Endogàmia Virtual

Nostàlgia de la imbecilitat

2012-01-23T16:22:00.001+01:00

Recordeu quan, fa uns anys, la gent (?) deia que els llibres de Harry Potter eren una gran manera de fer llegir a la canalla, i els trens anaven plens de dones per sobre dels trenta llegint-los? Recordeu quan la gent (??) deia que els llibres de Crepúsculo eren una gran manera de fer que els adolescents deixessin de veure la tele i les llibreries s’omplien de dones per sobre dels quaranta cridant com histèriques?

Doncs som-hi, one more time.

Els juro que volia posar la dels Propellerheards però he trobat això als google images i no m’he pogut resistir.

Primer, una lleugera desviació, per agafar perspectiva. Quan les sufragistes van engegar totes aquelles campanyes per demanar el vot de la dona, una part va entendre de què anava el tema, i la gran majoria ho va interpretar com “ah, o sigui que ara les dones faran com els homes!”. Dècades després els índex de tabaquisme, consum de drogues, bocinassos i violència en general han augmentat exponencialment entre la població femenina. En efecte, les dones han acabat fent com els homes: Tot s’Enganxa Menys l’Hermosura.

En el millor estil de la segona llei de la termodinàmica, el TEMH estableix que els comportaments idiotes s'estendran implacables en el temps i l’espai: generacions, classes socials, afiliacions polítiques… un cop l’imbecilitat arrenca el seu camí, tingues segur que tard o d’hora el TEMH arribarà fins a tu.

Tachán.

Ready Player One és el Crepúsculo dels nerds. Una versió asubnurmalada de l’Any de la Plaga. Asubnurmalada i asubnurmalant. Un gran èxit editorial, en altres paraules. El llibre narra (és un dir) l‘aventura d’un pobre noi de classe molt baixa que de casualitat descobreix el secret amagat pel creador d’una mena de Second Life a lo bestia, un multimilionari obsessionat amb la cultura popular dels anys 80. Així que la novel·la (és un dir) és una barreja de Charlie y la Fábrica de Chocolate, Matrix, Tron i la fanfiction de qualsevol pajillero dungeon master.

Un tema fotut: l’edat del protagonista. Deu tenir uns quinze o així, i va a l’institut: MAL. Si això fos un d’aquells llibres estil El Senyor dels Anells Per a Prepúbers, encara. El problema es que aquest llibre només pot interessar a gent que va ser jove durant els anys 80 (els del segle XX), amb el que tenim és la típica historia per adolescents… dirigida a paios que han passat els trenta fa molt de temps. Se suposa que hem d’empatitzar amb un nen-tonto-però-de-bon-cor només perquè parla de Gary Gigax? Que ens hem d’empassar aquesta mena de Facebook de realitat virtual ultramàgicmegachachi perque el seu creador era fan de les pelis de John Hughes? Millor deixem-ho en una pregunta retòrica.

Posa’m un gat doble, Joe, aquest article està posant-me a prova.

En Doc Moriarty és una persona prou considerada amb el seu públic, i fa que l’edat del protagonista quadri més o menys amb la del lector. És algo bastant comú, que facilita la identificació amb els personatges i fa més digerible tot l’asuntu. El monguer d’en Cline, en canvi, ens planta un personatge que amb prou feines ha descobert les palles. Opció A: Cline es un mal escriptor que no té ni idea de què és la identificació i l’empatia; opció B: Cline sap perfectament el que fa; opció C: Ai B són correctes.

El Curiós Cas del Gos a Mitjanit té un protagonista infantil, però el llibre està escrit per un adult, des del punt de vista adult. A Ready Player One no hi ha cap mena de distància entre el personatge i narració; l’única manera de sentir interès per el que hi passa és tenint la ment d’un adolescent idiota.

Si, si, ja. Però es que encara hi ha més. Al tractar-se d’un adolescent idiota nostàlgic dels 80, el lector ideal de Ready Player One deixa de ser la mena de gent que somriu quan llegeix una referència a La Mujer de Rojo. Es converteix en la mena de gent que pensa “Uau, La Mujer de Rojo, quina gran pel·lícula”. Gent que sent nostàlgia de quan eren imbècils.

Mireu, em sap greu, però als quinze éreu idiotes. Idiotes hormonats, pajilleros del montón, gent al·lucinada sense vida social ni cap expectativa de vida sexual. Gent trista que us flipàveu jugant a rol, individus que sempre quedàveu els últims a l’hora de triar equips de fúngol, paios sense gaire cervell. Ho sé perquè jo també era així.

Per molt que ens les vulguem donar de frikazos (ji,ji,ja,ja) la nostra adolescència va ser molt trista. Encara que ens les donem de llegits i de més llestos que la mitja (quina gran cosa), haurem matat a dentallades per sortir a jugar amb els nens guays. Els teus records et traicionen; El Gran Héroe Americano mai va ser millor que tenir una cita amb la tetuda de la classe.

Els lectors ideals de Ready Player One són iguals que les quarentones fans de les adolescents vampiritzades; són mongui-nerds, gent que té el cervell aturat des del windows 3.1. Pájaros que es gasten fortunes en edicions de col.leccionista de Conan El Bárbaro, en reiterades Edicions Especials Remasteritzades, Tomos Absolute, i entrades VIP a l’Imax. Individus sense cap mena de distància critica amb les seves aficions.

En resum: consumidors borregos, feliços de ser consumidors borregos. Felicitats, per fi sou iguals que el més popular de la classe.

Endogàmia Virtual: Insert Coin.

Lluir la misèria a la targeta de visita

2012-01-13T12:55:00.001+01:00

Els més sagaços haureu comprovat que fa dos mesos que aquí no escriu ni Déu. Ara us diria que he estat molt ocupat i tal però tots sabem que és mentida. Bé, no del tot. La darrera setmana he dut a terme un importantíssim encàrrec propulsat/promogut/arrejuntat per una figura cabdal del nostre temps, un ent que defineix el segle XXI millor que Guardiola cantant els Manel. M’estic referint, es clar, als prohoms i les prodons que són els Coordinadors.

“Hola, em dic Antoniu i sóc coordinador”. Frases com aquestes s’estan dient EN AQUESTS MATEIXOS MOMENTS però, què collons és un coordinador? La resposta ràpida és dir que un coordinador és aquella persona que coordina la feina d’altres, però això seria com dir que un oficinista és aquell que treballa en una oficina; per aquesta lògica, els directors generals són oficinistes.

Per la mateixa lògica aquesta noia és la secretaria que et saluda al entrar.

Cal aprofundir en el misteri que ens planteja la figura del coordinador, doncs. Perquè, depèn que com ho veiem, el coordinador és la figura més important i poderosa del món actual.. i depèn de com és un trist cuc que deixa baba pels passadissos. A veure quina de les dues serà la bona:

Opció 1: El coordinadors són la hòstia

Els coordinadors (i les coordinadores, oju!) són gent dinàmica i emprenedora, amb una o dues carreres, que vetllen nit i dia per a la consecució dels objectius procedimentals i de qualitat en un entorn laboral exigent però productiu. Joves, versats en el tracte directe però amable, al dia en el que fa a eines de comunicació i intermediació 2.0, els coordinadors (i les coordinadores!) són professionals imprescindibles en els complexos entorns del present. Les seves habilitats interpersonals, una altíssima intel·ligència emocional i una vetlla constant per els timmings i els meetings, col.loca aquesta figura en el centre de tot procés basat en la direcció per objectius. Eficaços, intuïtius, durs quan la ocasió ho requereix, però sempre considerats i solidaris, els coordinadors (i també les coordinadores, es clar!) garanteixen que tots els departaments involucrats en els processos de gestió del coneixement donin el millor de sí de forma plenament interconnectada i codependent, sempre en pro de l'excel·lència.

Opció 2: Els coordinadors són escòria

Aquest infrasers, sovint carents de sexe ni de cap atribut de personalitat, voregen la quarantena o la superen plenament sens haver contribuït de cap manera a la societat que els ha acollit i els ha donat l’aire que malgasten. Incapaços de recordar on guarden el títol de la CCC, dediquen la enorme majoria del seu temps a fer el pilota als seus superiors, tot portant-los cafè i recollint les seves escopinades amb evidents mostres de satisfacció. La resta de la seva jornada laboral la passen al Facebook, al MSN i enviant mails solidaris amb el català. La seva manca total de cap iniciativa o pensament crític els converteix en una palanca indispensable per a tot càrrec mig amb ínfules que vulgui millorar el seu currículum fent currar altra gent. En atacs de productivitat esporàdics, escriuran llargs emails i/o documents word on no perdran la oportunitat de fer més la pilota als seus superiors, tot escrivint llargues e incomprensibles frases destinades als pobres camàlics/becàris encara més patètics que el propi coordinador, els únics que acabaran fent alguna cosa semblant a treballar, naturalment sense veure un duro, però això sí, amb l’eterna esperança d’un contracte a temps parcial o una menció al costat dels Grans Professionals d’Alt Nivell que posaran el seu nom en mida gegantina a Grans Projectes tipus “La vida de la balena llevantina, una perspectiva sociocultural i pluridisciplinar. Molt Excel·lent Doctor Amadeu Segarra et al, Antoniu Rodríguez (coord)”.

Quins dels dos serà?

Endogàmia Virtual: Joves promeses, forever and ever.

Capacitat de síntesi

2011-11-07T14:06:00.001+01:00

Hi ha imatges que tenen la propietat de condensar capes i capes de significat com si res. O, si volen una frase més pedant encara, “El espectáculo es el capital en un grado tal de acumulación que se transforma en imagen”. Ja saben que citar Debord de bones a primeres només pot anticipar coses esgarrifoses. I aquí les tenen: els Manel en comic sans.

Imatge patrocinada per microsoft windows 3.1

De totes maneres avui esquivarem la temptació de deixar a parir un altre cop aquests inútils. Per que jo de fet avui vinc a parlar d’una altra imatge de l’error i de l’horror . Aquesta d’aquí:

Amics, aquesta estampa és una síntesi estupenda del que és Espanya, molt, però que molt per sobre dels toros d’osborne o els barrets mexicans en les tendes de souvenirs.

Ara és quan jo els hauria de deixar aquí, però ja saben que en aquesta santa casa tenim prohibits els articles de menys de 1.000 paraules, així que seguim.

Aquesta imatge resumeix el pensament generalitzat en aquest bonic país sobre aquesta cosa rara anomenada “seguretat vial”, a saber: No Es Culpa Meva Ni La Meva Feina (NECMNLMF) i Encara m’Hauries d'Agrair Que Et Doni Pel Cul (EHAQEDPC).

Gastar-se una pasta per instal·lar aquests cartells és deliciós. Implica que 1) el govern sap que aquest tram és especialment merdós, però com que NECMNLMF, 2) no fa res per evitar-ho, i com que EHAQEDPC 3) es gasta els calers en publicitar que aquest tram és merdós però que no l'arreglarà, i 4) si te la fots serà culpa teva, ells ja t’han avisat. Això és com si posar-se una samarreta amb el lema “violador múltiple” concedís immunitat per violar.

De fet és encara més pervers. En un nou gir sobre el EHAQEDPC, és com si, apart de no poder-te jutjar per violació, encara poguessis fer pagar a la víctima les costes del judicis més un extra en concepte de danys i perjudicis. Veieu el punt negre amb unes ratlles a l’esquerra de la imatge? No indica un punt de connexió wifi, sinó un putu radar. És a dir, tu te la fots, i a sobre et cau una multa. De res.

Ja ho sé, no m’hauria de sorprendre gens

Per molt que un s’hi esforci, l’estupidesa humana segueix provocant-me ulceres. A veure, monguers, si hi ha trams on es concentren els accidents, serà per alguna cosa, no? A menys que la gent es torni boja i comenci a impactar amb el primer que troba, si un tram concentra un nombre elevat d’accidents, alguna cosa tindrà el putu tram. Sembla de primer de parvulari, però un “accident” es defineix com “un objecte xoca contra un altre cosa”, per tant, com a mínim, dues parts implicades.

Si una part té tetes, aparta’t

En canvi, tots els magnífics i estudiadíssims responsables de “seguretat vial” només parlen d’una de les parts. La culpa sempre és del que xoca, i sempre és perquè anava més ràpid del permès, com si un gir de 90º sense il·luminar al final d’una recta de vuitanta kilòmetres fos la cosa més normal del món.

No sé si han notat que abans he dit “més ràpid del permès”, i no “massa ràpid”. Sovint s’intenta fer creure que les dues coses són el mateix, però no. Anar a 50 kms/h per una autopista no és massa ràpid (de fet és de subnormals) però això és el que exigeix l’ajuntament de Barcelona a l’entrada de Glòries. Segur que molta gent amb molts títols et podrà recitar de memòria les estadístiques d’accidents i el temps que es tarda en frenar i les coses que repeteixen cada vegada. Però res d’això canvia el fet que anar a 50 per una autopista (perdó, per un… que collons és aquell tram? De veritat ens volen fer creure que forma part de la ciutat?), en fi, que anar a 50 per allà és una imbecilitat, que tothom ho sap, i que sempre que es pot, es va més ràpid.

I per això han instal.lat un radar.

A veure, recapitulem.

L’ajuntament decideix “arreglar” un “problema greu”, com ara el fet que la gent que viu a prop de Glòries ha de donar una volta de collons per travessar l’autopista.
A ningú se li acut que aquest problema el van crear ells mateixos gràcies a la seva intel·ligència, i que , per tant, el millor que podien fer és quedar-se quietets i esperar la jubilació.
Com que no hi ha diners ni ganes de resoldre la situació de veritat (posem per cas soterrant l’autopista, o creant passos elevats cada pocs metres) opten per una solució digna d’un monger cum laude: transformar l’autopista en part de la ciutat, posant-hi semàfors.
Gràcies al seu pensament màgic retrassat, ara tenen dos problemes: la gent segueix havent de caminar fins el semàfor, i a més els cotxes es troben que han de passar de 120 a 0 en pocs metres.
Com que anticipen accidents, encarreguen un informe a algun idiota.
Aquest idiota llegeix una estadística sobre accidents, i com idiota que és, no llegeix més enllà de la primera dada, ni intenta entendre perquè passen les coses que passen (no diguem ja adonar-se que, de nou, està davant un problema auto-causat).
Com que sap que la culpa sempre la té el conductor i que la velocitat és una cosa molt dolenta, l’idiota redacta un informe on recomana reduir la velocitat preventivament a 50, com si els cotxes estiguessin de veritat dins la ciutat i no en una autopista.
Com que això és una imbecilitat, cap cotxe fà ni putu cas a la norma.
De nou, l’ajuntament encarrega un informe o, com que és un tema urgent, convoca un think tank per fer brainstorming.
Cap dels cervellassos convocats té la mínima consciencia de ser uns idiotes, així que comencen d’entrada convençuts que la culpa és dels conductors, que corren massa.
En un atac de geni, un idiota (segurament de la guàrdia urbana) proposa instalar un radar, que és una cosa que sempre va molt bé.
Donat que la proposta no resol el problema inicial (la caminata de la gent), però en canvi permet ingressar una bona pasta en multes, la proposta és acollida amb entusiasme.
Algun idiota amb ganes de fer punts escriu un informe de la sessió de brainstorming, alabant la creativitat que sorgeix a través d’aquestes metodologies innovadores, a més del bon rollo general que desperten.
Tota la pila d’informes acaben arxivats en algun lloc de la diputació en l’apartat de “casos d'èxit”.

I això és el que avui en dia passa per gestionar els béns públics. Gràcies, son un públic formidable!

Endogàmia Virtual: Arreglant els problemes de blitzkrieg en blitzkrieg.

Iogurts amb droga

2011-10-25T17:41:00.001+02:00

Una historia veritable: Un dia que teníem gana i mandra, la meva senyora esposa i un servidor vam acabar en un d'aquests baretos de falafels i sawarmas tant populars entre el jovent modern d’avui. Només creuar la porta, els dos vàrem saber que havíem entrat en un mític Local Per Blanquejar Diners: preus irrisoris, zero pressupost en decoració, buidor existencial i un botiguer atabalat davant la idea d’haver de servir un falafel (i cobrar-lo!). No sé com ens vàrem poder menjar la cosa aquella, jo vaig estar una setmana esperant a tenir el mono de la drogaína que ens havia colat el Mohamed dels collons.

Paperines anti-crisi.

Bueno doncs aquest preàmbul ve a cuento de la nova moda en Locals Per Blanquejar Diners: les iogurteries.

Que sí, en serio. Iogurteries. Locals merdosos i esquifits on venen iogurts i… altres iogurts. A diferència d’altres negocis ruïnosos tipo quiniela (de l’estil “m’ha tocat la quiniela i li poso a la parenta una tenda absurda per tenir-la entretinguda”), les iogurteries apareixen com bolets en els carrers més cèntrics de les ciutats, formant una xarxa de Locals Altament Sospitosos que apareixen-desapareixen-tornen a aparèixer, com qui no vol la cosa.

La principal casa de iogurts és la més que sospitosa “Yogurtería di Breda”, un negoci que, oju al datu, té nom italià però és fundada al País Vasc. No sé vosaltres, però jo veig una connexió ETA + Mafia per la via dels làctics molt evident.

Fins i tot tenen un organigrama com els de les pelis de policies.

Que jo sàpiga cap d’aquestes botigues ha servit un puto iogurt en tota la seva existència, el que segur que ja les ha transformat en font inesgotable de llegendes entre mares: “si et portes malament et deixaré amb el senyor de la iogurteria”, “un dia un nen va entrar a la iogurteria i li van posar droga al iogurt”, “un nen va entrar en una iogurteria per despiste i es va quedar tancat dins”, etc, etc.

Psst, nen, vols provar una altra cosa blanca, tova i cremosa?

Un dia es farà un Salvados especial iogurt i tota Espanya sabrà la veritat. Fins aleshores aneu amb compte, hi ha dotzenes de iogurts amb droga esperant-vos allà fora.

Endogàmia Virtual: Salvant les criatures des de 2005.

Del matrimoni com a carrera armamentista

2011-10-05T13:56:00.001+02:00

Casar-se. Una d’aquelles coses que poden fer plorar un home, i no d’emoció.

Des del principi dels temps, casar-se ha incorporat al l’acte en sí una pesada capa de faràndula/protocol/exhibicionisme digna del millor psychokiller: llistes de convidats interminables, , comprar els regals dels convidats, comprovar que el menú no xoca amb els hàbits alimentaris-religiosos de ningú,mil cinc-centes proves de vestuari/perruqueria/maquillatge…

Vull conèixer el sastre.

Res que no hagueu patit vàries vegades, en primera o tercera persona. Casar-se, you know, és quelcom que es sol fer més pels altres que pels nuvis, i que per tant afegeix un punt de xou considerable. Xou que, recordem-ho, queda a mercè del gust de la parella i la seva família.

Res més a dir, senyoria.

La gent és capaç de gastar-se autèntiques fortunes en un casament però, per allò del protocol i el què diran, poques vegades la cosa se surt completament de mare a nivell d’extravagàncies i vergonyes alienes. O millor dit, poques vegades es sortia de mare. En passat.

La culpa la té aquest vidrio i la mare que va parir el padrí de noces:

Imagino que els va fer molta gràcia que el seu video de noces sortís a la CNN. La resta de mortals, en canvi, ens vam témer el pitjor, i com sempre ens vàrem quedar curts. Una cerca de “wedding entrance dance” al Iutup dóna la esgarrifosa xifra de 5.070 vídeos, 5.069 d’ells emulant el video de dalt. Això són més de 5.000 parelles convençudes de la imperiosa necessitat de convertir el seu casament en un musical de Broadway. “Xurri”, diu ella, “és el nostre dia, ha de ser una cosa especial”.

Quan era jove, “una cosa especial” era demanar una hipoteca per pagar un banquet de marisc a milers de desconeguts. Ara, a sobre, espectacle de llum i colors. Per la patilla. Por que yo lo valgo. Por que mi prima la Encarna se casó bailando y no voy a ser menos.

El video del bailoteo va ser l’Hiroshima de les bodes, però faltava el Nagasaki. Aquest:

Sí amics, el del principi era el putu principe de bel air, Will Smith en l’escena final de la pel·lícula Hitch, rodada el 2005… i font d’inspiració directa per la boda dels JK dels collons.

Encara que no ho sembli, això es un abans i un després en el món de l’excés. Es la demostració de com sí és possible emular el que passa als flims. A prendre pel cul la barrera entre la realitat i la ficció, els casament ja no serien “de pel·lícula” sino “exactament com a les pel·lícules”.

Així va ser el meu casament, per exemple

Què, us pensàveu que ja estava, oi? Doncs ho porteu clar xavals, just ara comença el millor. Un cop la humanitat inicia una carrera armamentista ja no s’atura, i el món del casori és una puta marató. Un cop la gent (desenganyem-nos, les dones) activen el xip “just like the movies” TOT el que envolta una boda és susceptible de ser ficcionalitzat/Hollywooditzat fins a l’infinit.

I sabeu quina part del casori és tant o més hollywoodiana que la pròpia cerimònia?

En paraules del poeta, “hide your kids, hide your wife”. Els que ja estigueu casats donareu gracies al Senyor per haver passat per la vicaria a temps. Imagineu viure ne parella en un món on la vostra xurri estimada té accés a tots aquests exemples:

De cop, la idea de prohibir Internet ja no es tan dolenta, eh?

Endogàmia Virtual: A l’altar de negre rigorós.

Gent bona que fa discos merdosos

2011-09-27T11:56:00.001+02:00

Els anglesos en diuen el difficult second album, que és la manera educada de dir “artistes que tenen bones idees i cert talent incapaços de fer res més de bo per culpa de la farlopa/ les dones/ la Xbox/ la falta de ganes de treballar”.

O la marca de talent

Ja sabeu de què va, grupet/ cantaor aconsegueix un èxit de critica i públic instantani gracies a un estil propi, interessant i innovador. Grupet/cantaor fa una gira triomfal on totes les nenes i alguna mare els tiren calces i (se les) passen pel backstage. Grupet/cantaor “es tanca” en un estudi de gravació supercar/supermític. Mesos després, publica un trunyo que ven la hòstia de copies la primera setmana fins que algú se’n adona de la puta merda en la que s’ha gastat els calers.

Alguns no se’n adonen i compren el següent disc igual

És una realitat més vella que el cagar i aquí cadasqual tindrà les seves histories de terror personal. Pel que sembla, molta gent abomina de Room on Fire, i a mi em va agradar més que This is it (tots els demés són un putu trunyo això si). O sigui que no pretendré fer la guia definitiva dels artistes merdosos a la segona de canvi, en tinc prou amb rajar de dues decepcions recents:

1. The Pierces

Coming soon at a Badoo near you

D’acord, el disc que mola és el segon, ja m’heu enganxat, esteu contents fills de puta? El que passa es que aquestes dues van treure un disc amb temes com aquest:

I ara acaben de treure això:

Deixant de banda la seva mania de fer videoclips amb cotxes, The Pierces ha passat de ser una banda amb certa gràcia/morbo a convertir-se en les Azúcar Moreno d’Alabama. Mireu, ja sé que Thirteen no passava de ser un disquet de pop lleugerament estilitzat, però coses com Secret o Boring tenien aquell punt decadent-inquietant que a un servidor posa content. La merda que acaben de treure en canvi és un 40 Principales avorrit, nyonyo i aplatanat. O s’han casat i han tingut 8 fills cadascuna, o algun BillyBob els fa ara de manager. Unes menys de les que preocupar-se fins que es filtrin les seves fotos guarres.

2. Red Blood Shoes

Cap de cartell al Festival de Cap-Roig 2056

Lo de les Pierces té un pase, però això si que em toca els collons ben tocats. Aquest dos van ser el meu grup preferit durant un any ben bò, més o menys el que va anar entre que vaig escoltar per primera vegada això:

I això:

La mare que els va parir. De ser uns White Stripes adrenalinics a uns Nirvana wannabe de fireta. Per no parlar de la incapacitat total de fer un estribillo una mica diferent, la domesticació total, aquesta merda de videoclis atmosfèric… Algun pollós els ha fotut un contracte davant i au, a esnifar coca i fer entrevistes per la Rolling Stone.

Mireu aquests cabrons:

On the first album you established your sound. On the second record, did you want to try new things?
Actually, we needed to established our sound on the second record. The first album we fucked up a few things. We felt we could have done a better job. For the second album, we pushed certain elements of what we do.

