11:56 a. m.

Gent bona que fa discos merdosos

Publicado por Aleix |

Els anglesos en diuen el difficult second album, que és la manera educada de dir “artistes que tenen bones idees i cert talent incapaços de fer res més de bo per culpa de la farlopa/ les dones/ la Xbox/ la falta de ganes de treballar”.

O la marca de talent

Ja sabeu de què va, grupet/ cantaor aconsegueix un èxit de critica i públic instantani gracies a un estil propi, interessant i innovador. Grupet/cantaor fa una gira triomfal on totes les nenes i alguna mare els tiren calces i  (se les) passen pel backstage. Grupet/cantaor “es tanca” en un estudi de gravació supercar/supermític. Mesos després, publica un trunyo que ven la hòstia de copies la primera setmana fins que algú se’n adona de la puta merda en la que s’ha gastat els calers.

Alguns no se’n adonen i compren el següent disc igual

És una realitat més vella que el cagar i aquí cadasqual tindrà les seves histories de terror personal. Pel que sembla, molta gent abomina de Room on Fire, i a mi em va agradar més que This is it  (tots els demés són un putu trunyo això si).  O sigui que no pretendré fer la guia definitiva dels artistes merdosos a la segona de canvi, en tinc prou amb rajar de dues decepcions recents:

 

1. The Pierces

Coming soon at a Badoo near you

 

D’acord, el disc que mola és el segon, ja m’heu enganxat, esteu contents fills de puta? El que passa es que aquestes dues van treure un disc amb temes com aquest:

I ara acaben de treure això:

Deixant de banda la seva mania de fer videoclips amb cotxes, The Pierces ha passat de ser una banda amb certa gràcia/morbo a convertir-se en les Azúcar Moreno d’Alabama. Mireu, ja sé que Thirteen no passava de ser un disquet de pop lleugerament estilitzat, però coses com Secret o Boring tenien aquell punt decadent-inquietant que a un servidor posa content. La merda que acaben de treure en canvi és un 40 Principales avorrit, nyonyo i aplatanat.  O s’han casat i han tingut 8 fills cadascuna, o algun BillyBob els fa ara de manager.  Unes menys de les que preocupar-se fins que es filtrin les seves fotos guarres.

 

2. Red Blood Shoes

Cap de cartell al Festival de Cap-Roig 2056

Lo de les Pierces té un pase, però això si que em toca els collons ben tocats. Aquest dos van ser el meu grup preferit durant un any ben bò, més o menys el que va anar entre que vaig escoltar per primera vegada això:

I això:

La mare que els va parir. De ser uns White Stripes adrenalinics a uns Nirvana wannabe de fireta. Per no parlar de la incapacitat total de fer un estribillo una mica diferent, la domesticació total, aquesta merda de videoclis atmosfèric… Algun pollós els ha fotut un contracte davant i au, a esnifar coca i fer entrevistes per la Rolling Stone.

Mireu aquests cabrons:

On the first album you established your sound. On the second record, did you want to try new things?
Actually, we needed to established our sound on the second record. The first album we fucked up a few things. We felt we could have done a better job. For the second album, we pushed certain elements of what we do.

PUTU SUBNORMAL JUST D’AIXÒ ES TRACTA DE NO VOLER FER EL PUTU ALBUM PERFECTE.  Puta mania de paios amb talent i energia que es pensen que haurien de sonar com Coldplay. Merda de niñatos idiotes, pel món hi ha desenes de freaks que fan virgueries amb una Game Boy i tu em vens amb merdes de pop rock.

De veritat es tracta d’això? D’eliminar qualsevol espurna de creativitat en nom de la perfecció? De fer deu putes cançons iguals perquè així sonen “adultes” i “professionals”?

Puaj.

Al menys encara ens quedaran els Yeah Yeah Yeahs…

Endogàmia Virtual: Catedràtics del bon gust.

1:18 p. m.

