7:00 p. m.

Coses que la gent accepta sense més

Publicado por Aleix |

Si ja han llegit com el nostre wannabe blogger ens ha il·lustra perfectament sobre els problemes d’acceptar les coses tal com venen sense pensar-hi gaire, aquí en tenen un altre exemple, també amb els catxondos de la justícia de protagonistes:

Un any de presó per penjar 14 fotos de la seva exnòvia despullada a Tuenti

El Jutjat Penal número 3 de Santander ha condemnat a un any de presó un home que va penjar en una pàgina d'accés lliure de la xarxa social d'internet Tuenti 14 fotografies en què la seva exnòvia apareixia despullada.

Home, d’entrada això de penjar fotos guarres de la ex és un servei molt agraït, però ja s’entén que a la noia li pugés la mosca al nas.

Tot i això…

No s'ha determinat el temps que les imatges han estat penjades a la xarxa, ni el nombre de persones que han accedit a la pàgina en què hi havia les fotografies, en què no es veia la cara de la víctima.

A veure… Si no se li veia la cara, algú em pot explicar quina diferència hi ha entre penjar fotos de la ex i fer-ho de Silvia Saint? Quina mena de cos té la noia aquesta que és immediatament reconeixible per gent que mai la ha vist en pilotes?

images3-20boobsHòstia, la Jennifer!

Per que, a veure, és delicte dir que tal fulana és la meva ex encara que no ho sigui? Qui pot verificar que les fotos de marres són en efecte de la ex? Ella mateixa? Sons pares? La denuncia no ha multiplicat pet 11.000 l’interès de la gent per baixar-se les fotos?

Per cert, els he presentat la meva xicota?

Endogàmia Virtual: Ens agrada mirar.

11:16 a. m.

Perdone de pregunta…

Publicado por Aleix |

…però, des de quan el cinema espanyol és un producte de primera necessitat?

L’amic Descansat està molt content ara que Brusel.les ha paralitzat les ajudes al cinema espanyol fins ves a saber quan, però jo no ho tinc tant clar.

Vejam, pel cantó positiu, algunes pelis espanyoles poden acabar per no produir-se. Bé, minipunt.

Pel cantó negatiu, aquesta llei emprenyava molt a Fernando Trueba i Ventura Pons. Així que minipunt negatiu. Empat tècnic, doncs.

L’argument de la propera de Ventura Pons

L’ODI així en majúscules i negreta que sento cap a Ventura Pons hauria de ser suficient per decantar la balança cap al cantó negatiu, però, que collons, tampoc tenim res millor a fer, mirem-nos la famosa llei aquesta.

La propera d’Alex de la Iglesia

D’entrada dir que trobar el text de la llei, o un article que la resumeixi de manera clara és bastant complicat. Per aquí hi ha el projecte de llei, però el document final implica entrar en els inferns del BOE, i per aquí ja no hi passo. Uns 300 articles de diari expliquen el lio que s’ha muntat amb la llei dels collons, però molts ni es dignen a resumir-ne els articles més polèmics, i alguns usen el mateix numero (60.000) per parlar d’euros i d’audiència. Miedo me dá.

La propera de Bajo Ulloa. Aviso que estarem igual tot l’article

Total, que 10 lectures en diagonal després, ja estic en condicions de pontificar sobre la llei. En síntesi,és una millora, però segueix sense respondre la pregunta amb la que hem començat.

Anem a la polèmica. El blog del canal TCM és un bon punt de partida:

1- Primero, lo que concierne al guión: menos ayudas al desarrollo pero por más dinero. Si antes se impulsaba el desarrollo de 24 guiones ahora se va a impulsar sólo 15. Y por un máximo de 43.000 euros, en vez de los 24.000 de antes. No hace falta que diga que considero preferible ayudar a más guionistas con menos dinero que al revés.