PUTU SUBNORMAL JUST D’AIXÒ ES TRACTA DE NO VOLER FER EL PUTU ALBUM PERFECTE. Puta mania de paios amb talent i energia que es pensen que haurien de sonar com Coldplay. Merda de niñatos idiotes, pel món hi ha desenes de freaks que fan virgueries amb una Game Boy i tu em vens amb merdes de pop rock.

De veritat es tracta d’això? D’eliminar qualsevol espurna de creativitat en nom de la perfecció? De fer deu putes cançons iguals perquè així sonen “adultes” i “professionals”?

Puaj.

Al menys encara ens quedaran els Yeah Yeah Yeahs…

Endogàmia Virtual: Catedràtics del bon gust.

Àfrica per a novells I: Conceptes bàsics

2011-09-05T13:18:00.001+02:00

Sabeu que en aquesta santa casa tenim una relació odi-odi una mica estranya amb el que ve a ser el tercer món, així en minúscules (dir-li “Tercer Món” és una mica contradictori no? Vull dir que això de les majúscules hauria d’estar reservat al Primer i si m’apures el Segon. “Tercer Món” dona com un caché al fet de morir-se de gana que no acaba de funcionar del tot, em sembla. Bueno, és igual, no ens liem més). És talment com si no poguéssim evitar anar a veure l’inframón, com si haguéssim de constatar que en efecte existeix… No sé, un rollo xungo, carnassa per a psicoanalistes. El cas es que aquest estiu he vist amb aquests mateixos ulls el que vindria a ser Àfrica, en viu i en directe. Aprepareu-vos, que això serà llarg (quina sorpresa).

Per entendre l’Àfrica cal acceptar un tema essencial: els estereotipus són certs. Tots. Fins i tot els que es contradiuen entre sí.

Entenc que això pot generar certes resistències inicials, donat que nosaltres som gent adulta i sofisticada, paios que llegim en varios idiomes alhora, gent amb estudis. Tots sabem que això dels estereotipus és una burda simplificació, una paròdia distorsionada i perversa nascuda de temps brutals feliçment superats. La idea de l’africà embrutit, mig animaloide, incapaç de fer res sense l’ajuda de l’home blanc és una mentida absoluta, una humiliació i un exercici racista, classista i si m’apures masclista.

O no.

Anem a veure, com ho explico jo això… Sabeu lo que és l'analfabetisme funcional? Doncs la vida de bona part dels africans és un analfabetisme funcional gegant: s’han llegit el manual d’instruccions, però no acaben d’assimilar els conceptes. En llocs com Kenia sembla ben bé que un dia hagués arribat professor de Cambridge, els hagués deixat anar un monòleg de tres hores del tirón sobre què és la civilització i hagués marxat a casa. Els pobres alumnes es queden amb quatre notes mal preses, un parell de paraules gracioses i tira p’alante, això sí, convençuts de saber-se la lliçó .

O, buscant una símil encara més recargolat, Àfrica és el resultat de matricular ton àvia a un curs online de C++. D’allà sortirà un llenguatge mutant, raro de collons però amb prou elements superficials com per fer-te creure que la güela és programadora. Una mica com aquí i la transició, per cert.

En efecte, són la principal areolinia de Tanzania

Aquest African Way of life es sustenta sobre tres pilars fonamentals, a quin més descacharrante. Prenguin paciència, que anem avançant. La paciència és quelcom essencial a l’Àfrica, ja els ho anticipo.

El primer és el que en podríem anomenar politeness mal entesa, una versió EPIC FAIL de l’educació i els modals anglesos. Per exemple; les hostesses d’Ethiopian Airlines (no rigueu) s'esforcen al màxim per transmetre als seus usuaris que volen amb una companyia aèria de qualitat, així que serveixen menjar i beguda als seus clients. Per desgràcia, n’ofereixen constantment. De fet, et desperten encara que siguin les tres de la matinada per enxufar-te la bandeja del menjar, i si cal obren les llums per a que tots els passatgers del vol nocturn puguin gaudir d’un esmorzar a les cinc AM, no fos cas que algun passatger pogués pensar que a Ethiopian Airlines no serveixen esmorzars!

En general tot el que podríem anomenar el “sector serveis” africà funciona amb aquesta lògica meravellosa. Es nota que s’hi han esmerçat en tenir de tot, però res funciona, o ho fa de tal manera que preferiries que no existís. Imagineu una benzinera africana. En serio, intenteu imaginar una benzinera a l'Àfrica: els vehicles abandonats, els sortidors plens d'òxid, la recopilació integral de deixalles 1915-2011… i els lavabos. Lavabos de benzinera… africana, un concepte més propi de Miguel Noguera que de la nostra dimensió. Doncs bé, si en aquest context intenteu pixar en un descampat, algun home molt ofès us cridarà que a veure què us heu pensat, que la gent ha de pixar al lavabo, que on s'és vist. El putu lavabo és un forat regalimant de merda en un entorn postnuclear, però els gentlemen han de fer cua per entra-hi molt educadament aguantant-se les arcades, faltaria més.

Aquest contrast a lo bèstia, aquest “sembla que visquis al segle XXI però no” tendeix a deixar KO les neurones dels visitants, i pel que sembla també passa factura als sistemes nerviosos locals. És fàcil trobar centenars d’individus congelats entre el ramat de vaques i la Blackberry, gent desubicada, que improvisa sobre la marxa fins que es bloquegen. Vull dir que es bloquegen literalment: les vies principals de tota ciutat africana son plenes de gent asseguda, en grups de dos o de tres. Asseguda i ja està: ulls mirant al no res, cara de portar hores en la mateixa posició (i de tenir per endavant una llarga jornada d’inactivitat).

De fet, es bastant difícil trobar un adult mascle treballant. Es a dir, enganxar-lo en l’acte de treballar físicament, o de moure’s en general. Els que tenen parades als mercats sí els veus traginar coses, caminar, parlar… La resta, A) s’asseuen mirant a l’infinit, B) parlen entre ells en benzineres i altres clubs selectes mentre les dones i els nens penquen, o C) en un atac d’inspiració furibunda ajunten quatre caixes… i esperen pacientment a que algú les hi compri.

Jovent emprenedor, a punt de trobar la oportunitat laboral de la seva vida

Sembla que aquesta incapacitat vital extrema va resultar-li molt pintoresca a algun catxondo, i així va néixer el segon concepte clau per entendre l’Àfrica: Pole-pole o, “més val que t’asseguis, que això va per llarg”. Els cotxes van pole-pole, els camarers van pole-pole, els funcionaris van pole-pole elevat a infinit, els caps en general van pole-pole.

La primera vegada que et trobes amb algú amb el rellotge de sorra del windows en el cervell donant voltes sense parar (per lo general, un cambrer al que li has demanat més d’una beguda), sempre hi haurà algú que ho trobarà molt bé. La mena de gent que començarà allò de que al primer món tothom va amb presses, que hauríem d’aprendre d’una gent que pensa les coses abans de fer-les, sense atabalar-se i tal. És el mateix que deu minuts d’espera després cridarà a ple pulmó ON ÉS LA MEVA PUTA CERVESA NEGRE DE MERDA!!! I es que amics, a l’Àfrica, fins els assidus al Natura es desesperen.

Pole Position

Quan sumes “infraestructures del neolític” i “col.lapse mental permanent” només queda una opció: el suïcidi en massa. Conscients del problema, les autoritats africanes van desenvolupar un pla brillant estil Sr.Baldrick: en comptes de gastar-se un duro, s’inventarien una frase que convertís el subdesenvolupament en quelcom entranyable, i fins i tot desitjable.

I així, amb l’ajuda de Disney, va néixer la tercera idea clau africana: Hakuna Matata, que segons la Disney vol dir “don’t worry be happy”, però que es tradueix millor per “viva la virgen”.

La carretera principal és un camí de cabres ple de forats XXL? Hakuna Matata. Marques els límits de la teva propietat amb murs d’escombraries? Hakuna Matata. Veure l’aigua corrent és una condemna a mort pel teu sistema digestiu? Pues eso.

El truc del Hakuna Matata funciona tant bé que és possible tenir una conversa on l'únic que sentis del teu interlocutor sigui aquesta frase. Si busqueu al google images veureu una quantitat estratosfèrica de fotos gent amb la frase tatuada; estic convençut que la meitat son guies de viatges i l’altra, conserges d’hotel.

També hi ha algun dissenyador gràfic de tot a cent

Una variant del Hakuna Matata és la obvietat “Això és Àfrica”, o “estem a l’Àfrica”, que més que una variant del “esto es el Bronx”, sona com quan en Torbe diu “sabías a o que venías”, es a dir, la prèvia a una enculamenta salvatge. Molta, però que molta gent es sent capacitada per justificar qualsevol cosa (i vull dir qualsevol cosa) recordant-te on ets. Una mica a l’estil “abandoneu tota esperança…” ara que hi penso.

Però es que una mica tenen raó. Anar a l’Àfrica desperta els instints colonials més primitius, algo semblant a lo que passa amb Wagner i Polònia. Deixem-ho així: l’Àfrica, en efecte és l’origen de la humanitat, i allà estan tots, a l’origen.

Veuen? Aquesta mena de coses no les deia jo abans. Ah, viatjar! Quina gran oportunitat de veure la raó que tenies!

Coming up next: Etiòpia, Kènia i Tanzania, sus usos y sus costumbres.

Endogàmia Virtual: Practicant l’antropologia comparada des de 1759.

Cotxes de narco

2011-06-29T16:49:00.001+02:00

Recordeu quin fart de riure el desembre del 2001, quan milers de persones van comprar de tot amb les pessetes en diner negre que tenien acumulades? Mai s’havien fet tants regals com l’any abans de la substitució de la pela per l’euro. el personal es va inflar a comprar rellotges, barques, pisos, i cotxes. Sobretot cotxes.

Doncs “de aquellos lodos, esta mierda carreteras”. Les ciutats fa anys que estan envaïdes per trastos gegantins, de mida camioneta però conduits com si fossin Seats Ibiza. Individus que en sa puta vida han manegat res més gran que un Fiat Panda ara es troben al volant d’un AT-AT de quatre rodes. Són els nous cotxes de narco.

Ja li haguessin pogut posar Renault Yeyo

Els cotxes de narcotraficant d’antanyu eren trastos incòmodes, difícils a la vista i que cantaven com Jorge Javier Vázquez al Saber y Ganar. Vamos, la típica mostra de white-trash cañí. En aquells pollosos 80-90 els Renault Fuego i els Ford Sierra facilitaven el treball policial una barbaritat: només calia esperar a que tornés el seu propietari per dur-lo directe a comissaria.

Un notari. O un advocat, fijo.

Quan va tocar canviar de model, la fauna narco va seguir les tendències. Caigut el teló d’acer, l’expressió de la individualitat, el pensament postmodern i lo que ve a ser el mal gust van donar lloc a una anys dominats pel tunning. Alerons de tres pisos, llumetes de coloraines en els baixos, calcomanies XXL en els laterals… Cada narco va marcar personalitat pròpia, al temps que els mecànics començaven a estiuejar a St.Tropez.

They see me rollin’…

Els 2000 en canvi ens han tornat a una certa uniformitat, com venint a marcar una espècie de conformisme post 11S. Això, o el canvi de l’euro els va agafar amb els pixats al ventes i van haver de quedar-se amb el model de fàbrica.

El mal gust i la tendència a cotxes enormes es manté intacta, afortunadament. I es que el narco ho té clar; qui és l’amo no té perquè amagar-se de res.

Proud to be borderline

Així que ja ho sabeu. Denuncieu tots els conductors de monovolums, crossovers i putes merdes gegants als Mossos i fareu un servei al país. Potser no tots acabaran sent narcotraficants, però per simple estadística contribuireu més així a la lluita contra la dronga que el gos policia de morro més fi.

I si no, bé, haureu netejat el carrer de conductors fills de puta durant un parell de dies, que no deixa de ser un altre tipus de contribució patriòtica.

Endogàmia Virtual: Regalant caramels a la porta de les escoles des de 2005.

Me molo a mi mismo

2011-06-17T12:35:00.001+02:00

Si, ja sabeu, l’autofelació, el què guapo-que-sóc, el ostres-t’has-fixat-en-lo-guapo-que-sóc, el a-veure-si-no-seré-tan-guapo-ah-no-sí-que-sóc-guapo-a-rabiar, el

Doncs, això, el fet d’estar encantat de conèixer-se a un mateix, sense manies, con un par.

Poca gent més dedicada a la tasca d'autoalabar-se que els catalans, i per que no precisar, els barcelonins. Amb aquell desparpaj que dóna el saber-se cap i casal porque yo lo valgo, amb aquell orgull xungo de poble tipus “si no ens ho diem a nosaltres mateixos qui ho farà”. Potser si ningú et diu res de bo PER ALGO SERÀ, IMBÈCIL DELS COLLONS.

Però no. El ~~català~~ barceloní es convenç a a sí mateix que si ningú el piropeja és perquè ho fa tant bé que desperta enveja. Que el silenci dels demés és un “que cabrón, és tan bo que ara m’enfado i no li dic res”. Mal anem quan et donen la raó tan si diuen com si no.

Si la cosa es quedés en la ego-palla, doncs encara. Per desgràcia, fer-se les pel·lícules a mida té efecte secundaris, bé, sobre tot en té un. ET TORNES UN INÚTIL.

Recordeu l’Auca del Senyor Esteve, i totes aquelles rondalles del català emprenedor? Recordeu quan la gent parlava de Pau Casals i Antoni Gaudí com si fossin amics de la família? Doncs a pendre pel cul; fa vint anys que els catalans som incapaços de fer res interessant. Els espanyolets ens han passat la mà per la cara. Espanya, amics. Això és tocar fons.

Un dels empresaris més importants del món és gallec. Gallec, collons. Digueu-me algú del món cultural que sigui d’aquí i no parli en castellà. Els Manel no compten; els Manel son part del problema.

I després hi ha el que en podríem dir les habilitats del poble. Les competències bàsiques, com ara saber parlar, argumentar alguna cosa i fer algo de bo amb la teva miserable existència. Aquí els de la dreta de l’eixample fan uns FAILS que n’hi ha per llogar cadires. Qui va organitzar les protestes del 15M? Madrid. Qui va ser el primer en organitzar-se? Madrid. Qui va ser el primer en acordar uns punts basics de protesta? Madrid. Qui va decidir quan s'acabaven les acampades? Madrid.

Mentre allà porten setmanes organitzant la protesta del dia 19, a Barcelona encara hi ha paradetes de maria, mel i classes de ioga. Deu ser el centralisme, deu ser l’expoli fiscal i la Esperanza Aguirre.

Una cosa més. No sé si heu notat que en tot això de les acampades amb prou feines s’ha dit res del País Basc. Es raro, no? Un lloc tan donat a revolucionar-se a partir del tercer txacoli…. Casualment, al mateix temps que aquí fèiem cassolades i aplaudíem en silenci, allà votaven Bildu masivament i es feien amb la diputació de Guipuzkoa.

Res, un detall.

Endogàmia Virtual: mirant-nos la titola des de 2005

La deriva de los incontinentes: del viejo verde a la cougar desmelenada

2011-06-07T18:36:00.004+02:00

Amigos todos,

como ya dijo en su día (y con parte de razón) el filósofo de Königsberg, pocas cosas entristecen tanto el alma del hombre justo que ver a un viejo verde en patética persecución de lozanas muchachas o a una vieja galanteando frente a un grupo de alegres mozos.

Evidentemente mucho ha llovido desde entonces y hoy ya son pocos los que arrugan el morro al ver espectáculos tan poco edificantes como el que pueda protagonizar una quinceañera tatuada mamándosela a un viejo panzón, o una vieja cuyas tetas parecen tirantes sodomizada por un vigoroso muchachito de color. El mundo cambia, amigos, y siempre a mejor, así que brindemos sin rencor ni esperanzas.

Lo que sí sorprende un poco más es que en esta lógica, reservada a la intimidad del hogar o bien a la intimidad de las cookies de nuestro navegador, se haya metido una editorial como Taschen, famosa por sus estupendos libros de arte, fotografía, arquitectura y, vale, algún que otro librito guarrete para que también los gafapasta se puedan aliviar 'a la vecchia', sobre papel y con tapa dura.

Days of the cougar, que puede traducirse como 'Los días de la fiera', es un fotolibro en el que la autora, Liz Earls, de cincuenta tacos, protagoniza tórridos encuentros a todo color con chavales (y alguna moza), y que pone de relieve que 1.) un hotel sigue siendo el mejor lugar para chingar a lo guarro (porque las sábanas las lava otro), y 2.) estar liberada sexualmente es sinónimo de teñirse el pelo de rubio platino, vertirse de puta y hacer buena la máxima 'si pesa más que un pollo, me lo follo'.

¿Todavía no has probado la tarta de la abuela?

Que quede bien claro: no tengo nada, más allá de un cierto reparo estético, contra el sexo en la tercera edad ni entre miembros de la tercera edad y otros pertenecientes a edades menos avanzadas (y por supuesto, nada en contra de las mujeres, de la edad que sea, que visten como furcias: al contrario, bien sea porque me resultan sugerentes, bien porque me hacen reir, las mujeres 'a la puttanesca' siempre son por mí bienvenidas). Ahora bien, y he aquí mi duda: ¿qué mensaje se oculta, tácito, tras la publicación de Taschen? Si lo que quiere Days... es elogiar a la cougar identificándola con la auténtica mujer sexualmente liberada, entonces está también diciendo que el resto de mujeres entradas en años que no se dedican a lavarle el sable a jovenzuelos ansiosos de experiencias en la tercera fase no están realmente liberadas (o bien no son realmente mujeres); por otro lado, si lo que el fotolibro de Liz Earls pretende es mostrar, en plan etnográfico, las venturas y desventuras de una madurita cachonda, entonces exijo a Taschen la pronta edición de un volumen realmente provocador, protagonizado por un puretas pasado de vueltas que, al caso, podría titularse Days of the Pfizer...

Un, dos, tres... ¿catorce?

Endogamia Virtual: el tiempo no pasa, pesa.

Revolutionary Road

2011-06-05T18:31:00.002+02:00

Estimados lectores,

con ánimo constructivo, revolucionario y asambleario, he aquí una serie de útiles consejos para tod@s aquell@s que, desde el más abierto y democrático espíritu progresista, deseen formar parte de una revolución histórica como la que en estos días protagonizamos: la guía en cinco puntos del perfecto indignado.

1. 'El jabón es antirevolcionario':

Nunca, desde los gloriosos tiempos de los sans-culottes, el revolucionario nunca se ha caracterizado por la escrupulosidad en los hábitos higiénicos (como todo el mundo sabe bien, la ducha es una deplorable costumbre pequeñoburguesa). Así pues, ¡muerte a Vidal Sasson! Nota bene: Naturalmente, este riguroso principio debe servir de advertencia para tod@s aquell@s que, carentes de rigor revolucionario y sólo movidos por un lujurioso egoismo pequeñoburgués, dirijan sus pasos hacia las concentraciones revolucionarias en busca de un affaire con un o una indignado/a.

2. 'Si es feo es bueno':

Como dejan claro la arquitectura soviética y los uniformes mao, la auténtica revolución es fundamentalmente fea. Claro que contra gustos se hicieron los colores... pero, seamos honestos: ¿es necesaria tanta falta de criterio estético para salvar al mundo?¿Hace falta llevar barba, mallas y rastas para salvar al mundo?¿No se podrían cambiar las cosas con un poco más de clase y gusto? Lo digo porque, de ser así, creo que más de un indeciso a lo mejor se apuntaba...

3. 'Progresar es retroceder':

Un verdadero revolucionario jamás progresa, pues la revolución es sempieterna. Por ello, nunca un eslogan novedoso o una idea orginial: 'making the same revolution since 1968', o más o menos. 'La imaginación al poder', 'Pide lo imposible', 'Sin nuestro voto no son nada', 'La libertad no se pide, se toma' o 'Bajo los adoquines, la playa' son top hits a los que, con variación o sin ella, ningún auténtico revolucionario puede ni debe renunciar. ¿O acaso, como en todo, en la revolución no una hay tradición?

4. '¿Puedo ir a mear?' Pregunta a la asamblea:

Para no faltar al sacrosanto axioma por el que toda decisión colectiva es siempre más acertada y justa que una decisión individual, la revolución y todos sus actos se votan en asamblea. Por ello la revolución se desarrolla democráticamente hacia ninguna parte con la firme decisión del que antepone los medios a los fines... porque, al fin y al cabo, ¿y si la revolución, dios no lo quiera, triunfa? Mira a Garibaldi, pobre, que al final se salió con la suya y tuvo que dejar Italia para acabar en Nicaragua y El Salvador...

5. O piensas como yo o eres un facha:

En el corazón de todo revolucionario late con fuerza un idea fundamental: la de tomar parte en favor de la verdad absoluta. La revolución, se quiera o no (y si lo dice la asamblea, ni te cuento), tiene razón. Y si discrepas u opinas de modo más o menos díscolo, es evidente que eres un perverso agente antirevolucionario al servicio de los oscuros designios de malévolas fuerzas: 'La plaza es del pueblo (y el pueblo soy yo)'; 'El sistema no funciona (porque yo lo digo)'; 'El jamón es mejor que la lasagna (porque a mí me gusta más)', etc. ¿O acaso no está claro que la razón, la justicia y la verdad están de mi parte?

Endogamia Virtual: La Revolution, c'est moi

ForoPorras

2011-05-19T12:59:00.001+02:00

Gent que seguiu els ~~perroflautas~~ ~~ecopijos~~ ~~progres~~ manifestants de Democracia Ya i companyia. Gent que sortiu a la plaça Catalunya amb cassoles, que twitejeu i facebooqueu a tot drap, que sàpigeu que us esteu perden un document d’aquells per enmarcar: La discussió de la mani al Foro de la Policia.

L’únic foro on les flame-wars acaben en molotov-wars

Si amics, els polis d’avui son uns foreros com els demés. Gent que firma amb nicks, té fotos catxondes al perfil i citen fragments de pelis i llibres que els molen. Uns foreros, vamos.

Baneao estás si no quitas esa animación de gatitos de tu firma

La mera existència de ForoPasma ja es mereixeria un article de la Enciclopèdia Francesa. Us imagineu un mosso o un policia nacional, tornant a casa a les tantes àvid per compartir les fotos de la ultima redada? Segur que en alguna banda hi ha una competi de foreros on es s’acumulen punts segons el numero de detencions. Sortir al telediario ha de sumar +1500 com a mínim.

Bueno, a lo que anàvem, ForoPolicias analitza el moviment Democracia Real YA. Pasen y vean:

Un inici aixi com de bon rollo, i fins i tot sospitós de democràtic. Aquest ¿como lo estaís viviendo? tan educat delata el que ell mateix desvetlla a continuació “solo soy un opositor”. Ja n'aprendràs, ja…

Els primers foreros comencen a respondre i de moment tot va com la seda. Fins i tot en Corto Maltesse es posa mig revolucionari i tot. LOL, que dirien.

Aquí comença la cosa de veritat. I es que havia de venir un paio bregat, un oficial de nivell mig amb la seva afoto en contrallum i un genial “Proud to be spanish” a la firma per posar les coses al seu lloc. Ja està bé de tant cotofluix, que tothom sap que aquesta colla esta plena de cremacontainers antisitema que te la lien a la mínima.

En favor del compañero Joseluistorrente (oju al datu), la seva és una intervenció 1896 vegades més respectuosa i meditada que la del millor cap de comunicació de les fuerzas del orden. Tot seguit venen dos o tres comentaris que tampoc aporten gaire més fins que…

Atentus. El moderador de foropolicia.es, un paio una afoto sortida del atmosfear i/o el quarto fosc d’una erraikotaberna i un blasó que fa bastant de yuyu, deixa les coses claritas cla-ri-tas: Això és una campanya orquestrada in the dark i “los compañeros de información se están poniendo las pilas”. Tenint en compte que la seva firma resa “Sed leales y dignos del uniforme que vestís”, el molt honorable UDYCO posa els punts sobre les is en l’inimitable estil policial. Ojo, ojo, ojo.

