5:07 p. m.

Natura©

Publicado por Aleix |

Les calçotades.Les calçotades ens plantegen moltes preguntes. Bé, no, ens en planteja una, PER QUÈ POLLES EXISTEIXEN?

El cap de setmana passat vaig participar en una calçotada. “Participar” aquí té el mateix sentit que quan algú diu que ha participat en una violació, o en l’intent d'assassinat d’algun president sud-americà. El cap de setmana passat em vaig veure a mi mateix girant calçots mentre respirava el fum tòxic del micro-incendi que havia ajudat a provocar dins uns compartiments de formigó en algun kilòmetre indeterminat de la C-61. M’hagués fet molta pena a mi mateix, però estava massa ocupat intentant no perdre la mà entre les flames.

Ara que han passat uns dies i les butllofes ja quasi no es noten, torno a tenir els mateixos pensaments que abans. És a dir: De veritat estem tan buits per dins que necessitem enganyar-nos pensant que fem una cosa “autèntica” i “humana” quan estem pagant un 250% més a canvi de socarrar una ceba?

Bé, es clar que sí, estem parlant de nosaltres, per l’amor de Déu. Si pensem que Manel és un grup musical, com no hauríem de cremar calçots?

En comptes de cremar-los a ells, posem per cas.

Mireu, ja sé que tot això es un simple negoci. Una venjança dels de pagès contra els barsalunins que creuen de veritat el que diuen els anuncis d’Estrella Damm, usuaris del carril bici, i gent lamentable per l’estil. Ara bé, la cosa està començant a ser greu de debò. Vull dir que la broma està anant massa lluny; Fa uns anys els de can fanga feien cues de cinc hores per anar a restaurants de mala mort de Valls, però ara ja ni això: Avui en dia la gent troba totalment acceptable fer-se un mateix els calçots en un pseudo-aparcament de les afores… i felicitar-se per lo autèntic de tot plegat!

Vull dir que hi ha gent que pensa de veritat que fer una calçotada és connectar-se a la natura. No en plan dominguero, unes rises, unes cerveses i tornar borratxos a temps de veure el Barça. Em vinc a referir a una connexió, a un sentiment profund d’arrelament i germanor fruit de compartir una taula de pícnic al costat d’un monstre de formigó armat dividit en forats numerats. Això vindria a ser trobar-se Robert Parker fent una cata de Don Simón, o ser un corresponsal del NME a Isla Fantasía. Un cataclisme cultural, un FAIL ontològic (i antològic, i anti-lògic). Un no entendre res de res, vamos.

Les calçotades tenen tant de naturals com el MediaMarkt. De fet, les calçotades són un MediaMrkt, un que s’alimenta d’urbanites culpables de ser-ho. Gent que li agrada Gràcia “perquè és un poble”. Paios que escolten Boards of Canada. Gafapastes que les bromes dels hipters els fan molta gràcia i hasta s’animen a fer-ne alguna.

Gent que, recordem-ho, es reproduirà, o fins i tot ja ho ha fet. Individus que compraran als seus fills una samarreta falsament desgastada dels Amics de les Arts , que es calçaran unes Converse All Star per jugar a la Wii, que no entendran com en Blai els pot haver suspès mates, amb lo que havien estudiat, que descobriran de mala manera com es paga el loft de Ciutat Vella la Martina. Que moriran en l’hivern nuclear coreà abraçats l’un amb l’altre, recordant aquells diumenges amb els nanus a La Conreria.

Els juro que el peu de pàgina diu “el petit Hug ja menja calçots!”

Endogàmia Virtual: Gent amb pocs amics.

3:30 p. m.

Senyores que s’apunten a twitter per les rises

Publicado por Aleix |

Ens agrada ser profetes, però no profètics. A principis d’any ja veiem clar que la cosa pintava ocellaire i mira, encara no som a meitat de febrer que tots els diaris parlen del putu twitter per qualsevol cosa que passi. Egipcis rebotats? Twitter. En Piqué penja fotos amb aquesta noia colombiana que es gasta? Twitter. Les darreres noticies de twitter, les últimes conyes de twitter, les reaccions dels famosetes a twitter, els twits de twitter…

Jo me lo fabric, jo me lo com

Els mitjans han trobat una gallina d’or que fot ous tamany XXL. RAC1 i el diari ARA arriben a extrems malaltissos, però en general sembla que el personal ha descobert que twitter fa el mateix que Europa Press, però per la patilla. Et sobren deu minuts de programa? A veure quins hashtags ho peten avui. Ens ha caigut un anunciant i ara tenim un espai tonto a la portada? Res home, segur que algú farà una cagada ben grossa que ens donarà per un o dos titulars.