Doncs no, és justament al contrari. Menys places= major esforç necessari, més pasta= més incentiu per esforçar-se. En un cas inaudit de no-corporativisme, l’ex-guionista Gonzalez-Sinde reconeix que el nivell mig dels guions espanyols equival al nivell mig de les redaccions de 3r d’ESO (de fet, molts guions són les redaccions passades a word). A més, en el molt probable cas que les subvencions se les segueixin quedant els enxufats de sempre, ara seran menys, i per tant hi hauran menys pelis amb guions espanyols a la cartellera. Big win!!

El darrer guió de David Trueba necessita més treball. Sort la propera vegada!


2- Luego está lo de la Ley de Igualdad aplicada a las ayudas. Esto le encanta a la gente. Es el tema de moda en los medios de comunicación. Lo que leo en
El País:

"Según fuentes de Cultura, en igualdad de condiciones, si el proyecto presentado está dirigido por una mujer o el guión es de una mujer pasará por delante del presentado por un hombre (...) Esta medida sólo se aplicará en el 50% de los proyectos presentados para obtener ayudas."

Ouch. El 50% de les pelis subvencionades seran dirigides per dones, el que equival a dir que el 50% de les pelis espanyoles estaran dirigides per dones. Big Fail. Per altra banda, les cues al ministeri de Cultura seran molt més interessants.

Últim? Servidora!


3- Hay otra medida que también pretende favorecer unos proyectos (en detrimento de otros, claro está) basándose en el "quién" en vez de en el "cómo de bien".

"Se contemplará un tratamiento especial favorable para películas que presten atención a la infancia y a las rodadas en lenguas del Estado distintas al español".

A primer cop d’ull sembla un altre Fail, però mireu-vos-ho així. Més ajudes al gallego i al euskera= menys diàlegs intel·ligibles= menys aneurismes provocats pels diàlegs de les pelis espanyoles. Win!

La darrera de Julio Medem està escrita raro. Deu ser euskera…


4- La medida de los 60.000 espectadores: no se dará subvención a las películas que hayan tenido menos 60.000 espectadores o que hayan costado menos de 2 milones de euros.
Estos son los datos provisionales de recaudación que ofrece el Ministerio de Cultura. Abarcan del 1 enero al 14 de junio de 2009. Según estos datos por ahora tan sólo 13 películas superan esos 60.000 espectadores. Supongo que la cosa mejorará en los 6 meses siguientes pero me sirve para hacerme una idea de que no es tan fácil llegar a esa cantidad de espectadores, teniendo en cuenta el cómputo total de películas españolas que se estrenan a lo largo de una año (173 en 2008) si sólo 13 películas lo han logrado... chungo lo veo y no me extraña el cabreo de los Cineastas contra la Orden.

Ahí estamos, la mare dels ous. Alguns diuen que les ajudes no es donaran a pelis de menys de 60.000€ de pressupost, i potser si, però em sembla que s’han colat, i el que diu la llei és que si la teva recaptació depèn de família i amics, ja ho pots deixar estar.

Atentus al dato: a juny del 2009 només 13 pelis espanyoles havien superat els 60.000 espectadors. Els cineastes es foten les mans al cap, i jo també: s’han estrenat més de 13 pelis espanyoles en sis mesos!??

Sense prous espectadors com per tenir cartellet propi

Els de can TCM ho claven quan diuen que

Supongo que lo que pretende esta medida es incentivar el cine que luce, el que obtiene resultados de taquilla.

Doncs deu ser que sí. Mira tu, el Ministeri de Cultura prefereix donar la imatge de tenir una industria cinematogràfica lluïda, i no un cine-club de barriada. No sé si han captat el matís: una indústria cinematogràfica.

El cinema no és un art; això ho és el video-art, que per deixar-ho clar porta el sufix “art”. Els vidrios de Llutup potser també es podrien considerar artístics a la seva manera lumpen. El cinema no.

El cinema necessita unes infraestructures de producció i difusió que exigeixen un retorn de la inversió. També pots buscar un milionari sonat amb ganes de perdre varis milions d’euros, però em sembla que últimament van molt buscats. Així que si pretens fer cinema, necessites guanyar prous diners, per al menys tornar el que has gastat.

