5:26 p. m.

Bones persones

Publicado por Aleix |

Després de Esperanza para Haití, HaitiTeam, Mezclando por Haití i Haiti por Haití, arriba la darrera campanya solidaria:

cartell1

Una iniciativa solidària inèdita, on nombroses personalitats de l’àmbit nacional i internacional cedeixen la seva imatge en favor de les víctimes de terratrèmol.

cartellfritzl

cartellmengele

cartellrichi

cartellespe

Nosaltres també volem aportar el nostre grà de sorra”, ha declarat Álvaro “Bigotes” Pérez, promotor de l’acció solidària, “Les imatges de la catàstrofe em van commoure, tots aquells nens sense tutor legal, totes aquelles parcel.les amb edificis enderrocats… calia fer alguna cosa urgent abans que fos massa tard”.

Endogàmia Virtual: Gent despresa

6:16 p. m.

Tot s’enganxa menys l’hermusura

Publicado por Aleix |

Les dones. Ah, les dones… Hem parlat tant aquí d’elles! Les dones son magnifiques per molts motius, un d’ells és la seva capacitat per obrir-nos les portes a mons paral.lels tant desconeguts com inaccessibles al mascle mig. Estigueu el temps suficient al costat d’una dona i veureu coses que mai hauríeu pensat que existien. Coses com aquest top 5:

5. La rúcula: Si el primer que us ve al cap quan penseu en una amanida és l’enciam, no heu estat prou temps prop d’una fèmina. Canonges, bledes roges, xicoires, una cosa anomenada “radiccio”… i la rúcula, una espècie de mala herba prima i espectacularment insípida, protagonista inexplicable de “les noves amanides” (un concepte espantós i fascinant alhora, com ara veure l’explosió termonuclear d’un autobús escolar).

Digues que sí

Si us sedueix la idea de veure menjar el que semblen les sobres del curset “tu també pots tenir un hort merdós en el teu pis de 30mts quadrats” no ho dubteu: la propera vegada que acompanyeu una dona la súper sortiu de la secció d’espirituosos i acompanyeu-la a la zona de “frescos” i en parlem…

Ara que si voleu gastronomia extrema de veritat…

4. La dieta proteica: Fins fa quatre dies les úniques que coneixien això eren les gimnastes albaneses, i ara més d’una consellera deu empassar-se’n els batuts en pols de camí a la reunió amb la UGT. Aquesta aberració tècno-científica és la versió segle XXI de la dieta de tota la vida (també coneguda com “la dieta de passar gana” o “tanca la puta boca, foca”).

També hi ha la dieta del cucurucho, però no sempre funciona

El problema de fer dieta “de les d’abans” era que deixaves de menjar, i per tant de gastar. Ara gràcies a les noves tecnologies et deixes una pasta gansa en sobrets tipo sopinstant, complementats amb diversos suplements vitamínics per evitar una lipotimia a la que surtis al carrer. Comptant-hi els honoraris de l’endocrinòleg i els gastos d’enviament , perdre cinc kilos et surt per una mica més de 400€. Oh, el progrés!

3. Els emprovadors del Mango: És estrany que encara no s’hagi publicat cap tesi doctoral sobre els emprovadors del Mango, perquè el tema dóna per varis volums. Dones que volen aparentar cinc anys menys i n’aparenten deu de més, emprovant-se modelets pensats per les seves filles; nenes que encara no taquen les calces emprovant-se atrezzo de “Rocco goes south” mentre les seves mares lis busquen sostens amb relleno; escalfabraguetes fent sexting amb la videocàmera; pre-menopàusiques apuntades a totes les webs de cites online buscant un vestit de nit per el seu perfil…

Mentres, a l'emprovador del Pull & Bear…

Cadenes com el H&M, o el mateix Zara tendeixen a captar un tipus de públic més definit (compradores compulsives lumpen en el primer cas, dones casades sense esperança de canvi en el segon), per contra, el Mango és un “all you can eat” on varies generacions s’intercanvien els corpinyos amb l’esperança de sucar. Entendridor.