Es nota que la poli respecta la jerarquia perquè a partir del missatge conciliador del Gatekeeper del Atmosfear, els foreros comencen a emprar un tò… no sé, com ho diríem… més expeditiu:

En honor a la veritat i la integritat periodística que ens caracteritza hem d’admetre que algunes altres intervencions fins i tot donen la raó als manifestants i algunes hasta s’atreveixen a cagar-se en en Camps. Curiosament, però, tots aquests missatges venen de foreros juniors, Policias en Prácticas en diuen al foro. Havien de venir polis de veritat a deixar les coses un altre cop al seu lloc:

El forero ErPavo i el seu caniche son fins i tot entranyables però, que me'n diuen d’en Jesús? Aquesta reproducció sense comentaris de la decisió de la Junta Electoral, aquesta frase del Falcone, aquesta foto al perfil…. No sé vostès, però a mi em sembla tan subtil com un anunci de la Private. Subtil i eficaç:

Jo sé d’un inspector que està fent números per un ascens, eh locojm? Gran foto, per cert.

A partir d’aquest moment és quan algú al twitter dóna a conèixer el foro, perquè la cosa s’omple de cop de passarells clarament a favor de la mani que fins i tot pengen videos patrocinats per els fans de les tendes Decathlon:

Un vídrio que remou les consciencies al foro, sobretot les del comissari Heineken:

Bueno, i ara la guerra. Ja tardàvem, no? L’amic AntiVosotros entra fent el trolero i bàsicament… bueno, doncs fa el troll:

Ja la tenim liada, es clar:

Ay lo que ma dicho… Ja us podeu imaginar que la magnifica aportació d’aquí dalt és l’inici d’una flame-war de les bones, amb tot de nouvinguts al foro per una banda i el gran _Ace_ per un altra:

Val la pena segur la discussió sencera per 1) conèixer de primera mà com funciona això de la retòrica:

2) comprovar que locojm vol un ascens ja:

I comprovar que, en efecte, ens protegeixen unes forces de l’ordre iguals que nosaltres:

Si això no és un cos policial proper als ciutadans que vingui la Espe i ho digui!

Endogàmia Virtual: Papa jo vull ser forero

Aventurerus

2011-05-05T13:40:00.001+02:00

Això de l’aventura és una risa. Quan jo era petit i tot funcionava com calia, una aventura era això:

Gent suada en llocs on parlen raro i es mengen cervell de mico de postres. Anar on Déu va perdre el gorro a pegar-se d’hòsties amb infrasers que veneren dimonis i et fan un ritual xungo a la que et descuides. Passar-les putes, en definitiva.

Després hi havia un altre tipus d’aventura, que venia a ser més o menys aquesta:

Noti's com el gos queda intacte, aquests negres estan ensenyats

Una aventura per a ricachos con un par, on et tractaven a cos de rei i et feies unes rises a costa de les costums locals; que si ara et veneren una vaca, que si es disfressen i fan uns saltirons al costat del foc, que me la mengen a canvi d’un llapis sense punta… Era el tipus d’aventura estil “yo tenia una granja en África”, tot molt civilitzat i molt ari.

Avui en canvi, una aventura és una cosa rara. De fet, anomenem “aventura” a coses tan diferents com:

Anar en 4x4 (on sigui, el cas és anar en 4x4)
Follar-se la veïna, o en el seu defecte, alguna secretaria.
Fer afotos a un lleó amb un gran angular.
Treballar de fuster/manobre/professor/repartidor de ranxo en un poble i/o un barri marginal de Malawi.

I tal i tal. Suposo que tècnicament és possible combinar-les totes en una mega-aventura on et folles la veïna en un 4x4 mentre fas fotos amb una mà i prepares mà de morter amb l’altra, però no és el més comú. Avui les coses van compartimentades, i si fas fotos, fas fotos, i si folles, folles.

Una nova mostra de la incompatibilitat dels homes i el multitasking

Així que la cosa aquesta de la aventura és un poti-poti on una mica tot hi cap mentre acompleixi una norma fonamental: Pagues diners per deixar de sentir-te culpable.

Fixin 'si quina gràcia: si et folles la veïna quan la dona no hi és ets un cabró, si la convides de cap de setmana a Palamós i li petes el cul en una suite, tens una aventura. La pasta, amics, és un netejador de consciències més bo que qualsevol cosa que la choni del futuro es pugui inventar. Tu agafa algo que no acabi de fer el pes, posem omplir terres verges de turistes menja-doritos, afegeix-li una bona morterada en forma de “experiència 4x4 con acampada” i ja ho tenim. Posa pasta de per mig i la gent acabarà convençuda de que fotre un gayxamplero a Jitvapur és la mar de bo i enriquidor (s’hi han fixat? enriquidor, com volent jugar amb els diners i el creixement personal? Que bo és aquest paio…).

Abans dels nazis ja es portava això de barrejar turisme i bondat, però quan marxaves de missions al quinto pino era perquè A)fugies de la poli, B)volies explotar una mina de diamants abandonada, C)volies passar-te per la pedra a miss Zimbabwe, D) totes les anteriors son correctes. Avui això de la bondat està més fotut de trobar, i el turisme com que fa lleig. És una mica el que passa també amb les adopcions allà lluny, si no untes a tothom sembla que hagis segrestat el pobre negret.

Vale, la cosa del turisme més o menys la tenim, però, i lo de Victoria Milan, què? Aquesta gent diuen que són aventurerus com el que més, ja em direu…

Tranquil·la senyora, que Endogàmia Virtual té resposta per a tot. A veure, si vostè és una senyora casada que vol fotre un clau, podria anar a una discopaf d’aquestes on Camilo Sesto és trending topic perpetu, olfatejar l’ambient i deixar-se convidar a un mojito pel prejubilat que més li faci el pes. Ell ja pagaria el seu tant fins deixar-la en coma etílic, però i vostè? L’endemà es despertaria sense bragues prop d’un container i, es clar, es sentiria malament amb vostè mateixa.

Victoria Milan és l’equivalent femení de pagar les copes i l’hotel. Un peatge en forma de subscripció 2.0 que blanqueja la mala consciència i dona un aire glamurós a obrir-se de cames davant un funcionari d’administracions públiques. Si Victoria Milan fos gratis seria un forocoches para maduritas i no el portal internacional que és. els pobres, recordeu-ho, no tenen aventures, ells forniquen com gossos.

Cert, avui les aventures o lo que cony siguin, son una versió pàl·lida, descafeïnada i asèptica del que en el seu moment era una aventura. Però sobretot son un negoci de puta mare. Quan pitjor es sent la gent, més està disposat a pagar per sentir-se bé. Ah, l’ésser humà!

Endogàmia Virtual: Del fornici en fem benefici.

Un millón para el mejor (bueno, no)

2011-03-23T16:47:00.001+01:00

A veure, no sé si heu estat atents a aquesta oferta:

El que diu el noi amb el mateix terapeuta de la parla que Montilla és totalment cert: per cada cursa del mundial GP2 que guanyi, et donen un 0,10% extra d’interessos. Dit d’un altra manera, les caixes s’han passat al món de les apostes esportives.

Que jo sàpiga aquesta és la primera vegada, però segur que en vindran d’altres. En el mundial de fungol crec que ja donaven alguna mena de premi si Apaña guanyava, però aquest és el primer cop que un resultat esportiu és l'únic al·licient a l’hora de contractar: el dipòsit comença amb un 2 i pico normalet però pot acabar en quasi un 5- si tots els altres participants moren en un xoc massiu en la primera cursa i el pipiolo aquest guanya totes les curses, naturalment.

You win!

Com a aposta és bastant cutre, però el missatge és clar: els bancs ja passen olímpicament de fer veure que saben del que parlen. Si vols guanyar calers tens tantes possibilitats comprant accions a la borsa de Tokio- ups- com aposant a les carreres. De fet, al pas que anem, tens moltes més probabilitats apostant (al canòdrom, a quantes patades rebrà Messi abans del minut 15, als xinos, a les xines…).

Jo casi que cancel·laria qualsevol dipòsit “garantit” d’aquests i directament aniria al tema: apostes per SMS, cues als caixers per apostar abans que comencí el partit, vamos, lo que vindria a ser normal en una república bananera com déu mana.

Ja està, no tinc res més a dir.

Endogàmia Virtual: Tot al negre.

Pim Pam

2011-03-04T14:21:00.001+01:00

El 1852, Napoleó III autoritza el Baró Haussmann a redissenyar el centre de París a les braves, és a dir, a base de fotre a terra illes senceres i substituir-les per (a veure si pillen on vull arribar) eixamples.

Quina vista, es nota que tenen estudis.

Barcelona, ja ho saben, és el París del mediterrani. També és el Manhattan del mediterrani, i si m’apuren, el Dar-Es-Salaam del mediterrani també. En fi, que Barsalona va buscant metàfores igual que busca bolets; sense tenir ni puta idea de què són ni d’on estan, però convençudíssims de que cal fer-ho.

Segur que molta gent llegida ha usat el símil parisí per criticar l’ajuntament i, posem per cas, la renovació del Raval o de La Mina. Però, quants l’han usat per criticar les obres al Passeig Sant Joan, eh? Doncs apa, primer.

Cada dia passo pel passeig, de manera que igual que els millors jubilats sóc espectador d’excepció d’aquest invent fenomenal: un Passeig de Gràcia lumpen. Sí, sí, com ho estan llegint. L’axuntament ha donat un pas de gegant en la democratització de la democràcia; què és això de tenir passejos comercials en el centre sustentats per grans botigues? Tots els barris tenen dret a tenir el seu propi mega-passeig! I què passa amb els petits comerciants, eh? És que els bars de carajillo no tenen dret a gaudir d’un Passeig de Gràcia per a ells o què?

Digues que sí. Grans avingudes per a tothom! Espais ben grossos, amb voreres de 10 metres que i un sol carril per a cotxes que converteixi la circulació de vehicles en un putu malson! Gespa plantada entre el formigó que funcioni com a pipican espontani! Sensacional, tu!

Les Corts, You’re next!

Només hi ha un tema. Res, una tonteria, ja veuràs quin fart de riure… Resulta que hi ha crisi, tu. Ha, ha… no tenim un duro, ha, ha… No hi ha puta manera de mantenir el passeig que encara no hem acabat, quina gràcia, eh?

No passa res! A grans problemes, pitjors solucions! Que resulta que ara els baretos d’Arc de Triomf tenen un Passeig de Gràcies per ells? Doncs que paguin com si estiguessin al Passeig de Gràcia! Igualtat total amics!

Això és molt genial. Primer fots potes enlaire un carrer, carregant-te qualsevol possibilitat de negoci mentre duren les obres, i just quan aquestes acaben, els dupliques la tarifa per ocupar la via pública. O sigui, que si tens un bareto al Sunset Boulevard de Sant Joan pots escollir entre A) duplicar els preus(i quedar-te sense clientela), B)dividir els ingressos per dos (i quedar-te sense ingressos), o C) eliminar les taules al carrer (i quedar-te sense clients fumadors).

El mateix sentit de la realitat que a Hollywood!

Una gran, que dic gran, una ENORME mesura per sortir de la crisi, fomentar l’estalvi i millorar la qualitat de vida dels barcelonins fins a límits mai vistos.

Des d’Endogàmia Virtual aplaudim aquesta iniciativa pionera i no ens resistim a proposar un complement ideal per dinamitzar el nou passeig encara més. Ara que hi ha voreres tant grans, l’ajuntament podria desplaçar-hi els hooligans que vinguin a la ciutat pels partits de Champions. Amb els pixats mantindrien hidratada la gespa i crearien compostatge natural. Com que els veïns es sentirien com si tinguessin un piset en plena plaça Catalunya es podrien augmentar els impostos municipals un 50% com a mínim. Aquí els hi deixo, for your consideration, que diuen a Los Angeles.

Endogàmia Virtual: La hòstia en vinagre.

Natura©

2011-02-24T17:07:00.001+01:00

Les calçotades.Les calçotades ens plantegen moltes preguntes. Bé, no, ens en planteja una, PER QUÈ POLLES EXISTEIXEN?

El cap de setmana passat vaig participar en una calçotada. “Participar” aquí té el mateix sentit que quan algú diu que ha participat en una violació, o en l’intent d'assassinat d’algun president sud-americà. El cap de setmana passat em vaig veure a mi mateix girant calçots mentre respirava el fum tòxic del micro-incendi que havia ajudat a provocar dins uns compartiments de formigó en algun kilòmetre indeterminat de la C-61. M’hagués fet molta pena a mi mateix, però estava massa ocupat intentant no perdre la mà entre les flames.

Ara que han passat uns dies i les butllofes ja quasi no es noten, torno a tenir els mateixos pensaments que abans. És a dir: De veritat estem tan buits per dins que necessitem enganyar-nos pensant que fem una cosa “autèntica” i “humana” quan estem pagant un 250% més a canvi de socarrar una ceba?

Bé, es clar que sí, estem parlant de nosaltres, per l’amor de Déu. Si pensem que Manel és un grup musical, com no hauríem de cremar calçots?

En comptes de cremar-los a ells, posem per cas.

Mireu, ja sé que tot això es un simple negoci. Una venjança dels de pagès contra els barsalunins que creuen de veritat el que diuen els anuncis d’Estrella Damm, usuaris del carril bici, i gent lamentable per l’estil. Ara bé, la cosa està començant a ser greu de debò. Vull dir que la broma està anant massa lluny; Fa uns anys els de can fanga feien cues de cinc hores per anar a restaurants de mala mort de Valls, però ara ja ni això: Avui en dia la gent troba totalment acceptable fer-se un mateix els calçots en un pseudo-aparcament de les afores… i felicitar-se per lo autèntic de tot plegat!

Vull dir que hi ha gent que pensa de veritat que fer una calçotada és connectar-se a la natura. No en plan dominguero, unes rises, unes cerveses i tornar borratxos a temps de veure el Barça. Em vinc a referir a una connexió, a un sentiment profund d’arrelament i germanor fruit de compartir una taula de pícnic al costat d’un monstre de formigó armat dividit en forats numerats. Això vindria a ser trobar-se Robert Parker fent una cata de Don Simón, o ser un corresponsal del NME a Isla Fantasía. Un cataclisme cultural, un FAIL ontològic (i antològic, i anti-lògic). Un no entendre res de res, vamos.

Les calçotades tenen tant de naturals com el MediaMarkt. De fet, les calçotades són un MediaMrkt, un que s’alimenta d’urbanites culpables de ser-ho. Gent que li agrada Gràcia “perquè és un poble”. Paios que escolten Boards of Canada. Gafapastes que les bromes dels hipters els fan molta gràcia i hasta s’animen a fer-ne alguna.

Gent que, recordem-ho, es reproduirà, o fins i tot ja ho ha fet. Individus que compraran als seus fills una samarreta falsament desgastada dels Amics de les Arts , que es calçaran unes Converse All Star per jugar a la Wii, que no entendran com en Blai els pot haver suspès mates, amb lo que havien estudiat, que descobriran de mala manera com es paga el loft de Ciutat Vella la Martina. Que moriran en l’hivern nuclear coreà abraçats l’un amb l’altre, recordant aquells diumenges amb els nanus a La Conreria.

Els juro que el peu de pàgina diu “el petit Hug ja menja calçots!”

Endogàmia Virtual: Gent amb pocs amics.

Senyores que s’apunten a twitter per les rises

2011-02-10T15:30:00.002+01:00

Ens agrada ser profetes, però no profètics. A principis d’any ja veiem clar que la cosa pintava ocellaire i mira, encara no som a meitat de febrer que tots els diaris parlen del putu twitter per qualsevol cosa que passi. Egipcis rebotats? Twitter. En Piqué penja fotos amb aquesta noia colombiana que es gasta? Twitter. Les darreres noticies de twitter, les últimes conyes de twitter, les reaccions dels famosetes a twitter, els twits de twitter…

Jo me lo fabric, jo me lo com

Els mitjans han trobat una gallina d’or que fot ous tamany XXL. RAC1 i el diari ARA arriben a extrems malaltissos, però en general sembla que el personal ha descobert que twitter fa el mateix que Europa Press, però per la patilla. Et sobren deu minuts de programa? A veure quins hashtags ho peten avui. Ens ha caigut un anunciant i ara tenim un espai tonto a la portada? Res home, segur que algú farà una cagada ben grossa que ens donarà per un o dos titulars.

Si en Vigalondo hagués arribat als 50.000 followers un mes abans ningú hagués obert boca, però heus aquí amics que en nachete va arribar a tant màgica xifra quan els articles apocalíptics sobre feisbuc ja feien pudor a tuf. El feisbuc, diguem 'ho ja que hi som, mai ha acabat de ser massa interessant: Aquesta mania d’haver d’aprovar les amistats dificulta molt l’espionatge industrial, i a més, la gent no fa més que penjar fotos de la primera comunió. Sin tetas no hay noticia, que diria aquell.

Culs en pompa també serveixen

El twitter sí. El twitter està dissenyat per A)fer el cotilla de gent que no coneixes ni ells a tu, i B)per fotre’t en converses alienes amb alegria i desparpaj. Si el feisbuc és un pati d’escola, el twitter ve a ser un bar carajillero: tu passes per allà, deixes anar un “si manés jo a tots aquests els posaria firmes” , una bona escopinada, i a un altre cosa papallona. Un espai ideal per l’odi, la misogínia i els exabruptes en general. El Noticias del Mundo podria tornar a publicar-se només a base de twits (i servidor estaria subscrit de per vida).

Molta gent es pensa encara que el twitter serveix per explicar coses que et passen, i així no anem bé. El twiter, companys, serveix per fer el troll 24/7: enviar missatges directes a en Bisbal o en Basté dient qualsevol burrada, tocar els collons a l’Alex de la Iglesia fins que dimiteix, enfotre’s de qualsevol declaració monger d’un pólitic i retwitejar fins que peta el servidor…

Home, ara que parlem de retwitejar: l’asuntu Monzó.

Uff, va dir ell

Quim Monzó es un escriptor a que de tant en tant Ventura Pons li fa una pel·lícula. És també un individu que fa deu anys ben bons que ha deixat d’estar en el candeleru de les lletres catalanes, però que la gent encara recorda de quan feia el Persones Humanes amb en Mikimoto. Heus ací que un dia Quim Monzó crea un perfil a twitter i el món s’acaba. Vull dir que des d’aquell moment cap català twiteru (i per extensió cap mitja de comunicació català) deixa passar cinc minuts sense 1)seguir Monzó a twitter, 2)retwitejar Monzó, 3)enviar missatges directes a Monzó, 4)explicar a tothom que Monzó és a twitter, 5)intentar que Monzó els faci un retweet, 6)aconseguir que Monzó els faci un retweet, 7)explicar a tothom que Monzó els ha fet un retweet, 8)intentar que Monzó els segueixi a twitter, 9) aconseguir que Monzó els segueixi a twitter, 10)explicar a tothom que Monzó els segueix a twitter, 11)enfotre-se’n de la quantitat de retweets de Monzó, 12)retweetejar sobre la quantitat de retweets de Monzó, i així anar passant els dies.

A veure. D’acord que fa molta gràcia veure gent que surt per la tele al teu timeline. Que sembla que et parlin a tu, que s’hagin colat en el teu twitter i escriguin menys de 140 caràcters amb la teva imatge estampada en la ment. Per desgràcia NO ÉS AIXÍ. Monzó era a casa seva, imagino que en gayumbos, apretant el botó de retweet com si fos una princesa nigeriana per passar l’estona. Per fer unes rises igual que tots els demés, i (imagino) per escriure unes quantes columnes a la Vanguardia sobre el tema. Els que s’han matat a palles amb @QuimMonzo, o bé no s’han comprat un llibre des de La Magnitud de la Tragèdia, o pateixen del mateix mal que la senyora Antònia, que quan Tomàs Molina diu “hola bon dia” ella respon, i si es descuida li explica mitja vida.

Monzó ha tancat el seu twitter a la francesa i, es clar, ja tenim milers de retweets sobre el tema. Fa uns quant anys, Monzó i Pàmies sortien a Catalunya Radio comentant els capítols de la setmana de Poble Nou o un d’aquests serials infectes de la Teletres. Un dia, un oient els va enviar una carta preguntant com era que dos lluminàries com ells dos perdien el temps parlant d’aquell subproducte. Em temo que la resposta de Monzó s’aplica al seu cas a la perfecció: “Nosaltres comentem el més destacat de la cultura catalana, i Poble Nou és el més destacat que la cultura catalana està produint en aquests moments”.

En comptes de parlar de Princesas de Barrio, aquí estem fent el gafapasta de tot a 100.

Endogàmia Virtual: Gent antiga.

Leatherface shows the way

2011-01-19T11:43:00.001+01:00

D’això… Si algú que viu a Mollet pot ser alcalde de Barcelona, perquè els que ens hi passem tot el dia no podem votar-ne l’alcalde?

Menys mal que els drets bàsics es mantenen encara

Lo dels censos electorals i els drets a vot és un putu cachondeo. Gent que viu a l’altre punta del món pot votar en Mas, però famílies que fa dècades que viuen aquí no. En alguns casos el padró és llei divina i en altres és paper de cul. I anar fent.

Quant el nostre loser favorit va inventar-se el referèndum de la diagonal se les va donar de progre deixant votar a ninis i inmigrants, però no se li va acudir que la puta diagonal, com a via central de la ciutat que és, és usada massiva ment per milers i milers de no barcelonins. No estem parlant de guiris descamisats, sinó de gent que treballa cada putu dia de la seva vida a Barcelona, que a l’hora de dinar es deixa els quartos en els menús de la ciutat, que va als cinemes de la city, que compra allà mateix, etc. Gent que té molt més motius per opinar sobre la via per la que circula cada dia, que un iaio de Horta que no passa del bar Joaquín de la cantonada.

Doncs això

Si com a mínim aquest criteri propi del segle XVII es mantingués,tothom patiria la mateixa estupidesa. Però no. Pots manar en una ciutat on no tens dret a vot. Pots representar un país on no hi vius ni hi pagues cap impost. En definitiva, et pots passar l’asuntu pel forro dels collons i a viure que son dos Martinis.

O tres

Es veu que si volem tenir alguna mena de veu en els llocs on passem la major part del día hem d’anar a llars d’avis, esquarterar-los, robar-lis la documentació, fer cortaypega amb el potoxop i jurar al president de la mesa que et dius Armandu García i que tens 87 anys.

Després hi ha l’opció de comprar vots, però convindran amb mi que és més petitburgesa. Agafin les motoserres i recordin, visca la democràcia!

Endogàmia Virtual: Més que primàries, primaris.

Les guerres kURTurals

2010-12-22T16:43:00.001+01:00

Hola amics. Permeti’n-me molestar la pau de les seves baralles familiars nadalenques amb aquest text arcaic de més de 140 caràcters. I es que, amics, el tema d’avui es mereix el que es diu una analisis sesuda. Això i moltes fotos estúpides.

Mira, una!

No sé si s’han percatat que aquest dies el Teatre Lliure, aquest temple de la cultura barsalonina, i per extensió mundial, ha tornat a obrir després d’uns anys de reformes, i així per celebra-ho han programat una versió de “La casa de Bernarda Alba” interpretada per gitanes analfabetes sense puta idea de fer teatre. Els pot semblar una critica, però és una estricta descripció de l’espectacle (en tots els sentits de la paraula). Les actius ni saben llegir, ni escriure, i la paraula teatre els sona d’algo però no saben ben bé de què.

El candidat fins a ultima hora per fer el paper de Pepe el Romano, visiblement disgustat amb el Lliure

Sembla que la cosa és un invent d’una cosa anomenada “centro de investigación del teatro” que es dedica a anar als barris favorits de Callejeros y muntar allà obres teatrals, un remei infalible contra la pobresa, la discriminació i la falta de recursos tal i com ha estat demostrat un cop i un altre en tot el món.

Per exemple

La gràcia, es clar, no està en muntar un taller de macramé al barri on Cristu va perdre el peluco, sinó en portar aquesta obra magna de la integració a un temple de la sabidurida oficial com ara el Lliure, a poder ser amb varies autoritats de cos present. Jo mateix fa anys que persegueixo Lluís Pascual amb la idea d’un musical protagonitzat per una pedra sordmuda, i em consta que a cada pati d’escala hi ha com a mínim un artista en potencia que va prenent les mides de la sala gran de TNT.

En canvi, de tota la producció cultural possible, el Lliure ha optat per La casa de la Puri y sus Moños, sabent perfectament que seria un èxit de públic i crítica. Per entendre d’on surt aquest olfacte preclar, hem de fer un flashback als foscos anys 90...