I aquí tornem al principi. Tot i que la nova llei té alguns Wins importants, encara és una puta llei de subvencions al cinema espanyol. Per què? Per què algú considera que la última de Carlos Saura està a l’alçada d’una autopista, una escola no-prefabricada o uns semàfors que no petin a la que plou? A què collons ve tractar al cinema espanyol diferent que la televisió espanyola (no la RTVE, les altres)? Per què Aida és una empresa privada i Dieta Mediterránea no? De veritat algú creu que la gent s’apunta “anar a veure cinema espanyol” a la llista de la compra, al costat del pà i els choco-crispis?

Si vols fer un flim sobre temes compromesos, complexes i sofisticats, et busques un productor amb ganes, sigui de Cuenca o de Lyon. Si no el trobes, t’ho graves amb les handycams HD que hi ha avui en día i t’obres un compte de Vimeo. Si no, ves a demanar a La Rambla amb un cartellet ben mono i deixa'ns en pau, collons.

Endogàmia Virtual: Un projecte amb ànim de lucre

2:06 p. m.

Generation A(tontades)

Publicado por Aleix |

Ah, els setanta… Una era de gent que no es dutxa si no és a canonassos de la policia, músiques infectes, drogues al·lucinògenes… I feministes cremasostens.

Si amics, les feministes de primera fornada, diguem-ne, les autoproclamades hereves de las sufragistes (i al pas que anem, hereves de la Hipatia d’Agora, però aquest és un altre asuntu) va passar-se bona part de la dècada fent fogueres de Playtex, pancartejant a favor de tallar les tites als violadors, i altres coses així com si diguéssim combatives.

Avui en dia poca gent recorda aquest feminisme 1.0. que es resumeix en la idea “feminista emprenyada”

Vale, acceptem “histèrica” com emprenyada…

I aleshores arriben els vuitanta i tot comença a fer més mandra. Ara hem d’anar a cremar sostens amb el fred que fa? Si la setmana passada ja vam protestar per les centrals nuclears i la que ve tenim mani contra la Otan…

Total, que pels vuitanta, entre pelis de l’Indiana Jones i Regreso al Futuro, el moviment feminista va començar a… diversificar-se. Un nucli dur de la Gal.lia seguia emprenyada amb la masculinitat, però heus aquí que van començar a sortir dones compromeses in general, ara amb la pau, ara amb l’energia solar…

… ara en contra de l'anorèxia…

I arriben els noranta, i el Capità Enciam posa de moda l’ecologia. A aquestes alçades de la pelicula, el moviment feminista comença a ser un cúmul de microrehivindicacions (el reconeixement dels drets de les lesbianes, la igualació de salaris, el reciclatge, el moviment okupa…) on les angry women comencen a ser poques (i bastant arrugades ja).

A més, en els noranta és quan passa un fet clau, les primeres feministes tenen filles adolescents. Filles que en la majoria de casos passen olímpicament de sa mare i que no cremen sostens perquè senzillament no en porten.

Nova feminista en acció

I, per acabar-la de liar arriba el segle XXI, i entre l’internet, la globalització i els immigrants il·legals, el feminisme 2.0. deixa de parlar de dones per parlar de persones: a l’estil “Abans que homes o dones, tots som persones”.

Aquestes noves feministes, les filles de les primeres, es prenen la vida tirant a diferent. Milers de tires de Maitena han instaurat el ji-ji-ja-ja en el feminisme 2.0.; si lo del comunisme queda lluny, lo de l’anarquia ya ni te cuento; i les lluites obreres han passat a ser lluites per conservar la feina.

Resultat: Meet the new feminists:

barbie2

barbie1

barbie3

Eh? La nina que tenen al costat? Una nina de res, que curiosament representa tot el que les seves odiaven i que elles han reconvertit per la patilla en una icona de la nova feminitat. D’acord, no té cony ni mugrons, no es dedica a res en concret però en canvi disposa de la quantitat de complements més gran des d’Imelda Marcos; val, és rossa i segurament de Califòrnia…

Però ei, hi ha gent per tot no? Que el primer de tot és respectar als altres, que tots som persones! Que hi ha gent que li agrada la Barbie, doncs cap problema. Que, si t’hi fixes, la Barbie representa la llibertat de la dona com poques… Mira, no té cony, amb el que no la poden deixar prenyada ni violar. No té cap feina però viu de conya, i així es pot dedicar a projectes solidaris, i a explorar la seva creativitat. A veure si tots els seus vestidets se'ls ha comprat, que t’hi jugues que molts els dissenya i confecciona ella mateixa? Que no?