2. L’ús massiu de l’expressió “és mono”: Aquest bolso? És mono. Les sabates? Són mones. El novio quinqui de la Rebecca? Mono.

Aquest és veritat

“Mono” és el comodí que les dones usen quan no volen entrar en detalls i provocar una guerra civil al Misako. És una brillant convenció que evita haver de dir el que pensen de veritat sobre el vestit de furcia que s’ha comprat la Jenny, o les arcades que els venen cada cop que la Samantha es presenta amb en Llonatán. Preneu-ne nota la propera vegada que la xurri es presenti amb quinze bosses del Cortefiel plenes fins a dalt.

1. La regla: Acabaramos. EL TEMA. Recordeu aquell dia que vau lligar de casualitat i ella, veient com l'arrambàveu als lavabos va dir que tenia la regla? Recordeu que vosaltres vau pensar que millor, que així us la xupava? Ella també ho recorda. Per això, a la que tenen ocasió, les dones busquen compartir amb vosaltres el que és la regla de debò. Un dia demanen que els acosteu el salva-slip, i a la que us descuideu obliden tirar la cadena just després de canviar-se.

Exacte

A part de resultar-los molt divertit veure les vostres cares d’horror, l’objectiu verdader és educar-vos qual gosset pavlovià. Així, la propera vegada que comenceu a bavejar més del compte poden dir-vos que tenen la regla, i la imatge mental que acudirà al vostre cervell us passarà de cop el calentón més salvatge. Terrorists win!

Algunes dones també poden provocar una fixació obsessiva per Mecano, però això és tema per un altre dia..

Endogàmia Virtual: Petits contes misògins

1:11 p. m.

Con un seis y un cuatro, aquí tienes tu Mecano (IV)

Publicado por Aleix |

Us pensàveu que s’havia acabat? Pobres il.lusos…

Dècades abans de Miley Cirus, la industria discogràfica espanyola va experimentar el que passa quan deixes un estudi de gravació a la plena disposició d’un adolescent. El resultat és un disc hiperbòlic que inventa el concepte “fashion victim” deu anys abans de Javier Mariscal.

Mecano (1982)

1981: El cantautor Jose Maria Cano y la seva novieta Ana Torroja van de bar en bar cantant les seves versions de Al Alba fins que el primer es retroba amb el seu germà Nacho i el seu nou sintetitzador. Un productor avispat veu el look mudernillo del petit dels Cano i li grava un single, acompanyat dels altres dos. La cosa funciona, i el productor li encarrega a Nacho un àlbum sencer.

 

Per sorpresa de tots, la portada no es obra de Nacho Cano

2010: Nacho Cano es sincera amb l'insigne capçalera ABC: “Soy el que más ha hecho por Mecano”.

1982: Mecano aconsegueix el seu primer numero 1 amb el single Perdido en mi habitación, lletra, música i segurament estilisme de Nacho Cano.

2010: “El disco recopilatorio se encuentra en el número cuatro de listas de ventas, lo cual tiene narices después de 17 años. Eso es que Mecano sigue vivo, y no es descabellado que en algún momento volvamos.”

1982: Mecano publica el seu tercer single: Me colé en una fiesta. No cal ni llistar els crèdits. L’èxit del tema és tal que a Nacho li compren tres sintetitzadors nous per la gira en directe. José María hereta la guitarra elèctrica de son germà petit.

2010: “La verdad es que hace mucho que no nos comunicamos. Sé lo mismo de ellos que tú, que Chema está pintando y que Ana está haciendo un disco. Quiero decir que a mí no me parecería una mala cuestión la vuelta, pero en este momento no la veo”.

1982: Mecano publica el quart single, Maquillaje. Nachete rules i la cançó esdevé la cançó del l’estiu del naranjito.