Shwooooooooooshhh…

Any 1992, Massachussets. Tres anys després de concedir el Nobel de la Pau al Dalai Lama, la cadena Natura neix a Barcelona. Aviat té un èxit esclatant i esdevé una lucrativa franquícia que omple els rebedors d’espelmes amb olor a sàndal i estàtues de Buda mida XXXL. En plena crisi postolímpica, els catalanets de bé es refugien en una espiritualitat patrocinada per Richard Gere i Nacho Cano que, a més no obliga a anar a missa, ni deixar almoines.

Uns anys després, La Fura dels Baus obté un èxit de la hòstia a Alemanya, reinterpretant Faust a base de sang i fetge. I així, mentre les senyores de l’eixample s’apunten en massa a ioga, els seus fills passen els caps de setmana a la Plaça del Sol de Gràcia, on descobreixen que pel preu d’una hamburguesa es poden prendre un shawarma. Han nascut les guerres ~~culturals~~ kulturals catalanes.

La dura vida de les trinxeres

Així com els ianquis tenen un pique entre ultracristians i ateus comunistes, a casa nostra la guerra kultural és més estètica que un altra cosa. Seria fàcil passar en termes de seny vs rauxa però seria mentida, el xoc català és un apassionant matx entre subsciptors de CuerpoMente i de Cáñamo; entre fans d’Enya i d’Extremoduro.

Al ser un xoc basat en el consum i no en una qüestió de fons, les esquerres esdevenen el camp de batalla privilegiat. Allà on les dretes els importa un rave quina música escoltis mentre paguis drets d’autor, les esquerres es prenen l’asuntu kultural molt en serio. No es gaire estrany de fet, les esquerres son fermes creients en el poder màgic de la cultura, una solució als mals del món molt més barata i senzilla que la creació d’infraestructures, els plans d’ajuda econòmica o l’aprovació de lleis. Per a les dretes, els teus gustos culturals et defineixen com a consumidor, per a les esquerres, et defineixen com a persona.

Mira si es buena persona

Pulutan, a la 2 hi ha molta cultura, però no tot tipus de cultura. Els continguts dels programes culturals son la radiografia del bon ciutadà d’esquerres en aquell moment; que si ara més contestatari, que si ara més reflexiu, que si ara més tecnològic… Un cop tenim això clar ja podem tornar al present.

Bé doncs, com és el bon ciutadà d’esquerres del segle XXI? En una paraula: primitiu.

No primitiu en plan “las mujeres pa limpiar y pa follar”´. Ens referim a un primitivisme pur, a un primitivisme salvatge, com ho diríem…

Potser així

Shakira, Sud Àfrica i el futbol. El Tercer Món i el pensament màgic. L’infant salvatge, Jorge Bucay i els retratus psicòtics de John Wayne Gacy. Lo que bé a ser lo primitiu, vamos.

Homo Sampler de Fernández Costa és un monogràfic del tema. Fernández usa el nom d’una antiga ciutat mesopotàmica, Ur, per identificar aquest pensament primitiu convertit en lo més cool. de fet, lo cool està de baixa, ara el que mola es lo Ur. La Fura dels Baus és pur teatre Ur; les pelis trash són ur a tope, però fins i tot flims com Star Trek, que semblen de lo més modernu, es gasten millonades per deixar cec al personal fent veure que filmen amb càmeres cutres. Ara el que més es porta és fer afotos amb la merda de càmera l’iPhone, però atenció, aplicant-hi un filtre que simula una òptica dels 70.

Ja veuen, lo Ur no està renyit amb el consumisme accelerat, és més, l’única manera de ser Urs és comprant trastos caríssims que ofereixen un pitjor servei que els anteriors. El que ens envolta funciona massa bé, és massa del primer món. Si volem reconnectar amb el nostre ser veritable, l’autèntic,e l no contaminat, hem de fer una regressió, no a l' infància com deia el calvo de la pipa, hem de tornar enrere en les Eres.

La Casa de Bernarda Alba amb gitanes analfabetes és Ur, però Ur, Ur que te cagas. Gent en un estadi de la evolució passat, sense cap de les competències bàsiques de l’esser civilitzat, dalt d’un escenari con dos cojones. Només això ja és per emmarcar-ho, però no s’ho perdin, les gitanes no interpreten l’obra de Lorca, elles canten, ballen i fan conyes en un context que l’espectador imagina que recrea l’obra. Elles són tan Ur que ni interpreten: els espectadors, pobrets, descobreixen que ells encara no s’han tret de sobre l’estigma de ser civilitzat i, es clar, aplaudeixen a rabiar davant El Ser Primitiu Pur. Previ pago, es clar.

“Los diversos cuadros son de una belleza inquietante, con momentos de magia teatral pura. El público aclamó puesto en pie.” (Julius Purcell, Financial Times)

El putu Financial Times. Res més, senyoria.

Endogàmia Virtual: We are the losers, my friend.

Així com qui no vol la cosa

2010-12-10T13:31:00.001+01:00

Endogàmia Virtual: Y Tejero, ¿qué opina de eso?

Tot esperant Sant Martí

2010-11-29T16:05:00.003+01:00

¿El saben aquell que diu que va uno y le afeitan la barba y le dice al vecino...?

Endogamia Virtual: "Cosas veredes, Sancho..."

Els límits de la fe

2010-11-24T18:21:00.002+01:00

A vegades, una cosa emprenyadora anomenada realitat s’entesta en aparèixer a les braves i donar-te pel cul. Reconeixeràs l’aparició sobtada de la realitat pel soroll de fons que deixa en forma de “ja t’ho deia joooo…. idioooootaaa…”. El 2001, els argentins van viure una arribada col.lectiva de la realitat. El 2010, servidor ha viscut l’arribada de la realitat argentina.

Endevinen per quina via arriba?

Mirin, viatjar té moltes coses positives, però a vegades posa en perill la salut mental. Hi ha una estreta franja de països que un pot visitar amb certa tranquil·litat d’esperit (Grècia, Itàlia, la República Txeca) i després hi ha un munt de països que generen seqüeles emocionals en el viatger, sigui perquè ens fan sentir un país miserable (el nord d’Europa, els Estat Units) o perquè generen una perillosa autocomplaència estil “pues al final resulta que no estem tan malament”. Em penso que no cal que els identifiqui a quin bloc pertany Argentina.

Recorden aquell article de fa un temps sobre el fungol? En ell, comptabilitzava els finalistes de copes del món provinents del tercer món, entre ells, l’albiceleste. Be doncs, servidor confessa ara en públic que va tenir dubtes existencials a l’hora d’incloure el país de Maradona en el còmput. “Sembla gent força civilitzada”, pensava, “Buenos Aires és una metròpoli, no sembla que els vagin tan malament les coses ara”, etc. Això és exactament Argentina, un país que sembla.

Credibilitat a prova de bombes

Bé, estic sent una mica injust, bona part de l’Argentina no sembla un altre cosa del que és. Durant kilòmetres i kilòmetres el país és un wasteland econòmic i cultural: Parcs nacionals immensos puntejats per mini ciutats industrials en diferents estadis de misèria, on no falten barris de txaboles a tocar del centre turístic. Tot molt macu i amb molts animalons, però amb el mateix potencial de creixement que un El Aaiún en un dia tonto.

Ja que hi som, permetin-me-me un breu apunt sobre les ciutats de la patagònia argentina. Veuran, aquestes ciutats sobreviuen a base del turisme d’una manera molt obvia per tothom. Tot i així, son absolutament incapaços d’entendre el concepte “passeig turístic”, algo especialment sagnant tenint en compte que quasi totes són a la vora del mar o de llacs. Les ciutats patagòniques es composen d’un carrer principal ple de tendes per a guiris ubicat a dues o tres cantonades de l’aigua, i alguns carrers perpendiculars mancats de tot interès. Allà on un podria esperar un bonic passeig a vessar de restaurants, s’hi troba una carretera merdosa amb benzineres per a camions, o un port industrial sortit de Sweeney Todd. I oju que estem parlant de “ciutats amb encant 100% turístiques”, les ciutats d’interior deuen ser un Kigali meets Las Colinas Tienen Ojos.

Bueno, a lo que íbamos, que bona part d’argentina és transparent en la seva tercermunditat, però Buenos Aires… ah, Buenos Aires és… com ho podríem explicar?

Saben allò de “ser cabeza de ratón o cola de león”? Doncs Buenos Aires és cabeza d’un ratón tísic i desnodrit. És, en altres paraules La Ciutat Més Cosmopolita de Sud-Amèrica, el que més o menys té el mateix valor que dir que és la ciutat més verda de l'Africà, o el poble menys contaminant de l'Antàrtica. Oblidin allò que Buenos Aires vol ser Europa; el seu referent indiscutible son els USA i en conseqüència tenen una espècie de competi amb Brasil per veure quin dels dos és més a prop de ca l’Obama. De Itàlia només en queden les pizzeries i els taxistes suïcides.

La principal diferència entre Rio de Janeiro i Buenos Aires és el que venen. Rio ho té clar: platges i petxugues. Tu aniràs allà i veuràs nens esnifant Cilit Bangs, però si vas a platja tindràs sol i garotes marranotes. Ara bé, què ven Buenos Aires? Classe? Estil? Melangia? Una certa intel.lectualitat? Encant? Totes aquestes coses amics, son més etèries que el carisma d’en Montilla, i igual de difícils de trobar en la pràctica. Buenos Aires és una ciutat on hi viu molta gent i alguns ballen tango. Ja està. és una ciutat que, com a mínim, ningú manté presentable des del corralito del 2001, el que implica edificis desgastats i voreres destrossades cantonada sí, cantonada també. Un prodigi, vamos.

Hi ha moltes ciutats així. De fet, la gran majoria son així. La gran majoria, però, no pretenen ser un altre cosa. Buenos Aires no tan sols ho pretén, ha convençut a la gran majoria de la seva població de que sí, de veritat que són l'hòstia. Que Argentina és una gran casa de barrets, però Buenos Aires és una metròpoli de tomo y lomo. Que si. De veritat.

El rosa també és el color preferit dels gangsta. Tu txuru!

Si la reconversió de La Mina en “diagonal mar” els va sembla vergonyosa, caguint-se a les calces amb el projecte Puerto Madero: un espai descomunal a dues cantonades del principal barri de txaboles carregat de rascacels estil Abu Dhabi i restaurants a preus completament inaccessibles per autòctons no cacics/ concursants de Gran Hermano.

I després està el barri de la Boca, un lloc que sovint es presenta així:

Però que més aviat és així:

Che flaco, tenés un sigarisho?

Boca és un barri de txaboles (no sé si heu notat que aquesta paraula està sortint molt en aquest article), un ghetto lumpenproletari de treballadors del port que fa dècades que no tenen on caure morts. La coloraina de les seves, diguem-ne, “cases” no és fruit del disseny urbanístic sinó de la unió aleatòria de trossos de ferralla. Les cases estan literalment fetes a pedaços, i a pedaços es cauen.

En canvi, tots els citytours el venen com el barri més pintoresc, el reflex de l’autèntic Bueno Aires. I efectivament, el guiri pot trobar desenes de botigues de souvenirs, baretos a rebentar de Quilmes, i gent que balla el tango (o el que els doni la gana) a canvi de la voluntat.

D’entrada un pot pensar que l’han timat, que aquest barri merdós ni és pintoresc ni molt menys autèntic. Doncs s’equivoca amic. Justament Boca és l’autèntic Buenos Aires, és a dir, el Buenos Aires de veritat. Un grapat de gent venent-te la moto sobre la seva ciutat a canvi d’un grapat de pesos i si pot ser algun dòlar. I s’ho creuen els mamons, s’ho creuen, i molts altres ens ho crèiem també.

Un darrer apunt i els juro que els deixo en pau: el tema de la cultura. Ja saben, els argentins poden ser del tercer món, però són uns lletraferits, gent culta i llegida a més no poder.

Hi ha moltes llibreries? Sí, i ben cèntriques. Llegeixen? Probablement molt més que aquí (com si això volgués dir alguna cosa). I això és bo?

Molts països sud-americans es van convèncer de que si invertien molt en ensenyament, la generació següent es menjaria el món. Un il.letrat no va enlloc, un literat pot acabar a Harvard.

Che flaco, tenés un Faulkner?

La clau és la paraula pot. Els directors de multinacionals tenen tots carrera, però els que tenen carrera no són tots directors de multinacionals. Si omples els carrers de gent culta però no fas res més, tindràs vagabunds que reciten El Aleph. Què preferirien ser vostès, uns lerdos rics, o uns genis pobres? Si s’ho pensen mal anem: el ric pot deixar de ser lerdo amb els seus propis recursos, el pobre no. Resultat: els carrers de Buenos Aires són plens de venedors manteros llegint Bioy Casares.

Au, estiguin bonets. Un altre dia els parlaré de dues coses que no semblen tenir res en comú fins que descobreixes que sí: el Boca Juniors i Areolíneas Argentinas. Podran resistir l’espera?

Endogàmia Virtual: Viatjar us farà lliures.

Sí,

2010-11-22T13:26:00.002+01:00

Un dels dos és en Montilla.

Endogàmia Virtual: La alegria de la huerta.

La Festa de la Democràcia

2010-11-19T14:38:00.007+01:00

Benvolguts i benvolgudes,

s'apropa la data en que estem cridats a participar, com a bons minyons i bones minyones, de la festa de la democràcia: la festa amb la que els nostres líders socials i morals ens conviden a triar aquells membres i membras que ens han de representar durant els propers quatre gloriosos anys. Com que sé que es un dret i un deure al que ben pocs i poques renunciareu, aquí us deixo unes quantes butlletes per que pogueu exercir amb rigor i seriositat el vostre dret a vot.

Les podeu imprimir i, amb solemnitat, ficar-les als sobres oficials i, fent amb ells un compacte i viril cilindre, ficar-los-hi al cul dels (orgullosos) interventors de taula. Jo, si l'autoritat competent m'ho permet, així ho faré.

Endogàmia Virtual: amb els drets de la plebs, sempre!

Més inquietant que les nenes de El Resplandor

2010-11-17T13:22:00.001+01:00

Endogàmia Virtual: Vinieron de dentro de

Semblances remarcables (o com fer la boutade sense enfrontar la mandra que em fa escriure un post)

2010-10-29T10:34:00.002+02:00

Però, a veure: només sóc jo qui els veu com a dues gotes d'aigua????

I, de machote a Machete, allà va un vídeo entranyable:

Endogàmia Virtual: mort al metrosexual.

Increíble pero cierto

2010-10-22T17:26:00.006+02:00

Estimados todos,

intertaré no hacer ningún comentario, a ver si puedo...

...

... ... .....!!!!

... mmmppfff...!!!

....aaahhhrgggmmppfff...!!!!!

"Publicistas... animales criados en estiércol..."

Endogamia Virtual: "Así son las cosas y así se las hemos contado"

bona gent

2010-10-21T13:10:00.001+02:00

A veure, ara que tots els nens guays son a Twitter, això d’escriure més d’una frase seguida està més passat que eixugar-se el cul amb paper d’estrassa. En fi, digueu-me nostàlgic, però allà va: un altre llarg deambulamenta al voltant d’un tema ben idiota. Avui, la pau mundial.

Així, com sona. L’altre dia vaig descobrir el necessari per aconseguir-la. De fet, vaig descobrir la manera d’aconseguir el control total de la població, amb el que imagino que lo de la pau és qüestió de posar-s’hi cinc minuts. Llestos?

A que us ha sorprès?

Si amics, la resposta és més vella que el cagar: la gent guapa obté el que vol de la resta de mortals. En concret, la gent guapa aconsegueix transformar als que tenen al voltant en bones persones, obedients i cíviques. A los hechos me remito:

Servidor de vostès a major Glòria de Déu agafa el tren de rodalies de tant en tant. Pels que no sou del Barcelonès, això significa estar entre 30 i 40 minuts envoltat d’essers en diferents estats de descomposició que criden, posen els politonos de We No Speak Americano a full i emeten totes les olors imaginables menys les bones. En definitiva, el que sempre s’ha conegut afectuosament com la massa o la xusma.

En aquest entorn empobrit en tots els sentits de la paraula, el miracle. El tren arriba a l’estació i, en comptes de veure l'enèsima repetició de les empentes, els crits, i la gent col·lapsant l’entrada, descobrim que el poblatxo s’ha col.locat a banda i banda de les portes en respectuós silenci, deixant un ample espai per a circular. La clau? Una bonica noia de vintipocs és al costat de la porta. Tots els infraesers en el seu camp visual passen de hooligans ressacosos a ciutadans modèlics.

Si falla, sempre pots recórrer als clàssics

Oju, l’experiment d’en Flippy no funciona amb Canis tetudes. És indispensable comptar amb gent objectivament guapa, arreglada i marcadament superior als paletos del voltant. Davant un Eloi, els morlocks competeixen entre sí pel seu favor. Però a diferencia del que passa en un discopaf de El Vendrell, aquí la competició no es basa en veure qui és més machote i se la folla, sinó en demostrar qui és tant refinat i elegant com la mossa que tenen davant. És una mica com una vaga a la japonesa: els candidats s’esforcen en ser millors i més elegants que el del costat, generant una sobreabundància de civisme i rectitud moral.

Poseu una noia guapa al costat d’un container i tothom deixarà la merda on toca (i fins i tot reciclarà). Poseu un guapote ben prop de les escoles i les mares amb tancs armats aparcaran en una fiola recta i ordenada. Poseu-ne tres o quatre a la capçalera de les manis i els radikals acabaran cantant el cumbaià.

Aquests en canvi només s’eliminen amb oli bullint

Pulutant, si una noia ben bufona pot controlar cinc o sis paios, seria possible tenir sota la bota tota la ciutat amb, posem-l'hi, dues-centes mil mosses i els mateixos mossos? Penseu que no estem parlant de supermodels, la majoria del personal que sovinteja la Bonanova ja faria el fet la majoria de vegades. Ja que hi som, podríem impulsar l’arribada de hongareses pre-Rocco i fer de Ciutat Vella un Helsinki del mediterrani. Fàcil i baratet. Apa, ja podeu tornar a #rosellfacts.

Endogàmia Virtual: Perles de sabiduria en 1400 caràcters

El joc del teto

2010-10-05T16:19:00.002+02:00

Concretament la versió “tu juegas al Halo y yo me la pelo”.

S’anuncia a bombo i platill l’arribada de GameCrush, una web on, atenció, la gent (?) paga per jugar a videojocs en línea amb ties bones.

Tu i jo sabíem que sortiria aquesta foto

A veure, que hi torno per si no s’ha entès a la primera. Tu pagues diners (no crèdits de WOW, pasta, de la de veritat) i a canvi et connectes a un video-chat amb una tia tetuda que fa cara de passar-s’ho bé amb un mando a la mà (insertar acudit sobre joysticks i polles aquí).

Un de joysticks i tetes valdrà igual, dic jo

Les primeres imatges del servei semblaven un acudit encara més gran del que ja és:

No només no ensenya tetes, encara té la desfatxatès de jugar… al tres en ratlla (l’acudit sobre tres en ratlla us el feu a casa vostra). Això vindria a ser com anar a una Campus Party amb la Wii, o a una orgia amb un nadó (espera…)

Bueno, al tema, que ens despistem. Ara que la web ja ha sortit del beta, això és el que un es troba:

Els juro que no es el Club Wendy ni Putalocura. Des d’aquí, el geek pot anar clicant a les fotos per veure més imatges i, sobre tot, a quins jocs està disposada a perdre el temps amb tu un cop t’hagis acabat el pajote. També hi ha un botó que diu “share me” encara que em sembla que no té el sentit que ens imaginem.

La novia per catàleg d’un geek que treballa al Media Markt

Fa uns anys, en el alegres 90, les marques es rifaven els gays, individus que es van posar de moda tan bon punt algú va analitzar la seva renta per càpita neta. Convençuts de poder-los encolomar qualsevol trasto amb l’etiqueta “gay-friendly”, els fabricants de tonteries van fer l’agost, fins que es va veure que A) que t’agradin els culs peluts no vol di que siguis subnormal, i B) ara els gays també poden tenir criatures que els portin a la ruina. Així que els ~~buhoneros~~ homes de negocis necessiten una altra víctima propiciatòria. Algú ben tonto i que, a ser possible, no acabi deixant-se la paga en bolquers. A que no sabeu qui els ha caigut del cel?

Missatge 100% creïble

Endogàmia Virtual: L’es-tètica del capital

País en vies de desenvolupament FAIL

2010-09-23T17:38:00.001+02:00

see more Poorly Dressed

Endogàmia Virtual: Your mother is a hamster

Tant brillant que encega

2010-09-16T10:14:00.001+02:00

Mireu, tal qual ho diu El País, amb les parts més indescriptibles destacades en colorins:

“Crea y gana con Banksy

El País y Avalon te proponen tomar las calles con tu arte ante el estreno en España de la película sobre el artista urbano Banksy Exit through the gift shop

EL PAÍS - Madrid - 14/09/2010

Vota

Resultado 65 votos

Ante el inminente estreno en España de la película Exit Through the Gift Shop, Avalon y EL PAÍS caldearán las calles antes de que puedas ver la película en los cines. Exposiciones, preestrenos exclusivos y un concurso en el que tú eres el principal protagonista para celebrar el estreno del documental sobre la obra de uno de los artistas más importantes de principios del milenio: Banksy.

Decenas de globos en un árbol de Valencia. Aviones de papel sobre el cielo de Barcelona. Pintura en los muros de un edificio abandonado de Bilbao... todo ello es arte y tú también puedes hacerlo. Mándanos tu obra antes del 01/10/10 a banksyexit@gmail.com. Las obras podrán verse en el blog , y las cuentas de Facebook y Twitter de la película. Las más innovadoras obtendrán entradas para los preestrenos en Madrid, Barcelona, Valencia y Bilbao. Cada uno de los 10 finalistas recibirá un ejemplar del libro editado por Taschen Trespass: historia del arte urbano no oficial y el ganador unas Converse customizadas por los artistas Freeuno y B-ita (TwoCaps). Más información sobre el concurso Street Yourself aquí.

Pero hay mucho más. En la exposición online 50 días para un homenaje al Street Art podrás ver una selección del mejor arte urbano de los últimos años con obras, entre otros, del propio Banksy pero también de Space Invader, JR o Shepard Fairey. Y en el blog que hemos creado para la ocasión , también encontrarás información sobre estrenos exclusivos, intervenciones artísticas, charlas y encuentros... Una apasionante serie de actividades para tomar el pulso a la actualidad del arte urbano con Avalon y El País.”

Endogàmia Virtual: Cultura de la bona

No pesen els anys, pesa l’estupidesa

2010-09-10T14:57:00.001+02:00

Ja d’entrada els demano disculpes pel que veuran a continuació. Si vostès valoren un mínim la seva salut mental no li donin al play. Pensin que a mi em fa tant de mal com a vostès.

O quasi

Llestos? Doncs primer mirin aquesta cosa:

I ara mirin aquesta:

Vòmits existencials? Deja vu del xungo? No m’estranya. Vostès no només han vist dos anuncis horribles, es que han vist el mateix anunci dues vegades: Protagonista femenina amb problemes d’autoestima + producte miraculós = autoestima pels núvols i triomf (si per triomf entenem lligar amb un maromo del discopaf/ la platja de Lloret).

L'única diferencia és l’edat de la protagonista. En un cas, una niñata de la ESO presa de les hormones, en un altre, una dona adulta (?) de treintamoltllargs

Potser em diran que el 99,99% dels anuncis segueixen el mateix esquema problema-solució. D’acord. Ara bé, el que aquí tenim son dos anuncis que presenten exactament el mateix problema (l’autoestima femenina) i ofereixen dues solucions que no tenen res a veure, però que resolen el tema exactament igual. Moraleja: Les dones de quaranta tenen la mateixa maduresa que les de 15.

Potser el que passa és que les dones funcionen una mica a lo Benjamin Button: de petites son una proesa, i conforme es fan grans degraden el concepte de sí mateixes fins a l’extrem de pensar que no podran banyar-se a la platja sense un iodur abans. Serà això el que explicarà la mítica maduresa de les joves fèmines. No serà que, en comptes de “madurar abans que els nois”, les de quinze ja estan a la banda que fa baixada de la maduresa, en un camí sense retorn cap a la idiòcia?