Si en Vigalondo hagués arribat als 50.000 followers un mes abans ningú hagués obert boca, però heus aquí amics que en nachete va arribar a tant màgica xifra quan els articles apocalíptics sobre feisbuc ja feien pudor a tuf. El feisbuc, diguem 'ho ja que hi som, mai ha acabat de ser massa interessant: Aquesta mania d’haver d’aprovar les amistats dificulta molt l’espionatge industrial, i a més, la gent no fa més que penjar fotos de la primera comunió. Sin tetas no hay noticia, que diria aquell.

Culs en pompa també serveixen

El twitter sí. El twitter està dissenyat per A)fer el cotilla de gent que no coneixes ni ells a tu, i B)per fotre’t en converses alienes amb alegria i desparpaj. Si el feisbuc és un pati d’escola, el twitter ve a ser un bar carajillero: tu passes per allà, deixes anar un “si manés jo a tots aquests els posaria firmes” , una bona escopinada, i a un altre cosa papallona. Un espai ideal per l’odi, la misogínia i els exabruptes en general. El Noticias del Mundo podria tornar a publicar-se només a base de twits (i servidor estaria subscrit de per vida).

Molta gent es pensa encara que el twitter serveix per explicar coses que et passen, i així no anem bé. El twiter, companys, serveix per fer el troll 24/7: enviar missatges directes a en Bisbal o en Basté dient qualsevol burrada, tocar els collons a l’Alex de la Iglesia fins que dimiteix, enfotre’s de qualsevol declaració monger d’un pólitic i retwitejar fins que peta el servidor…

Home, ara que parlem de retwitejar: l’asuntu Monzó.

Uff, va dir ell

Quim Monzó es un escriptor a que de tant en tant Ventura Pons li fa una pel·lícula. És també un individu que fa deu anys ben bons que ha deixat d’estar en el candeleru de les lletres catalanes, però que la gent encara recorda de quan feia el Persones Humanes amb en Mikimoto. Heus ací que un dia Quim Monzó crea un perfil a twitter i el món s’acaba. Vull dir que des d’aquell moment cap català twiteru (i per extensió cap mitja de comunicació català) deixa passar cinc minuts sense 1)seguir Monzó a twitter, 2)retwitejar Monzó, 3)enviar missatges directes a Monzó, 4)explicar a tothom que Monzó és a twitter, 5)intentar que Monzó els faci un retweet, 6)aconseguir que Monzó els faci un retweet, 7)explicar a tothom que Monzó els ha fet un retweet, 8)intentar que Monzó els segueixi a twitter, 9) aconseguir que Monzó els segueixi a twitter, 10)explicar a tothom que Monzó els segueix a twitter, 11)enfotre-se’n de la quantitat de retweets de Monzó, 12)retweetejar sobre la quantitat de retweets de Monzó, i així anar passant els dies.

A veure. D’acord que fa molta gràcia veure gent que surt per la tele al teu timeline. Que sembla que et parlin a tu, que s’hagin colat en el teu twitter i escriguin menys de 140 caràcters amb la teva imatge estampada en la ment. Per desgràcia NO ÉS AIXÍ. Monzó era a casa seva, imagino que en gayumbos, apretant el botó de retweet com si fos una princesa nigeriana per passar l’estona. Per fer unes rises igual que tots els demés, i (imagino) per escriure unes quantes columnes a la Vanguardia sobre el tema. Els que s’han matat a palles amb @QuimMonzo, o bé no s’han comprat un llibre des de La Magnitud de la Tragèdia, o pateixen del mateix mal que la senyora Antònia, que quan Tomàs Molina diu “hola bon dia” ella respon, i si es descuida li explica mitja vida.

Monzó ha tancat el seu twitter a la francesa i, es clar, ja tenim milers de retweets sobre el tema. Fa uns quant anys, Monzó i Pàmies sortien a Catalunya Radio comentant els capítols de la setmana de Poble Nou o un d’aquests serials infectes de la Teletres. Un dia, un oient els va enviar una carta preguntant com era que dos lluminàries com ells dos perdien el temps parlant d’aquell subproducte. Em temo que la resposta de Monzó s’aplica al seu cas a la perfecció: “Nosaltres comentem el més destacat de la cultura catalana, i Poble Nou és el més destacat que la cultura catalana està produint en aquests moments”.

En comptes de parlar de Princesas de Barrio, aquí estem fent el gafapasta de tot a 100.

Endogàmia Virtual: Gent antiga.

Subscribe