2:06 p. m.

Capacitat de síntesi

Publicado por Aleix |

Hi ha imatges que tenen la propietat de condensar capes i capes de significat com si res. O, si volen una frase més pedant encara, “El espectáculo es el capital en un grado tal de acumulación que se transforma en imagen”. Ja saben que citar Debord de bones a primeres només pot anticipar coses esgarrifoses. I aquí les tenen: els Manel en comic sans.

Imatge patrocinada per microsoft windows 3.1

De totes maneres avui esquivarem la temptació de deixar a parir un altre cop aquests inútils. Per que jo de fet avui vinc a parlar d’una altra imatge de l’error i de l’horror . Aquesta d’aquí:

Amics, aquesta estampa és una síntesi estupenda del que és Espanya, molt, però que molt per sobre dels toros d’osborne o els barrets mexicans en les tendes de souvenirs.

Ara és quan jo els hauria de deixar aquí, però ja saben que en aquesta santa casa tenim prohibits els articles de menys de 1.000 paraules, així que seguim.

Aquesta imatge resumeix el pensament generalitzat en aquest bonic país sobre aquesta cosa rara anomenada “seguretat vial”, a saber:  No Es Culpa Meva Ni La Meva Feina (NECMNLMF) i Encara m’Hauries d'Agrair Que Et Doni Pel Cul (EHAQEDPC).

Gastar-se una pasta per instal·lar aquests cartells és deliciós. Implica que 1) el govern sap que aquest tram és especialment merdós, però com que NECMNLMF, 2) no fa res per evitar-ho, i com que EHAQEDPC 3) es gasta els calers en publicitar que aquest tram és merdós però que no l'arreglarà, i 4) si te la fots serà culpa teva, ells ja t’han avisat. Això és com si posar-se una samarreta amb el lema “violador múltiple” concedís immunitat per violar.

De fet és encara més pervers. En un nou gir sobre el EHAQEDPC, és com si, apart de no poder-te jutjar per violació, encara poguessis fer pagar a la víctima les costes del judicis més un extra en concepte de danys i perjudicis. Veieu el punt negre amb unes ratlles a l’esquerra de la imatge? No indica un punt de connexió wifi, sinó un putu radar. És a dir, tu te la fots, i a sobre et cau una multa. De res.

Ja ho sé, no m’hauria de sorprendre gens

Per molt que un s’hi esforci, l’estupidesa humana segueix provocant-me ulceres. A veure, monguers, si hi ha trams on es concentren els accidents, serà per alguna cosa, no? A menys que la gent es torni boja i comenci a impactar amb el primer que troba, si un tram concentra un nombre elevat d’accidents, alguna cosa tindrà el putu tram. Sembla de primer de parvulari, però un “accident” es defineix com “un objecte xoca contra un altre cosa”, per tant, com a mínim, dues parts implicades.

Si una part té tetes, aparta’t

En canvi, tots els magnífics i estudiadíssims responsables de “seguretat vial” només parlen d’una de les parts. La culpa sempre és del que xoca, i sempre és perquè anava més ràpid del permès, com si un gir de 90º sense il·luminar al final d’una recta de vuitanta kilòmetres fos la cosa més normal del món.

No sé si han notat que abans he dit “més ràpid del permès”, i no “massa ràpid”. Sovint s’intenta fer creure que les dues coses són el mateix, però no. Anar a 50 kms/h  per una autopista no és massa ràpid (de fet és de subnormals) però això és el que exigeix l’ajuntament de Barcelona a l’entrada de Glòries. Segur que molta gent amb molts títols et podrà recitar de memòria les estadístiques d’accidents i el temps que es tarda en frenar i les coses que repeteixen cada vegada. Però res d’això canvia el fet que anar a 50 per una autopista (perdó, per un… que collons és aquell tram? De veritat ens volen fer creure que forma part de la ciutat?), en fi, que anar a 50 per allà és una imbecilitat, que tothom ho sap, i que sempre que es pot, es va més ràpid.

I per això han instal.lat un radar.

A veure, recapitulem.

  • L’ajuntament  decideix “arreglar” un “problema greu”, com ara el fet que la gent que viu a prop de Glòries ha de donar una volta de collons per travessar l’autopista.
  • A ningú se li acut que aquest problema el van crear ells mateixos gràcies a la seva intel·ligència, i que , per tant, el millor que podien fer és quedar-se quietets i esperar la jubilació.
  • Com que no hi ha diners ni ganes de resoldre la situació de veritat (posem per cas soterrant l’autopista, o creant passos elevats cada pocs metres) opten per una solució digna d’un monger cum laude: transformar l’autopista en part de la ciutat, posant-hi semàfors.
  • Gràcies al seu pensament màgic retrassat, ara tenen dos problemes: la gent segueix havent de caminar fins el semàfor, i a més els cotxes es troben que han de passar de 120 a 0 en pocs metres.
  • Com que anticipen accidents, encarreguen un informe a algun idiota.
  • Aquest idiota llegeix una estadística sobre accidents, i com idiota que és, no llegeix més enllà de la primera dada, ni intenta entendre perquè passen les coses que passen (no diguem ja adonar-se que, de nou, està davant un problema auto-causat).
  • Com que sap que la culpa sempre la té el conductor i que la velocitat és una cosa molt dolenta, l’idiota redacta un informe on recomana reduir la velocitat preventivament a 50, com si els cotxes estiguessin de veritat dins la ciutat i no en una autopista.
  • Com que això és una imbecilitat, cap cotxe fà ni putu cas a la norma.
  • De nou, l’ajuntament encarrega un informe o, com que és un tema urgent, convoca un think tank per fer brainstorming.
  • Cap dels cervellassos convocats té la mínima consciencia de ser uns idiotes, així que comencen d’entrada convençuts que la culpa és dels conductors, que corren massa.
  • En un atac de geni, un idiota (segurament de la guàrdia urbana) proposa instalar un radar, que és una cosa que sempre va molt bé.
  • Donat que la proposta no resol el problema inicial (la caminata de la gent), però en canvi permet ingressar una bona pasta en multes, la proposta és acollida amb entusiasme.
  • Algun idiota amb ganes de fer punts escriu un informe de la sessió de brainstorming, alabant la creativitat que sorgeix a través d’aquestes metodologies innovadores, a més del bon rollo general que desperten.
  • Tota la pila d’informes acaben arxivats en algun lloc de la diputació en l’apartat de “casos d'èxit”.

 

I això és el que avui en dia passa per gestionar els béns públics. Gràcies, son un públic formidable!

Endogàmia Virtual: Arreglant els problemes de blitzkrieg en blitzkrieg.

Subscribe