1:29 p. m.

La feina mal feta no té fronteres

Publicado por Aleix |

Així que un obre el flamant 20 minutos d’avui i es troba amb això:

carnet

De tant en tant algú s’escandalitza quan un delicte es rebaixa per atenuants com “esnifar mitja plantació de cocaïna” o “tenir l’alcohol en sang d’haver-se mamat una piscina olímpica de Chivas” , però em sembla que estem davant un nou rècord. Si fas les coses amb el cul no et rebaixen la pena, directament t'absolen.

A mi en canvi no em van deixar entrar al Camp Nou, quina injustícia!

La llei està escrita en raro, però és una de les millors maneres de conèixer una societat. De la mateixa manera que un codi penal on es dediquen varies planes a la sodomia d’ovelles ens fa pensar en una societat de pagesos mancats d’afecte, aquesta brillant decisió judicial ens diu molt del lloc on vivim. Quan era petit em pensava que era delicte allò que contravenia la llei. Després em van explicar que no, que calia la voluntat de fer quelcom il·legal, i per tant tot allò que suprimia la voluntat (com la drogaina) feia el delicte menys delicte. Ara sabem una cosa més, per delinquir no tant sols ho has de voler, ho has de saber fer.

Innocent!

En funció d’aquesta decisió ningú em pot acusar de res si atraco algú amenaçant amb un espetec Tarradellas, si camino per l’autopista en contra direcció dient “brum-brum”, o si violo algú per l’orella.

Ara sabem perquè el van deixar ser president

En altres paraules: els inútils totals ens fan tanta pena que ni ni els condemnem, pobrets. Com si ens haguéssim de sentir malament per estar jutjant uns mongers, com si “ja tinguessin prou pena amb lo seu”.

Ser un imbecil integral hauria de bonificar la condemna i no al revés. Cada vegada que deixem lliures individus així contribuïm a omplir el pool genètic amb gent literalment tarada. Paios que es reproduiran (tingueu-ho per segur) i transmetran els seus gens defectuosos a noves generacions d’incapacitats.

Ni suïcidar-se saben

Els premis Darwin celebren l’expulsió d’aquests paràsits genètics. Aquí en canvi els animem a tornar-ho a intentar. Potser es que ja hem fet tard, i els tarats genètics han aconseguit reproduir-se fins arribar a jutges.

Endogàmia Virtual: La inutilitat ens farà lliures.

8:48 p. m.

Comunicació no verbal

Publicado por Pansete |



Endogàmia Virtual: desde Oviedo con amol.

11:22 p. m.

Humor basc

Publicado por Pansete |



Endogàmia Virtual: Gora Eta... manque pierda.

11:09 a. m.

Nostradamus

Publicado por Aleix |

Si trobeu a faltar les disseccions de la carrera dels germans Cano, o m’heu notat més emprenyat del normal us felicito: pareu més atenció al meu blog que jo al vostre.

Perdó. Això últim ha sigut desagradable

Després de donar-hi moltes voltes he acabat limitant les explicacions al meu estat sulfúric a dues possibilitats: A) em faig gran, B) des de fa una setmana plou dins del meu armari.

Una taca d’humitat gegant ha canviat la decoració del meu armari emportat, i de passada el volum de les seves portes, fins a rebentar-les per la part inferior i culminar en una mega-gotera que recorre tota la paret del dormitori, just fins a l’armari. La foto de sota no és meva, però és un retratu prou fidel de la situació:

Glory Hole

Els estalvio els pormenors de la visita de paletes, pèrits d’assegurances, paletes que arreglen un altre cop el que se suposa que ja havien ja arreglat, etc.  Deixem-ho en que cada vegada que entro a casa meva sóc tan feliç que entro en un estat de bogeria maniàtica rebenta-parets.

 

Ahir, mentre veia ploure un altre vegada dins i fora de l’armari, el meu cervell em va recordar una petita dada: dos anys enrera ens havíem de morir tots de set.

Més que l’avi, sa puta mare

Aixeco el meu cubell inundat i brindo per tots aquells amb visió preclara. Tots els gran homes d’aquesta increïble nació i els seus cervellassos. Ells viuen en el futur, mentre nosaltres, pobres mortals ens hem de conformar amb un present empapat.

A la seva salut!

Endogàmia Virtual: Mullant calçotets des de 2005

12:49 p. m.

El tarru de les essències

Publicado por Aleix |

Atents nens i nenes, perquè en el proper numero necessitarem l’ajuda d’una calculadora. Ooohh!

Esteu llestos? Heu demanat la calculadora als vostres pares? Heu apretat el botó de “on”? Molt bé, som-hi!

Si l’esperança de vida a Espanya màxima a Espanya l’any 1900 era de 50 anys, i l’any 2009 és de 81… Quina era l’edat legal de jubilació a España el 1900?