2010: “Estoy aburrido de remover el pasado. No me apetece hablar de él. Lo que honestamente puedo decir es que no veo las puertas cerradas, y que si algún día vuelve Mecano, ya lo anunciaré. Para lo demás, si tuvimos buen rollo o mal rollo, no tengo ni ganas ni tiempo de hablar”

1982: Quatre hits composat per el germà després, el cantautor José Maria Cano té l’honor de composar la cara B del quart single. Disposat a demostrar el que ell també pot ser modern, a la par que profund, Jose crea Solo soy una persona, tema que passa totalment desapercebut.

2010: “Fue muy bonito —confirma el autor—. El problema es que la vida de cada uno luego se complica, y proyectos que se desarrollaron hasta su cénit, como el de Mecano, es difícil cogerlos con la misma ilusión”.

1982: Apareix el cinquè i darrer single de l'àlbum, un doble impacte musical firmat per Nacho de gran èxit a iberoamèrica, No me enseñen la lección a la cara A, i Me voy de casa en la B.

2010: “Parece que ahora el ambiente es propicio [para volver] —reflexiona Nacho—, y cualquier otro grupo es lo que haría. Pero nosotros somos así de especiales”.

Endogàmia Virtual: El blues del esclavo

10:18 a. m.

Per que serveixen els diners

Publicado por Aleix |

La propera vegada que algun infrasser us digui allò de “els diners no donen la felicitat” recordeu aquesta frase:

Elena Anaya: «Si no surto en pilotes no em contracten»

–No és que m’importi, però a vegades sento que si no surto despullada en pantalla no hi ha forma que em contractin.


Videos tu.tv

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Endogàmia Virtual: Amb la societat del benestar

12:30 p. m.

De la importància del servei post-venta

Publicado por Aleix |

- PCGreenAreadePostVentaLeAtiendePedroBuenosDiasEnQuePuedoAyudarle.

- Kaitxo! Vengo a devolver un producto que no me funciona.

- Déme su numero de pedido por favor.

- Si, eh… a ver que lo tengo por aquí… Mikel, donde está el codigo del trasto!?

-…

- Que no…? Oiga, que me dicen que no tenemos ningun codigo ni nada

- Señor, sin su numero de pedido no puedo autentificar su compra

- Mecagoen… Mikel! Que sin el numero no nos lo cambian!

-…

- Oiga, que dice el Mikel que su lanzagranadas no funciona y que le vino todo desmontado y que sobran piezas!

-Señor, necesito su numero de pedido para entrar en la base de datos. ¿Ha mirado en la caja?

-…

-…

- Mira, que dice el Mikel que nos des tu dirección, que te vamos a enviar el paquete a casa.

------------------------------------------------------------------------------------------------------

-ElCorteInglésServiciosAlClienteLeAtiendeMirianBuenosDiasEnQuePuedoAyudarle.

-Kaitxo, que mire que les compramos un lanzagranadas y que no hay manera, que queremos que nos devuelvan el dinero.

-Lo pagó en metálico o en targeta por favor

-En… En tarjeta, la Kutxa

-A ver… tendria que pasarse el titular de la tarjeta con el producto por nuestro departamento Posventa para hacer la devolución

-Esto… ¿tiene que ser en el mismo Corte Inglés que lo compramos? Es que ahora estamos en otro sitio…

-No señor, en todos nuestros Corte Inglés de la peninsula aceptamos devoluciones.

-De la… Oiga, ¿y en Euskadi Norte, digo Francia no tendrán una sucursal o algo? En Bayona…

-No señor, tiene que ser en la peninsula

-Mecagoen… Mikel! Que nos tenemos que bajar a Bilbo!

-Si lo prefiere pueden ir a otro sitio, Valencia, Sevilla…

-Señora no provoque. Es que ahora nos va un poco mal salir del cuarto, ¿se lo podemos enviar por correo?

