4:37 p. m.

Repte audio-visual

Publicado por Aleix |

A continuació podran veure dos video-clips que tenen molt en comú, però que guarden set diferències. Observi'ls atentament i provi d’identificar-les totes:

 

 

Endogàmia Virtual: Niños, ancianos, maestros, pescadores y futbolistas.

6:11 p. m.

Viatge al centre del mainstream

Publicado por Aleix |

L' huracà és violent i devastador. Cases senceres desapareixen, xuclades per una força que es diria sobrenatural. Fanals, cotxes, fragments d’edifici, animals… tot s’enlaira en espiral, tot s’arrossega. I aleshores, el miracle. De cop i volta el cel s’obre, i és blau, i tan sols es nota una lleugeríssima brisa. I sembla que tot hagi acabat, sembla que la pau hagi arribat. Però no. Som al centre mateix de l' huracà. A banda i banda, la destrucció. I nosaltres al bell mig, atordits, observant entre impassibles i fascinats com l' huracà torna a acostar-se, i és més a prop, més a prop…

El musical Hoy No Me Puedo Levantar (HNMPL) resumeix i amplifica fins a l’infinit la carrera de Mecano. O potser hauríem de ser més precisos, i dir que amplifica la retrocarrera, el record nostàlgic, mític, i per tant, deformat, del grup. Chuck Klostermann escrivia a Pégate un tiro para sobrevivir sobre els músics que han assolit la transcendència un cop ja no son en eixe món. De fet, la tesis Klostermaniana manté la impossibilitat de transcendir en vida: l'única esperança és la mort, on el dolor pels desapareguts endolceix tots els records i enalteix les obres del que ja no en poden generar més. La diferència entre el Beatles i els Rolling Stones, per dir-ho d’alguna manera.

Ser un mort en vida no compta

En canvi, de forma inaudita i potser única en la seva espècie, Mecano ha visitat el cel en vida. Els germans Cano han creat i supervisat aquesta obra, tots ells segueixen en actiu, i periòdicament es flirteja amb la reunió. El retorn és possible, encara que improbable, però tots tres segueixen en actiu. A Mecano li tocaria ser un Genesis i en canvi son uns Nirvana. HNMPL dóna les claus per entendre com ser a missa i repicant.

La llavor de HNMPL és el disc AnaJoseNacho, al mateix temps recopilatori i darrer àlbum de la banda. Publicat el 1998, sis anys després de la seva dissolució efectiva, AnaJoseNacho és el pilar sobre el que es construeix el mite del grup i un exercici brillant de retromarketing. El doble disc assenta càtedra sobre el cànon oficial del grup i estableix el rosari que recitar. De cop, peces com Aire o Barco a Venus, èxits moderats en el seu moment, però desconegudes per el gran públic, esdevenen himnes a la mateixa alçada de un La Fuerza del Destino, i cada dia apareix nova gent que “la recorda” i “ja li agradava de molt abans que es fes famosa”.

La mitologia de jo

O, “si no recordes els vuitanta, igual és perquè tenies tres anys”.

Hi ha, com a mínim dos Mecanos, el de la movida (el de Nacho i els sintetitzadors), i el dels primers 90, el de Jose i la guitarra espanyola. AnaJoseNacho els uneix i els integra en una sola historia que rigui’s vostè del Heroe’s Journey: Mecano es un grup de la Movida Madrilenya® que madura.

Igual que Peter Parker, que comença com estudiant d’universitat i acaba casat amb una supermodel, l’evolució de Mecano és una faula moral sobre fer-se gran: deixar les festes i les borratxeres, reconèixer la importància dels petits moments, aprendre de les males experiències… Tant és així que, en la absoluta cúspide del seu èxit, decideixen titular el seu àlbum resum, la seva bíblia, amb els noms de pila dels seus integrants. “Així som nosaltres” ens diuen, “només tres nois que volien ser músics”.