Doncs exactament la mateixa que ara, 65 anys!!!

Eh?

Dit d’un altra manera, a Espanya el concepte “jubilar-se”, també conegut com “deixar de treballar i que l’estat t’ho pagui” no existia el 1900. De fet, no es pot dir que la jubilació tingués cap efecte real en la població espanyola fins cap el 1960, quan l’esperança de vida mitjana de la població treballadora (és a dir, homes) va arribar als 67 anys en nounats i a uns espectaculars 72 en treballadors de 30 anys.

L’estat, doncs, comptava pagar-te menys de 10 anys de sou. Ara n’ha de pagar 16 i sumant.

Ja que hi som, la quantitat d’avenços medico-sanitaris en els darrers 30 anys no només han allargat l’esperança de vida; la qualitat de vida de la tercera edat s’ha multiplicat exponencialment. Fa temps el iaio es moria un dia a casa “d’un mal lleig”, avui s’hospitalitza al personal durant el temps que calgui, es fan transplants, teràpies pal·liatives, etc, etc la enorme majoria pagades per la Seguretat Social. Recordeu com els iaios de Cocoon s’ho passaven pipa a la piscina màgica aquella? Doncs avui teniu l’estampa repetida en tots els hotels de Benidorm.

Los lunes al sol

Un bonus per tots els aficionats a Lost: com sabeu bé els viatges en el temps et poden deparar sorpreses, i aviso que aquesta serà desagradable. L’esperança de vida d’una persona evoluciona al llarg de la seva vida; als 0 anys tens menys esperança que un amb 5 per la gran quantitat de bebès que palmen. A partir d’aquell moment cada any de vida extra bonifica sobre els anteriors, premiant el teu instint de supervivència: Un home nascut al 2005 té una esperança de 77 anys, però un que en tingui 15 té una esperança de 78, i un que en tingui 25, de 83.

Ara bé la part dura: recordeu que els nounats l’any 1960 esperaven viure 67 anys? Doncs ara resulta que en tenen 50. Sumeu-hi la millor qualitat de vida i l’efecte “survivor” i veureu que segons les darreres dades encara esperen viure 29 anys més, fins els 79. 12 anys extra!! I els que en tenien 30 i esperaven arribar als 72? Doncs ara en tenen 79 i se’ls calcula uns 8 anys més, fins als 89, + 16!!

En qualsevol realitat alternativa, un govern que sabés sumar veuria que això de la jubilació els ha sortit malament. Abans era una recompensa momentània pel que sobrevivia tants anys treballant, ara és un dret una obligació universal que s’allarga la hòstia i mitja, sense comptar les prejubilacions i les baixes laborals indefinides.

Però no. Som a Espanya, el país que ha fet bandera del “pues tu pitjor” i que sota cap concepte està tan malament com Grècia, no, ni molt menys. Un país que ja suma 267.000 membres al grup No a la jubilación a los 67 años (Firma y pásalo a todo el mundo).

Tothom està mooolt enfadat amb la voluntat (que no decisió) d’allargar dos anys l’edat de jubilació. Quina putada! Imagina que tens 60 anys, ja estaves fent la reserva a Waikiki i ara et diuen que nones. Terrible! Oh, espera un moment…

Aquesta taula està publicada en la home del susodicho grup. El que diu es que si ara tens 62 et jubilaries igual que fins ara, i si en tens 60 hauràs d’esperar uns angoixants 4 mesos per a la jubilació. De fet, els únics que notaran algo son els que ara en tenen 56-57 i que veuran com hauran de treballar quasi un any més. Buf!

Estava temptat de fer un quadre evolutiu amb l’augment de l’esperança de vida (i el corresponent augment del temps de jubilació) fins que m’he adonat que això no té cap sentit: cada putu any augmenta l’esperança de vida i a més ho fa de manera no lineal. Conclusió, calcular el futur amb dades del present és d’idiotes.

Lamentablement, el món és ple d’idiotes. L’ésser humà mig no pot assimilar que el futur serà diferent que l’ara. Tota aquesta colla que signa pel facebook són: a) paios que entenen la prejubilació com el seu major èxit professional,i b) paios que veuen els iaios d’avui en dia i pensen “si home, jo estaré com ell i encara em faran treballar”.

MONGER! TU NO SERÀS MAI COM ELS IAIOS D’AVUI! ELS PANCHITOS I TOTS ELS EUROPEUS DEL NORD US FOTRAN FORA DEL MERCAT LABORAL A PATADES COM A PUTUS GANDULS QUE SOU I FARAN SERVIR LES VOSTRES DESFERRES PER DIVERTIR ELS SEUS FILLS SUPERDOTATS!!!

Antics habitants de Nova Helsinki, anteriorment coneguda com “madrid”

Endogàmia Virtual: Profetes a temps parcial

Subscribe