-Tiene quince dias naturales para devolverlo en el centro señor

-Joder… Mikel…!

------------------------------------------------------------------------------------------------------

-FnacPostVentaLeAtiendeJuanCarlosBuenosDiasEnQuePuedoAyudarle.

-No empecemos con las bromitas que vengo calentito

-…

-A ver, ustedes son franceses,no?

-Si señor

-Pues he comprado su puto lanzallamas automontable y ni se automonta ni funciona, ni nada!

-Qué modelo era por favor

-Si, es un SAM-7 Anti Moustache Edition

-A ver un momento…

-…

- Si, aqui me sale. Su nombre, por favor

-Olano

-Olano… ¿Y me puede explicar su problema por favor?

-¡Pues que no va! Yo he montado todas las pieza y no chuta, ni dispara, ni hace ruidos, ni nada. Y el del bigote tan fresco, coño!

-¿Ha seguido las instrucciones del manual?

-Que sí coño,que me las sé de memoria!

-Y donde compró la munición del arma?

-…

-…

-Mikel?

Una fallada mecànica va impedir que ETA matés Aznar amb un llançamíssils

L’atemptat es va frustrar en tres ocasions durant la campanya de les autonòmiques basques del 2001

Després d’aquesta última temptativa, el responsable del comando va verificar el funcionament de l’aparell, segons el magistrat, i va comunicar a la resta del grup que «s’havia de tornar a França», perquè no funcionava.

Endogàmia Virtual: Chapuzas a domicilio

Hoy No Me Puedo Levantar

La tòpica frase de “si recordes els 70 es que no hi eres” es podria aplicar sense gaires problemes a la Movida Madrileña. De fet la Movida és l’equivalent hispà (enrederit, una mica de poble) de moviments musicals anglosaxons com el punk i el New Wave, traduïts i adaptats a l’escassa informació (però moltes ganes, segons diuen) de la jovenalla espanyola d’entonces.

Grups com Alaska y Los Pegamoides responien al model “joves inquiets de províncies s’escapen del seu futur miserable i donen la nota vestits raros per la capital”. Els que eren de bona família havien viatjat a Londres i guardaven sota clau un parell de singles comprats a Camden, els demés anaven d'oïdes. Tots, això si, responien a la inigualable “spanish way”, consistent en prendre's el món amb un sà cachondeo i això intraduïble que se’n diu desparpajo. Vamos, que ells eren els primers es saber que estaven donant la nota, y a mucha honra, una mica com els cosplayers d’avui en dia.

comparar

Vostès diran

Hoy No Me Puedo Levantar, i ja posats, la practica totalitat de la producció mecanesca 1981-86 va per aquí. La clau del fenòmen ja la coneixen, el joven efebo que aguanta la bola com si fos un Rappel pelut, i absolut protagonista del trio en els seus inicis: Nacho Cano.

Tot i que alguns crèdits reparteixen el tema entre els dos germans, resulta evident que la cançó (igual que la seva cosina germana, No Controles) és 100% Nachete: presència constant el teclat, lletres i temes teenager, repetició machacona de la tornada, etc. Si volen ser dolents (i qui no?) poden llegir el videoclip en aquest sentit; Nacho Cano apareix sempre el primer, Ana Torroja li serveix dues copes donant-li l’esquena a José Maria… El morbo augmenta si es té en compte que va ser enregistrat bastant després del single, un cop aquest havia venut prou copies com per merèixer la inversió. És a dir, el José Maria Cano que veuen ja havia comprovat que el seu estil cantautor no interessava a ningú, mentre els organillos de primària de son germà funcionaven la mar de bé. Quedin-te-se amb aquesta dada, que resulta crucial el destí del grup.