Posem per cas

Si els sembla que generalitzo sobre les dones a partir de dos anuncis merdosos, segurament concebuts per un creatiu calvo i panxut sàpiguen el següent: 1) Cap agencia de publicitat pot imposar el seu criteri per les bones, totes les campanyes han de ser aprovades per un equip de marketing que, per cert, sol estar ple de dones, i 2) Cap equip de marketing tampoc sol imposar el seu criteri per les bones, aquestes campanyes es testen en grups de consumidors (en aquest cas consumidores) que l’analitzen, el disseccionen i estableixen un veredicte. Dit d’un altre manera, ensenyar una dona fent la marranota provoca un daltabaix en el personal, però ensenyar una dona amb un CI negatiu no.

En fin, pilarín

Aquest anunci no ha estat retirat ni per Autocontrol (que sí sol retirar anuncis on hi han pinyos o tetes), ni ha rebut cap queixa a l’Institut de la Dona, ni sembla que cap consumidora de Activia ha trucat al telèfon d'atenció al client per posar-los de volta i mitja. És un anunci més, normal i corrent… que collons, és un anunci progressista, solidàri i sostenible. O es que l’agradable veu en off no es passa l’estona clamant per l’alliberació de la feminitat? Un premi li haurien de donar!

Aquest, per exemple

Endogàmia Virtual: Yogurines

No

2010-09-07T15:47:00.001+02:00

En serio, no. Tant se me’n fot si et veu a tu mateixa com una jove autèntica i rebel. Ets una niñata incapacitada per a l’actuació que ni és capaç de posar cara de mala llet en una foto com aquesta.

Així últimament sembla que molt de famosete li dona per ensenyar el dit. Molta famoseta, sobretot. Es veu que algun publicista ha descobert ara la foto de Johnny Cash fent el gamberro, i au, tota la canalla a imitar-ho.

Algunes ho fan com mig dissimulant…

Altres en plan “aquí estoy yo con un par”…

I altres… bé, altres…

Per últim, hi ha aquesta imatge desconcertant:

La plana de Perdidos està… enfadada? Contenta? Estava enfadada i a mig gest ha recordat un acudit molt bò? És una tia rara que que es fot tres JBs per esmorzar i així acaba?

Ni idea, tu. Jo personalment no acabo d’entendre aquesta mania de fer-se la punk quan s’és una floreta del bosc. Si nostrusenyor t’ha donat una careta de no trencar un plat, no intentis ser una radikal sense portar una bona taja a sobre:

Per si un cas tu a lo tuyo, que estàs més mona.

Veus? Molt millor així que fent cara de choni, home, molt millor.

Endogàmia Virtual: Amants del fingering

Gent que sobra: el calvo dels Celtas Cortos

2010-09-03T12:01:00.001+02:00

Avui he vist a la tele al calvo de Celtas Cortos i la primera cosa que he pensat és “aquest tio sobra”. No en la tele, o en la música, sobra en general, to ell i la seva persona ridícula.

Els que estan darrera també sobren basant ja que hi som

El calvo dels Celtas Cortos es diu Jesús Cifuentes, pero els locutors de la arradio li diuen “el Cifu”. Només per això ja té un lloc d’honor en el panteó de l’odi, però no se vayan que hay (mucho) más.

D’entrada el paio aquest és de Valladolid, cosa que ja no anuncia res de bo. Si tenim en compte que l'enginyós (sic) nom del grupet hauria de ser un joc de paraules entre la marca de cigarros i la seva denominació d’origen, doncs ja anem malament. De totes maneres, si ens centrem en l’engendru en qüestió, retinguin aquest concepte: el Cifuentes era treballador social.

Se suposa que la seva fascinant vida al servei del dèbil va atorgar-li un sentiment poètic sense precedents, a l’hora que una autenticitat a prova de bombes, com demostra el fet que sigui calvo i porti perilla. Si han esborrat de la seva ment algunes de les lletres perpetrades per aquest paio els felicito i a l’hora els compadeixo per el que ve a continuació:

Aquesta és una de les cançons clàssiques del grup, en permanent heavy rotation a Kiss FM i similars. Val la pena repassar-la ja que conté tots els tics del izquierdoso mojabragas: falsa poètica de barri baix, paraules com “currando” per acostar-se a la jovenalla, autoventa descarada de si mateix com a paio íntegre que no es ven al vil capital com els demés… en fi, un destil·lat amb gaites del perroflautisme chic que encanta a tot el públic de los 40 Principales amb crisi de consciència cada vegada que consulten l’iPhone. Sàpiguen que han cantat aquesta cançó en públic amb Amaral i Seguridad Social, queda tot dit.

El que Espanya entén per un mojabragas

Si el grup és odiós, el tipus en solitari està sembrao:

“Yo soy pirata desde que nací.”

“A lo largo del tiempo el contenido filosófico ultimo que hay detrás de alguna manera sigue siendo un poco mas de lo mismo de lo que he hecho en otros momentos con celtas, porque mis planteamientos son básicamente combativos: reivindicar el anarquismo libertario como filosofía de vida, pero lo digo con la boca llena, aderezado con una manera de hablar igual un tanto poética, también hay canciones que hablan mas de sentimientos.“

“Una cosa que quería comentaros es que durante la grabación (a nivel ínternáutico a ver si me pongo yo las pilas) nos hemos inventado un pueblo virtual, que será quizás donde nos sirva como lazo de comunión con el personal y el pueblo virtual se llama “cdrom de campos” y gobernado por Don Nadie. Pregunta por don nadie, don nadie no sabe, vota por don nadie, don nadie te ayuda.., Además que hemos pillado el dominio y el rollo ese y estamos trabajando en ello. Yo creo que va a ser una movida guapa.”

Prou. Prou d’aquest paio. A la paperera de reciclatge ja.

Endogàmia Virtual: Cuentistas.

We’ll keep you updated in hell

2010-08-06T14:14:00.001+02:00

Mireu, jo no volia escriure res més fins el setembre, però …

El Maury Show és la enèsima demostració de que els ianquis ens treuen molts anys d’avantatge. Mentre aquí hem de malviure amb diarios de patricias i cutreses similars, els americans fa molt temps que gaudeixen de l’autèntic trash televisiu, to the max, forever and ever.

Oh, yeah

Això del Maury Show és lo que feia en Jerry Springfield als noranta, però més ben acabat: situacions més xungues, personatges més acabats, i sobretot un pas endavant crucial: en comptes de tenir dos guardaespatlles per controlar els atacs de ràbia al tenir davant el fulano que es folla de dona en una granja de porcs tres cops per setmana , ara els pajarus poden saltar, cridar i liarla sense problemes.

La pregunta que sol fer-se tothom és, aquesta gent son de veritat? I que voleu que us digui… per una banda em crec que l’ésser humà sigui així d’imbècil. Per una altra, la guiontzació de l’asuntu es tan perfecta que fa bastanta pudor.

La meva solució? M’importa un bledo si es veritat o mentida, el sol fet que un ser humà hagi pensat que aquestes coses poden passar és suficient per tirar-se pel balcó. Pa muestra un botón tal com aquest:

O sigui que la tiparreja diu que no sap si son fill és del seu novio… o del marit del novio; “és que s’assemblen molt”. Al final, el fill no és ni d’un ni de l’altre, sinó d'algun Billy-Bob que a saber on para.

Fins aquí, una tarda qualsevol en el submón televisiu, no gaire diferent d'aquell dia on un gordo d’Alabama va ensenyar el cul a les dues fatis que l’acusaven d’engendrar fills, una d’elles en cadira de rodes, per cert.

Misogínia rampant, coeficient intel·lectual negatiu, gent involucionada que brinca com monos… res, fins aqui som en territori conegut. El que fa aquest vidrio diferent és el final. Després d’haver-se matat en públic, els tres passerells apareixen en una d’aquelles escenes de “donde están ahora”, saludant al presentador com si fos una postaleta de Nadal en plan “la família disfuncional de retrassats us desitja un feliç any nou” i acabant amb un “Bye Mauri, we’ll keep you updated” que glaça la sang.

Update: Seguim igual de monguers

No volem cap update, a menys que vingui acompanyat d’un certificat de defunció, i fins i tot així ens ho pensaríem. La vostra no-vida ens interessa una merda, no ens perseguiu amenaçant de sortir un altre dia a explicar que la Mary té bessonada de negres, o que el pare veritable és un hamster. La mera idea que aquests infrasers (o els guionistes de turno) puguin haver pensat un sol segon en actuar com si fossin col·legues del presentador, o el que és pitjor, famosetes als que els vols seguir la pista, em resulta tant xocant que l'única teràpia que se’m acut és teclejar insults com un malalt fins que em sagnin els dits. Mort, mooooooort!!

És el problema de donar màquines d’escriure als micos, que un dia apareixen tot orgullosos amb un Cuore. Gent que imita els posats dels concursants de Gran Hermano a veure si reuneixen prou pasta per obrir un bar, inútils que no entenen la diferència entre enfotre’s d’algú, i riure per no sortir al carrer amb una escopeta retallada. en definitiva, carn de canó catòdica de segones rebaixes amb pretensions de tertulià al Sálvame. Fora, ruixeu-los amb lleixiu i a lo bonzo amb ells!

Ara si, bones vacances i no prengueu mal.

Endogàmia Virtual: Neurones desfetes.

Cosplayers

2010-08-03T12:26:00.001+02:00

Diumenge passat es va acabar una cosa de córrer i saltar per Barcelona. Doncs bé, ja porto un parell de dies veient gent (?) corrent per la ciutat com si fossin autèntics deportistes. No estic parlant del típic gordo que sua com un desgraciat al carrer per no passar vergonya en un gimnàs, em vinc a referir a individus que mantenen un ritme regular, es controlen les pulsacions amb un dir al coll i s’ho prenen tot com si els anés la vida. Aquest matí me’n he trobat dos equipats com si encara estiguessin corrent la marató de la setmana passada; no he pensat a mirar si duien patrocinador, i ara que hi penso, millor així.

Aquesta gent (?) no son corredors professionals, ni tant sols amateurs. Son cosplayers de l’esport, paios que es disfressen de deportistes i emulen els seus personatges favorits durant uns dies, normalment coincidint amb alguna efemèride. A la convenció de frikis de San Diego hi ha cosplayers de Sailor Moon i Darth Vader, a Barcelona n’hi ha de Reyes Estévez i Marta Domínguez.

O d’Arancha Sánchez Vicario

Mireu, la gent que corre a mi sempre m’ha semblat sospitosa. Tota aquesta mística de el corredor solitario que lluita contra si mateix blahblablah em sembla més pròpia d’un manual d’autoajuda que d’un esport. Ara bé, si tantes ganes tenen de córrer, doncs endavant tu. Jo també corro a vegades quan se m’escapa el tren.

El que ja no em cola es tot l’asuntu de l’equipació. Sí, d’acord, fer deu kilòmetres en xancletes pot acabar en amputació, però déunostrusenyor va inventar les bambes fà molts anys. Son uns objectes còmodes, que pesen poc i que permeten anar pels puestus sense gaires problemes. Els reconeixereu perquè en teniu una o dues per casa. El que segurament no tindreu és això:

I reso cada nit perquè no tingueu això:

Les sabatotes s’enfilen als 100 euros sense problemes, i la disfressa de Tron gayer… millor no pensar-hi. Pel cap baix et deixen 300 euracus per fer una activitat que l’esser humà porta fent des que va a dues potes, això si, correctament identificat per tothom com un ~~corredor~~ runner de tom i llom.

Pulutant, igual que els cosplayers de San Diego, els cosplayers deportistes sustenten la seva raó de ser en dos pilars: 1) emular els seus ídols, encara que sigui de forma cutranga i 2) exhibir-se.

Cosplayer emulant els runners de Laos

Aquest últim punt és crucial, amics. Tota aquest discurset de la superació personal es fot d'hòsties amb anar disfressat com un habitant del planeta Namek i revela la mare dels ous: A l’espai exterior ningú pot sentir-te esbufegar, però a Rambla Catalunya tot cristu et veu fet un total runner. Potser només pots arribar a la cantonada, però ja t’ha vist la veïna i un parell de guiris tetones. Potser t’has gastat el que no està escrit en apuntar-te a la cursa de la mercè (o la de bomberos, ja posats) però al teu perfil de feisbuc quedes com un rei. I els del Decathlon contents, tu.

Endogàmia Virtual: Practicants de sofing des del 2005

I ara què?

2010-07-29T14:55:00.001+02:00

Tocar-se els ous a la platja, bàsicament. Però abans, un tema que segur els tindrà entretingudets aquest estiu (fins que un nen es mati en una piscina municipal, o els elefants del zoo esclafin algun guiri borratxo), a saber: la prohibició de corre’s amb toros en públic.

En privat, com sempre, amigues!

Sembla que si, que ja no es podrà fer escorregudes a les places… espera, anava a dir les places de toro, però ara ja no ho seran. Així doncs, per 25 pessetes del caudillo, a què destinaran ara les places de toros?

Un petit incís abans: s’han fixat que la grandíssima majoria d’antitaurins son antitaurines? Els prometo que tornarem al tema, però abans:

5 propostes de renovació per a les places de toros:

1. Centres comercials postapocaliptics

La primera idea segurament serà la trista realitat. Però espera, podria ser més trista encara: encarregueu l’interiorisme a Cormac Mccarthy i divertim-nos d’allò més petits i grans!

Nen, agafa’m el suavitzant marsella que no hi arribo

Imagineu la Monumental convertida en un mall from hell: la façana tal qual i a dins… bé a dins tal qual també. En comptes de fileres de productes ben il.luminats, una immensa esplanada on els cartons de llet s’apilen en un racó protegits per quadrilles de mutants armats amb destrals. Al entrar et donarien una carritu sense rodes i, si tens la targeta del super, un martell rebenta cranis. A partir d’aquí, espavila’t.

Loli a caja tres. Loli a caja tres por favor

Potser uns sembla una forma massa extrema de comprar tomàquets però mireu-ho així: una societat que es gasta la pasta en aquestes coses anomenades boscs verticals bé es mereix un mini apocalipsi quotidià. A més, no s’haurien de fer obres, amb el que sostenibilitat a tope, i si els mutants fossin ex-toreros ressentits mates dos pardals d’un tret: personal motivat i menys atur. Brillant!

2. Megaprostibuls a la romana

Del poç al goç, que dirien. Si heu anat al sud de frança a veure anfieatres romans, haureu descobert que molts s’han reconvertit en places de toros. Per què no al revés? Els romans ens van ensenyar moltes coses, entre elles la paraula bacanal, un mot que, com tants altres, s’empra cada vegada més a la lleugera. Recuperem les tradicions cony! Ara que els festivals techno sota cobert tenen els dies comptats, és el millor moment per apuntar-se un tantu i portar la Love Parade a barna. Pero la Love Parade de veritat:

No sé quants metres quadrats fa l’arena, però la idea és omplir-los de furcies. Bé, omplir-los del tot no, cal deixar espai a la clientela i a les càmeres de BangBulls.com. Ara sí, omplert fins la bandera. Tot aquest pubrema de noies despendolades per la rambla? Eliminat. Les carreteres plenes de noies aliviacamioners? Ja no. Tot avantatges un altre cop.

Només cal pensar a l’engròs. Implanta un sistema de tarifa plana i dóna un nou sentit al terme hardcore gamer. Ideal per despedides de solter/a, celebracions del Barça, i un cap de setmana tonto amb l’internet espatllat.

3. Naumàquia 2.0

Sabeu quin altre cosa feien els romans? Batalles navals dins els circs. En serio, anys abans de tirar-hi sorra, lleons i cristians, els romans omplien l’aigua i reproduïen les principals batalles de l’imperi amb alegria i bon humor. Bé, no, els romans eren una mica cafres i sembla que la majoria d'intèrprets acaben ofegats. Però, ei, aquí tenim centenars de nens que surten cada any de l’escola del teatre sense res a fotre!

Ventdelplà Naval Squad vs Plats Bruts Team: Fight!

Igual tot l’asuntu va avall per culpa del pes de l’aigua, però fins aleshores, no pagaríeu diners per veure-ho? Ja que hi som, no pagaríeu diners apostant si mor primer el vaixell de Joel Joan o el d’en Peris?

4. Pipicans XXL

Sabeu que més es pot fer amb la sorra? Un pipican. Un megapipican. Un concentrador de pixums i cagarrus. Imagineu la immundícia de les ciutats comprimida en un espai tancat, un cercle de fortor extrema, capaç de fer explotar els sistemes olfactius de qualsevol que s’hi acostés.

I aleshores, quan el punt de saturació arribi al zenit, quan la gent comenci a embogir i es mati entre si pel carrer presa d’una fúria berseker, aleshores un gran camió aboca tones de sorra sobre tota la merda acumulada i tornar a començar.

Es diu sovint que els catalanets som un titafluixes, que hem perdut la mala llet i els instints primaris. Un pipican hardcore despertaria per força la bestia parda que portem dins. L’odor putrefacte faria ressorgir la part més bàsica i animal del poble català, i si a tot plegat li donem aquest to rituàlic, amb cicles regulars de caos i control, tindríem un carnaval perpetu (dels de veritat, els de follar amb animals). Si això no aixeca el país, res ho farà, amics.

5. Una mesquita

Però de les guapes, guapes. D’aquelles gegants amb minaretes i imams que canten a les tantes de la matinada.

Abans de sortir al carrer amb crucifixos pensi-hi un moment. Recorden quan ETA va declarar treva indefinida als territoris catalans? L’espanyolada es va emprenyar, però pregunta-li a un manxego si no voldria ser català a canvi d’immunitat. Bé doncs, seguint aquesta lògica infalible, l'únic que s’ha de fer és omplir Catalunya de mesquites i a viure!

No se li havia acudit ni a ell

Avaiam. Avui els musulmans han de pregar amb esterilles del carrefour en parcs i jardins de l’hospitalet, cony, fote-li una mesquita ben bonica i ja veuràs com el moro t’ho agraeix:

El moro explica als amics lo enrotllats que son els catalans
Els amics venen de visita a Catalunya i mengen pa amb tomàquet en el bus turístic
De tornada al seu ~~cau~~ país, els amics moros canten les excel.lències de la catalanitat
A base del boca-orella, un becari d’Al Qaeda s’entera del tema
El becari parla amb els seus jefes i es guanya un sobresou
Els jefes decideixen petar Roncesvalles en comptes de la sagrada Família
Win!!

Qui diu una mesquita, diu una església ortodoxa per protegir-se de les màfies russes, o un festival de narcocorridos per evitar la coca mal tallada. Que n’aprenguin!

Endogàmia Virtual: Planificadors urbans a tems parcial

Per molts anys

2010-07-29T10:29:00.001+02:00

Ara que es compleixen deu anys de Zapatero com a secretari general del PSOE, i anem cap a la desena com a president, de quina manera pot commemorar aquesta efemèride la comunitat cubana exiliada?

Sempre seràs el nostre loser preferit, Ansar!

Endogàmia Virtual: Siempre perdiendo

De pops i altres divinitats

2010-07-13T12:39:00.002+02:00

Imagina que ets un rellotger suís i un paio amb pinta d’haver-se esnifat mig kilo de coca al teu portal t’ensenya el seu producte estrella: un rellotge fabricat amb peces trobades en un desguàs, que ara s’avança, ara s'enredereix, que pesa com un burro mort i que funciona amb una pila tamany industrial impossible de canviar quan s’esgota. Davant la teva cara d’estupefacte, el paio es mostra sorprès, ja que és un èxit en tots els països del tercer món.

No sé si pillen el símil

Si amics, avui també toca fungol. Déu i sa mare ha parlat de la roja, la seva fúria i tota la pesca. Servidor de vostès i de Déu nostrusenyor està més interessat en un tema que ara ja ningú recorda però que va generar cert debat en el seu moment. A saber: Per què aquest putu esport és tan retrassat en tots els sentits de la paraula?

Jugadors que marquen amb la mà i aquí no passa res, gols injustament anul·lats que anul·lats es queden, normes que penalitzen per igual celebrar un gol i rebentar les costelles al contrari, decisions crucials que depenen de que un home baixet al quinto coño de la jugada hagi pogut veure alguna cosa mentre esprinta com un sonat envoltat de jugadors que li bloquegen qualsevol angle de visió. Etc, etc, etc.

Si s’ha tirao!

De tant en tant es forma una tangana de tres parells de collons i sempre surt algú dient que tal norma s’hauria de modificat o anular. Moment que aprofita algun paio de la FIFA per dir que ja s’ho miraran, però que ara van molt liats i que ja veurem. Resultat: mentre qualsevol altre esport s’actualitza i millora el seu funcionament per ser més just i interessant, el fungol segueix aturat al 1863, aproximadament.

Mira, uns altres

Aquest no vol ser un article a favor de la tecnologia, sinó un intent de respondre a la pregunta, per què el fungol triomfa en certs llocs i en altres no? Segur que ja saben la resposta, però anem a recrear-nos-hi igual.

Prova A:

Brasil, Itàlia, Argentina, Uruguay, Espanya, Txecoslovàquia, Hongria… Que tenen en comú totes aquestes contrades?

Causes en podríem trobar moltes: la canalla en els països pobres té més números de guanyar-se la vida en l’esport que en les altes finances, els països pobres tenen més hores de sol i millor clima, blah, blah… Ara mirin això:

Prova B:

Yugoslavia és responsable de la immensa majoria de victòries mediterrànies, però ves per on que els països del tercer món no només son molt menys, sinó que, amb l’excepció de Argentina el 2002, cap apareix després de 1963. Dit d’un altra manera: en la mesura que el basquet ha anat implantant noves normes, la quantitat de països civilitzats que arriba lluny en els campionats augmenta estrepitosament.

I, quines normes son aquestes, tan racistes/feixistes/capitalistes que ha expulsat els països pobres de la glòria?

1954: A partir de les 5 faltes personals d’un equip, el contrari disposa de tirs lliures. El temps de possessió es fixa en 24 segons

1960: Durant els darrers 5 minuts del partit, cada falta es castiga amb 2 tirs lliures. La lluita per la pilota més de 5 segons causa salt entre dos.

1972: L’equip té 10 segons per passar de camp i el camp enrere es castiga durant tot el partit

1975: S'atorga un tir lliure addicional si s’encistella rebent una falta

1984: Els encerts més enllà de 6,25 valen tres punts

1988: Tres àrbitres en el camp

1990: Apareixen les faltes intencionades

1994: Cap jugador pot tocar la pilota quan està en trajectòria descendent

2008: La línea de tres punts s'enredereix a 6,75

En resum, joc més net, més ràpid i més espectacular. Mentre, en el fungol… Bé, deixem-ho estar.

La FIFA intenta implantar el fungol als Estats Units des de fa dècades, però no cola. Tampoc sembla que la Xina acabi d’implicar-s’hi gaire, ara que hi penso. Dos contrades ben diferents, però unides per la búsqueda de la eficàcia i l’ètica del treball: Si jugues bé i de forma eficient, guanyes. En el fungol, en canvi, tendeix a guanyar el que anul·la el contrari a patades, força una falta o un corner i marca a pilota parada, atura el ritme de joc amb qualsevol excusa peregrina, fingeix lesions, provoca tanganes que escurcen el temps de partit, pressiona l'àrbitre en cada decisió i col·loca tanta gent a la seva defensa com pot. Recordin que un equip pot ser campió del món sense marcar un sol gol en temps de joc.

També és un esport on aquest paio és considerat un gran entrenador

Entonces, el fungol no es un esport basat en la tècnica, ni molt menys en el talent. És un esport basat en la sort. Sort que l'àrbitre no m’ha enxampat. Sort que no ens han tret vermella. Sort que els han anul·lat el gol per fora de joc. Sort que la pilota ha botat raro i ha entrat. Sort que Déu és al nostre costat.

Mirin, tots els esports tenen un grau d’imprevisibilitat que els fa excitants, però en el cas del fungol aquest grau és tan extrem que entrem en un altre dimensió, la de la superstició més rampant.

La pescadilla a la brasa y yo expresamos nuestra profunda satisfaccion…

Vostès s’imaginen una final de la NBA pronosticada per la marmota de Punxsutawney? O una final dels 100mts llisos anticipada per un koala borratxo? En cap altre esport es concep una visió tan primitiva/cosmogònica/atapuerquense com en el fungol. Molts esportistes resen abans dels seus encontres, però, quants dipositen milionades a parasectes fonamentalistes de Cristo?

Mira, un

El protestantisme i el fungol no es porten gaire bé, perquè la lògica protestant es basa en l’esforç, i trencar-li la cama al contrari no acaba de comptar com a “feina esforçada”.Els musulmans, ja ho saben, parteixen de la idea que Alà talla el bacallà com li dona la gana i a callar.