Àfrica per a novells I: Conceptes bàsics

Publicado por Aleix |

Sabeu que en aquesta santa casa tenim una relació odi-odi una mica estranya amb el que ve a ser el tercer món, així en minúscules (dir-li “Tercer Món” és una mica contradictori no? Vull dir que això de les majúscules hauria d’estar reservat al Primer i si m’apures el Segon. “Tercer Món” dona com un caché al fet de morir-se de gana que no acaba de funcionar del tot, em sembla. Bueno, és igual, no ens liem més).  És talment com si no poguéssim evitar anar a veure l’inframón, com si haguéssim de constatar que en efecte existeix… No sé, un rollo xungo, carnassa per a psicoanalistes. El cas es que aquest estiu he vist amb aquests mateixos ulls el que vindria a ser Àfrica, en viu i en directe. Aprepareu-vos, que això serà llarg (quina sorpresa).

 

Per entendre l’Àfrica cal acceptar un tema essencial: els estereotipus són certs. Tots. Fins i tot els que es contradiuen entre sí.

Entenc que això pot generar certes resistències inicials, donat que nosaltres som gent adulta i sofisticada, paios que llegim en varios idiomes alhora, gent amb estudis. Tots sabem que això dels estereotipus és una burda simplificació, una paròdia distorsionada i perversa nascuda de temps brutals feliçment superats. La idea de l’africà embrutit, mig animaloide, incapaç de fer res sense l’ajuda de l’home blanc és una mentida absoluta, una humiliació i un exercici racista, classista i si m’apures masclista.

O no.

Anem a veure, com ho explico jo això… Sabeu lo que és l'analfabetisme funcional? Doncs la vida de bona part dels africans és un analfabetisme funcional gegant: s’han llegit el manual d’instruccions, però no acaben d’assimilar els conceptes. En llocs com Kenia sembla ben bé que un dia hagués arribat professor de Cambridge, els hagués deixat anar un monòleg de tres hores del tirón sobre què és la civilització i hagués marxat a casa. Els pobres alumnes es queden amb quatre notes mal preses, un parell de paraules gracioses i tira p’alante, això sí, convençuts de saber-se la lliçó .

O, buscant una símil encara més recargolat, Àfrica és el resultat de matricular ton àvia a un curs online de C++. D’allà sortirà un llenguatge mutant, raro de collons però amb prou elements superficials com per fer-te creure que la güela és programadora. Una mica com aquí i la transició, per cert.

 

En efecte, són la principal areolinia de Tanzania

 

Aquest African Way of life es sustenta sobre tres pilars fonamentals, a quin més descacharrante. Prenguin paciència, que anem avançant. La paciència és quelcom essencial a l’Àfrica, ja els ho anticipo.

El primer és el que en podríem anomenar politeness mal entesa, una versió EPIC FAIL de l’educació i els modals anglesos. Per exemple;  les hostesses d’Ethiopian Airlines (no rigueu) s'esforcen al màxim per transmetre als seus usuaris que volen amb una  companyia aèria de qualitat, així que serveixen menjar i beguda als seus clients. Per desgràcia, n’ofereixen constantment. De fet, et desperten encara que siguin les tres de la matinada per enxufar-te la bandeja del menjar, i si cal obren les llums per a que tots els passatgers del vol nocturn puguin gaudir d’un esmorzar a les cinc AM, no fos cas que algun passatger pogués pensar que a Ethiopian Airlines no serveixen esmorzars!

En general tot el que podríem anomenar el “sector serveis” africà funciona amb aquesta lògica meravellosa. Es nota que s’hi han esmerçat en tenir de tot, però res funciona, o ho fa de tal manera que preferiries que no existís. Imagineu una benzinera africana. En serio, intenteu imaginar una benzinera a l'Àfrica: els vehicles abandonats, els sortidors plens d'òxid, la recopilació integral de deixalles 1915-2011… i els lavabos. Lavabos de benzinera… africana, un concepte més propi de Miguel Noguera que de la nostra dimensió. Doncs bé, si en aquest context intenteu pixar en un descampat, algun home molt ofès us cridarà que a veure què us heu pensat, que la gent ha de pixar al lavabo, que on s'és vist. El putu lavabo és un forat regalimant de merda en un entorn postnuclear, però els gentlemen han de fer cua per entra-hi molt educadament aguantant-se les arcades, faltaria més.

Aquest contrast a lo bèstia, aquest “sembla que visquis al segle XXI però no” tendeix a deixar KO les neurones dels visitants, i pel que sembla també passa factura als sistemes nerviosos locals. És fàcil trobar centenars d’individus congelats entre el ramat de vaques i la Blackberry, gent desubicada, que improvisa sobre la marxa fins que es bloquegen. Vull dir que es bloquegen literalment: les vies principals de tota ciutat africana son plenes de gent asseguda, en grups de dos o de tres. Asseguda i ja està: ulls mirant al no res, cara de portar hores en la mateixa posició (i de tenir per endavant una llarga jornada d’inactivitat).

