2:14 p. m.

We’ll keep you updated in hell

Publicado por Aleix |

Mireu, jo no volia escriure res més fins el setembre, però …

El Maury Show és la enèsima demostració de que els ianquis ens treuen molts anys d’avantatge. Mentre aquí hem de malviure amb diarios de patricias i cutreses similars, els americans fa molt temps que gaudeixen de l’autèntic trash televisiu, to the max, forever and ever.

Oh, yeah 

Això del Maury Show és lo que feia en Jerry Springfield als noranta, però més ben acabat: situacions més xungues, personatges més acabats, i sobretot un pas endavant crucial: en comptes de tenir dos guardaespatlles per controlar els atacs de ràbia al tenir davant el fulano que es folla de dona en una granja de porcs tres cops per setmana , ara els pajarus poden saltar, cridar i liarla sense problemes.

La pregunta que sol fer-se tothom és, aquesta gent son de veritat?  I que voleu que us digui… per una banda em crec que l’ésser humà sigui així d’imbècil. Per una altra, la guiontzació de l’asuntu es tan perfecta que fa bastanta pudor.

La meva solució? M’importa un bledo si es veritat o mentida, el sol fet que un ser humà hagi pensat que aquestes coses poden passar és suficient per tirar-se pel balcó. Pa muestra un botón tal com aquest:

 

O sigui que la tiparreja diu que no sap si son fill és del seu novio… o del marit del novio; “és que s’assemblen molt”. Al final, el fill no és ni d’un ni de l’altre, sinó d'algun Billy-Bob que a saber on para.

Fins aquí, una tarda qualsevol en el submón televisiu, no gaire diferent d'aquell dia on un gordo d’Alabama va ensenyar el cul a les dues fatis que l’acusaven d’engendrar fills, una d’elles en cadira de rodes, per cert.

 

Misogínia rampant, coeficient intel·lectual negatiu, gent involucionada que brinca com monos… res, fins aqui som en territori conegut. El que fa aquest vidrio diferent és el final. Després d’haver-se matat en públic, els tres passerells apareixen en una d’aquelles escenes de “donde están ahora”, saludant al presentador com si fos una postaleta de Nadal en plan “la família disfuncional de retrassats us desitja un feliç any nou” i acabant amb un “Bye Mauri, we’ll keep you updated” que glaça la sang.

monguers Update: Seguim igual de monguers

 

No volem cap update, a menys que vingui acompanyat d’un certificat de defunció, i fins i tot així ens ho pensaríem. La vostra no-vida  ens interessa una merda, no ens perseguiu amenaçant de sortir un altre dia a explicar que la Mary té bessonada de negres, o que el pare veritable és un hamster. La mera idea que aquests infrasers (o els guionistes de turno) puguin haver pensat un sol segon en actuar com si fossin col·legues del presentador, o el que és pitjor, famosetes als que els vols seguir la pista, em resulta tant xocant que l'única teràpia que se’m acut és teclejar insults com un malalt fins que em sagnin els dits. Mort, mooooooort!!

És el problema de donar màquines d’escriure als micos, que un dia apareixen tot orgullosos amb un Cuore. Gent que imita els posats dels concursants de Gran Hermano a veure si reuneixen prou pasta per obrir un bar, inútils que no entenen la diferència entre enfotre’s  d’algú, i riure per no sortir al carrer amb una escopeta retallada. en definitiva, carn de canó catòdica de segones rebaixes amb pretensions de tertulià al Sálvame. Fora, ruixeu-los amb lleixiu i a lo bonzo amb ells!

Ara si, bones vacances i no prengueu mal.

Endogàmia Virtual: Neurones desfetes.

12:26 p. m.

Cosplayers

Publicado por Aleix |

Diumenge passat es va acabar una cosa de córrer i saltar per Barcelona. Doncs bé, ja porto un parell de dies veient gent (?)  corrent per la ciutat com si fossin autèntics deportistes. No estic parlant del típic gordo que sua com un desgraciat al carrer per no passar vergonya en un gimnàs, em vinc a referir a individus que mantenen un ritme regular, es controlen les pulsacions amb un dir al coll i s’ho prenen tot com si els anés la vida. Aquest matí me’n he trobat dos equipats com si encara estiguessin corrent la marató de la setmana passada; no he pensat a mirar si duien patrocinador, i ara que hi penso, millor així.

Aquesta gent (?) no son corredors professionals, ni tant sols amateurs. Son cosplayers de l’esport, paios que es disfressen de deportistes i emulen els seus personatges favorits durant uns dies, normalment coincidint amb alguna efemèride. A la convenció de frikis de San Diego hi ha cosplayers de Sailor Moon i Darth Vader, a Barcelona n’hi ha de Reyes Estévez i Marta Domínguez.

O d’Arancha Sánchez Vicario

Mireu, la gent que corre a mi sempre m’ha semblat sospitosa. Tota aquesta mística de el corredor solitario que lluita contra si mateix blahblablah em sembla més pròpia d’un manual d’autoajuda que d’un esport. Ara bé, si tantes ganes tenen de córrer, doncs endavant tu. Jo també corro a vegades quan se m’escapa el tren.

El que ja no em cola es tot l’asuntu de l’equipació. Sí, d’acord, fer deu kilòmetres en xancletes pot acabar en amputació, però déunostrusenyor va inventar les bambes fà molts anys. Son uns objectes còmodes, que pesen poc i que permeten anar pels puestus sense gaires problemes. Els reconeixereu perquè en teniu una o dues per casa. El que segurament no tindreu és això:

I reso cada nit perquè no tingueu això:

Les sabatotes s’enfilen als 100 euros sense problemes, i la disfressa de Tron gayer… millor no pensar-hi. Pel cap baix et deixen 300 euracus per fer una activitat que l’esser humà porta fent des que va a dues potes, això si, correctament identificat per tothom com un corredor runner de tom i llom.

Pulutant, igual que els cosplayers de San Diego, els cosplayers deportistes sustenten la seva raó de ser en dos pilars: 1) emular els seus ídols, encara que sigui de forma cutranga i 2) exhibir-se.

Cosplayer emulant els runners de Laos

Aquest últim punt és crucial, amics. Tota aquest discurset de la superació personal es fot d'hòsties amb anar disfressat com un habitant del planeta Namek i revela la mare dels ous: A l’espai exterior ningú pot sentir-te esbufegar, però a Rambla Catalunya tot cristu et veu fet un total runner. Potser només pots arribar a la cantonada, però ja t’ha vist la veïna i un parell de guiris tetones. Potser t’has gastat el que no està escrit en apuntar-te a la cursa de la mercè (o la de bomberos, ja posats) però al teu perfil de feisbuc quedes com un rei. I els del Decathlon contents, tu.

Endogàmia Virtual: Practicants de sofing des del 2005

Subscribe