El cristianisme, en canvi, barregen al tuntún la seva part més sumissa (miracles que passen per la patilla, principis fonamentals que es basen en la fe més allunyada del sentit comú, submissió a normes arbitràries i contradictòries), amb una espècie de anar fent ultracaòtic (promeses terriblement vagues més enllà de la mort, criteris oscil·lants a l’hora de distingir qui va al cel i qui a l' infern, adoracions a vint verges diferents que son la mateixa, dues versions contradictòries de la Bíblia…).

En fi, que se’ns fa tard. Si han arribat fins aquí amb el cervell operatiu els felicito de tot cor. Pels que no, aquí va el resum: El fungol no funciona en els països avançats i en canvi apassiona fins a l’extrem en els països subdesenvolupats cultural i econòmicament perquè es basa en la promesa supersticiosa-cristiana de que tu també, ésser miserable que no vals per res, podràs arribar a la glòria si creus en deunostrusenyor amb totes les teves forces i cristu rei et dona una ajudeta, així dissimuladament.

Endogàmia Virtual: Escrivint torçat amb la mà de Déu des del 2005

Una solució vull!

2010-07-08T13:39:00.002+02:00

Senyora!

Farta de titulars de l’abecé i tertúlies de la Cope que li deixen la nació feta un quadro? Ja no suporta més haver-se de passar caps de setmana sencers discutint sobre l’estatut quan podria estar a la platja gaudint del sol?

Si vostè també té fills d’esquerra republicana sap el que vull dir. Antiestètiques pancartes al balcó, gent que crida, fins i tot algun renec a l’hora de sopar… Tants maldecaps que es podrien evitar si la nació no es trenqués cada tres per quatre...

Doncs no es preocupi més perquè ja està aquí Mundialeitor©! Amb Mundialeitor© digui adéu a les demandes per difamació a intereconomia. Amb Mundialeitor©, petits i grans tornaran a parlar-se i fins i tot alguns s'abraçaran!

Escolti, escolti…

Jo abans feia anuncis que deixaven la nació espanyola per terra, i ara, gracies a Mundialeitor© tots els bars de Salamanca em conviden a solisombras! C.Puyol, usuari de Mundialeitor© des del 2000

Quan anava al camp Nou la gent em deia maricón i filldeputa. Gràcies a Mundialeitor© les iaies em deixen el seient a l’autobús, i els paletes em diuen guapa! S.Ramos, usuari de Mundialeitor© des de 2005

Si amiga! Mundialeitor© és un producte dissenyat per científics Suïssos que compta amb l’aval de tot el món. Barris marginals francesos que cremaven containers i ara només cremen fotos del seleccionador nacional! Nacions amb menys producte interior brut que el meu mitjó esquerra passen les tardes bufant vuvuzelas en comptes d’enderrocar governs! Mundialeitor© és la solució definitiva pels problemes de coagulació nacional. Garantit!

Si no està convençuda, Mundialeitor© ha preparat una cosa molt especial. Compri ara Mundialeitor© i rebi de franc la nostra darrera novetat, Finalissima©, un coagulant tant potent que repara en menys de 24 hores la trencadissa provocada per qualsevol manifestació nacionalista!

Finalissima© elimina totes les portades dedicades a lemes i pancartes reivindicatives i les substitueix per nois alts i forts que corren molt i criden contents!

Digui adéu a la seva fragilitat nacional amb Mundialeitor© i Finalissima©. El que el futbol uneix no ho separa cap Montilla!

Endogàmia Virtual: Über Alles

Atenció, pregunta

2010-06-29T10:23:00.001+02:00

Avui hi ha APM. Com creieu que aquest excels programa tractarà l’accident de Castefa?

1. Nein! Castefa is verboten!"

Endogàmia Virtual: La vida es asín

Sim City, Sin City

2010-06-28T16:28:00.001+02:00

En un d’aquest països desenvolupats han tingut la brillant idea de crear un canal de noticies fet a base d’animacions estil Sim City, partint de la premissa que, per bé la gent ni llegeix ni entén el que els hi dius, els fa molta gràcia veure ninotets que es mouen i fan ganyotes.

Me lo han puesto a huevo

El canal de Llutuve és la mar d’entretingut. Últimament es dediquen molt a les noticies sobre gent que xuta pilotes animades amb el Pro Evolution, però la joia de la corona son el que en podríem anomenar el Noticias del Mundo 2.0”. Un, dos, tres, responda otra vez:

Sensacionalisme verité

Històries d’amor friki en la tercera edat:

Patriotes busca Binladens:

I anar fent. De totes maneres, els que triunfen de veritat són, es clar, els de rumors guarrindongos. Aquí n’hi ha un que no puc entendre gaire, però que sembla tenir a veure amb una noia amant dels tatuatges i els caballs:

Ara que ja tenen clar de què estem parlant, anem one step beyond, que dirien aquells. Fins ara la cosa ha anat de gent més o menys anònima però, que passa quan hi incorporem personal més conegut, per exemple, politics. Ah, la cosa millora que és una barbaritat!

No sé si és l’Obama provant la nintendo 3D, fent de He-Man, o visitant les oficines de la OCP, però l’Obama és segur. Una mica així a lo Barça Toons, amb una cara de alelao considerable, i és que amics, l’animació d’aquesta colla hi posa molta voluntat però els moviments semblen propis d’una peli de zombies serie Z renderitzada amb un spectrum.

Uns moviments espasmòdics que van niquelaos per aquest vidrio:

Si amics, Al Gore fent que una massatgista li toqui les parts. Cal veure el video sencer i no perdre detall, la sensació final és semblant a la d’agafar la barbie de ta germana i fer-la copular amb un pequeño pony. Inquietant i fascinant a parts iguals, com un atropellament massiu en una estació de la costa, posem per cas.

Els avançats del NMANews ens ensenyen el futur, així de gratis. Ara que ja podem articular l’Obama, en Gore i en Bin Laden ja no cal inventar-nos les noticies, ens podem inventar fins i tot les proves documentals! S’imaginen el que donaria de sí un canal com aquest recreant lo de Castefa amb captures del Carmaggedon? O un Millet capturant monedes a tota pastilla a lo Sonic?

Informàtics! El món és ple d’oportunitats mentre us la peleu amb la Carbonero! Renderitzeu un Montilla i a viure!

Endogàmia Virtual: Reportatges en exclusiva des de la green zone intel.lectual

Coses a recordar

2010-06-22T13:20:00.001+02:00

Aquesta gent vota.

Endogàmia Virtual: Colonialisme for the win.

Romanitzar-se

2010-06-15T18:17:00.001+02:00

Hi ha gent (bé, una gent) que ens ha demanat la opinió sobre una cosa anomenada “Operación Momotombo” a Antena 3, que sembla una peli del Pajares ambientada a Tanzània i ha resultat ser un Generación Ni-ni a les sudamèriques.

Nominació flagrant, se li ha trencat el sac!

Com que no en sabem res més, he decidit lligar el tema amb un altre cosa de la qual no en sabem gaire, però sembla igual d’exòtica: el mundial de El Rey León.

Simba + Kaneda for the win

Ens hem passat varies setmanes aguantant interminables telepromos on tot de dones cridaven com histèriques mentre negrets de diferents mides feien acrobàcies que ni el Messi de la Rambla de Barcelona, rematades amb lletres de pal com fetes amb canyes i postes de sol del serengueti.

Prenyades + deserts: el que la Fifa pensa de l’Àfrica

Tot com així tribal i autèntic i que t’hi cagues de negre. Reportatges al País elogiant el retorn del futbol a l’Àfrica (?), recordant la de fungolistes negrets que juguen a la Champions i tal. Vamos, que això del mundial de El Rey León era poc menys que un acte de justícia divina, el reconeixement a tot un continent i blablabla… Tot la mar de respectuós i solidari, per molt que tracti Sud-àfrica com si fos Kènia i es quedi tan ample.

I aleshores passa això:

Pareu les màquines! Ni vaga general, ni crisis bursàtils, ni tant sols la Roja Campeadora, el prolemón del segle, el desastre que assola el món és aquesta cosa de plàstic amb nom de mal lleig: la vuvuzela.

Ah, que diria l’avi Monegal, heus aquí que els negrets han deixat de ser simpàtics de cop i volta:

El mediocampista francés Yoann Gourcuff se unió al coro de críticas contra las vuvuzelas y les atribuyó parte de culpa en el pobre empate a cero que su equipo logró en el debut ante Uruguay. El irritante estruendo que provocan las vuvuzelas "es una de las explicaciones para nuestros errores de posición y de pase", señaló el delantero del Girondis de Burdeos, citado hoy por medios franceses. "Con el ruido no se entendía nada de lo que decían los demás jugadores", explicó a la emisora francesa TF1.

Mira tu per on, resulta que la “passió africana”, la “intensitat”, el “color” i la “vitalitat” dels fosquets ara toca els collons. Amics, no ens cansarem de repetir-ho, quien con negritus se mundializa, vuvuzelao se levanta. O, dit, en termes més generals, no oblidi’s mai que no ets en un país romanitzat, darling.

Potser la Fifa es pensava de veritat que els africans són tots fans de l’Elton John que van cantant Akuna Matata pels carrers. Gent la mar de civilitzada que deixen la llança al porxo i es prenen un Earl Grey recordant els vells temps.

En part, no els culpo, els diuen que faran el mundial a Sud-àfrica i pensen, “hòstia, del lloc on era el vi aquell tan bo que vaig provar l’altre dia, que bé!”.

El felicito monsieur, aquest Pinot Noir està molt ben aconseguit
Gràcies madame, l’hem barrejat amb sang d’esclau per potenciar-li els tanins

Avís a tots els membres de la Fifa: Sud-Àfrica està plena de negres. De res.

La cultura africana sempre ha estat molt colorista

Els joves africans també tenen accés a les noves tecnologies

Tot i això, la majoria segueixen les costums ancestrals

Cuidao, perquè la cosa encara es complica més. Els instruments de la mort aquests es consideren “trompetas tradicionales”, i aquí sí que la tenim liada:

Part de la tradició africana made in china des del 1990

Això de les costums, ja se sap, sempre és un tema delicat, i si hi barreges pantones diferents encara més. Els ~~caps de la tribu~~ representants del comitè sud-africà ja s’han rebotat i venen a insinuar que això de queixar-se del so de milers d’instruments capaços d’arribar als 127 decibels cadascun és molt racista. Més o menys igual de racista que fotre un burro de capdavall d’un campanar, o arrancar-li el cap a les gallines, posem per cas.

La diferència és que en un mundial de fungol hi participen països com Anglaterra, França o Alemanya, poc acostumats a tractar amb portaveus d’Iniciativa i que, es clar, no acaben d’interioritzar això dels djembes al carrer un dissabte a les 3 de la matinada. Pobrets, tan avançats i tan poc multiculturals. Aig, quina pena…

Endogàmia Virtual: Akauenna!

Oratòria aplicada

2010-06-11T14:12:00.003+02:00

Molts us heu queixat de la espiral de decadència en la que ha entrat l’educació i aquella cosa que abans s’anomenava “cultura”. D’acord, sí, la jovenalla actual no recorda res abans de Facebook, i s’expressa amb una fluïdesa comparable a un wookie sordmut doblat per Javier Bardem, però és per el nostre bé. En serio!

Endogàmia Virtual, departament d’investigacions, ha descobert l’autèntic motiu rere l'existència de la ESO i el seus continguts risibles: protegir-nos de la oratòria sexual adolescent.

Sobretot, ben protegits

Si amics, per fi tota la veritat! Tots sabeu que la canalla actual son uns pervertits fornicadors de tom i llom, capaços de representar íntegre l’anuari Private 2008 en una sola nit de juerga. I que, per acabar-ho d’adobar, entre twits, status updates i magazines de telecinco, la xicalla no té problemes a l’hora de bramar les seves 10 darreres experiències anals per telèfon en un tren de rodalies en hora punta.

Mal asuntu. Urgències s’omple de iaios que pateixen hèrnies fàliques espontànies, els carrers s’omplen d’autobusseros que s’estampen per les cantonades a la que una Llenyfer se’ls asseu aprop, es disparen les baixes per trauma cranial en el professorat masculí… I es clar, tot son gastos que l’estat ha de cobrir com bonament pot.

Fins que un savi va dir prou. No podem impedir que el jovent sigui marrano, però al menys ens podrem protegir les oïdes. Compareu aquestes dues converses:

- Y k, tia, el Llonatán t la mete?

-Hasta el fondo tia

-Jo tia

-Ya te digo, tia

-Que tal con el Llónatán, ya te lo has follao?

-Joer tia, que polvo metí ayer! Guarro de cojones, tia! El Llónatán se presentó en casa de improvisto con una portra vibradora y unas esposas de su primo el guardia civil.

-Que me dices!

-Yo estaba viendo la tele, toda tranquila, y van y llaman a la puerta. Pues abro y es el Llonatán en pelota picada con la porra encendida, tia.

-Joder!

- Y claro, fue verle y me puse toda mojada. Y el que lo nota y me empieza a pasar la porra por mi coño humedo en la puerta de entrada misma. Y claro, con el calentón y el morbazo, pues me corro ahí mismo entre gritos.

-Ostia puta, me estas poniendo cachonda, tia

-Pues espera, porque después el Llonatán me baja las bragas y me mete la lengua toda dentro mientras yo me empiezo a meter el dedo en el culo y…

Voy que manchoooo!

Ejem. Bueno, doncs això, que ja es fan una idea. Donar l’arma de llenguatge a un adolescent hormonat es pitjor que fotre’s el tret un mateix. Conscients del perill, la classe política en bloc ha estat treballant tos aquests anys per fer caure el QI de l’alumnat fins a nivells propis dels camperols medievals, retallant incansables la seva capacitat d’expressió a base d’injeccions de capital encobertes a Tuentis, Fotoblogs i Forocoches. El tripartit supervisa tots els APMs, i el congres dels diputats proposa regularment candidats a sortir al Callejeros. Tot fins aconseguir que ni un sol adolescent pugui causar el més mínim dany lingüístic en espais públics.

Per desgràcia, no tots els països tenen la nostra envejable classe política. Vejeu Nova Zelanda, per exemple. Molt bonic, tot verd amb els hobbits amunt i avall, però, mira el que passa a la que et descuides…

Ja podeu anar-vos posant els condons que vulgueu, que això només s’arregla d’una manera. Mil gràcies als nostres politics! Que n’aprenguin!

Endogàmia Virtual: Sense paraules

Karakia

2010-06-10T11:34:00.002+02:00

Blockbusters de tot a 1€ protagonitzat per terrorists, Salman Rushdi transformat en Goldfinger, homenatges a Sergio Leone produits amb Microsoft Paint, numeros musicals en hombros d'homes barbuts, numerologia màgica al voltant del 3,ulleres de sol XXL amb netejaparabises, un Alá Ex Machina... i tres Batmans, tres!

DJ Viruete & Paco Fox ens obren les portes a un gran desconegut que mereix deixar de ser-ho des s'ara mateix: el cinema social pakistaní.

Adelante, maetro...

Cinefobia - Episodio 01: International Gorillay from Cinefobia on Vimeo.

Endogàmia Virtual: Casino Flan Royal

El paradís perdut

2010-05-27T12:03:00.003+02:00

A ca Endogàmia sempre hem tingut molt present que els nens són la vida, l'esperança, el futur! Per això videos com el següent ens reconforten profundament i ens reconcilien amb el nen que mai no hem deixat de ser.

Endogàmia Virtual: Peter Pans de "todo a 1 euro".

Pamtumaca

2010-05-26T13:19:00.001+02:00

O he llegit malament la deficiència de “llenguatge” o ja hem sabem on treballen ara els guionistes de Lost: Membres d’honor de la Federació de Persones Sordes de Catalunya.

Una estàtua? Què diu?

Es que el motiu s’ho val: en comptes de perdre el temps explicant misteris que no interessen a ningú, Lindelof i Cuse ha estat assessorant el reconeixement legal de la llengua de signes catalana, una eina bàsica com poques.

Si, heu llegit bé. Llengua de signes catalana. Molt diferent de la llengua de signes basca, i res a veure amb la llengua de signes espanyola, com bé il.lustra Es Peridòdic:

Ara tornarem als detalls de 'l’asuntu, però aturem-nos un moment a considerar què collons vol dir que hi hagi una llengua de signes catalana (o castellana ja posats). Que jo sàpiga, una llengua és un vehicle de comunicació que permet que gent diversa s’entengui entre si. La clau de tota la martingala es que quan jo vull dir “toro” ho digui de la mateixa manera que l’altre, no fos cas que es pensés que li falto el respecte a sa mare.

Com que tot plegat són convencions arbitràries, el desenvolupament del llenguatge ha anat de forma diferent al llarg de l’espai i el temps: els eslaus van fer servir un so que no tenia res a veure amb el dels africans i a partir d’aquest punt d’origen les llengües van canviant, separant-se i arrejuntant-se en funció de mil i una coses, com ara guerres i programes de televisió de dubtosa qualitat.

Ell ho explica amb més salero però bé a ser el mateix

D’acord. Ara parlem de la llengua de signes. Segons la wikipedia, les llengües de signes existeixen des de sempre, però no és fins el 1620 que no apareix una codi regulador, “divulgado en toda Europa y después en todo el mundo” que diuen. Tant és així que en el segle XVIII es publica un alfabet manual universal que encara es fa servir.

I ara és quan bé lo bo. Acabes de crear una gramàtica i una fonètica universal. Acabes de crear un alfabet universal, per designar aquelles paraules que no tinguin un signe específic, o no el coneguis. Acabes, en definitiva de crear una llengua mundial que permet entendre’s amb qualsevol. Què es el primer que fas? Enviar-lo a la merda i crear infinitat de llengües de signes paral·leles i incompatibles, es clar!

Una està en català i l’altre en castellà

És a dir, que en poc menys de dos segles, els sord-muts passen de poder entendre’s entre sí en qualsevol part del món a no pillar una. La cosa es especialment greu si tenim en compte que la llengua de signes no respon a cap llengua oral de referència sinó que és un llenguatge de nova planta. Que la gent li digui “burro” a lo que abans en deia “ase” no importa en absolut; el concepte és el mateix, i per tant la forma de designar-lo per signes no té per que adaptar-se a aquest canvi. Variacions gramaticals o estructurals tampoc t’afecten, perquè el llenguatge dels signes té la seva pròpia gramàtica. En definitiva, tens total independència lingüística, i l’aprofites per tirar per terra qualsevol possibilitat d’enteniment amb algú que no sigui el veí del 2n 3ª.

Amb la veïna practico ell llenguatge internacional de l’amor, baby

Ara és quan algú diu que totes les llengües evolucionen, i la llengua dels signes no pot ser una excepció. Cert. Algunes paraules es converteixen en arcaismes i són substituïdes per altres. Val. Però una nova versió no anul·la l’anterior: Si algú diu que les flors li han agollit i jo no ho entenc, ell pot A)buscar el sinònim modern de la paraula (marcir) o B) explicar-me el significat. Tot això és possible perquè per molt que evolucioni un llenguatge, tots els seus parlants comparteixen una base comuna: per això és la puta mateixa llengua!

Doncs no. Per molt que existeixi un llenguatge de signes universal, ni cristu l’usa. Ningú s’ha preocupat per actualitzar-lo, o sofisticar-lo. Vindria a ser com usar el llatí de l' institut. Per què? Perquè si. Per que és molt més enriquidor que cadascú usi el signe que li roti, perquè així les persones es senten realitzades, i lliures i democràtiques. Perquè un concepte tan complex i multifacètic com “tomàquet” no pot ser empresonat en unes convencions comunes, cadascú gaudeix del seu tomàquet com vol!

Excepte que, es clar, tot això es una pantomima del quinze. Els catalans suquen el tomàquet mentre els espanyol el fregeixen. Els catalans es mengen gall d’indi i els espanyols toquen la cimbomba. Els catalans estan units als seus germans mentre els espanyols només els veuen com iguals. A veure, a qui collons volen enganyar?

No us sembla que aquests signes catalans tenen un tufo bonrollista que tomba? No els sembla que el signe “espanyol” pel nadal és un provincià que tira d’esquenes? De veritat hem de creure que els catalanets han desenvolupat un llenguatge diferent, així de tan únics que son?

I qui diu els catalans, diu els de Papua Nova Guinea, que segur tenen unes grans polèmiques amb els indonesis per la manera correcta d’identificar el coco. I ja no diguem la guerra freda entre sords de Corea del Nord i del Sud.

Morajeja: Ser sord no et fa bona persona. Acabes sent un paio igual de miserable, mirameliquista i manipulat pels teus governants. Això si, català com el que més!

Endogàmia Virtual: F-U-C-K-Y-O-U

Els problemes de la democràcia, part XXVII

2010-05-25T18:42:00.002+02:00

Endogàmia Virtual: From Lost to the river

TDSPTS (però molt)

2010-05-21T09:09:00.001+02:00

A risc de semblar el Forocoches (arriba Chimo!) aquesta perla d’en Doc Death mereix una consideració. Si Guess her muff ja apuntava el que en podríem dir una “tercera via feminista” (sí, just la via que us imagineu), aquest Is she filthy? agafa la via i en fa una autopista alemanya. La pregunta és retòrica, es clar, no es tracta de saber si la noia és porcota, sinó fins a quin punt.

La xunga és la de la dreta

Ara arriba el moment en que em quedo parlant sol, perquè tots (i totes, que ens coneixem) esteu repassant la web de dalt a baix amb una sola mà. Repasseu, repasseu… ja que hi sou, arribeu fins a la nº 969, si us plau…

Ups

Oju que venen de cantu. La nostra dilatada experiència ja ens ha entrenat per assumir com la cosa més normal conductes que semblen sortides del fons de Mordor, i tot i així, a la que arribem a la cosa aràbiga hi ha com un mal rollo primordial, una espècie de con mahoma hemos topado que acaba sent més inquietant que veure una octogenària amb una xíndria al cul.

Potser n’hi ha més de catalanes

La cosa del burka remou, amics. Un guarrote de tomo y lomo com en Sarkozy els vol prohibir, i gent amb el nivell de sado-maso de Esperanza Aguirre els cremarà a la Plaza Mayor a la que algú es descuidi. Algo té això de veure dones tapades que posa nerviós el personal. Hi he donat voltes durant tres segons i he arribat a la següent conclusió: el que inquieta no és pensar que amaguen alguna cosa (d’oh) sinó trobar-se cara a cara amb l’austeritat.

Mireu totes les altres afotos de la web, ara cordeu-vos els pantalons i respongueu, quantes d’elles feien cara de series? La cosa occidental es basa en el catxondeo, en la gent que riu perquè sí, a ser possible vestint (poca) roba de coloraines. Alegria. Je je ji ji. Fins i tot veure una iaia viuda de poble ens sembla de lo més kitch i almodovariano, tot passa pel sedàs post-irònic-te-pillo-esa. A la crisis, buena cara. Akí no se abla de krisis. Etc.

Però, ai!, els burkas dels pebrots ens aixafen la guitarra. Tots negres, sense cap complement ni un trist bordat de flors. Res, a pa i aigua. I, es clar, això talla el rollo. I la calor que fan? Amb lo monos que son els tops de Mango aquesta temporada!

Res, elles erre que erre. I a sobre tot el dia amb cara de series, ni un txiste ni un txascarrillu a la barra del bar. I de què parles? Aquesta gent veuen fútbol? Ja saben qui és la Belén Esteban? En tenen de Beléns Esteban a casa seva?

Ja ho veieu, tot és molt difícil. Per això, xoca i sorprèn veure un burka a Is she filthy? Aquesta gent fan guarrediras?

Per fortuna, no tot està perdut, acabem de trobar el pont de diàleg entre cultures que necessitàvem, el tema de conversa que ens acostarà l món islàmic:

Si te la xupen amb un vel, dóna més gustirrinin?

Ara si podem dir tranquils, TDPTS, Alà és gran!

Endogàmia Virtual: A mi madre ni mentarla

A favor de la multiculturalitat

2010-05-17T12:49:00.002+02:00

Perquè si no existís, no tindríem imatges com aquestes:

Endogàmia Virtual: Tintín al Congo

Teixit productiu

2010-05-14T11:12:00.001+02:00

Amics, la cosa está muy malita. En alguns pobles no arriba la senyal de la TDT, cada vegada és més difícil aparcar a l’eixample, i, per si fos poc, el meu nou mòbil no troba la senyal del satèl·lit GPS. Quin desastre!