Mira-la, lliure, creativa, feliç, amb un novio que la respecta i a més arriba als 50 sense cap arruga. Que més podria demanar una dona?

Una icona feminista,això és el que és. Ja t’ho dic jo.

Endogàmia Virtual: io da gran vui se patit

1:45 p. m.

Gente de pasta

Publicado por Aleix |

A veure, entenguem-nos. De gafapastas fa molts anys que n’hi ha, però aquests eren Gafapastas TM, sub-individus que es corresponien als cànons oficials del gafapastisme, amb totes les manies ja conegudes.

Fins aquí més o menys bé. Els Gafapastas TM eren un grup controlable d’infrasers, la majoria arremolinats al voltant del cine Verdi. Res que un parell de míssils no poguessin resoldre. Però avui assistim consternats a una vertadera explosió del gafapastisme, al pas del Gafapasta TM al simple gafapasta, així en minúscula i sense copyright. Al gafapastisme com a fenomen massiu. A l’horror, vamos.

Apocalypse Now

Les ulleres de pasta ja no són tendència, són realitat pura i dura. Si sou una mica rompetechos, reseu per conservar els vostres vidres ben nets i polits, perquè la següent visita a l’òptica serà un highway to hell de tres parells de collons.

O, dit d’un altra manera, ara ja és possible fer una taxonomia de gafapastas. Com aquesta, per exemple:

  • El gafapasta de llibre: El de tota la vida, el del Verdi, Won Kar Wai, i Anthony and the Johnsons. Us el sabeu de memòria, però no marxa ni amb lejía el mamón.

Tampoc marxa ni amb lejia, gafapasta o no

  • La gafapasta poppy: Quan jo era jove i el meu pàncrees funcionava, passar per davant del Apolo un dissabte era com assistir a l’Oktoberfest moderniki. Desenes de proto-éssers humans tirats pel carrer, avituallats amb els darrers models en complements idiotes. L’Apolo ha estat sempre un temple gafapasta, però ja en els seus inicis es notaven clares diferències de gènere: ells sempre de negre, elles en canvi, amb unes ulleres vermelles que encara accentuaven més l’escàs atractiu del que podrien fer gala, fosc i tot. Avui en dia sembla que la canalla encara gasta aquestes aberracions visuals, però ja no ballen Blur.

Em sap greu, però havia de sortir

  • La senyora gafapasta: Aquestes, en canvi, segueixen ballant Blur. True story: un company meu de feina (premi pel que endevini on va néixer) assegura tenir un mètode infalible per detectar catalans: si hi ha una dona de quaranta anys amb ulleres de pasta, és catalana segur. Jo afegiria que és una imbècil que li comença a penjar tot mentre va pel món creient-se molt important perquè s’ha llegit Els homes que no estimaven les dones abans que els demés.

Pots explotar si odies massa algú?

  • El gafapasta enrollat: Un jove modern d’avui en dia que, ei, ell només dona la seva opinió de les coses, eh? Que ell no és un expert ni res d’això, és només un noi com qualsevol altre, divertit, això sí. Curiós, també, enrollat? Home, això ho haurien de dir els demés, je, je…

Posem per cas

Posem per cas, també

  • El gafapasta post-irònic: El gafapasta que té un blog sobre gafapastes, o que té un grup musical anomenat Gafapastas, o que porta ulleres de pasta exageradament grans, o que surt al carrer amb ulleres de pasta i una samarreta de Pagafantas, més que res per confondre el personal.
    Els gafapastas post-irònics masculins solen tenir problemes per assolir la autèntica condició post-irònica, i la gent els veu com simples gafapastas clàssics més pallassos de lo normal. És molt més post-irònic si ets noia i no tens gaires grans en llocs visibles.

