc en qüestió
no escalfava en absolut.

Endogàmia Virtual: on tots els simulacres són possibles.