Humils fins al final

La faula moral sobre el grup no es conforma en ser mainstream, esdevé el mainstream. En la era PP, Mecano explica la història del juerguista que aprèn a ser responsable, del pare de família modern i enrotllat però, oju, els caps de setmana al chiquipark, i les manis a veure-les per la tele. A les antípodes de “els vells rockers mai moren” (una faula que només pot ser viscuda per uns pocs), Mecano crea el mite de la classe mitja (i la mitjana edat): el del que es fa un fart de riure recordant les pintes que duia de jove mentre pren una voll-damm en una terrassa, el de la que canta el tema de Oliver i Benji amb un biberó a la mà. Com a Total Recall (Podemos recordarlo todo por usted), Mecano implanta la memòria de la seva mitologia i la converteix en fet. Avui, el target comercial de Los 40 Principales arriba fins els 44 anys, treguin les conclusions que trobin pertinents.

La meva

El Gospel de Nacho

Una de les diferències entre l’Antic i el Nou Testament és la veu narrativa. En la versió Déu Emprenyat, la veu és impersonal, una figura indefinida es limita a enumerar El Que Va Passar i El Que Va Passar Després. La versió Déu Enrotllat es molt diferent: per començar hi ha diferents autors, clarament identificats. Però es que a més, el Nou Testament son unes memòries: és un “yo estuve ahí para contarlo” firmat per tot de sants que reconstrueixen (re-construeixen) la vida & miracles de Jesús, amb alguna imperfecció que altra, fruit de la memòria, que ja no és la que era.

Si l’obra de Mecano ha definit el mainstream de mitjana edat, HNMPL és el seu Nou Testament, escrit del puño y letra dels Cano (bàsicament Nacho, com no podia ser d’un altre manera). Dos amics del poble es busquen la vida com a cantants per Madrid, on toparan amb la plana major de la Movida Madrilenya® de camí a l’èxit: impossible evitar les comparacions i segones lectures. de fet, esborrin això últim, HNMPL no té segones lectures: tota la obra és un enorme “así fue y así se lo hemos contado” de quatre (quatre!) hores que barreja, així a la torera Rent, Rocky Horror Picture Show i alguna de l’Almodovar, en una espècie de Lavapiés Graffiti a base de synt-pop.

Con un par

Personatges unidimensionals (o directament zero-dimensionals), humor basat en les sitcoms de Lina Morgan, referències a cançons del grup repetides una i altra vegada… HNMPL es cutre, sí, però justament per això és l'essència mateixa de Mecano i el millor auto-homenatge possible al grup. Mirin, mirin.

L’obra es divideix en dos actes. El primer és el corresponent a la Movida Madrilenya® . És la comèdia (per dir-ho d’alguna manera) i es correspon fil per randa amb l’etapa Nacho: juerga, referències explicites a drogues recratives, travestis… Com una despedida de solter a Villaconejos organitzada per en Nachete. Mirin si es així que el grup es fa famós guanyant un concurs on han de versionar “No Controles”, un tema 100% Nacho i 0% Mecano. Per que es facin una idea, seria com si al mig de Mamma Mia es posessin a cantar una dels Bee Gees, “total, es de entonces, ¿no?”.

Aquest moment WTF es només el primer d’una llarga llista: Tremolin! Davant la versió maña de Una rosa es una rosa! Acolloneixi’s! Mentre donen el sentit contrari a Quédate en Madrid! Esmaperdudeixint-se! Amb el numero mix inenarrable de Eungenio Salvador Dalí i Laika!