Post-ironic fail

Post-ironic win

  • El gafapasta accidental: aka tot cristu amb alguna diòptria de més

D'aquí dos dies tots calvos i gafapastosos

Potser algun dissenyador gafapastas s’ha sortit amb la seva, potser tot és un pla de les clíniques que operen les diòptries, o potser, simplement, els nens han caigut també en la trampa que les dones fa temps que pateixen: la d’entendre la moda com una pandèmia, on un any tothom ha d’anar vestit de rosa, i l’any següent tothom de lila. Potser el 2010 serà 100% gafapasta, però només durarà un any…

Catàleg 2011

Endogàmia Virtual: Gent amb poques llums

10:28 a. m.

Guess her muff

Publicado por Aleix |

Us presento a la nova alcaldessa de Santa Coloma of Gamenauer:

Que sí, de veritat

Es diu Núria Parlón i fins ahir era “Ponente de Ciudadanía y Coordinadora operativa de las ponencias del Área de Servicios a la Persona” el que vol dir que eh… coordinava… tot lo que vé a ser… eh… bueno, lo que vé a ser el total dels serveis a la persona, no? Y les ponències també, també les coordinava.

Un altre que coordinava

La nostra Núria és una jove d’avui en día, i per tant té un blog la mar d’interessant, on parla del gran lideratge d’en Montilla i cita cançons que s’assemblen al “Heroes” de David Bowie, però així més en plan alternatiu.

I com no, també té un Feisbuc amb 319 amics que és el viu reflex de la seva apassionant vida política:

parlonNi Déu ni Amo, si senyor!

Aquesta radikal de la alta politica ha de portar SantaCo al segle XXII com a mínim. Però, qui és ella? Com ha arribat a ser l’escollida per gestionar la vuitena ciutat més important de Catalunya Triumfant?

A veure que ens expliquen els amics de can Periodico:

Parlon ocupava la novena tinència d’alcaldia i també coordinava l’àrea de serveis a les persones, en la qual va començar a treballar com a funcionària el 2002. L’últim congrés del PSC la va fer pujar fins a l’executiva nacional i el juny passat va estar a punt de convertir-se en eurodiputada.

Caram tu, en set anys de SantaKo a Brusel·les tu. Aquesta noia segur que està la mar de preparada!

La direcció del PSC va voler fugir de l’aparença d’una designació a dit i va cedir el protagonisme al grup municipal colomenc.

Es clar, es clar. Només perquè sigui membre de la executiva i hagi estat designada per aquesta mateixa executiva per ocupar un lloc en la llista de candidates a al eurocambra no vol dir que l'executiva estigui decidint el seu futur, no fotem. Que quedi clar que aquí tots som gent molt seriosa, i que la noia ha volgut ella mateixa ser eurodiputada, i ara alcaldessa. Que ja se sap que quan a les dones se'ls fica una cosa al cap no paren, tu.

Tot i així, el procés d’elecció ha estat controlat pel secretari d’organització del partit, José Zaragoza, a qui l’executiva va facultar per dirigir el reemplaçament dels càrrecs vacants i que ha mantingut contactes aquesta setmana amb l’equip de govern de Santa Coloma.

Home… És que es clar… La noia vol ella, que quedi clar, i és bona, bona, però bona, eh? El que passa és que cal mantenir contactes… ja se sap que els contactes són importants, que la direcció ha de parlar amb els que estan a peu de carrer, a prop del ciutadà. Contacte amb la base, això és fonamental!

De fet, el president de la Generalitat i líder del PSC, José Montilla, va confessar dimecres als passadissos del Parlament que tenia «clar i decidit» el nom del substitut de Muñoz, evidenciant que el relleu comptava amb la seva benedicció.