Català emprenyat

En moments com aquests tens la sensació que tot s’enfonsa, que d’aquesta no en sortim. Per fortuna, anys de democràcia constitucional emparada per l’estat de dret han fet dels espanyols i les espanyoles una gent emprenedora i dinàmica. Persones compromeses amb el desenvolupament de la nostra societat que no dubten en unir forces per una causa comú.

Aquesta determinació i energia, però, no ens ha fet perdre aquest caràcter mediterrani tant nostre, aquell sentit de la companyonia i la amistat, que no dubta a la hora de buscar un somriure i un agradable cop a l’esquena. Si senyor, amb alegria es viu millor!

Per això aplaudeixo públicament la tasca desinteressada de tants i tants espanyols i espanyoles anònims que sumen a tots els membres de la nostra societat en una causa comú que recupera el millor de la sabiduria popular: Del porc, tot s’aprofita.

Amunt!

Endogàmia Virtual: Prenent decisions valentes contra la crisi des de 2005

Nova ficció

2010-05-12T13:53:00.001+02:00

Recordeu aquella ex, la tia bona una mica sonada a la que li agradava practicar tota mena de guarrades i després les comentava a tots els vostres amics? Aquella que va sortir nua d’un pastís de nata i xocolata gegant el vostre primer aniversari? La que tenia varies amigues models una mica sueltes a partir de la segona copa?

No, oi? No m'estranya, aquesta mena de criatures són fictícies, histories que s’expliquen en els descansos de les LAN partys per inspirar-se abans d’anar al lavabo.

Igual que aquesta noia. No és real. Enlloc existeix una model romanesa del Victoria’s Secret que gravi una versió marrana del Numa Numa com a prèvia d’una nit de sexe anal desbocat amb el seu novio tatuat. Fals, tot mentida.

Tot i així, gràcies 3D Studio Max.

Endogàmia Virtual: Romania ens calma

Fills de la gran puta (un article serè)

2010-05-11T18:06:00.001+02:00

Fa setmanes que tinc moltes ganes d’escriure una entrada cagant-me en els fills de puta que omplen les ciutats d’obres gratuïtes per mantenir ocupats als paletes aturats i simular que sortim de la crisi (a través del mateix sistema que ens hi va portar, brillant).

¿Entiende el conceto?

I mira, avui serà aquest dia: A veure, putus subnormals, voleu deixar de tocar els collons al personal empantanegant els carrers amb les vostres merdes d’obres inútils? Encara que sembli mentida, encara hi ha gent que treballa en aquest putu tros de món, a qui li toca els ous de mala manera veure com ens putejeu la vida amb la vostra merda de carrers tallats i soroll infernal matí i tarda!

Les coses grogues son obres, no regidors d’urbanisme subnormals

Tothom sap que quan venen eleccions els cacics de torn reserven una part del que es gasten en putes i coca, i encarreguen que s’aixequin tres o quatre cantonades per simular que han fet alguna cosa durant el seu mandat. La plebs estem més o menys resignats a aquesta tocada de collons en nom del progrés (i boniques comissions a constructores regentades per cosins), però això ja no li cola a ningú: abans reien entre dents a porta tancada, ara és com si sortissin al carrer amb un megàfon i es partissin la caixa assenyalant-te amb el dit mentre bramen “Mira aquest idiota, em votarà el més que ve!”.

Ironia anglesa

Mireu mongers, tot sabem que sou completament incapaços de resoldre el putu país de paletes i cambrers que tenim. Que no fotreu absolutament res fins que la UE us obligui, i encara anireu fent el remolón, a veure si cau alguna ajudeta extra. Però que a sobre tingueu els sants ous de cagar-vos literalment a casa nostra, impedint a la gent caminar tranquila, boicotejant les entrades als comerços i perforant els timpans de tot el que treballa al costat d’una finestra és de fill de puta integral.

Però mira, per una vegada us menjareu vosaltres el cagarro. Ja s'estan filtrant els primers resultats de la votació kumbaià que heu muntat per fotre enlaire la Diagonal i us estan donant ben bé pel cul.

Amb el que segurament no està satisfet l'ajuntament és amb els primers resultats a peu d'urna. L'opció C (cap de les anteriors) es perfila com la gran vencedora dels comicis, molt per davant de les altres dues opcions de reforma (la A, bulevard, o la B, rambla).
Una enquesta realitzada per EL PERIÓDICO durant la primera jornada entre 100 votants a 10 centres mostra que l'opció C s'imposa amb el 79% dels vots. La mostra, que es continua realitzant en aquests moments a 10 centres de votació, confirma aquesta tendència.

Ara vindrà algun hipster a dir que la Diagonal ha de ser un passeig per els nens i les cabres en comptes d’una via ràpida per travessar la ciutat. Heu mirat els dissenys? Podeu triar entre passejar entre cotxes, o passejar al costat dels cotxes, mira, com ara però sense dues-centes terrasses plenes de guiris menjant paellador.

Ei tio, però amb un carril bici exclusiu!

Això si, carril bici que no falti. Heu intentat amagar la opció c i us estan fotent enlaire el referèndum guais. Amb els oficinistes de l’eixample podreu, però els nens de d’amunt la diagonal son un os més dur de rosegar del que us pensàveu, colla de julais.

Ja us està bé, mamons. La vostra falsa culpabilitat proletària us ha impedit fer la cacicada directament i ara esteu pagant les conseqüències de la farsa democràtica.

Endogàmia Virtual: A mamarla.

De gais i altres bestioles

2010-05-07T09:49:00.001+02:00

Endogàmia Virtual: apo(ca)lí(p)ticament incorrectes.

La culpa es de los padres, que las descargan como putas

2010-05-05T17:05:00.006+02:00

Recorda el que diu la petita Annie de la pradera, quan descarregues il·legalment fas més dura la feina dels treballadors de la industria del porno.

Descarrega’t legalment, home…

Endogàmia Virtual: Gent recta.

Ángel ya está con Cristo

2010-05-04T09:20:00.003+02:00

Amén, germans. Sí, el domador spanish més loser de tota la història... o simplificant: l'spanish loser més gran de tota la història -amb el permís d'en Julio Alberto- ens ha deixat.

Transitant per la seva cinquanta-novena mala ratxa.

Ara ja habita el cel etern, on cada dia hi ha funció plena de gom a gom, els tigres, lleons i trapecistes no t'ataquen provocan-te ferides devastadores i la teva dona no et fot esquinasso per anar a follar amb un monarca. ¡El paraiso, amigos!

"Aun la llebo akí".

Ella també, rei. Ella també.

Endogàmia Virtual: tots som Ángel Cristo.

Repte audio-visual

2010-04-28T16:37:00.001+02:00

A continuació podran veure dos video-clips que tenen molt en comú, però que guarden set diferències. Observi'ls atentament i provi d’identificar-les totes:

Endogàmia Virtual: Niños, ancianos, maestros, pescadores y futbolistas.

Viatge al centre del mainstream

2010-04-26T18:11:00.003+02:00

L' huracà és violent i devastador. Cases senceres desapareixen, xuclades per una força que es diria sobrenatural. Fanals, cotxes, fragments d’edifici, animals… tot s’enlaira en espiral, tot s’arrossega. I aleshores, el miracle. De cop i volta el cel s’obre, i és blau, i tan sols es nota una lleugeríssima brisa. I sembla que tot hagi acabat, sembla que la pau hagi arribat. Però no. Som al centre mateix de l' huracà. A banda i banda, la destrucció. I nosaltres al bell mig, atordits, observant entre impassibles i fascinats com l' huracà torna a acostar-se, i és més a prop, més a prop…

El musical Hoy No Me Puedo Levantar (HNMPL) resumeix i amplifica fins a l’infinit la carrera de Mecano. O potser hauríem de ser més precisos, i dir que amplifica la retrocarrera, el record nostàlgic, mític, i per tant, deformat, del grup. Chuck Klostermann escrivia a Pégate un tiro para sobrevivir sobre els músics que han assolit la transcendència un cop ja no son en eixe món. De fet, la tesis Klostermaniana manté la impossibilitat de transcendir en vida: l'única esperança és la mort, on el dolor pels desapareguts endolceix tots els records i enalteix les obres del que ja no en poden generar més. La diferència entre el Beatles i els Rolling Stones, per dir-ho d’alguna manera.

Ser un mort en vida no compta

En canvi, de forma inaudita i potser única en la seva espècie, Mecano ha visitat el cel en vida. Els germans Cano han creat i supervisat aquesta obra, tots ells segueixen en actiu, i periòdicament es flirteja amb la reunió. El retorn és possible, encara que improbable, però tots tres segueixen en actiu. A Mecano li tocaria ser un Genesis i en canvi son uns Nirvana. HNMPL dóna les claus per entendre com ser a missa i repicant.

La llavor de HNMPL és el disc AnaJoseNacho, al mateix temps recopilatori i darrer àlbum de la banda. Publicat el 1998, sis anys després de la seva dissolució efectiva, AnaJoseNacho és el pilar sobre el que es construeix el mite del grup i un exercici brillant de retromarketing. El doble disc assenta càtedra sobre el cànon oficial del grup i estableix el rosari que recitar. De cop, peces com Aire o Barco a Venus, èxits moderats en el seu moment, però desconegudes per el gran públic, esdevenen himnes a la mateixa alçada de un La Fuerza del Destino, i cada dia apareix nova gent que “la recorda” i “ja li agradava de molt abans que es fes famosa”.

La mitologia de jo

O, “si no recordes els vuitanta, igual és perquè tenies tres anys”.

Hi ha, com a mínim dos Mecanos, el de la movida (el de Nacho i els sintetitzadors), i el dels primers 90, el de Jose i la guitarra espanyola. AnaJoseNacho els uneix i els integra en una sola historia que rigui’s vostè del Heroe’s Journey: Mecano es un grup de la Movida Madrilenya® que madura.

Igual que Peter Parker, que comença com estudiant d’universitat i acaba casat amb una supermodel, l’evolució de Mecano és una faula moral sobre fer-se gran: deixar les festes i les borratxeres, reconèixer la importància dels petits moments, aprendre de les males experiències… Tant és així que, en la absoluta cúspide del seu èxit, decideixen titular el seu àlbum resum, la seva bíblia, amb els noms de pila dels seus integrants. “Així som nosaltres” ens diuen, “només tres nois que volien ser músics”.

Humils fins al final

La faula moral sobre el grup no es conforma en ser mainstream, esdevé el mainstream. En la era PP, Mecano explica la història del juerguista que aprèn a ser responsable, del pare de família modern i enrotllat però, oju, els caps de setmana al chiquipark, i les manis a veure-les per la tele. A les antípodes de “els vells rockers mai moren” (una faula que només pot ser viscuda per uns pocs), Mecano crea el mite de la classe mitja (i la mitjana edat): el del que es fa un fart de riure recordant les pintes que duia de jove mentre pren una voll-damm en una terrassa, el de la que canta el tema de Oliver i Benji amb un biberó a la mà. Com a Total Recall (Podemos recordarlo todo por usted), Mecano implanta la memòria de la seva mitologia i la converteix en fet. Avui, el target comercial de Los 40 Principales arriba fins els 44 anys, treguin les conclusions que trobin pertinents.

La meva

El Gospel de Nacho

Una de les diferències entre l’Antic i el Nou Testament és la veu narrativa. En la versió Déu Emprenyat, la veu és impersonal, una figura indefinida es limita a enumerar El Que Va Passar i El Que Va Passar Després. La versió Déu Enrotllat es molt diferent: per començar hi ha diferents autors, clarament identificats. Però es que a més, el Nou Testament son unes memòries: és un “yo estuve ahí para contarlo” firmat per tot de sants que reconstrueixen (re-construeixen) la vida & miracles de Jesús, amb alguna imperfecció que altra, fruit de la memòria, que ja no és la que era.

Si l’obra de Mecano ha definit el mainstream de mitjana edat, HNMPL és el seu Nou Testament, escrit del puño y letra dels Cano (bàsicament Nacho, com no podia ser d’un altre manera). Dos amics del poble es busquen la vida com a cantants per Madrid, on toparan amb la plana major de la Movida Madrilenya® de camí a l’èxit: impossible evitar les comparacions i segones lectures. de fet, esborrin això últim, HNMPL no té segones lectures: tota la obra és un enorme “así fue y así se lo hemos contado” de quatre (quatre!) hores que barreja, així a la torera Rent, Rocky Horror Picture Show i alguna de l’Almodovar, en una espècie de Lavapiés Graffiti a base de synt-pop.

Con un par

Personatges unidimensionals (o directament zero-dimensionals), humor basat en les sitcoms de Lina Morgan, referències a cançons del grup repetides una i altra vegada… HNMPL es cutre, sí, però justament per això és l'essència mateixa de Mecano i el millor auto-homenatge possible al grup. Mirin, mirin.

L’obra es divideix en dos actes. El primer és el corresponent a la Movida Madrilenya® . És la comèdia (per dir-ho d’alguna manera) i es correspon fil per randa amb l’etapa Nacho: juerga, referències explicites a drogues recratives, travestis… Com una despedida de solter a Villaconejos organitzada per en Nachete. Mirin si es així que el grup es fa famós guanyant un concurs on han de versionar “No Controles”, un tema 100% Nacho i 0% Mecano. Per que es facin una idea, seria com si al mig de Mamma Mia es posessin a cantar una dels Bee Gees, “total, es de entonces, ¿no?”.

Aquest moment WTF es només el primer d’una llarga llista: Tremolin! Davant la versió maña de Una rosa es una rosa! Acolloneixi’s! Mentre donen el sentit contrari a Quédate en Madrid! Esmaperdudeixint-se! Amb el numero mix inenarrable de Eungenio Salvador Dalí i Laika!

L’autor del llibret, en ple brainstorming

Que collons, l’obra inclou una versió “festival de fi de curs” del Circ du Solei 100% gratuït a musica del Lía d’Ana Belén! Tot s’hi val, no hi ha cap problema perquè tot queda a casa. El germans Cano no estan interessats en narrar la via i obra de Mecano, sinó en pintar un fresc XXL a major glòria de la seva influència en la música espanyola. I com ~~autors~~ Artistes que són, la seva obra no entén de convencions com ara el ritme narratiu o la lògica interna dels personatges. En la segona part (la tràgica, la de l’etapa Jose) el prota fitxa en solitari per una multinacional mentre el seu millor amic cau en El Infierno De La Droga i ja no passa res més. L’obra entra en una espiral de no-plot, no desenvolupament de personatges i mal rotllo generalitzat que només pot eliminar-se amb la mare de tots els WTF: el millor amic un cop mort, ressuscita disfressat de Michael Jackson per cantar No es serio este cementerio i forçar el final feliç amb un Deus Ex que fa envermellir el final de Blade Runner.

I què? L’amic es fa drogota per cantar “Barco a Venus” i “El fallo positivo”. Hi ha un amic gay per cantar “Mujer contra mujer”. Els personatges principals tenen el mateix nom que a “Cruz de Navajas” encara que res més en comú. Tot és èxplicit, i gratuït, i ple de non-sequiturs, i d’una èpica de poble…

Exactament com l’obra de Mecano. Empaquetada, il.luminada i coreografiada en forma de Memòria Històrica Oficial, de Nou Testament del grup, por la gloria de mi madre, amén.

Si la història l’escriuen els vencedors, HNMPL és l’edició especial per a col·leccionista que commemora la victòria moral dels Cano sobre tots els nascuts entre 1974 i 1982. Abans feien monuments, ara fan musicals, que poden anar de gira.

Endogàmia Virtual: Que tarde la de aquél sabado

Shalom, compadre

2010-04-23T09:26:00.001+02:00

Tot ja deuen estar al corrent de l’avançada capacitat d'anàlisi socio-tecnologico-pollestril d’aquest gran estadista i millor indígena anomenat Evo Morales.

I es que amics, no es fàcil ser un líder. Tenir sobre les teves espatlles la responsabilitat de fer entendre a tot un país les complexes maquinacions d’intrigants conspiradors a l’ombra pot ser una tasca àrdua, en especial en un entorn humil, poc avesat al pensament estratègic i a comptar amb més de deu dits.

Per això, a vegades els gran líders necessiten ajuda civil. Ciutadans conscienciats, disposat a arrimar l’ombru per grans causes humanitàries i nacionals. Homes, dones i animals que, des del poble, fan arribar les grans idees als seus conciutadans en el seu llenguatge, directe i planer.

La missió: Acostar la complexa realitat del conflicte israelo-palestí a la ample població llatinoamericana, atemorida per les constants noticies sobre atemptats i violència urbana.

La resposta:

Delfin + La Tigresa + Wendy Sulca - En Tus Tierras Bailaré

Que quedi clar: Aquest estiu els vull veure a tots fent el pasito de Delfín. A Jerusalem, es clar.

Endogàmia Virtual: El mur de les lamentacions.

R.I.P. Frodo

2010-04-22T10:07:00.001+02:00

Només un comentari sobre la mort del “senyor dels anells” (ha, ha, quin riure, aquests periodistes son uns catxondos…). Quan veieu titulars com aquests, no teniu la sensació que ens van regalar els jocs del 92?

Ara que tot cristu comenta lo de l'àrbitre portuguès, podríem aprofitar per mirar-nos el melic i trobar-hi una mica de porqueria. Unes olimpíades impliquen molta pasta, molta més de la que puguem imaginar i encara ens quedaríem curts. I ara que la palma en Juanan, ningú té cap problema en afirmar que ens el van donar gracies a ell. Que vindria a ser el mateix que admetre públicament un tràfic de influències del copón i mig. Però com que ha palmat…

Endogàmia Virtual:The quick and the dead

Què fem?

2010-04-21T10:54:00.001+02:00

Avui al Què Fem? Especial cap de setmana a la presó:

Si tu també ets fan de Celda 211, et proposem una experiència carcerària de primera; un cap de setmana amb totes les despeses pagades a la presó. La Model, Quatre Camins, Can Brians… les millors presons de Catalunya obren les seves portes dissabtes i diumenges a tot aquell que vulgui conèixer una presó des de dins.

Visita les dutxes en hora punta! Fabrica objectes punxeguts al taller! Aprèn l’art del narcotràfic dels mestres! Entraràs fet un mindundi i sortiràs com el kingpin del barri! Una masterclass de primera, a preu de ganga!

La iniciativa és innovadora fins i tot en el mode d’inscripció: “Tot aquell que vulgui passar un cap de setmana entre reixes haurà de passar el un ritus d’iniciació en el món criminal” explica Bernat Deulofeu, impulsor de la iniciativa. “Volíem algun cosa senzilla però excitant, per començar a entrar en calor, i hem pensat que el carterisme és perfecte, una activitat 100% urbana, que qualsevol pot practicar de manera senzilla”.

Assajant al pati de casa

Els candidats hauràn de participar en una petita gincama pels carrers de la ciutat consistent en dues proves: “La primera és d’habilitat cal robar al menys deu carteres. La segona és psicològica, els candidats hauran de convèncer un jutge, fent-se passar per gent perillosa i irrespectuosa amb la llei. Un cop superada aquesta prova ja considerem que el candidat el seu lloc en el món criminal”.

L’enginy dels aspirants serà posat a prova per un equip selecte de jutges

La iniciativa comptarà en breu amb la seva pròpia plana a Facebook i un canal a Youtube on els aspirants podran penjar les seves accions i votar pels millors vídeos. Deulofeu es mostra entusiasmat amb el projecte: “Tant de bo hi pengin persecucions, m’encantes les persecucions”.

Endogàmia Virtual: A robar carteras

Grand Theft Moto

2010-04-16T12:08:00.001+02:00

La versió curta: Qui va dissenyar les rondes hauria de ser penjat pels ous.

Una proctologia extrema també valdria

La versió llarga: Fa cosa d’una setmana que vaig al centre de Barcelona en moto, o el que és el mateix, que salvo la vida posant en pràctica els reflexos treballats durant anys en diversos First Person Shooters.

Baixant Balmes

Pels no barcelonins, anar en un vehicle motoritzat entre les 7 i les 21 hores implica A) estar envoltat de vehicles, B) estar envoltat de vehicles conduits per psicòpates, i C) estar envoltat de vehicles conduits per psicòpates que tenen pressa. Si a això hi sumem unes vies d’accés (lol) extremadament malparides tenim tots els ingredients per una recreació diària de les millors escenes de Mad Max. A saber:

C31: Abans tenia un altre nom però ja no me'n recordo. Tot el que prové del maresme passa per aquí, el que significa que ja porten els seus bons 90 minuts de caos abans de trepitjar el cap i casal, exactament la quantitat de temps necessària per morir de trombosi cerebral si et poses ES.Radio al sortir de casa. La C31 es una autopista, però ningú ho diria, ja que cap cotxe supera els 40 kms/hora. A canvi hi ha pocs camions i les motos que circulen pels laterals encara són capaces de moure’s. Així doncs:

Nivell de dificultat: Mario Karts a la wii amb el teu cosí aturadet

Carrer Aragó: Aquí les coses ja es tornen interessants. Per començar, el carrer Aragó té més carrils que la autopista i és tot recte, el que estimula la velocitat extrema. En contrapartida, els cotxes entren i surten pels dos carrils extrems cada pocs metres, el que aconsella reduir la velocitat. Aquest senzill xoc conceptual provoca que el carrer Aragó sigui la versió accelerada del Simon: tots els vehicles canviant frenèticament de carril intentant seguir el patró d’espais buits que s’obre i es tanca hipnòticament. Aquest és un joc on hi juga tothom, cotxes, motos (normalment en eixam de 6 o 8, per fer-ho més interessant), autobusos i la ocasional bicicleta suïcida. Per acabar-ho d’arrodonir, els semàfors estan programats de tal manera que els trobes tots en verd si mantens una velocitat constant.

Si els ha vingut al cap, tenen premi

Nivell de dificultat: Need for Speed amb playlist de hiphop a tota pastilla (bonus track: la musiqueta de persecucions de Benny Hill)

Les rondes: Ahí te quiero ver. Imaginin un espai claustrofòbic, mal il·luminat i ple de ciment, fins als topes de sociòpates armats i tindran un dilluns qualsevol a les rondes. De fet, tindran un dia qualsevol a les rondes, una via afectuosament coneguda per totes les iaies com “el putu malson”.

Repassem: les rondes son, presumptament, una via ràpida, així que la gent vol anar ràpid. Per desgracia, les rondes son vies de 1) dos carrils, 2) circulació constant de camions, amb el que la congestió salvatge és inevitable. A diferència d’altres vies congestionades, però, les rondes estan encabides en un espai minúscul, ideal per provocar atacs d'angoixa. Potser per això hi ha accidents dia si, dia també que redueixen la circulació a un (un) carril, o fins i tot a cero carrils, si l’auto en qüestió ha quedat una mica torçat. Ara pensin en que la seva vida depèn de que una ambulància travessi aquest tap infernal, inaccessible de qualsevol altre manera si els passa dins un dels diferents túnels, i repeteixin amb mi:

Recorden que havia començat parlant de les motos? En qualsevol altre via, les motos poden canviar de carril, o anar pel lateral. En les rondes, l'única opció viable és el tercer carril, aka anar entre els vehicles, en un espai de metre i mig d’ample. Vehicles que, al ser molt d’ells camions, redueixen l’espai disponible de manera, eh, dràstica.

No se si pillen el símil

Nivell de dificultat: Carmageddon multiplicat per Las colinas tienen ojos + Kill Kill Pussycat

Si en aquest repàs els ha semblat que els autos grossos son els dolents de la pel·lícula, doncs home, una mica sí. Cotxes, tubosserus i camioners son una malalts disposats a tot per esgarrapar dos segons, però el pitjor de tots ells sembla un teletubbie passat de maria al costat dels nens i nenes de les amotos.

Així, d’una revolada, el motoristes tendeixen a: maniobrar a velocitats absurdes, canviar de carril cada 2’5 segons, sense senyalitzar ni tan sols mirar pel retrovisor, ocupar el carril d’un cotxe amb el cotxe dins, passar olímpicament de continues, carrils bus, o qualsevol senyalística en general, fer tot (i vull dir tot) el que calgui per sortir el primer en els semàfors, així.