A pesar de les seves evidents carències, Hoy No Me Puedo Levantar resulta entranyable. La lletra comença a explicar una història que mai s’acaba, i la programació de teclats sembla feta amb un Casio 3000, però just aquí radica el seu encant quasi infantil: aquesta és una cançó per ballar raro i fer el pintes, per posar al tocata mentre els viejos t’escridassen des de l’altre banda de la porta. És l’equivalent vuitantero de Papa Topo, o els Topo l’equivalent actual de Mecano, com ho prefereixin.

Potser per això el single no va ser l'èxit immediat que ens han volgut colar. L’inefable wikipedia ens ho explica amb pels i senyals:

En todo caso, la discográfica no prestó demasiado interés al single que la propia casa había producido, pactando una escueta semana de radiodifusión del mismo en los 40 Principales que resultó insuficiente para dar a conocer al grupo. Por este motivo, y de cara a lograr una promoción más prolongada en el tiempo, el padre de los Cano decide comprar a precio de fábrica y de su propio bolsillo cien copias con el fin de enviarlas a distintas emisoras de radio madrileñas para dar así a conocer el tema. Los resultados no se hicieron esperar, consiguiendo atraer la atención del público, especialmente a partir de un inicial éxito de carácter local en Valencia, favorecido por la promoción de la emisora 40 Principales en aquella ciudad.

Res a dir en contra de la autopromoció, però retinguin en les seves ments que les ventes totals del single van ser de 40.000 copies, i que fins el LP homònim, Mecano no va començar a despuntar entre la canalla. Però això ho deixem per un altre dia, si els sembla.

Endogàmia Virtual: Va a ser el champán

11:19 a. m.

Con un seis y un cuatro, aquí tienes tu Mecano (II)

Publicado por Aleix |

Què és Mecano?

Pot semblar una pregunta tonta, i què collons, ho és, però es que resulta que hi ha, com a mínim tres Mecanos. El primer és el Mecano dels voltants de la Movida, el Mecano del synth-pop i de les ñoñi-lletres de Nacho Cano sobre les coses chupiguays que et passen quan ets jove i tal. És un Mecano sumament ridícul i kitch, però a la seva manera, divertit i sense gaires pretensions.

Després ve el segon Mecano, el MECANO de les lletres profundes i el comentari social. És un Mecano més acústic (a pesar de conviure amb l’esplendor dels mutisintetitzadors en paral·lel, un tema a tractar apart) i ple de composicions de Jose María Cano. És el Mecano més recordat, sovint el més admirat, i un MECANO que es mereixerà tota la nostra atenció.

I finalment tenim el que en podríem dir el post-Mecano, o per ser més exactes, el retro-Mecano de recopilatoris com Ana/Jose/Nacho (1998), un exercici brillant de retromarketing que converteix MECANO en **MECANO** i beneeix amb efectes retroactius tota composició del triplet.

Beneïts beneits

Per entendre cadascuna d’aquestes reencarnacions budistes, cal anar a l’arrel de l’asuntu. Som el 1976, al barri de Nuevos Ministerios de Madrid. Ana Torroja, filla d’arquitectes i neboda de futurs fiscals en cap de la Audiencia Nacional coneix als 15 anys a Jose María Cano, madrileny amb familiars valencians (!) que acabava de descobrir Imagine i està aprenent a tocar la guitarra.

Evidentment es lien, i ens els tres anys que estan junts Jose Maria convenç a Anita per formar un duo que interpreta cançons d’autor compromeses i tal. I aleshores Jose es retroba amb el seu germà, Nacho.

Pausa dramàtica

És fàcil imaginar un món paral.lel on Nacho Cano segueix amb el seu grup Prisma. On l’Anita i el Jose toquen La cigarra y la hormiga durant un o dos anys fins que ella estudia Enginyeria i ell ajuda son pare al despatx. Ah, quin món aquest… De fet, aquest va ser exactament el món en que van viure els dos (ara tres) joves cantautors: El 1979, el grup José Maria Cano y Amigos participa en el concurs que organitza el programa televisiu Gente Joven versionant Al Alba de Aute amb resultats més aviat humils.