Eh…

La Nuria, en el seu blog, dos mesos abans de ser proposada com alcaldessa:

El lideratge del President Montilla i la tasca del Govern de la Generalitat està essent molt important per tal de donar resposta a dos tipus de reptes que se solapen en el temps i estan interelacionats.[…]

[…]Quan més necessari esdevé “sumar” n’hi ha alguns que es dediquen a restar. I quan més resten més s’allunyen del sentit “identitari” compartit i plural del poble català, de tal manera que abonen un terreny molt perillós: el de la radicalitat tot confonent interessos partidistes amb un suposat sentit identitari compartit.

Però que consti que és la més preparada per afrontar els nous reptes de l’ajuntament de Santa Coloma, eh!

Unes fotos que se'ns han colat, no sé com

Endogàmia Virtual: La Juventud Baila

12:29 p. m.

No és per insistir, però…

Publicado por Aleix |

12580120074783gd

D’acord és per insistir.

PD: La de la afoto és la ministra d’igualtat felicitant el programa per el gran respecte que tenen a totes les dones.  Poden distribuir els (sic) lliurement per tot el text com més els plagui.

Endogàmia Virtual: Pasa la vida.

5:27 p. m.

Intel·lectuals

Publicado por Aleix |

[Esquire_24_portada.jpg]

Tranquils nens i nenes, aquest home tan lleig que veieu no és cap faraó desembalsamat. És el nostre amic Punset, el ninot més llest de Barrio Sésamo!

http://artematopeya.files.wordpress.com/2009/09/punset.jpg

Nonainonaino…!

En Punsi treu el cap d’ou aquest que té de tant en tant per Endogàmia, però mai li havíem donat el tracte preferent que es mereix, perquè amics, Eduard Punset és a la ciència lo que Arguiñano a la cuina.

Sic transit gloria mundi

El dia que l’Armiñano vagi a La2 de matinada potser també li faran una portada a l’Esquire, però mentres,en Punset serà el referent de tots els lectors de El País Semanal. I és que els números canten: els dels pebrots al cap té uns mísers 13.974 fans al feisbuc, i en canvi el de les manetes…

Clipboard01

Fent el Nelson Muntz

Aquí, que sempre vetllem per la veritat i la justícia, no podíem quedar-nos de braços creuats després d’això. Allà van els arguments definitius pels quals Punset és igual que Arguiñano (ideal amenitzar comunions i despedides de solter gays).

  1. Els dos tenen el mateix públic: l’Arguiñano el veuen dones que viuen a base de pizzes tarradelles, en Punset el veuen(?) individus que no entenen els articles del Muy Interesante. En els dos casos, el seu públic és del que “els hi costa però s’hi esforcen”.

  2. Seguint una mica en el mateix, els dos han (ehem) dignificat (ehem!) professions desprestigiades: És impossible explicar Flipy sense Punset, de la mateixa manera que Adrià hauria de passar un xec setmanal a Arguiñano. De cuiners i científics d’accent raro n’hi ha hagut molts, però bèsties mediàtiques com ells, ben pocs. Avui en dia pots veure passejar un tio pel carrer amb revista per gourmets d’estar per casa, i a molts bars et posen el cafè amb el Quo i no passa res. Ningú es pega ni s’insulta ni res per l’estil. Ans al contrari, que diria aquell


    M’ha posat el Muy del més passat, el desgraciat!

  3. Els dos han desenvolupat tècniques per dissimular que son cutres en lo seu: El Basco Loco explica acudits de vell verd amb un tomàquet a la mà i es fot a cantar la copla a la que et descuides. En Punsi està programat per dir “fascinante” cada tres minuts dinou segons.

  4. Els dos fan servir els pugrames per vendre llibres a tort i dret: Ja tarden a fer com El Hormiguero i llançar la seva pròpia línea de mocs fluorescents que s’enganxen.

    El futur el present de la ciència

  5. Curiosament, els dos són de la perifèria: L’accent d’en Punset és tan exagerat que segur que el practica amb un entrenador personal, i l’Arguiñano grava més d’un programa des de les vascongades. Igual que Marianico el Corto o Paz Padilla, si vols trumfar en el xoubisness cal un origen exòtic, d’aquells que fan molta gràcia al que no és de la pròpia terra perquè és molt fàcil d’imitar en sopars d’empresa i altres encontres d’alt nivell.