L’autor del llibret, en ple brainstorming

Que collons, l’obra inclou una versió “festival de fi de curs” del Circ du Solei 100% gratuït a musica del Lía d’Ana Belén! Tot s’hi val, no hi ha cap problema perquè tot queda a casa. El germans Cano no estan interessats en narrar la via i obra de Mecano, sinó en pintar un fresc XXL a major glòria de la seva influència en la música espanyola. I com autors Artistes que són, la seva obra no entén de convencions com ara el ritme narratiu o la lògica interna dels personatges. En la segona part (la tràgica, la de l’etapa Jose) el prota fitxa en solitari per una multinacional mentre el seu millor amic cau en El Infierno De La Droga i ja no passa res més. L’obra entra en una espiral de no-plot, no desenvolupament de personatges i mal rotllo generalitzat que només pot eliminar-se amb la mare de tots els WTF: el millor amic un cop mort, ressuscita disfressat de Michael Jackson per cantar No es serio este cementerio i forçar el final feliç amb un Deus Ex que fa envermellir el final de Blade Runner.

I què? L’amic es fa drogota per cantar “Barco a Venus” i “El fallo positivo”. Hi ha un amic gay per cantar “Mujer contra mujer”. Els personatges principals tenen el mateix nom que a “Cruz de Navajas” encara que res més en comú. Tot és èxplicit, i gratuït, i ple de non-sequiturs, i d’una èpica de poble…

Exactament com l’obra de Mecano. Empaquetada, il.luminada i coreografiada en forma de Memòria Històrica Oficial, de Nou Testament del grup, por la gloria de mi madre, amén.

Si la història l’escriuen els vencedors, HNMPL és l’edició especial per a col·leccionista que commemora la victòria moral dels Cano sobre tots els nascuts entre 1974 i 1982. Abans feien monuments, ara fan musicals, que poden anar de gira.

Endogàmia Virtual: Que tarde la de aquél sabado

9:26 a. m.

Shalom, compadre

Publicado por Aleix |

Tot ja deuen estar al corrent de l’avançada  capacitat d'anàlisi socio-tecnologico-pollestril d’aquest gran estadista  i millor indígena anomenat Evo Morales.

I es que amics, no es fàcil ser un líder. Tenir sobre les teves espatlles la responsabilitat de fer entendre a tot un país les complexes maquinacions d’intrigants conspiradors a l’ombra pot ser una tasca àrdua, en especial en un entorn humil, poc avesat al pensament estratègic i a comptar amb més de deu dits.

Per això, a vegades els gran líders necessiten ajuda civil. Ciutadans conscienciats, disposat a arrimar l’ombru per grans causes humanitàries i nacionals. Homes, dones i animals que, des del poble, fan arribar les grans idees als seus conciutadans en el seu llenguatge, directe i planer.

La missió: Acostar la complexa realitat del conflicte israelo-palestí a la ample població llatinoamericana, atemorida per les constants noticies sobre atemptats i violència urbana.

La resposta:


Delfin + La Tigresa + Wendy Sulca - En Tus Tierras Bailaré

 

Que quedi clar: Aquest estiu els vull veure a tots fent el pasito de Delfín. A Jerusalem, es clar.

Endogàmia Virtual: El mur de les lamentacions.

10:07 a. m.

R.I.P. Frodo

Publicado por Aleix |

Només un comentari sobre la mort del “senyor dels anells” (ha, ha, quin riure, aquests periodistes son uns catxondos…). Quan veieu titulars com aquests, no teniu la sensació que ens van regalar els jocs del 92?

frodo

Ara que tot cristu comenta lo de l'àrbitre portuguès, podríem aprofitar per mirar-nos el melic i trobar-hi una mica de porqueria. Unes olimpíades impliquen molta pasta, molta més de la que puguem imaginar i encara ens quedaríem curts. I ara que la palma en Juanan, ningú té cap problema en afirmar que ens el van donar gracies a ell. Que vindria a ser el mateix que admetre públicament un tràfic de influències del copón i mig. Però com que ha palmat…

Endogàmia Virtual:The quick and the dead

10:54 a. m.

Què fem?

Publicado por Aleix |

Avui al Què Fem? Especial cap de setmana a la presó:

Si tu també ets fan de Celda 211, et proposem una experiència carcerària de primera; un cap de setmana amb totes les despeses pagades a la presó. La Model, Quatre Camins, Can Brians… les millors presons de Catalunya obren les seves portes dissabtes i diumenges a tot aquell que vulgui conèixer una presó des de dins.