Però tots sabem que aquest no és el món on vivim. El trio segueix actuant en bars de la ciutat i allà coneixen a Miguel Ángel Arenas, alias El Capi.

Segona pausa dramàtica

No es plan d'estendre'ns encara més explicant la vida i miracles de Mon Capitain així que ho deixarem amb aquesta nècdota: Quan El Capi era productor de Los Pecos (sí amics) va entrar a La Moncloa per demanar-li a Adolfo Suarez que poses el seu grup a la tele. Ahí estamos. No tant sols ho va aconseguir, sinó que el govern de UCD va promocionar el grupet a tutiplén com a reconeguda cortina de fum mediàtica per aconseguir que a Espanya es parlés menys de política.

Intentin imaginar-se les coses que li van passar pel cap quan va trobar-se amb Nacho Cano i el seu look Bowie-wannabe. O millor no s’ho imaginin, el resultat es diu Mecano i es va concretar en una cançoneta titulada Hoy No Me Puedo Levantar.

Endogàmia Virtual: Espeleologia del gust

10:31 a. m.

Con un seis y un cuatro, aquí tienes tu Mecano (I)

Publicado por Aleix |

Aquesta és la història de tres persones i la seva falta de sentit del ridícul. És una bonica faula sobre l’ego i les conseqüències de tenir-lo desfermat. És un conte moral sobre aquesta cosa estranya que alguns anomenen “societat civil” i aquesta cosa més estranya encara anomenada “gust popular”.

Però sobretot és una teràpia personal. Al igual que tots els que tenim un 3 davant, he hagut de (sobre)viure amb l’ombra eterna de Mecano (perdó, MECANO) enganxada al clatell, llesta per saltar en forma de recopilatori, musical, singstar, o especial de los 40. Amb les seves tonades incrustades en anuncis, operacionestriunfo i noticies de Telecinco. Segurament vosaltres sou més afortunats i us heu limitat a ignorar-los; jo he estat incapaç.

I es que MECANO em resulta un cas fascinant. Em trobo fastiguejat per les seves lletres odioses, per la seva grandiloqüència de províncies… i al mateix temps no puc apartar la mirada. Son ridículs, sí, però en determinat moment van transcendir el ridícul, van saltar de nivell i es van convertir en el negatiu distorsionat d’un temps (els noranta) i un país (Espanya). Els anglesos tenen Oasis, els iankis, Nirvana. Nosaltres tenim Mecano. Igual que les velles amb el rosari, necessito repassar obsessivament la seva vida i miracles per exorcitzar-ne el record i seguir endavant.

Encara que algunes coses son difícils d’esborrar

Potser per això tenim avui els Bisbals i els Van Goghs. Des de la dissolució de Mecano, cap artista espanyol ha intentat fer una música comercial mínimament sofisticada, no diguem ja adulta. En el centre del pop ha quedat un forat enorme, on a una banda hi ha l’inframón latino i similars, i a l’altra els vells cràpules i/o cantautors merdosos que encara s'arrosseguen pels escenaris. Només Alejandro Sanz ha intentat omplir aquest buit, però s’ho mira de lluny, des de Miami. És com si a España sencera se li hagués mort la novia i encara no pogués passar de l’ocasional visita al puticlub, temorosa de trair el record de la seva estimada anant-se’n amb un altra.

Aviso que això serà llarg i dolorós. No sé quantes parts tindrà la cosa, però repassaré tota la carrera del grup a través dels seus singles, aturant-me en aquelles peces que van construir l’Estil Mecano i el sentiment musical col·lectiu dels 80 i els early nineties, o sigui, el ragnarok del gust estètic, musical i cultural. Altres països van usar aquest femer per fer créixer artistes com Madonna o fins i tot U2.

A Espanya hi va créixer Mecano. Aquesta és la història de per què.

Endogàmia Virtual: Figli della luna

Subscribe