  6. Per resumir, Punset i els gafapastes es lo que Arguiñano i les marus. La diferència és que les marus no gasten tant el fesibuc i llegeixen el Cuore en comptes del Esquire. Pel demés, aquests dos formen part del grup d’apanyols més admirats del país. Ells i el Cristiano Ronaldo, amics.

Einstein + Sr.Burns + Eugenio

Endogàmia Virtual: Muera la inteligencia.

10:31 a. m.

Semblances Remarcables, The Negrito Zumbón Edition

Publicado por Aleix |

El negrito zumbón bebe y baila:

El negrito zumbón posa y enamora:

Bonus track: Los panchitos también hacen sus pinitos:

Endogàmia Virtual: Qüestió de classe

10:07 a. m.

donetes

Publicado por Aleix |

Fa uns anys el meu sogre va llegir que a la tele emetien una cosa anomenada “donetes”. Il·lusionat, va imaginar un spot de minut i mig estil freixenet, ple de greixosa bolleria industrial en el millor estil Homer Simpson. En canvi, va haver de veure una pel·lícula sobre la primera regla de la Winona Ryder.

També era la seva primera regla

Aquesta anècdota no aporta res, però em fa gracia. Bueno, al tema, les dones.

Sí, avui parlarem de dones, i durant una bona estona. Calma i tranquil·litat, no se’m esvalotin. Si volen llegir sobre dones fornicadores, aquí en tenen unes quantes. Aquest és un blog seriós, i per tant aquí no parlarem de marranades. De fet, parlarem de les no-marranades. Ja ho entendran més endavant. Més o menys.

Molta gent (sobretot dones) destaca de les dones que són capaces de fer moltes coses alhora. Per desgràcia en molts casos s’obvia que això no sempre té conseqüències positives. Per exemple, les dones son capaces de cuinar el primer i el segon alhora, però també poden pensar una cosa, la contraria, la contraria de la contraria, la contraria de la contraria de la contraria, i així en un bucle infinit.

Multitasking

És per això que se sol dir que els homes son simples i que les dones son unes tarades difícils complicades complexes. Tachaaaaan!

Gràcies, gràcies… Per el meu següent numero invocaré l’article que acaba d’escriure el sr.Brillant sobre actors de publicitat. Però abans, una petita introducció de res.

L’ésser humà pot ser manipulat amb relativa facilitat. En la majoria de casos n’hi ha prou amb convèncer l’individu en qüestió de que la persona/entitat/cosa que té davant li està oferint exactament el que necessita. Com a prova que li doni credibilitat, el manipulador tendeix a demostrar que X cosa és necessària afirmant que el manipulador és capaç de posar-se en el lloc del manipulat i, des d’aquest lloc privilegiat, amb tant bones vistes, ha creat X, fet a mida del nostre pobre manipulat.

Com veieu, tota manipulació necessita d’un mínim peloteo, però això mai es suficient. Dir “ets molt guapo, compra’m aquesta merda” rarament funciona amb algú que no sigui Pablo Pineda. La clau és dir una variant de “Jo t’entenc, sé que no ets com els demés, tu ets un paio especial que necessita un altre cosa. Just per això he creat aquesta merda que et queda tan ideal

Q.E.D.

Si ets un tio, la cosa és fàcil:

Exacte

Però si ets del gènere femení… Si vols manipular una dona has d’entrar en l’arriscat, i a vegades suïcida territori anomenat “la ment femenina”.

Exacte

Amb això no vull dir que les dones siguin difícils de manipular. Vol dir que si intentes racionalitzar el procés de manipulació femenina pots acabar amb cremades cerebrals de tercer grau. Tot i això, com que som uns machotes que no tenim por a la mort, ho intentarem, amb un exemple concret: les protagonistes femenines dels spots.