Visita les dutxes en hora punta! Fabrica objectes punxeguts al taller! Aprèn l’art del narcotràfic dels mestres! Entraràs fet un mindundi i sortiràs com el kingpin del barri! Una masterclass de primera, a  preu de ganga!

La iniciativa és innovadora fins i tot en el mode d’inscripció: “Tot aquell que vulgui passar un cap de setmana entre reixes haurà de passar el un ritus d’iniciació en el món criminal” explica Bernat Deulofeu, impulsor de la iniciativa.  “Volíem algun cosa senzilla però excitant, per començar a entrar en calor, i hem pensat que el carterisme és perfecte, una activitat 100% urbana, que qualsevol pot practicar de manera senzilla”. 

Assajant al pati de casa

Els candidats hauràn de participar en una petita gincama pels carrers de la ciutat consistent en dues proves: “La primera és d’habilitat cal robar al menys deu carteres. La segona és psicològica, els candidats hauran de convèncer un jutge, fent-se passar per gent perillosa i irrespectuosa amb la llei. Un cop superada aquesta prova ja considerem que el candidat el seu lloc en el món criminal”.

L’enginy dels aspirants serà posat a prova per un equip selecte de jutges

La iniciativa comptarà en breu amb la seva pròpia plana a Facebook i un canal a Youtube on els aspirants podran penjar les seves accions i votar pels millors vídeos. Deulofeu es mostra entusiasmat amb el projecte: “Tant de bo hi pengin persecucions, m’encantes les persecucions”.

Endogàmia Virtual: A robar carteras

12:08 p. m.

Grand Theft Moto

Publicado por Aleix |

La versió curta: Qui va dissenyar les rondes hauria de ser penjat pels ous.

Una proctologia extrema també valdria

La versió llarga: Fa cosa d’una setmana que vaig al centre de Barcelona en moto, o el que és el mateix, que salvo la vida posant en pràctica els reflexos treballats durant anys en diversos First Person Shooters.

 

Baixant Balmes

Pels no barcelonins, anar en un vehicle motoritzat entre les 7 i les 21 hores implica A) estar envoltat de vehicles, B) estar envoltat de vehicles conduits per psicòpates, i C) estar envoltat de vehicles conduits per psicòpates que tenen pressa.  Si a això hi sumem unes vies d’accés (lol) extremadament malparides tenim tots els ingredients per una recreació diària de les millors escenes de Mad Max. A saber:

C31: Abans tenia un altre nom però ja no me'n recordo. Tot el que prové del maresme passa per aquí, el que significa que ja porten els seus bons 90 minuts de caos abans de trepitjar el cap i casal, exactament la quantitat de temps necessària per morir de trombosi cerebral si et poses ES.Radio al sortir de casa. La C31 es una autopista, però ningú ho diria, ja que cap cotxe supera els 40 kms/hora. A canvi hi ha pocs camions i les motos que circulen pels laterals encara són capaces de moure’s. Així doncs:

Nivell de dificultat: Mario Karts a la wii amb el teu cosí aturadet

Carrer Aragó: Aquí les coses ja es tornen interessants. Per començar, el carrer Aragó té més carrils que la autopista i és tot recte, el que estimula la velocitat extrema. En contrapartida, els cotxes entren i surten pels dos carrils extrems cada pocs metres, el que aconsella reduir la velocitat. Aquest senzill xoc conceptual  provoca que el carrer Aragó sigui la versió accelerada del Simon: tots els vehicles canviant frenèticament de carril intentant seguir el patró d’espais buits que s’obre i es tanca hipnòticament. Aquest és un joc on hi juga tothom, cotxes, motos (normalment en eixam de 6 o 8, per fer-ho més interessant), autobusos i la ocasional bicicleta suïcida. Per acabar-ho d’arrodonir, els semàfors estan programats de tal manera que els trobes tots en verd si mantens una velocitat constant.