Moteros d’esperit

Instint suïcida to the max? Sentit extrem de la practicitat? Cal reconèixer que adelantar cues enormes de cotxes té el seu punt, de fet, penso que just es tracta d’això, de sumar punts mentals incansablement. Els juro que quasi sento els “cling-cling” en el meu cap en cada adelantament, i que un “tiririri-rirí” sona dins meu al arribar a destí. Ara que la realitat augmentada està de moda, a que esperen per dissenyar uns cascs que projectin en temps real els punts aconseguits? El ~~jugador~~ conductor podria fixar un recorregut i el sistema li donaria un temps límit per arribar.

Ja els dic ara que la conducció no empitjoraria en absolut, i en canvi ens divertiríem tots molt més.

Endogàmia Virtual: Yipi ka yei, mudddafukas!

Marranades Imaginatives amb Lúbriques Fèmines

2010-04-13T12:40:00.001+02:00

Les MILFs. Les MILFs ens plantegen moltes preguntes. Si una tia bona es queda embarassada, ja és una MILF, o ha de treure el bitxo? Si ta mare és una MILF, tu ets un fill de MILF? Un cop te les folles, les MILF passen a ser MothersIHhaveFucked, o es queden com estaven?

Totes aquestes preguntes es perdran en la pluja perquè no les penso respondre. El cas es que avui al tren he vist una (probable)MILF que ha despertat en mi varies coses, una d’elles, la meva teoria sobre el magnetisme MILFero, il.lustrada amb diagrames.

L’altre és ~~fàcial~~ fàcil d’endevinar

Estarem d’acord en que vèncer la llei de la gravetat és una proesa que desperta admiració, però l'atractiu MILFista no pot reduir-se a l’exhibició de carns prietas, en especial des que la ciència avança que és una barabaritat. Així que aquí va: les MILF ens desperten els baixos perquè són el més semblant a un home.

En canvi, quan són un home passa el contrari

No se’m atabalin. Si la afirmació anterior els ha semblat la típica afirmació sensacionalista, els felicito per la seva perspicàcia, però els tiros van per aquí. Si de follar estem parlant (i sí, de follar estem parlant), el que en podríem dir el model femení no ens acostuma a posar tant com el masculí. Homoeròtica mal dissimulada? Ganes de tocar rabo i no saber com dir-ho? No cal anar tant lluny, amb un parell d’exemples els hi ho aclareixo:

La Kate s’hi esforça, però tothom sap que les calcetes estan netes de la bugaderia. Parlant de Kates..

A més d’un els posa burros, però siguin sincers, es tirarien abans a la Hudson o…

A la Evangeline, o…

Em diran que les xicotes en qüestió son més aviat jovencelles i tenen tota la raó, però potser per això trumfen com la colacola; elles encarnen el model masculí i a més són joves, per tant doble bonus, però son una excepció estadística: les MILFs també encarnen el model masculí i te les pots trobar al metro en rigurós 3D.

Per si encara tenen dubtes sobre això dels models, la web de cites OKCupid els ho exemplifica que dona gust:

A veure… follar sovint i sense compromís, trios, mamades… sí, em sembla que són la mena de coses que a un tio li agraden. I vostès em preguntaran, d’on treu aquest la mania amb que això es correspon amb una visió masculina del sexe? Doncs d’aquí:

Conforma es fan grans, les dones volen manar al llit (insertin acudit sobre l'últim lloc que els quedava per manar), i això, amics, és un els rols típics de la masculinitat.

Apart de caçar dinosaures

Ja que hi som, busquin cavewoman al google images, i veuran que la majoria de xicotes ja tenen una edat, i en canvi, les jovenetes van disfressades de col·legiales.

En resum: les MILF ens remouen les hormones perquè pensen amb el cony de la mateixa manera que nosaltres pensem amb la polla. Nosaltres ho sabem, i elles saben que ho sabem, les guarrones.

Endogàmia Virtual: Como conocí a vuestra madre.

Look at this fucking hipster!

2010-04-12T12:34:00.002+02:00

El grup de Mondobrutto és un lloc per lo general aburridot, fins que algú deixa anar alguna perla tipu la que avui ensenyarem a tots els nens i nenes que han vingut fins aquí.

Una mica de context (spoiler warning: és una puta merda)

Aquest truño absolut, barreja de Lucia y el sexo + Honor de Caballeria – cap mena de talent és una barata i pretensiosa a parts iguals versió de l’odisea d’Homer (insertin xiste sobre els simpson).

mmm… rosquillas

Des res. Si son llestos i han vist tot el video amb el mute on, ja s'hauran percatat que el director és un inútil, però un inútil llest.

Així de llest

La cosa té el seu mèrit “¿veus aquest guió? És un homenatge a la desestructuració d’occident i a la falta d’una connexió espiritual entre les persones, en un món occidentalitzat que ha perdut els seus referents culturals, humans i filosòfics. De tant en tant hauràs de despullar-te, però és per mostrar l’alliberació intel.lectual i emocional del teu personatge, encarnat en el sexe i en la vida, bé, sobretot en el sexe, però per dins hi ha sentiments, saps? coses de veritat, vivències molt profundes. Recorda de portar calces netes”. Resultat? Alumnes de l' institut del teatre recitant Shakespeare en boles.

Qui diu Shakespeare, diu Goethe, i qui diu recitar…

Això de l’art és el que té, casualment les pel·lícules que ofereixen paper més complexos, rics en matisos i complerts, son també les que ofereixen mamades a quatre duros. Ves tu per on.

Bueno, que ens despistem amb la Montalà, el cas es que el perpetrador d’aquesta cosa patètica ha rodat un altre flim execrable, però igual de propens al folleteo. Igual? Més encara! En un acte de llibertat creativa sense límits, el tal Fernando Merinero ha rodat una peli amb la meitat d’escenes sense guió, just les que casualment acaben en mamades sin trampa ni cartón. Conforme escric sobre el tema vaig canviant d’idea sobre el pajaro, aquest tio es mereix una medalla!

Saben qui més es mereix una medalla?

Segur que a poc que ens hi poséssim trauríem una llista de pelis pseudo-indies que semblen una de l’Ozores (encara més) mal iluminada. I un cop més hem de preguntar, de veritat el panorama està tan malament, o és que el món és ple d’actriuetes de tres al cuatro que es deixen prendre el pel pel primer cantamañanes jipiós que es troben? Millor no responguin ara, que venen els de Telemadrid.

Si amics, a Can Espe no en deixen escapar ni una. “¿Como que un tio ha rodado una peli con mamadas de verdad? ¡Que venga para aquí cagando leches la actriz!”. Més o menys això és el que devia dir gafites presentador de Todo Madrid, un programa de debat equilibrat, cabal, interessant i reflexiu, que compta amb la participació desinteressada d'experts tant respectats com Torbe i un parell de pilinguis del puticlub de la cantonada. Ja s'estan imaginant l’asuntu, no?

A veure, no es tracta de justificar aquest espectacle de ferieta, però siguem sincers: Si et conviden a Telemadrid y creus que és per parlar del teu creixement personal com actriu et mereixes acabar entre iaies que riuen els acudits de maricons i pornostars de charvanchel. Hi ha gent que, senzillament, no acaba d’entendre com funciona el món. Gent que va amb el seu discurset mudenillu-intelectual i es pensa de debò que podrà deixar el seu rollo del tirón, i que encara li riuran les gracies. Ni que això fos L’Hora del Lector!

Fa un temps, Eloy Fernández Porta deia a Afterpop que hi ha dues menes de modernus; els que es queixen dels programes de tele però se'ls traguen tots, i els que senzillament no veuen la tele. Per desgràcia, aquests segons son els que a) diuen que no tenen tele a cada o b) nomes miren el Canal Historia. Que jo sàpiga Como conocí a vuestra madre no va entre Tumbas Faraonicas II i Napoleón el estratega, o sigui que QED.

Aïllar-se de segons quines coses és molt recomanable, però d’aquí a ser un indocumentat hi ha un trechu: indignar-se perquè el xou de Telemadrid no es La Clave és de loser amb ínfules de salvapatries. Que la tele és una merda? Doncs et quedes a casa llegint Murakamis, o gravant versions de la Odisea al pati. C’est la vie, mon ami.

Endogàmia Virtual: Escrivint la guia Michelin del segle XXI

Minuts musicals

2010-04-08T08:32:00.002+02:00

Complicated Universal Cum - I can hardly wait from fakediamond on Vimeo.

Endogàmia virtual: de vocació, sàfics.

Velocitat absurda

2010-04-01T10:48:00.001+02:00

Típic. Segrestes la teva filla, la violes repetidament, tens fills amb ella, i un parell d’anys després, quan et connectes al Chatroulette ja ningú recorda qui ets:

Desagraïts! Amb tot el que he fet per vosaltres! Tantes hores de diversió, tants titulars que s’escrivien sols, tants bloggers amb contingut per a una setmana… tot per acabar rebent salutacions i dits amunt (encara que no sempre el mateix dit), com si fos un estudiant disfressat d’ós panda més!

Un respecte a la gent gran! Ensenyeu-me les tetes al menys, collons!

Endogàmia Virtual: Sic transit gloria soterrani

In & Out

2010-03-30T15:11:00.011+02:00

Estimat Ricky,
Mai ens vàrem creure allò de la sorpresa de l'armari amb la nena i el pot de foie-gras (o era melmelada? O potser fabada asturiana?). Ningú ens ho vàrem creure però sempre que podíem, repetíem l'anècdota a qui volia escoltar-la. I quines rises, noi! Els humans "som aixins".

Es comença amb el porro, després es passa
a la melmelada i mireu com s'acaba...

Tampoc és cap sorpresa que ara surtis d'una altra mena d'armari i ens confessis que ets un pollastrot de ca l'ample. Massa que has tardat. Però, ¿on queden ara aquelles subtils insinuacions que ens feies als reportatges de l''Hola' on, fent unes papallonesques caigudetes d'ulls clavades en l'horitzó o el culet del fotògraf, ens confessaves que encara no havies trobat "la chica de mi vida" o que no volies "volver a sufrir otro desgarro por amor"? ¿On queden ara? Són paper (couché) mullat.

Desgarraíto me tienes.

Que adoptessis dos nens tampoc ens va estranyar, considerant que d'aquí poc l'adopció de nens serà una seriosa candidata a modalitat de joc olímpic, que es podrà practicar tan en solitari com en parella i que també altres il·lustres figures del faranduleo han practicat amb èxit notable: Brangelina, la Pantoja, la Jurado, ma mare...

Mira, tu: cadascú paga l'impost revolucionari com vol...

"Es que si pudiera, me los llevaba a casa a todos..."

Amics i amigues, no malpenseu: res més lluny de la meva podrida imaginació l'equiparar homosexualitat amb termes com "pedofília", "vici", "malaltia" o "esternomascloideo". Però es pot dir el mateix del periodista de EFE que ha venut el seu acudit diari a El País il·lustrat amb la següent fotografia? Ein?

Estan per menjar-se'ls, oi?

Endogàmia Virtual: deixeu que els nens s'acostin a ell.

Matar el pacient a pedrades

2010-03-29T12:54:00.001+02:00

Acabo d’escoltar com en un anunci deien que la pinicula Soul Kitcken era “para gente enrollada”, així, tal qual. Però, a veure, aquesta gent tenen la més mínima idea de què és la comunicació? Són d’aquells que entren a les ties de la discoteca preguntant-lis si volen follar?

Gent enrollada

A mi Soul Kitchen ja em feia flaira de pretensiosa, però després d’això ja pot ser Ciutadà Kane + Mullholland Drive que la veurà sa puta mare (la del director no, la de l’idiota que ha escrit aquesta falca). L'àudio miserable aquell també deia alguna cosa semblant a “si te gustan las cosas diferentes esta es tu película”, però no ho recordo gaire bé per culpa de l’aneurisme.

Aleshores em vaig despertar i la paret de casa havia canviat de color

Anem a veure, d’acord que la cosa està fatal, que la gent no va al cine si no es per veure pitufus tridimensionals i que de la indústria (ja!) de la música (ja un altre cop!) millor no en parlem. Però falques com aquestes són l’equivalent d’operar un malalt del fetge amb una moto serra. Molta conya amb els nuncius dels anys quaranta, però ells tenien com excusa ser un país tercermundista en plena postguerra.

Ara que hi penso, segueixen tenint la mateixa excusa

Una cosa son els anuncis proto-argentins son lamentables perquè pretenen ser graciosos i fracassen, però penseu això: anuncis com els de Danone, Wipp, o Soul Kitchen pretenen connectar amb el seu públic parlant des del seu punt de vista. Renault vol ser irònic, però tota aquesta colla són terriblement seriosos, imaginen de debò que hi ha gent- molta gent- que pensarà “vaja, aquest pseudo iogurt/ detergent/ flim està pensat per a mí”. Bombes de destrucció per a tothom.

De tant en tant algú ensenya els anuncis ianquis de dècades enrere i es posa les mans al cap, al temps per pensa pels seus endintres "menys mal que això ja no passa”. No senyora, avui ja es considera inferiors als negres i a les mestresses de casa, ara directament estan convençuts que tothom és subnormal i punt. Democràcia!

Endogàmia Virtual: ESADE mon amour

Il·lusionats amb la canalla

2010-03-26T11:53:00.001+01:00

Sabeu tots que més d’una vegada ens hem queixat de la falta d’ambició i llums en general del que ve a ser l’espanyolamenta. Fins avui. Ha passat un temps, però a la fi ha nascut la generació que portarà aquest femer a noves cotes de magnificència, gent esquifida, però sobradament preparada, amb les idees clares i un projecte de futur que il.lusiona:

Barely legal

Amunt aquest jovent!

Endogàmia Virtual: Bombes de destrucció

En la fiesta de Blas todo el mundo lleva una bala de más

2010-03-25T13:28:00.001+01:00

Avui a la tarda ja ho haurà vist la veïna del tercer, però nosaltres els ho avancem en primícia (bé, no, però no ens ho tinguin en compte).

Possibles títols alternatius:

Eugenèsia feta fàcil
Cinc de cada sis russos recomanen jugar a la ruleta russa en una boda
Mucho vodka y pocas mujeres hacen de Sergei un chico muerto
Putin hagués agafat la bala amb les dents

Endogàmia Virtual: Ni te cases ni te embarques, neng

WTfuckingF

2010-03-24T18:16:00.001+01:00

Endogàmia Virtual: Singstar forever

Tot per la cultura

2010-03-23T17:51:00.003+01:00

Quan Elena Anaya va dir fa uns dies que els directors no la fitxaven si no sortia en pilotes, anava errada: no la fitxen ni els directors, ni les directores.

En un exercici de paritat laboral digne d’elogi, Candela Peña ha rodat 9, el seu primer curt(metratge), i com no, ha comptat amb la nostra actriu i les seves magnifiques dots interpretatives.

La dot dreta i l’esquerra en un moment en un dels seus films

Disposada a no quedar-se enrere en la lluita per la igualtat, Peña ha donat a totes les actrius de l’obra el mateix tracte, per exemple a Monica Van Campen.

Aquesta Van Campen

Endogàmia Virtual, sempre un servei públic, ha investigat 9 a fons i ha arribat a les següents conclusions:

Quan un compra un viatge en una companyia low cost, sap que no tindrà sucs de tomàquet ni diaris, però no passa res perquè motiu principal de la compra és el desplaçament. En canvi, quan Candela Peña roda 9 sense departament de maquillatge i llum natural sí que passen coses: el motiu principal de veure 9 no és la seva trama.
Una pista
Sense cap justificació, els actors de 9 també surten en pilotes. Aquesta decisió, menor per alguns, dissipa la credibilitat del guió i crea un mur que separa l’espectador de l’obra i dificulta la plena apreciació del relat.

En aquesta escena, dos murs
Un dels personatges femenins està embarassat, i això està molt bé. Per desgracia, no hi ha cap personatge femení que s’ho munti amb animals, ni disfressat de nazi, ni llepant-se els dits del peu, ni rasurant-se el pubis. No entenem aquest tracte desigual en una obra que vol ser integradora.
Candela Peña debuta en la direcció, i per tant no és pot ser massa exigent, però hi ha alguns errors de raccord, com en les escenes on els coixins li tapen els pits a la Van Campen, o aquella en que un paio passa per davant de Elena Anaya i no se la veu.

Error de principiant
Els plànols tenen una duració bastant curta, i resulten variats, però una gran quantitat d’ells inclouen personatges masculins que no aporten al conjunt. Els intercanvis Anaya-Van Campen regalen els moments amb més força de l’obra, però son escassos i massa espaiats. Laia Marull es mostra voluntariosa, però no acaba de funcionar.

En resum, una obra benintencionada, però irregular. La tensió dramàtica no està a l’alçada de les actrius implicades, que es mostren correctes, però poc més. Una fotografia més treballada hagués tret més suc a les situacions, però és el que hi ha, que hi farem.

Endogàmia Virtual: L’ètica de l’estètica,

Apocalíptics o integrats?

2010-03-20T11:09:00.001+01:00

Endogàmia Virtual: integradíssims!

Vaja..

2010-03-19T10:14:00.001+01:00

Mira tu quina bonica estampa sincrònica ens deixa la gües del Periodico avui:

Passem olímpicament del vell del mig i els seus consells de saber vivir: ja és casualitat còsmica que el mateix dia que surt Roldán anant als toros, Madoff acabi a l’hospital de la somanta de pals rebuts a la presó.

No hem especificat el tipus de pals

Qui sap, potser a la redacció hi ha algun becari amb especial sentit de l’humor / la justícia que ha trobat pertinent pintar la bonica estampa comparativa. Potser han sigut els gremlins del dreamweaver, o la verge del carme en un dia tonto, tant se val.

Per no allargar-ho més, els deixo amb aquesta pregunta: Qui és més idiota, els presos espanyols que han deixat Roldán tranquilet, o en Madoff, que no deu haver untat els presos?

Endogàmia Virtual:Et’to é el brons

Oferta i demanda

2010-03-09T12:24:00.001+01:00

L’altre dia vaig descobrir els llibres i us en faig una breu ressenya ja que penso qúe és una novetat que us pot interessar. Resulten ideals per falcar portes o igualar taules que trontollen, a més, n’hi ha de molts colors i mides, el que els converteix en un bon complement interior per tauletes de cafè i mobles amb espais buits poc estètics.

L’únic inconvenient és que solen pesar una mica i els més foscos agafen molta pols. Recomanem col.locar-los en posició vertical, un al costat de l’altre amb la cara de color cap enfora i la blanca cap endins.

Podeu trobar llibres en mercats i grans superfícies a bon preu. Aquells que busquin un to i mida concret, podran cercar el seu llibre ideal en botiges especialitzades proveïdes d’un ampli catàleg a escollir, en preus que oscil·len entre els 5 i els 20€, encara que els mes grans i vistosos poden arribar als 45€.

Endogàmia Virtual: La moda, al dia

Fer llimonada

2010-03-03T18:58:00.003+01:00

Diu el ditxo que “si et donen llimones, fes llimonada”. També diuen que del porc tot s’aprofita.

Ara que els pallassos de la tele surten per dir-nos que si no sortim de la crisi es perquè no ens esforcem prou, il·luminem-nos un cop més amb l'exemple del gran Silvio, l’home que tot el que toca, ho toca a consciencia.

A veure, posem per cas. Un dia vas pel carrer i un sonat et fot una estatueta pels morros. Qualsevol de nosaltres corríem a urgències com a nenes ploramiques i, dues hores d’espera entre ionquis i fans de l’espanyol després, seriem atesos per un doctor Nick qualsevol i apa, a casa amb la baixa.

No amics, no. Prenem exemple de Il Uomo. Després del trist intent de magnicidi, el nostre heroi va fer pet directe a una clínica privada on una higienista professional el va atendre de forma professional i adequada.

Se la veu preparada

El nostre Silvio, inquiet i emprenedor ho va tenir clar. Els comunistes voldran enfonsar-lo, però ell és més fort: va entrar a la clínica amb els pinyos enlaire, i en va sortir amb una dentadura nova, i una candidata a les eleccions regionals.

Els presento la nova candidata del Poble de la Llibertat: Nicole Minetti

La higiene primer

Apreneu-ne tots!. Silvio no para de treballar ni al dentista!

UPDATE!

Entre higiene i higiene, Il Cavaliere ha tret un llibre, que dic un llibre, un clàssic contemporani que recopila una selecció dels millors missatges enviats pels seus fans durant la... eh... convalescència. A que espera Amazon?

Sempre elegant

Endogàmia Virtual: estoloarreglasilvioenunpisplas.com

La feina mal feta no té fronteres

2010-02-25T13:29:00.002+01:00

Així que un obre el flamant 20 minutos d’avui i es troba amb això:

De tant en tant algú s’escandalitza quan un delicte es rebaixa per atenuants com “esnifar mitja plantació de cocaïna” o “tenir l’alcohol en sang d’haver-se mamat una piscina olímpica de Chivas” , però em sembla que estem davant un nou rècord. Si fas les coses amb el cul no et rebaixen la pena, directament t'absolen.

A mi en canvi no em van deixar entrar al Camp Nou, quina injustícia!

La llei està escrita en raro, però és una de les millors maneres de conèixer una societat. De la mateixa manera que un codi penal on es dediquen varies planes a la sodomia d’ovelles ens fa pensar en una societat de pagesos mancats d’afecte, aquesta brillant decisió judicial ens diu molt del lloc on vivim. Quan era petit em pensava que era delicte allò que contravenia la llei. Després em van explicar que no, que calia la voluntat de fer quelcom il·legal, i per tant tot allò que suprimia la voluntat (com la drogaina) feia el delicte menys delicte. Ara sabem una cosa més, per delinquir no tant sols ho has de voler, ho has de saber fer.

Innocent!

En funció d’aquesta decisió ningú em pot acusar de res si atraco algú amenaçant amb un espetec Tarradellas, si camino per l’autopista en contra direcció dient “brum-brum”, o si violo algú per l’orella.

Ara sabem perquè el van deixar ser president

En altres paraules: els inútils totals ens fan tanta pena que ni ni els condemnem, pobrets. Com si ens haguéssim de sentir malament per estar jutjant uns mongers, com si “ja tinguessin prou pena amb lo seu”.

Ser un imbecil integral hauria de bonificar la condemna i no al revés. Cada vegada que deixem lliures individus així contribuïm a omplir el pool genètic amb gent literalment tarada. Paios que es reproduiran (tingueu-ho per segur) i transmetran els seus gens defectuosos a noves generacions d’incapacitats.

Ni suïcidar-se saben

Els premis Darwin celebren l’expulsió d’aquests paràsits genètics. Aquí en canvi els animem a tornar-ho a intentar. Potser es que ja hem fet tard, i els tarats genètics han aconseguit reproduir-se fins arribar a jutges.

Endogàmia Virtual: La inutilitat ens farà lliures.

Comunicació no verbal

2010-02-18T20:48:00.001+01:00

Endogàmia Virtual: desde Oviedo con amol.

Humor basc

2010-02-17T23:22:00.003+01:00

Endogàmia Virtual: Gora Eta... manque pierda.

Nostradamus

2010-02-11T11:09:00.001+01:00

Si trobeu a faltar les disseccions de la carrera dels germans Cano, o m’heu notat més emprenyat del normal us felicito: pareu més atenció al meu blog que jo al vostre.

Perdó. Això últim ha sigut desagradable

Després de donar-hi moltes voltes he acabat limitant les explicacions al meu estat sulfúric a dues possibilitats: A) em faig gran, B) des de fa una setmana plou dins del meu armari.

Una taca d’humitat gegant ha canviat la decoració del meu armari emportat, i de passada el volum de les seves portes, fins a rebentar-les per la part inferior i culminar en una mega-gotera que recorre tota la paret del dormitori, just fins a l’armari. La foto de sota no és meva, però és un retratu prou fidel de la situació:

Glory Hole

Els estalvio els pormenors de la visita de paletes, pèrits d’assegurances, paletes que arreglen un altre cop el que se suposa que ja havien ja arreglat, etc. Deixem-ho en que cada vegada que entro a casa meva sóc tan feliç que entro en un estat de bogeria maniàtica rebenta-parets.

Ahir, mentre veia ploure un altre vegada dins i fora de l’armari, el meu cervell em va recordar una petita dada: dos anys enrera ens havíem de morir tots de set.

Més que l’avi, sa puta mare

Aixeco el meu cubell inundat i brindo per tots aquells amb visió preclara. Tots els gran homes d’aquesta increïble nació i els seus cervellassos. Ells viuen en el futur, mentre nosaltres, pobres mortals ens hem de conformar amb un present empapat.

A la seva salut!

Endogàmia Virtual: Mullant calçotets des de 2005