Fa uns anyets, les protagonistes femenines del spots (i de tota la publicitat en general) es podien resumir en dues: La Mare i La Puta. Aquest elegant díptic de l’etern femení existia en formes pures i primordials que només poden trobar-se en la ment masculina. Ja que tant publicistes com clients comptaven amb un equip decisor 100% masculí, aquesta era la visió que s’oferia al món i santes pasqües.

Mare o Puta? Vostè Jutja!

Però heus ací que ara les dones comencen a estudiar, ara voten, ara treballen en algo que no sigui planxar, i en un tres i no res ja tens varies ministres al Elle.

Com es podia esperar, aquesta irrupció del femení en el món del consum havia de tenir dos efectes decisius en el món de la publicitat: 1) l’aparició de la dona com a subjecte a manipular, i 2) l’aparició de creatives i clientes.

Ara apliquin la tàctica per manipular al personal i veuran al que passa:

  • Versió masculina: “Jo sé com ets; ets un tio i t’agraden les tetes. Compra aquesta merda”.
  • Versió femenina: “Jo sé com ets; ets una dona, però també una amiga, però també una amant, però també una mare, però també ets lliure, però també et compromets, però també et vols divertir, però també et prens les coses seriosament, però també ets sexy, però també ets responsable, però també ets jove, però també ets tolerant, però també ets lluitadora, però també ets femenina, però també ets esvalotada, però també ets intel·ligent, però també…”

¿Entienden el conceto?

Brrr… En fí, ja es poden imaginar quines sessions tan entretingudes cada vegada que es presenta una campanya dirigida a dones. En qualsevol cas, com que trenta segons no donen ni per llegir el que hi ha a dalt, les ments pensants han hagut de crear una figura que resumeixi, en una sola imatge, tota l'embarbussamenta mental que suposa fer més de dues coses alhora. I així,d'aquesta manera tan tonta apareix Jennifer Aniston.

No, no és la mateixa foto que abans

Si, ja sé el que em diran: “doncs jo me la tiraria, doncs té un polvo”, Es clar que sí, vostès son homes! Però per a les dones, Jennifer Aniston és molt més que això; és Una De Les Nostres.

La Lleni/La Rachel de Friends és el compendi de tots els atributs femenins que se'ls puguin passar pel cap. Agafin un atribut i apliquin-li, ara agafin el contrari i volila! també funciona. Provin-ho a casa i ja em diràn.

L’èxit de la Lleni entre les fèmines fou tal que, apart de fer l’agost a les perruqueries de barri, també va donar la pista definitiva als creatius publicitaris. Mirin una foto de la Jenny, una dona que funciona:

I ara una foto de la Bellucci, una dona que no funciona entre la femenietat:

Noten alguna diferència? De fet, en noten dues? La Bellucci no permet el joc d’atributs contraris que la Lleni, però per sobre de tot, la Jennifer no té tetes.

Mira tu per on que hem trobat l’ou com balla: una dona amb un bon parell de mamelles té serioses dificultats per exemplificar la dona d’avui. Sembla que no s’hi acaben d’identificar. O potser una forma millor d’explicar-ho es que les tetes col.lapsen la multiplicitat infinita del pensament femení: una dona tetuda no pot ser qualsevol tipus de dona. Vamos, que les dones son un gat d' Schrödinger dins la capsa, i les mamelles treuen el mixino fora. A que els ha quedat clar?

Claríssim

Igual ho entenen millor amb exemples visuals:

Funciona

No funciona

Funciona

Nor

I així. La publicitat ja ha pillat el truco, i gent com aquesta noia s’està fent un fart de sortir per la tele fent el paper de “dona urbana d’avui”:

Així estem amics, dècades després de donar la tabarra reivindicant la força de la dona, el que acabem trobant-nos com a model femení son donetes primes que no aixequen mig pam de terra, fràgils com una canya de bambú post-tsunami. Donetes que poden adoptar la forma i les idees que convinguin en qualsevol moment, per no ferir cap sensibilitat. I aquest és el model de dona alliberada, moderna i referent per una generació.

Ara posaria un altra cop la imatge de la camisa de força, però em sembla que tots vostès hi ha arribat per si sols.

Endogàmia Virtual: La casita de muñequitas

Subscribe