Si els ha vingut al cap, tenen premi

Nivell de dificultat: Need for Speed amb playlist de hiphop a tota pastilla (bonus track: la musiqueta de persecucions de Benny Hill)

Les rondes: Ahí te quiero ver. Imaginin un espai claustrofòbic, mal il·luminat i ple de ciment, fins als topes de sociòpates armats i tindran un dilluns qualsevol a les rondes. De fet, tindran un dia qualsevol a les rondes, una via afectuosament coneguda per totes les iaies com “el putu malson”.

Repassem: les rondes son, presumptament, una via ràpida, així que la gent vol anar ràpid. Per desgracia, les rondes son vies de 1) dos carrils, 2) circulació constant de camions, amb el que la congestió salvatge és inevitable. A diferència d’altres vies congestionades, però, les rondes estan encabides en un espai minúscul, ideal per provocar atacs d'angoixa. Potser per això hi ha accidents dia si, dia també que redueixen la circulació a un (un) carril, o fins i tot a cero carrils, si l’auto en qüestió ha quedat una mica torçat. Ara pensin en que la seva vida depèn de que una ambulància travessi aquest tap infernal, inaccessible de qualsevol altre manera si els passa dins un dels diferents túnels, i repeteixin amb mi:

Recorden que havia començat parlant de les motos? En qualsevol altre via, les motos poden canviar de carril, o anar pel lateral. En les rondes, l'única opció viable és el tercer carril, aka anar entre els vehicles, en un espai de metre i mig d’ample. Vehicles que, al ser molt d’ells camions, redueixen l’espai disponible de manera, eh, dràstica.

No se si pillen el símil

Nivell de dificultat: Carmageddon multiplicat per Las colinas tienen ojos + Kill Kill Pussycat

Si en aquest repàs els ha semblat que els autos grossos son els dolents de la pel·lícula, doncs home, una mica sí. Cotxes, tubosserus i camioners son una malalts disposats a tot per esgarrapar dos segons, però el pitjor de tots ells sembla un teletubbie passat de maria al costat dels nens i nenes de les amotos.

Així, d’una revolada, el motoristes tendeixen a: maniobrar a velocitats absurdes, canviar de carril cada 2’5 segons, sense senyalitzar ni tan sols mirar pel retrovisor, ocupar el carril d’un cotxe amb el cotxe dins, passar olímpicament de continues, carrils bus, o qualsevol senyalística en general, fer tot (i vull dir tot) el que calgui per sortir el primer en els semàfors, així.

Moteros d’esperit

Instint suïcida to the max? Sentit extrem de la practicitat? Cal reconèixer que adelantar cues enormes de cotxes té el seu punt, de fet, penso que just es tracta d’això, de sumar punts mentals incansablement. Els juro que quasi sento els “cling-cling” en el meu cap en cada adelantament, i que un “tiririri-rirí” sona dins meu al arribar a destí. Ara que la realitat augmentada està de moda, a que esperen per dissenyar uns cascs que projectin en temps real els punts aconseguits? El jugador conductor podria fixar un recorregut i el sistema li donaria un temps límit per arribar.

Ja els dic ara que la conducció no empitjoraria en absolut, i en canvi ens divertiríem tots molt més.

Endogàmia Virtual: Yipi ka yei, mudddafukas!

12:40 p. m.

Marranades Imaginatives amb Lúbriques Fèmines

Publicado por Aleix |

Les MILFs. Les MILFs ens plantegen moltes preguntes. Si una tia bona es queda embarassada, ja és una MILF, o ha de treure el bitxo? Si ta mare és una MILF, tu ets un fill de MILF? Un cop te les folles, les MILF passen a ser MothersIHhaveFucked, o es queden com estaven?

Totes aquestes preguntes es perdran en la pluja perquè no les penso respondre. El cas es que avui al tren he vist una (probable)MILF que ha despertat en mi varies coses, una d’elles, la meva teoria sobre el magnetisme MILFero, il.lustrada amb diagrames. 
 