De fet, es bastant difícil trobar un adult mascle treballant. Es a dir, enganxar-lo en l’acte de treballar físicament, o de moure’s en general. Els que tenen parades als mercats sí els veus traginar coses, caminar, parlar… La resta, A) s’asseuen mirant a l’infinit, B) parlen entre ells en benzineres i altres clubs selectes mentre les dones i els nens penquen, o C) en un atac d’inspiració furibunda ajunten quatre caixes… i esperen pacientment a que algú les hi compri.

IMG_6273

Jovent emprenedor, a punt de trobar la oportunitat laboral de la seva vida

Sembla que aquesta incapacitat vital extrema va resultar-li molt pintoresca a algun catxondo, i així va néixer el segon concepte clau per entendre l’Àfrica: Pole-pole o, “més val que t’asseguis, que això va per llarg”. Els cotxes van pole-pole, els camarers van pole-pole, els funcionaris van pole-pole elevat a infinit, els caps en general van pole-pole.

La primera vegada que et trobes amb algú amb el rellotge de sorra del windows en el cervell donant voltes sense parar (per lo general, un cambrer al que li has demanat més d’una beguda), sempre hi haurà algú que ho trobarà molt bé. La mena de gent que començarà allò de que al primer món tothom va amb presses, que hauríem d’aprendre d’una gent que pensa les coses abans de fer-les, sense atabalar-se  i tal. És el mateix que deu minuts d’espera després cridarà a ple pulmó  ON ÉS LA MEVA PUTA CERVESA NEGRE DE MERDA!!! I es que amics, a l’Àfrica, fins els assidus al Natura es desesperen.

IMG_6438

Pole Position

 

Quan sumes “infraestructures del neolític” i “col.lapse mental permanent” només queda una opció: el suïcidi en massa. Conscients del problema, les autoritats africanes van desenvolupar un pla brillant estil Sr.Baldrick: en comptes de gastar-se un duro, s’inventarien una frase que convertís el subdesenvolupament en quelcom entranyable, i fins i tot desitjable.

I així, amb l’ajuda de Disney, va néixer la tercera idea clau africana: Hakuna Matata, que segons la Disney vol dir “don’t worry be happy”, però que es tradueix millor per “viva la virgen”.

La carretera principal és un camí de cabres ple de forats XXL? Hakuna Matata.   Marques els límits de la teva propietat amb murs d’escombraries? Hakuna Matata. Veure l’aigua corrent és una condemna a mort pel teu sistema digestiu? Pues eso.

El truc del Hakuna Matata funciona tant bé que és possible tenir una conversa on l'únic que sentis del teu interlocutor sigui aquesta frase. Si busqueu al google images veureu una quantitat estratosfèrica de fotos gent amb la frase tatuada; estic convençut que la meitat son guies de viatges i l’altra, conserges d’hotel.

També hi ha algun dissenyador gràfic de tot a cent

Una variant del Hakuna Matata és la obvietat “Això és Àfrica”, o “estem a l’Àfrica”, que més que una variant del “esto es el Bronx”, sona com quan en Torbe diu “sabías a o que venías”, es a dir, la prèvia a una enculamenta salvatge. Molta, però que molta gent es sent capacitada per justificar qualsevol cosa (i vull dir qualsevol cosa) recordant-te on ets. Una mica a l’estil “abandoneu tota esperança…” ara que hi penso.

 

Però es que una mica tenen raó. Anar a l’Àfrica desperta els instints colonials més primitius, algo semblant a lo que passa amb Wagner i Polònia. Deixem-ho així: l’Àfrica, en efecte és l’origen de la humanitat, i allà estan tots, a l’origen.

Veuen? Aquesta mena de coses no les deia jo abans. Ah, viatjar! Quina gran oportunitat de veure la raó que tenies!

Coming up next: Etiòpia, Kènia i Tanzania, sus usos y sus costumbres.

Endogàmia Virtual: Practicant l’antropologia comparada des de 1759.

Subscribe