L’altre és fàcial fàcil d’endevinar

Estarem d’acord en que vèncer la llei de la gravetat és una proesa que desperta admiració, però l'atractiu MILFista no pot reduir-se a l’exhibició de carns prietas, en especial des que la ciència avança que és una barabaritat. Així que aquí va: les MILF ens desperten els baixos perquè són el més semblant a un home.

En canvi, quan són un home passa el contrari

No se’m atabalin. Si la afirmació anterior els ha semblat la típica afirmació sensacionalista, els felicito per la seva perspicàcia, però els tiros van per aquí.  Si de follar estem parlant (i sí, de follar estem parlant), el que en podríem dir el model femení no ens acostuma a posar tant com el masculí. Homoeròtica mal dissimulada? Ganes de tocar rabo i no saber com dir-ho? No cal anar tant lluny, amb un parell d’exemples els hi ho aclareixo:

La Kate s’hi esforça, però tothom sap que les calcetes estan netes de la bugaderia. Parlant de Kates..

A més d’un els posa burros, però siguin sincers, es tirarien abans a la Hudson o…

A la Evangeline, o…

Em diran que les xicotes en qüestió son més aviat jovencelles i tenen tota la raó, però potser per això trumfen com la colacola; elles encarnen el model masculí  i a més són joves, per tant doble bonus, però son una excepció estadística: les MILFs també encarnen el model masculí i te les pots trobar al metro en rigurós 3D.

Per si encara tenen dubtes sobre això dels models, la web de cites OKCupid els ho exemplifica que dona gust:

model masculiA veure… follar sovint i sense compromís, trios, mamades… sí, em sembla que són la mena de coses que a un tio li agraden. I vostès em preguntaran, d’on treu aquest la mania amb que això es correspon amb una visió masculina del sexe? Doncs d’aquí:

Conforma es fan grans, les dones volen manar al llit (insertin acudit sobre l'últim lloc que els quedava per manar), i això, amics, és un els rols típics de la masculinitat.

Apart de caçar dinosaures

Ja que hi som, busquin cavewoman al google images, i veuran que la majoria de xicotes ja tenen una edat, i en canvi, les jovenetes van disfressades de col·legiales.

En resum: les MILF ens remouen les hormones perquè pensen amb el cony de la mateixa manera que nosaltres pensem amb la polla. Nosaltres ho sabem, i elles saben que ho sabem, les guarrones.

Endogàmia Virtual: Como conocí a vuestra madre.

12:34 p. m.

Look at this fucking hipster!

Publicado por Aleix |

El grup de Mondobrutto és un lloc per lo general aburridot, fins que algú deixa anar alguna perla tipu la que avui ensenyarem a tots els nens i nenes que han vingut fins aquí.

Una mica de context (spoiler warning: és una puta merda)

Aquest truño absolut, barreja de Lucia y el sexo + Honor de Caballeria – cap mena de talent és una barata i pretensiosa a parts iguals versió de l’odisea d’Homer (insertin xiste sobre els simpson).

mmm… rosquillas

Des res. Si son llestos i han vist tot el video amb el mute on, ja s'hauran percatat que el director és un inútil, però un inútil llest.

Així de llest

La cosa té el seu mèrit “¿veus aquest guió? És un homenatge a la desestructuració d’occident i a la falta d’una connexió espiritual entre les persones, en un món occidentalitzat que ha perdut els seus referents culturals, humans i filosòfics. De tant en tant hauràs de despullar-te, però és per mostrar l’alliberació intel.lectual i emocional del teu personatge, encarnat en el sexe i en la vida, bé, sobretot en el sexe, però per dins hi ha sentiments, saps? coses de veritat, vivències molt profundes. Recorda de portar calces netes”. Resultat? Alumnes de l' institut del teatre recitant Shakespeare en boles.

Qui diu Shakespeare, diu Goethe, i qui diu recitar…

Això de l’art és el que té, casualment les pel·lícules que ofereixen paper més complexos, rics en matisos i complerts, son també les que ofereixen mamades a quatre duros. Ves tu per on.

Bueno, que ens despistem amb la Montalà, el cas es que el perpetrador d’aquesta cosa patètica ha rodat un altre flim execrable, però igual de propens al folleteo. Igual? Més encara! En un acte de llibertat creativa sense límits, el tal Fernando Merinero ha rodat una peli amb la meitat d’escenes sense guió, just les que casualment acaben en mamades sin trampa ni cartón. Conforme escric sobre el tema vaig canviant d’idea sobre el pajaro, aquest tio es mereix una medalla!

Saben qui més es mereix una medalla?

Segur que a poc que ens hi poséssim trauríem una llista de pelis pseudo-indies que semblen una de l’Ozores (encara més) mal iluminada. I un cop més hem de preguntar, de veritat el panorama està tan malament, o és que el món és ple d’actriuetes de tres al cuatro que es deixen prendre el pel pel primer cantamañanes jipiós que es troben? Millor no responguin ara, que venen els de Telemadrid.

Si amics, a Can Espe no en deixen escapar ni una. “¿Como que un tio ha rodado una peli con mamadas de verdad? ¡Que venga para aquí cagando leches la actriz!”. Més o menys això és el que devia dir gafites presentador de Todo Madrid, un programa de debat equilibrat, cabal, interessant i reflexiu, que compta amb la participació desinteressada d'experts tant respectats com Torbe i un parell de pilinguis del puticlub de la cantonada. Ja s'estan imaginant l’asuntu, no?

A veure, no es tracta de justificar aquest espectacle de ferieta, però siguem sincers: Si et conviden a Telemadrid y creus que és per parlar del teu creixement personal com actriu et mereixes acabar entre iaies que riuen els acudits de maricons i pornostars de charvanchel. Hi ha gent que, senzillament, no acaba d’entendre com funciona el món. Gent que va amb el seu discurset mudenillu-intelectual i es pensa de debò que podrà deixar el seu rollo del tirón, i que encara li riuran les gracies. Ni que això fos L’Hora del Lector!

Fa un temps, Eloy Fernández Porta deia a Afterpop que hi ha dues menes de modernus; els que es queixen dels programes de tele però se'ls traguen tots, i els que senzillament no veuen la tele. Per desgràcia, aquests segons son els que a) diuen que no tenen tele a cada o b) nomes miren el Canal Historia. Que jo sàpiga Como conocí a vuestra madre no va entre Tumbas Faraonicas II i Napoleón el estratega, o sigui que QED.

Aïllar-se de segons quines coses és molt recomanable, però d’aquí a ser un indocumentat hi ha un trechu: indignar-se perquè el xou de Telemadrid no es La Clave és de loser amb ínfules de salvapatries. Que la tele és una merda? Doncs et quedes a casa llegint Murakamis, o gravant versions de la Odisea al pati. C’est la vie, mon ami.

Endogàmia Virtual: Escrivint la guia Michelin del segle XXI

8:32 a. m.

Minuts musicals

Publicado por Pansete |

Complicated Universal Cum - I can hardly wait from fakediamond on Vimeo.



Endogàmia virtual: de vocació, sàfics.

10:48 a. m.

Velocitat absurda

Publicado por Aleix |

Típic. Segrestes la teva filla, la violes repetidament, tens fills amb ella, i un parell d’anys després, quan et connectes al Chatroulette ja ningú recorda qui ets:

Desagraïts! Amb tot el que he fet per vosaltres! Tantes hores de diversió, tants titulars que s’escrivien sols, tants bloggers amb contingut per a una setmana… tot per acabar rebent salutacions i dits amunt (encara que no sempre el mateix dit), com si fos un estudiant disfressat d’ós panda més!

Un respecte a la gent gran! Ensenyeu-me les tetes al menys, collons!

Endogàmia Virtual: Sic transit gloria soterrani

Subscribe